Jònica

Per bé que trossejàrem llurs estàtues, 

per bé que els bandejàrem de llurs temples,

no per això moriren pas els déus.

Oh, terra de la Jònia, a tu encara t'estimen,

guarden els teus records llurs ànimes encara.

Quan un matí d'aquests s'aixeca damunt teu,

per la teva atmosfera

revé com una saba de llur vida;

i de vegades, una aèria, jovenívola forma

indefinida, amb trànsit prompte

pels cims dels teus pujols es veu com passa.

Konstandinos Kavafis, 1911 (traducció de Carles Riba)

Pel fet que en vam fer trossos les estàtues,

pel fet que els vam fer fora dels seus temples, 

en absolut no van morir per això els déus. 

Terra de Jònia, encara t'estimen,

de tu, les seves ànimes encara se'n recorden. 

Quan un matí d'agost s'aixeca damunt teu, 

és una ufana de la seva vida 

que pel teu aire passa; i, a voltes, una etèria

figura juvenil, indefinida, amb vol rabent, 

passa damunt dels teus turons. 

Konstandinos Kavafis, 1911 (traducció de Joan Ferraté)

Em semblen uns versos ideals per a començar l'estiu, és possible que sigui per la forma en què Kavafis posa en relació el natural i el sobrenatural, així de fàcil, com si no importés el més mínim. Dubto que els déus s'hagin enutjat, encara que les seves estàtues i els seus temples jaguin ruïnosos per més de mig Mediterrani... Al contrari, encara ens estimen.

Discurs de Jorge Semprún

Aquest és l'enllaç amb el discurs que Jorge Semprún va pronunciar l'abril de 2010 en l'acte de commemoració del tancament del camp de concentració de Buchenwald. Perquè quan les veus de la memòria s'apaguen, el nostre deure és recordar. 

http://www.elpais.com/articulo/cultura/archipielago/horror/nazi/elpepicul/20110608elpepicul_5/Tes

Argenteuil i jo

Fa uns quants anys, una amiga em va regalar una làmina de Le pont d'Argenteuil de Monet i des de llavors sempre he pensat que és una obra meravellosa, d'aquelles que no et cansaries mai de mirar i mirar. A mi em va revelar una mirada nova sobre l'impressionisme, perquè no pensava que el detall es pogués plasmar d'una forma tan realista mitjançant les tècniques d'aquest estil. Suposo que això és el que distingeix els genis, que poden realitzar coses que a la resta de mortals ens semblen impossibles de fer a priori. Si la virtut de l'impressionisme és captar la llum natural sense recórrer a l'ombra, sinó a través del color, aquesta obra sembla que capti l'ànima de cada raig de sol. La realitat paral·lela que s'observa en els reflexos de l'aigua queda només suggerida, però és tan real com la que podries veure si anessis a Argenteuil en persona. Les barques beuen la llum que els arriba directament d'un autèntic dia d'estiu, la casa i els arbres del fons somriuen amb serenitat i, finalment, en una posició que pot semblar secundària a simple vista, el pont, majestuós, vigila l'escena de ben a prop. 

A mi sempre m'ha passat que els paisatges verges em semblen avorrits. Sempre els penso molt més interessants si s'hi observa un vestigi humà, ja sigui una casa o un poble, o elements encara més romàntics com podrien ser, per exemple, unes ruïnes romanes. Els ponts, però, semblen perfectes per als paisatges. Els ponts són línies que tracen direccions, marquen camins i, per tant, suggereixen expectatives. El pont d'Argenteuil no té la bellesa romàntica de les ruïnes antigues, sinó que és fruit del nou món industrial en què viuen els seus caminants. Tanmateix, la seva rectitud asserena l'espectador, contrasta inexplicablement amb el moviment del riu.

Quan l'octubre de 2007 uns brètols van agredir el quadre, deixant-li un trau just al bell mig de les ondes del riu, la notícia em va fer la impressió que era un afer personal. De cop i volta, aquell Monet, el que m'havia fet agafar afecte al colorisme impressionista, que m'havia fet estimar tots i cadascun dels seus matisos, apareixia a tots els diaris com a víctima muda de la idiotesa humana. Una altra vegada una colla de beguts fent de les seves. És cert que qualsevol cosa és millor que una agressió contra un ésser humà, però de totes formes no pots evitar quedar-te amb la pregunta dins el cor de què pot arribar a passar pel cap d'una persona que fa això... Les ondes, el pont, les barques, els arbres i els núvols de cotó fluix del cel eren perfectes en sí mateixos, tal com eren i com Claude Monet els havia pintat. Aquesta plenitud, ni tan sols tots els brètols del món podrien arribar a destruir-la. Però de totes formes hi ha una pregunta que segueix amenaçant-nos amb l'entrada a la metafísica de l'art: un Monet amb un trau segueix essent un Monet? Potser aquesta era una pregunta senzilla, i no ens complicaria tant l'existència com ho podria fer la història del Caravaggio que va ser destruït durant els bombardejos a Berlín a la 2a Guerra Mundial i del qual només en queden fotografies per tal de demostrar-nos que un dia va existir. Un Caravaggio que ja no existeix, segueix essent un Caravaggio?

Prayer for Messiah

His blood on my arm is warm as a bird
his heart in my hand is heavy as lead
his eyes through my eyes shine brighter than love
O send out the raven ahead of the dove

His life in my mouth is less than a man
his death on my breath is harder than stone
his eyes through my eyes shine brighter than love
O send out the raven ahead of the dove

O send out the raven ahead of the dove
O sing from your chains where you're chained in a cave
your eyes through my eyes shine brighter than love
your blood in my ballad collapses the grave

O sing from your chains where you're chained in a cave
your eyes through my eyes shine brighter than love
your heart in my hand is heavy as lead
your blood in my arm is warm as a bird

O break from your branches a green branch of love
after the raven had died for the dove

Leonard Cohen

[Al meu braç, la seva sang és càlida com un ocell / dins la meva mà, el seu cor pesa com el plom / els seus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / Oh, envia'ns el corb abans que el colom. 

A la meva boca, la seva vida és menys que la d'un home / en el meu bleix, la seva mort és més dura que la pedra / els seus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / Oh, envia'ns el corb abans que el colom.

Oh, envia'ns el corb abans que el colom / Oh, canta des de les cadenes que t'encadenen a una cova / els teus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / a la meva balada, la teva sang derroca el sepulcre.

Oh, canta des de les cadenes que t'encadenen a una cova / els teus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / dins la meva mà, el teu cor pesa com el plom / al meu braç, la teva sang és càlida com un ocell.  

Oh, de les teves branques, trenca una verda branca d'amor / després que el corb hagi mort pel colom.]

La desaparició de Snowball

Quina va ser la meva sorpresa l'altre dia, a classe de filosofia (1r de Batxillerat) quan, en parlar de la República de Plató com a proposta utòpica, i fent un petit parèntesi per entrar en la història de les utopies, em vaig trobar que els alumnes no coneixien, i ni tan sols havien sentit mai a parlar de George Orwell. Va ser un moment fins i tot incòmode. Els alumnes no entenien perquè jo semblava tan sorpresa i jo, per la meva part, no podia fer res per sortir del meu astorament. L'infame programa "Gran Hermano" el coneix tothom, evidentment. Els vaig preguntar si no s'havien preguntat mai d'on ve aquest nom. I, òbviament, no s'ho havien preguntat mai. Estimats deixebles: George Orwell. Senyor Orwell: una classe com n'hi ha tantes de primer de Batxillerat. Vaig tractar d'explicar-los perquè no podem parlar d'utopies sense anar a parar a Orwell, i perquè la història de la utopia no es pot enfocar mai sense el seu gloriós epíleg: les antiutopies del segle XX. 

El que em va sorprendre encara més de tot plegat és que els alumnes saben prou bé que avui dia quasi tot es pot trobar a la wikipèdia: van engegar els motors de cerca, van teclejar un nom i un cognom, i de seguida els va sortir la referència de les obres d'aquest autor. Els vaig fer un petit resum de l'argument de 1984 i la cosa sembla que va començar a fer-se més clara. Però malauradament, després d'això, quan vaig passar a explicar en què consistia la crítica implícita de la paròdia que ens ofereix Orwell a La granja dels animals, el tema es va tornar a obscurir. Els vaig parlar de Stalin, però donant per suposat que sabien qui era, cosa que vaig preferir no preguntar. El problema és que hi ha moltes coses que has d'explicar només per sobre perquè et passaries tres hores anant als antecedents dels antecedents i potser et queden només vint minuts de classe. Després de tot, Roma no es va fer en un dia. També els vaig dir que si un dia es decidien a llegir aquesta novel·la breu no se'n penedirien. Però potser m'equivoco en això últim.

Per descomptat, teclejar a la wikipèdia el nom d'Orwell i llegir-hi la informació pertinent no substitueix l'incommensurable plaer de llegir La granja dels animals. Ja he parlat anteriorment de joves i lectura, per la qual cosa em sembla del tot justa la pregunta: on és la lectura de La granja dels animals en els programes de Secundària? I em sap greu posar-me d'aquesta manera perquè no és un problema que se solucioni fent llegir Orwell als alumnes, de la mateixa manera que se'ls pot fer llegir La història interminable. La conclusió que vaig poder extreure finalment de tot plegat és que llegir Orwell arriba un punt que ha de sortir de tu mateix o hem de plegar veles en general, com a societat. El primer cop que la vaig llegir la principal impressió que em va quedar és que, a partir de l'expulsió de Snowball, et passes tota la resta del relat desitjant que aquest torni per adobar les coses que vas veient que cada cop van més maldades. M'imagino que és el que passa quan li agafes afecte a un Trotski porcí.

A rush of blood to the head

Aquesta és una de les cançons més nihilistes que he sentit mai, però m'agrada molt, i no sé exactament per què. Suposo que per la seva poesia implícita, o perquè tots hem tingut un dia d'aquells en què ens agradaria comprar aquest lloc només per veure'l cremar. Tot i així, sembla que el suposat destructor encara guardi un lloc per a l'amor dins d'aquest caos seu tan íntim i personal, i suposo que això és el que fa aquesta cançó de Coldplay tan especial.

Sobre la llar

Aquest és un fragment del llibre Ensayos heréticos sobre filosofía de la historia, del filòsof txec Jan Patočka (1907-1977). (Barcelona: Península, 1988). Aquesta obra, que pertany al corrent fenomenològic, és complicada però no força els límits de la claredat. Tracta qüestions sobre el sentit de la història, el sentit de transcendència en l'ésser humà i reflexiona sobre el lloc on es troba la civilització humana en el moment en què l'autor se situa. Tanmateix, la vaig llegir només una vegada fa temps i avui no és la meva intenció analitzar-la ni fer-ne una ressenya exhaustiva. Possiblement hi torni en un futur, en tregui més profit i l'entengui millor, però l'únic que vull en aquesta ocasió és citar-ne un fragment, que tradueixo al català des de l'edició castellana: 

Malgrat la producció massiva de mitjans de vida, la vida humana segueix sense tenir una llar pròpia. La llar cada cop més s'entén com el lloc a cobert, com el lloc on es dorm per poder anar a treballar el dia següent, on es dipositen els beneficis del treball i on es desenvolupa una "vida familiar" cada cop més inexistent. Pel que fa al fet que l'home habita, a diferència de la resta d'animals, únicament perquè en el món no hi troba la seva llar, perquè està inclinat cap a fora del món en el qual i cap al qual té, per aquest mateix motiu, una missió que ancora en la profunditat d'un temps passat que mai serà realment passat mentre segueixi vivint en ell... tot això queda eclipsat per la mobilitat moderna, tant voluntària com forçada...

La filosofia no s'acabarà mai en el ben entès que segueixi creant qüestions que inquietin els éssers humans (algun ésser humà, si més no), i en el ben entès que els homes i dones no perdin de vista el que els fa humans. M'agrada aquest fragment sobre la llar, a propòsit d'una crítica al desarrelament modern, perquè és una bonica il·lustració de la inquietud antropològica no sols pel desarrelament modern, sinó també per l'eterna pregunta de què és el que ens fa humans. S'ha escrit molt sobre la història i el seu sentit, la memòria, la pau i la guerra. M'agrada que de tant en tant  algú escrigui sobre la llar. Ben mirat, l'obra clàssica per excel·lència de la cultura mediterrània tracta d'una tornada a la llar, i som o no som fills d'Odisseu?

Identidades asesinas (#9)

El que determina que una persona pertanyi a un grup és essencialment la influència dels altres: la influència de les persones que tenim a prop - familiars, compatriotes, etc. - que volen apropiar-se'n, i la influència dels contraris, que proven d'excloure-la. Tot ésser humà ha d'optar personalment entre uns camins pels quals se l'empeny a anar i altres que li estan vedats o sembrats de trampes. 

Aquest assaig d'Amin Maalouf és una lectura molt interessant perquè planteja una qüestió que resulta fonamental en les societats actuals a nivell mundial: la identitat. Tots els dies les notícies venen farcides de referències a enfrontaments entre diferents col·lectius que basen la definició de la seva pertinença en els criteris més variats. Rere tot això sempre trobem la vella pregunta de què fa que la definició que projectem sobre nosaltres mateixos ens distingeixi a través de la negació de la realitat dels altres. La pregunta constant per la identitat. Maalouf aporta en aquest llibre una reflexió molt honesta i acurada sobre causes i factors que contribueixen als enfrontaments més cruents dels darrers anys, sobre tot els que afecten el fanatisme islàmic, però presenta una visió prou àmplia com per no caure en els partidismes fàcils. I és que són sempre els éssers mestissos, fronterers, els que ens poden salvar de caure en la temptació dels extrems. 

Continguts: En la primera part, l'autor planteja la noció d'identitat amb què treballa a l'obra. La tesi principal és que la identitat no és monolítica, no es pot basar només en un sol tret (que és l'error en què cauen les identitats assassines), sinó que té múltiples perspectives i dimensions, molt sovint relacionades amb les experiències passades de l'individu i com aquest les categoritza. La segona part de l'assaig analitza més concretament la qüestió islàmica, centrant-se en la religió com a component de la identitat, i defensant que els problemes que s'associen de forma comuna a la religió islàmica solen ser causats per factors històrics, socioeconòmics i problemes derivats del colonialisme. La tercera part planteja la mundialització creixent, amb els seus aspectes positius i negatius, com a element que contribueix a agreujar els conflictes identitaris, donant una especial rellevància als problemes lingüístics. Finalment, la quarta part proposa sortides i respostes futures a la qüestió de la identitat de les minories davant la modernització com a fenomen mundial. 

M'agrada: La claredat expositiva de Maalouf. El to conciliador i el rerefons il·lustrat de les idees que exposa. 

No m'agrada: Comptant que el llibre va ser publicat per primer cop l'any 1998, en determinats moments alguns elements queden una mica desfasats. Amb una mica de perspectiva històrica, veiem com el cristianisme, retratat d'una forma tan optimista en el llibre, és igualment susceptible d'una "regressió" a nivell cultural en els últims anys com la que Maalouf descriu per a l'Islam. L'assaig en determinats moments se centra en la religió com a element principalment definitori de la identitat, mentre que en les societats occidentals entren en joc altres elements que potser tenen fins i tot una rellevància més gran.

La gran evasió i un bonze occidental

Les dues són notícies que podem llegir als diaris d'avui. En totes dues, el que és rellevant són les xifres, que parlen per si soles. La primera és d'aquelles que no saps si riure o plorar. La segona, clarament és de plorar. Bon profit.

• Prop de 500 presos escapen en una nit d'una presó de Kandahar per un forat no molt més ample que un wàter. 

http://www.elpais.com/articulo/internacional/500/presos/escapan/prision/Kandahar/elpepuint/20110425elpepuint_8/Tes

• Un empleat de France Télécom s'autoimmola cremant-se viu al seu lloc de treball. En la mateixa empresa, ja se n'han suïcidat 44 abans que ell.

http://www.elpais.com/articulo/internacional/empleado/France/Telecom/reabre/crisis/suicidios/quemarse/bonzo/elpepuint/20110426elpepuint_9/Tes

Llum embotellada

Se'm fa curiós que un dels trets més distintius de l'obra de Tolkien, la linealitat del temps adient a una història de salvació, i amb ella aquesta mena de flaire de providència que envolta tota l'obra i que, malgrat tot, no deixa mai de preservar la llibertat dels seus individus, quedi tan ben resumida en el que per a mi és un dels fragments centrals de l'obra. I central, mai millor dit, perquè es troba situat quasi al centre físic de l'obra, cap al final del segon volum. Em refereixo a la famosa conversa entre Frodo i Sam sobre "les grans històries" i el que les fa interessants, és a dir, els valors que mouen els seus protagonistes. De sobte, els dos hòbbits descobreixen que ells es troben immersos en la "gran història" dels silmarils (que podem trobar al Silmaríl·lion), o el que queda d'ella, després de tot. Només una ampolleta que conté llum. 

Així és com Frodo i Sam articulen la seva pròpia història, entroncant-la en un passat mític que acaba abocant en la seva pròpia aventura. I, de fet, molts dels personatges de l'obra ho fan, en una mesura o una altra. L'aventura d'Aragorn consisteix a completar la "gran història" de la corona de Gondor, i si ens remuntem a Elendil, la de Númenor i tot. La tristesa reflexiva dels elfs i la seva constant enyorança del mar forma part de les acaballes d'una altra gran història, la de l'estada dels elfs a la Terra Mitjana, on també intervenen els silmarils, però que potser és fins i tot més complexa que aquesta. Així és com la humilitat es transforma en una de les virtuts tolkinianes elementals: mai no seràs protagonista de la història, només en participaràs en una petita fase, i altres la continuaran quan ja no hi siguis. Així s'explica també el comentari de Gandalf sobre "els temps que ens ha tocat viure": 

'Desitjaria que no hagués passat en els meus temps', va dir Frodo. 'Jo també', va dir Gandalf, 'i tots els que viuen per veure temps com aquests. Però això ells no ho poden decidir. L'únic que podem decidir és què fer amb el temps que se'ns ha donat.' 

