Assaig sobre la lucidesa (#71)

No som robots ni pedres parlants, senyor agent, va dir la dona, en tota veritat humana sempre hi ha quelcom d'angoixa, d'aflicció, nosaltres som, i no m'estic referint simplement a la fragilitat de la vida, una petita i trèmula flama que amenaça d'apagar-se en tot moment, i tenim por, sobre tot tenim por. 

Si Christopher Nolan hagués escrit i filmat la versió d'esquerres de The Dark Knight Rises, el seu equivalent en forma de novel·la seria Assaig sobre la lucidesa de José Saramago (1922-2010). Aquest cop no hi ha Cavaller Obscur que els redimeixi o els avali, perquè els ciutadans de Gotham mereixen molt més, en són perfectament conscients, i actuen en conseqüència. Aquella pel·lícula partia de la premissa implícita que si dónes el poder al poble, s'esdevindran el caos i la destrucció immediats, ja que els ciutadans -en especial les incendiàries classes mitjanes- estan esperant la mínima ocasió de ruptura de la normalitat per fer-se al carrer amb torxes enceses a l'espoli de supermercats. El problema bàsic de la pel·lícula era la ridiculesa implícita en el pla de Bane, ja que equiparava el "poder" suposadament donat a la població amb deixar-los a mercè d'una bomba que a la pràctica ningú d'ells podia decidir no detonar. 

A la novel·la de Saramago, en canvi, els ciutadans honrats exerceixen el "poder", que de fet és a les seves mans des del principi i no els ha d'ésser atorgat per ningú, de forma conscient i massiva i, tot i així, cap mena de caos ni de destrucció se segueix. Els ciutadans es revelen aquí com a amants de l'ordre i de la normalitat, però exerceixen el dret a vot com a revenja: estem terriblement decebuts. Tot i ser la seqüela d'Assaig sobre la ceguesa, a mi m'ha agradat més aquesta segona entrega, perquè és més política i, a més, en certs moments recorre a un humor àcid, quasi salvatgí en l'enfocament, que fa de molt bon digerir i que es trobava a faltar en la primera novel·la. La premissa de l'argument és, en gran part, la major virtut d'una novel·la que ens interroga constantment amb la naturalesa i la funció de les institucions polítiques. 

Sinopsi: Un bon dia d'eleccions, en fer-se públics els resultats de la votació, es descobreix que el vuitanta-tres per cent de la població, sense coneixement previ aparent, ha acabat coincidint en l'ús del seu dret de votar en blanc. A partir d'aquesta arrencada, l'interès de la novel·la rau en la necessitat d'aclarir els fets amb la major quantitat d'informació possible. 

M'agrada: Sigui per sana morbositat o potser, posant-nos més seriosos, per un sentit de la justícia poètica que entronca amb els fets narrats a Assaig sobre la ceguesa, em vaig emportar certa satisfacció en veure els representants polítics desconcertats. 

No m'agrada: Cap a meitat de novel·la, crec que l'interès decau una mica a causa de l'esforç, un pèl excessiu al meu parer, de connectar les dues novel·les entre elles. El desenllaç, un pèl abrupte, no és tan rodó com a Assaig sobre la ceguesa.