"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

9 de juliol de 2015

Assaig sobre la ceguesa (#70)

El meu cas, va dir el dependent de la farmàcia, va ser més senzill, vaig sentir dir que hi havia gent que s'estava quedant cega, aleshores vaig pensar com seria si jo també perdés la vista, vaig tancar els ulls per provar i, quan els vaig obrir, ja era cec ...

Si Pieter Brueghel el Vell hagués pintat un quadre titulat Els cecs, el seu equivalent en forma de novel·la seria Assaig sobre la ceguesa de José Saramago (1922-2010). Els seus protagonistes no tenen nom perquè és el retrat d'un col·lectiu en crisi, d'una catàstrofe administrada. La imatge vívida i en colors d'una societat que col·lapsa no ens hauria de resultar nova a aquestes alçades, en uns temps en què la fantasia distòpica ja ens és més una distracció insubstancial o un número extra del programa que no pas un revulsiu per a la reflexió política. Tanmateix, Saramago és un savi i un poeta, i sap perfectament que l'espectacle més colpidor possible serà aquell que ens mostri, de forma senzilla, sense afectacions, però apuntant a una veritat nua, la condició desemparada de la humanitat. Sense cap possibilitat d'evasió. I aquest retrat és dur, senzill, descarnat, però no perquè s'hagi perdut un sentit de l'humanitarisme que més o menys tothom té clar, almenys de bones a primeres, sinó perquè la realitat de la tragèdia humana -o de les tragèdies humanes que acostumem a construir al nostre voltant- supera sempre qualsevol somni polític de planificador il·luminat. Quan els poderosos dictaminen pensant en les xifres i no en les persones, quan el demà sembla una certesa inexorable, els cecs retratats a la novel·la podrien ser pensionistes grecs, desplaçats ucraïnesos, supervivents del naufragi abandonats a les costes italianes, o aturats sense nom. Perquè no tenen nom, però cadascun una identitat ben definida, una personalitat, una forma pròpia de parlar i de veure el món. El relat, em sembla, adquireix un regust que va més enllà de la paràbola o la faula, precisament perquè la seva interpretació se'ns amaga, perquè a cada pàgina afegeix un nivell de complicació, perquè constantment ens fa pensar en múltiples possibilitats i resolucions, en històries alternatives, ens amenaça rere cada pàgina amb un nou i si...? Tanmateix, quan la brutalitat augmenti a cada pàgina, amb un ritme progressivament asfixiant, les preguntes acabaran perdent el seu sentit.

Sinopsi: Una forma de ceguesa blanca s'apodera de la població d'un dia per l'altre. En lloc de ser un fet fortuït, la condició sembla contagiar-se a través de la mirada. Per això la població afectada comença a ser reclosa en una quarantena indefinida. En un manicomi desmantellat, una colla de cecs es troben concentrats, simplement esperant notícies o un canvi sobtat en la situació. La dona de l'oftalmòleg, per tal de no veure's separada del seu marit, ha fingit la seva ceguesa. Mentrestant, s'esforça a no ser identificada com a vident i es pregunta per què el misteriós contagi no l'ha afectada. El pànic no es comença a desencadenar, però, fins que l'exèrcit comença a disparar i, a poc a poc, la mesquinesa i la llei del més fort es van estenent com si es tractés d'un contagi massiu, aquest cop real i perceptible.

M'agrada: jugar a completar la frase: Al país dels cecs, els oftalmòlegs... 

No m'agrada: el ritme lent i feixuc, i la puntuació impossible, que fa la lectura un pèl treballosa en determinats moments. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons