"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

16 d’abril de 2011

Minúsculs canvis en la història

En tierra de hombres és la innecessària traducció que es va donar al títol original d'aquesta magnífica pel·lícula dirigida per Niki Caro l'any 2005: North Country.  El que m'agrada d'aquesta pel·lícula, independentment de la història tant interessant que explica, és la forma com està elaborada: les interpretacions són creïbles, l'ambientació de l'espai i l'època en què transcorren els fets és excel·lent, la forma en què el guió està escrit i com s'explica la història, amb les seves anades i vingudes, és francament interessant. No he vist l'anterior treball de la directora, Whale rider, així que no puc jutjar per contrast, tot i que em penso que ambdues pel·lícules comparteixen un plantejament original de la qüestió feminista, o possiblement seria millor dir d'històries concretes i particulars en què una dona té quelcom a dir o a aportar en una societat planejada i construïda a la mida dels homes. Entre els punts forts de North Country destaca, per començar, la interpretació d'una ja oscaritzada Charlize Theron, que com tornaria a fer posteriorment amb En el valle de Elah, demostra un cop més que pot donar la talla de papers d'heroïna quotidiana d'una forma completament convincent i realista. Aquí interpreta una jove mare de família que torna al poble de la seva infància i comença a treballar a la mina que és la principal font d'ingressos dels habitants del poble. Tanmateix, parlem quasi exclusivament dels habitants masculins, i la minoria de dones que hi treballa pateixen dia rere dia els abusos verbals i físics per part d'una gran majoria dels seus companys de feina. 

El més impactant de la pel·lícula, al meu parer, és que per a la majoria de gent del poble no hi ha res d'estrany ni de mal fet en aquesta situació, és simplement la perpetuació del que sempre ha estat, dels rols establerts amb els segles: l'home és qui treballa a la mina, la dona és qui s'ha d'estar a casa esperant a ser mantinguda. Per això la primera acusació contra la protagonista és que ella en té la culpa, és ella qui és la provocadora. I és clar, surt a la llum l'ancestral temptació de qualificar de puta la dona que se surt del seu rol històric, perquè de rols històrics estem parlant, i també de pors i de silencis còmplices davant les situacions incòmodes i injustes que provoca una forma determinada d'estructurar la societat. Aquesta és una pel·lícula amb imatges sovint dures i cruels, però que també deixa un bon regust de boca al final, la satisfacció que les injustícies es poden posar sobre la taula, que la veu dels històricament febles pot ser escoltada. North Country està basada en la història real d'un dels primers casos guanyats contra l'assetjament sexual al món laboral que crea un precedent en la jurisprudència mundial a principis dels 90. I és que, normalment, donem per garantits drets i llibertats que ens han vingut donats per lluites sense ressò mediàtic per part de minories que en el seu moment no van tirar la tovallola. La història de vegades també avança d'aquesta forma, no amb grans revolucions, sinó amb canvis minúsculs. Tan minúsculs, que quan ens n'expliquen la microhistòria, quedem sorpresos de descobrir-los.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons