Fa uns quants anys, una amiga em va regalar una làmina de Le pont d'Argenteuil de Monet i des de llavors sempre he pensat que és una obra meravellosa, d'aquelles que no et cansaries mai de mirar i mirar. A mi em va revelar una mirada nova sobre l'impressionisme, perquè no pensava que el detall es pogués plasmar d'una forma tan realista mitjançant les tècniques d'aquest estil. Suposo que això és el que distingeix els genis, que poden realitzar coses que a la resta de mortals ens semblen impossibles de fer a priori. Si la virtut de l'impressionisme és captar la llum natural sense recórrer a l'ombra, sinó a través del color, aquesta obra sembla que capti l'ànima de cada raig de sol. La realitat paral·lela que s'observa en els reflexos de l'aigua queda només suggerida, però és tan real com la que podries veure si anessis a Argenteuil en persona. Les barques beuen la llum que els arriba directament d'un autèntic dia d'estiu, la casa i els arbres del fons somriuen amb serenitat i, finalment, en una posició que pot semblar secundària a simple vista, el pont, majestuós, vigila l'escena de ben a prop.
A mi sempre m'ha passat que els paisatges verges em semblen avorrits. Sempre els penso molt més interessants si s'hi observa un vestigi humà, ja sigui una casa o un poble, o elements encara més romàntics com podrien ser, per exemple, unes ruïnes romanes. Els ponts, però, semblen perfectes per als paisatges. Els ponts són línies que tracen direccions, marquen camins i, per tant, suggereixen expectatives. El pont d'Argenteuil no té la bellesa romàntica de les ruïnes antigues, sinó que és fruit del nou món industrial en què viuen els seus caminants. Tanmateix, la seva rectitud asserena l'espectador, contrasta inexplicablement amb el moviment del riu.
Quan l'octubre de 2007 uns brètols van agredir el quadre, deixant-li un trau just al bell mig de les ondes del riu, la notícia em va fer la impressió que era un afer personal. De cop i volta, aquell Monet, el que m'havia fet agafar afecte al colorisme impressionista, que m'havia fet estimar tots i cadascun dels seus matisos, apareixia a tots els diaris com a víctima muda de la idiotesa humana. Una altra vegada una colla de beguts fent de les seves. És cert que qualsevol cosa és millor que una agressió contra un ésser humà, però de totes formes no pots evitar quedar-te amb la pregunta dins el cor de què pot arribar a passar pel cap d'una persona que fa això... Les ondes, el pont, les barques, els arbres i els núvols de cotó fluix del cel eren perfectes en sí mateixos, tal com eren i com Claude Monet els havia pintat. Aquesta plenitud, ni tan sols tots els brètols del món podrien arribar a destruir-la. Però de totes formes hi ha una pregunta que segueix amenaçant-nos amb l'entrada a la metafísica de l'art: un Monet amb un trau segueix essent un Monet? Potser aquesta era una pregunta senzilla, i no ens complicaria tant l'existència com ho podria fer la història del Caravaggio que va ser destruït durant els bombardejos a Berlín a la 2a Guerra Mundial i del qual només en queden fotografies per tal de demostrar-nos que un dia va existir. Un Caravaggio que ja no existeix, segueix essent un Caravaggio?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada