Aquest és el títol del primer capítol de La història interminable, l'obra mestra de Michael Ende, amb perdó de Momo. Durant la meva última substitució vaig tenir al meu càrrec una optativa de lectura a 2n d'ESO, i precisament aquest era el llibre que estaven llegint. Quan vaig arribar anaven pel tercer capítol. Les expressions d'avorriment i disconformitat amb la temàtica del llibre van quedar paleses immediatament. Se'ls feia molt difícil comprendre el no-res com a un veritable antagonista de saga èpica, no entenien perquè estava imprès en dos colors ni l'objectiu de les dues històries paral·leles. Fins a cert punt, puc comprendre certes d'aquestes inquietuds, tot i que aquestes mateixes coses de les quals ells es queixaven eren les que a mi m'havien causat un entusiasme més gran quan vaig llegir l'obra per primer cop durant la meva infància. Tampoc em vaig fer il·lusions amb el fet que aquestes inquietuds els portessin a estimar l'obra més enllà del tercer capítol, ja que aquest tampoc va ser el cas. M'imagino que La història interminable és una obra massa subtil per a determinats paladars.
Tanmateix, el que em va sobtar més de tot plegat és que això no era una reacció concreta a una obra concreta (si fos això rai, que tampoc hi hauria tema per a un article), sinó que em penso que és una reacció en general a tot allò que soni a fantàstic o irreal i, per extensió, em sembla que també una reacció a tot allò que sigui narratiu. Provaré d'explicar-me. Quan jo estudiava el Batxillerat, una vegada vam llegir, per a literatura castellana, El burlador de Sevilla de Tirso que, a mi personalment, se'm va fer força entretingut. En un determinat punt de la trama, alguns dels meus companys de classe van manifestar, indignats, la seva disconformitat amb el fet que l'estàtua de pedra de don Gonzalo de Ulloa cobrés vida sense cap mena d'explicació i intervingués en l'obra com un personatge més. No hi va haver manera de treure'ls del seu enuig i el seu astorament, ja que simplement no podien comprendre el perquè d'un element màgic en una trama aparentment realista. (I dic aparentment perquè hauríem de discutir molt sobre si don Juan és un personatge realista o és fruit més aviat de les fantasies d'una determinada cultura).
I és aquesta inquietut pels perquès el que de vegades fa que aquests joves no puguin gaudir de la narració o de la lectura com a experiència, ja que el mite en sí mateix, la narració pel plaer d'una bona estona, no tenen molta més explicació més enllà d'aquest gaudi. És per això que crec que de vegades aquest rebuig a la lectura que molt sovint caracteritza les generacions d'adolescents i preocupa els adults educadors va lligat a un tret de caràcter de les nostres societats actuals: un pragmatisme extremat que sovint perd de vista el valor enriquidor de cert oci. Dic cert oci, perquè la lectura és una forma de gaudi que requereix esforç: és més activa que altres formes d'oci que requereixen un subjecte passiu, exclusivament receptor (com per exemple, veure la tele). En la lectura, el subjecte no sols és receptor, sinó que ha d'adoptar determinada disposició, una mena d'obertura de l'esperit a allò desconegut, per tal de passar-s'ho realment bé llegint. De vegades fins i tot sembla un camí bidireccional. No sols reps, sinó que tu mateix com a subjecte també et transformes, i no treballes tan sols sobre el llibre sinó que en el fons estàs treballant sobre tu mateix a través del llibre.
Per tant, el gaudi derivat de la lectura no és gratuït, sinó que ens està demanant alguna cosa de la nostra part. És per això que la lectura entra en crisi quan entra en crisi la cultura de l'esforç. En el fons, no crec que el problema sigui per comprendre certs elements màgics o fantàstics dins d'una narració, perquè també dubto que els lectors d'Ende de 2n d'ESO a qui m'he referit al principi haguessin sabut apreciar tampoc una obra d'un realisme amarg i descarnat. Si més no, aquesta és també la impressió que jo em vaig emportar en els meus temps d'estudiant. Em penso que més aviat és un problema d'acceptar la màgia del mite o del relat, ja que el fet de narrar i d'escoltar o llegir una narració és màgic per essència, ja sigui en un relat realista. És igual de màgic que la poesia, ja que en un origen, poesia i mite no eren pas tan diferents. Però com que no hi ha logos sense mite ni mite sense logos, si arriba un punt en què hem de justificar el mite davant dels joves, és que potser també hauríem de començar a patir per la seva capacitat de raonament abstracte. Moltes vegades, quan parles amb alumnes de qüestions com la del no-res (i només cito aquest exemple perquè és el que planteja Ende en el seu llibre, com a exercici de metafísica per a aficionats) el que trobes si grates una mica més enllà de la superfície és, clara i simplement, que els fa mandra pensar. Si aquest és el cas, com em penso, aleshores la solució no rau en maratòniques sessions de lectura a classe. Llegir en veu alta funciona fins a cert punt, però no és un remei miraculós. Si el problema és molt més profund que un problema de lectura, aleshores em penso que les solucions també hauran de ser molt més subtils.
I arribem a la ja repetidíssima pregunta: com encoratjar la lectura entre els joves i evitar-ne la davallada? L'oracle encara no m'ha xiuxiuejat cap resposta, però de moment crec que el millor que podem fer és continuar com fins ara, és a dir, no cansar-nos mai de parlar de llibres i de recomanar-los.