Traduït al català de J. R. R. Tolkien, The Lord of the Rings, HarperCollins 2003, p 50

Tanmateix, també se'm fa curiós que tot el que Frodo i Sam tenen al seu abast per tal d'entrar a la Terra de la Foscor (ja que aquesta és l'etimologia de la paraula èlfica Mor-dor) sigui una ampolleta de llum. Ni tan sols és un rival digne de la perversitat de l'Anell, i en cap moment no actua com un antídot efectiu contra els seus efectes. És un aliat tan feble com ho pot ser l'esperança. Un dels moments més bells de tota l'obra és quan Sam constata que hi ha una bellesa més enllà de l'abast de Sauron, i que ni tan sols el triomf de Sauron podria destruir. La llum d'Earendil, continguda a l'ampolla que Galadriel regala a Frodo, representa una part d'aquesta bellesa i de la diferència qualitativa que pot marcar la intervenció constant del valor dels febles (més que valor, aquesta tenacitat que els fa continuar quan preferirien rendir-se) contra la desmesura dels poderosos. 

El nostre granet de sorra, així doncs: allò insignificant que pot deixar-ho tot tal com estava o pot canviar destins: el què, no ho sabem ("això nosaltres no ho podem decidir"). L'ampolleta d'Earendil és decisiva, però no en el sentit que afegeixi alguna cosa de rellevància a la narració, de la mateixa manera que l'esperança no altera el producte, sinó que tan sols canvia l'ordre dels factors. L'esperança només actua com a remei contra la desesperació, i qualsevol intent d'explicar aquest fet o descriure'l amb més precisió ens portaria a un carreró sense sortida. Esperança-desesperació, igual que en el binomi llum-foscor que ens presenta aquí Tolkien. No llum i foscor en un sentit dualista, sinó la petita guspira de llum que encara guardem dins nostre en els moments més foscos.

'I de cap manera no ens trobaríem aquí, si n'haguéssim sabut més coses abans de començar. Però suposo que sovint passa d'aquesta manera. Les grans gestes dels contes i les cançons antigues, senyor Frodo: aventures, com jo solia dir-ne. Pensava que eren coses que els personatges meravellosos de les històries es buscaven ells mateixos, perquè les volien, perquè eren apassionants i la vida era una mica avorrida, una mena d'esbargiment, per dir-ho així. Però no és així com funciona amb les històries que realment importen, o les que se't graven a la memòria. La gent sembla que simplement hi hagi aterrat, normalment, sembla que els seus camins els hi portessin, d'alguna manera. Però m'imagino que van tenir un munt d'oportunitats, com nosaltres, de tornar-se'n, però no ho van fer. I si ho haguessin fet, no ho sabríem, perquè els hauríem oblidat. Només sentim a parlar dels que van seguir endavant, i no tots per acabar bé, fixi's; almenys no pel que la gent de dins de la història, i no els de fora, considerarien acabar bé. Ja sap, tornar a casa, trobar-ho tot en ordre, tot i que potser no igual que abans. Com el vell senyor Bilbo. Però aquestes no sempre són les millors històries per escoltar, tot i que podrien ser les millors on aterrar! Em pregunto en quina mena d'història hem anat a parar.' 'Jo també m'ho pregunto' va dir en Frodo, 'però no ho sé. I així és com funciona la història real. Agafa com a exemple qualsevol que t'agradi. Pots saber, o suposar, quina mena d'història és, amb final feliç o amb final dissortat, però els protagonistes no ho saben. I no volem que ho sàpiguen.' 'No, és clar que no. Per exemple en Beren, no es va pensar mai que arribaria a fer-se amb aquell Silmaril de la Corona de Ferro a Thangorodrim, però ho va fer, i això que era un lloc més fosc i pitjor que aquest on ens trobem. Però aquella és una llarga història, és clar, i passa per la felicitat i per la tristesa, i fins i tot més enllà d'aquestes -i el Silmaril va passar de mà en mà fins a Eärendil. I, guaita, senyor, no se m'havia acudit abans! Tenim -vostè té una part de la seva llum en l'ampolleta que la Senyora li va donar! Bé, si ho penses bé, encara ens trobem a la mateixa història! Encara continua. No acaben mai les grans històries?' 'No, no s'acaben mai com a històries,' va dir en Frodo. 'Però la gent que hi surt hi apareix, i es retiren quan acaba el seu paper. El nostre paper hi acabarà, en un moment o altre.' 

Traduït al català de J. R. R. Tolkien, The Lord of the Rings, HarperCollins 2003, p 696-697

Tuor de Luca Michelucci
Font