Jònica

Per bé que trossejàrem llurs estàtues, 

per bé que els bandejàrem de llurs temples,

no per això moriren pas els déus.

Oh, terra de la Jònia, a tu encara t'estimen,

guarden els teus records llurs ànimes encara.

Quan un matí d'aquests s'aixeca damunt teu,

per la teva atmosfera

revé com una saba de llur vida;

i de vegades, una aèria, jovenívola forma

indefinida, amb trànsit prompte

pels cims dels teus pujols es veu com passa.

Konstandinos Kavafis, 1911 (traducció de Carles Riba)

Pel fet que en vam fer trossos les estàtues,

pel fet que els vam fer fora dels seus temples, 

en absolut no van morir per això els déus. 

Terra de Jònia, encara t'estimen,

de tu, les seves ànimes encara se'n recorden. 

Quan un matí d'agost s'aixeca damunt teu, 

és una ufana de la seva vida 

que pel teu aire passa; i, a voltes, una etèria

figura juvenil, indefinida, amb vol rabent, 

passa damunt dels teus turons. 

Konstandinos Kavafis, 1911 (traducció de Joan Ferraté)

Em semblen uns versos ideals per a començar l'estiu, és possible que sigui per la forma en què Kavafis posa en relació el natural i el sobrenatural, així de fàcil, com si no importés el més mínim. Dubto que els déus s'hagin enutjat, encara que les seves estàtues i els seus temples jaguin ruïnosos per més de mig Mediterrani... Al contrari, encara ens estimen.