Fragments del Mestre i Margarida

de Mikhail Bulgakov, traduïts al català des de la traducció a l'anglès de Richard Pevear i Larissa Volokhonsky. Per si encara cal convèncer algú! 

'Sí, l'home és mortal, però això només seria la meitat del problema. El pitjor de tot és que de vegades és inesperadament mortal - aquesta és la trampa! I en general és incapaç de dir què pensa fer aquest mateix vespre.' (Capítol 1 - No parleu mai amb estranys) 

'El nom de qui serà alliberat davant vostre és...' Va fer una pausa més, retenint el nom, assegurant-se d'haver-ho dit tot, perquè sabia que la ciutat morta ressuscitaria un cop el nom de l'home afortunat fos pronunciat, i ja no es podria sentir cap paraula més. (Capítol 2 - Ponç Pilat)

El poeta havia malgastat la seva nit mentre els altres eren de festa i ara comprenia que era impossible de recuperar. Només et calia aixecar el cap del llum cap al cel per comprendre que la nit era inevitablement perduda. Els cambrers s'afanyaven a treure les estovalles de les taules. Els gats que s'esmunyien per la terrassa ja feien cara de matí. El dia oscil·lava irresistiblement contra el poeta. (Capítol 6 - Esquizofrènia, com s'havia dit) 

Bé, però amb la bruixeria, com tothom sap, una vegada comença, no hi ha forma d'aturar-la. Sembla que el segon llogater va desaparèixer un dilluns, i que el dimecres sembla que en Belomut també es va esvair, tot i que, és cert, en circumstàncies diferents. Pel matí va arribar un cotxe, com sempre, per portar-lo a la feina, i el va portar a la feina, però ni el va tornar a portar a casa ni va tornar cap cotxe. (Capítol 7 - Un apartament entremaliat)

'... són gent com qualsevol altra... Estimen els diners, però sempre ha estat així... La humanitat estima els diners, ja siguin fets de cuir, paper, bronze, or. Bé, són despreocupats... bé, què hi farem... de vegades la compassió truca als seus cors... gent ordinària... En general, et recorden els seus predecessors... només que la qüestió de l'habitatge els ha corromput... ' (Capítol 12 - Màgia negra i la seva exposició)

'L'amor ens va assaltar com un assassí en un carreró que apareix amb un salt del no res, i ens va colpir a tots dos a la vegada. Com ho faria un llampec, o un ganivet finès!' (Capítol 13 - Entra l'heroi)

'De sobte em va semblar que la foscor de la tardor traspassaria el vidre i inundaria l'habitació, i que m'hi ofegaria com en tinta.' (Capítol 13 - Entra l'heroi)

'Aleshores va passar una cosa definitiva. Vaig treure el voluminós manuscrit de la novel·la i els quaderns d'esborranys del calaix de l'escriptori i vaig començar a cremar-los. Va ser una tasca terrible, perquè la pàgina escrita es resisteix a cremar. Trencant-me les ungles, vaig esquinçar els quaderns, els vaig entaforar en vertical entre la llenya, i vaig bellugar les pàgines amb l'atiador. De vegades les cendres em guanyaven la partida, ofegant les flames, però em barallava amb elles, i la novel·la, tot i que es resistia amb tossuderia, acabava per morir. Paraules familiars llampeguejaven davant meu, el groc s'enfilava amb constància per les pàgines, però les paraules encara s'hi veien a través. Només s'esvaïen quan el paper es tornava negre i jo les rematava amb l'atiador.' (Capítol 13 - Entra l'heroi)

'Quantes vegades t'he de dir que el teu error bàsic consisteix a subestimar la importància de l'ull humà. Comprèn que la llengua pot amagar la veritat, però els ulls - mai! Se't fa una pregunta sobtada, ni tan sols tremoles, en un segon et controles a tu mateix i saps el que has de dir per amagar la veritat, i parles amb total convicció, i no se't mou ni una arruga de la cara, però - ai las - la veritat que la pregunta ha remogut en el fons de la teva ànima salta per un moment als teus ulls, i s'ha acabat! La veuen, i t'enxampen!' (Capítol 15 - El somni d'en Nikanor Ivànovitx) 

'I en general em permetré la gosadia d'aconsellar-vos, Margarida Nikolàevna, que no tingueu mai por de res. No és gens assenyat. (Capítol 22 - A la llum de l'espelma)

'No hi ha res més odiós que quan el primer convidat que arriba s'avergonyeix, sense saber què fer, i la seva legítima estimada el punxa amb un xiuxiueig per haver arribat abans que tothom. Aquesta mena de balls són una porqueria, Reina.' (Capítol 23 - El gran ball de Satanàs)

'No tingueu por, Reina . . . No tingueu por, Reina, la sang fa temps que va amarar la terra. I allà on va caure, ja hi creixen les vinyes.' (Capítol 23 - El gran ball de Satanàs)

'No demanis mai res! Mai res, i especialment a ningú que sigui més fort que tu. Ja t'ho oferiran ells mateixos, i t'ho donaran tot.' (Capítol 24 - L'extracció del mestre)

'Els manuscrits no cremen.' (Capítol 24 - L'extracció del mestre)

'L'únic que va dir és que, d'entre els vicis humans, ell creia que la covardia és el primer.' (Capítol 25 - De com el procurador va provar de salvar en Judes de Kiriath)

'Vós no sou Dostoievski' va dir la ciutadana, que començava a sentir-se confosa amb en Koroviev. 

'Bé, qui sap, qui sap,' va contestar ell. 

'Dostoievski és mort,' va dir la ciutadana, tot i que sense gaire convicció. 

'Protesto!' va exclamar en Behemoth amb vehemència. 'Dostoievski és immortal!' (Capítol 28 - Últimes aventures de Koroviev i Behemoth)

'Parles com si no reconeguessis les ombres, ni el mal. Si ets tan amable de considerar la qüestió: què faria el teu bé si el mal no existís, i quin aspecte faria la terra si les ombres en desapareguessin? Les ombres les projecten els objectes i les persones.' (Capítol 29 - Es decideix el destí del mestre i Margarida)

'Van esforçar-se massa a espantar-me, i ara ja no em poden espantar amb res.' (Capítol 30 - És l'hora! És l'hora!)

'Aquell qui estima ha de compartir el destí de l'ésser estimat.' (Capítol 32 - Perdó i refugi etern)

Mikhail Bulgakov