Fa més o menys un any que rellegeixo La Divina Comèdia de Dante Alighieri, i tot just ara concloc el Purgatori amb una lectura paral·lela que m'ha semblat una joia: La figura de Beatriu de Charles Williams (1886-1945). És un assaig a mig camí entre la crítica literària i el tractat teològic que es va publicar per primer cop el 1943. La traducció al català, des de l'original anglès, és meva:
Va definir el tipus general d'experiència relativa a la figura de Beatriu en un dels seus llibres en prosa, el Convivio (IV, XXV). Allà hi diu que els joves queden subjectes a un "estupor" o enlluernament de la ment que els cau a sobre quan perceben coses grans i meravelloses. Aquest estupor produeix dos resultats: un sentit de reverència i un desig de saber-ne més. Cobren vida una noble admiració i una noble curiositat. Això és el que li havia passat quan va veure una noia florentina, i tota la seva obra consisteix, d'una manera o una altra, en el creixement d'aquesta adoració i aquest coneixement. (Capítol 1 - Introducció)
La crònica del Camí Dantià comença amb tres coses: una experiència, l'ambient d'aquesta experiència, i els mitjans per tal d'entendre i expressar aquesta experiència; és a dir, una dona, una ciutat, i l'intel·lecte o la poesia; és a dir altra vegada, Beatriu, Florència i Virgili. (Capítol 1 - Introducció)
Aquell que no mereixi... Beatriu? és a dir, "salute", salvació, no cal que esperi trobar-la. Però això implica que Beatriu s'identifiqui amb la salvació? Sí, i aquesta és la identitat de la Imatge amb el que es troba més enllà de la Imatge. Beatriu és la Imatge i l'anticipació de la salvació. Això no és adequat dir-ho a ningú excepte a aquells "ch'avete intelletto d'amore". (Capítol 2 - Beatriu)
Quan ella és "morta", quan la seva qualitat s'ha retirat del món, aleshores arriba el moment d'afirmar aquesta humilitat i aquesta caritat. La caritat, en aquest sentit, comença a casa. La segona imatge, així doncs, seria més aviat com una segona vinguda de l'Amor, més aviat com la Parusia mateixa. Fins i tot això potser és més accessible del que pensem, i es pot dignar a dependre, almenys en part, de la llibertat i el poder dels fidels. On hi ha hagut Amor, l'Amor no es nega mai (excepte a l'infern) a tornar. (Capítol 4 - El Convivio)
Dante s'havia perdut pel bosc, però no havia entrat per aquesta porta; aquí hi ha els que sí que hi han entrat, per voluntat pròpia i per la voluntat de Déu que ha assentit immutablement a la d'ells. El bosc feréstec i salvatge de les afirmacions vegetals caòtiques ha quedat fossilitzat en el patró fix de les afirmacions perverses voluntàries. Els cercles de l'infern contenen el que queda de les imatges quan el bé de l'intel·lecte n'ha estat retirat deliberadament. (Capítol 8 - L'Infern)
Que els pecadors siguin tan sovint florentins accentua la perversió de la Ciutat; de fet, per entrar dins la Comèdia és necessari esdevenir florentí, almenys fins al punt que puguem utilitzar el nom de Florència o el nom de la nostra pròpia ciutat o país de forma indistinta. Aquest tipus de coses estan passant a Florència i (com mostra Dante) aquest tipus de coses estan passant a Anglaterra. La paraula Florència mateixa té quatre significats: la ciutat particular pròpia de Dante, i qualsevol Ciutat, i l'Imperi universal, i la Ciutat Divina. Malebolge es compon dels gremis d'aquells que hi pequen en contra; les rases queden separades per sempre, així com els gremis. L'assoliment suprem de l'infern és que sigui impossible intercanviar-los. Heretges i hipòcrites, aduladors i simoníacs, lladres i mals consellers, cismàtics i falsadors: aquests són els que omplen els fossats de Malebolge. Allò que va començar amb el petó furtiu de Francesca ara s'estén i contamina el món sencer. (Capítol 8 - L'Infern)
Així els esperits de la flama, cremant apassionadament tota impuresa dels desitjos de la carn, criden en veure Dante: "no sembla de carn irreal", i això és potser, malgrat tots els espiritualitzadors, la lloança més gran de Dante i la lloança més gran del seu amor: ni ell ni el seu amor no eren de carn irreal. Així és com els que penaven per petons sacrílegs ara troben petons reals. (Capítol 9 - El Purgatori)
Hi ha una mena d'experiència que només es pot expressar dient: "Estimar-te? Si jo sóc tu." Això és un fet natural; però també hi entra un deure moral. És el deure moral dels amants, com reconeixen certament de tant en tant, de submergir-se amb amor dins la vida de l'altre, i treure'n poder: poder de resistir la temptació, de rebutjar, d'afirmar, de purificar, de pregar. "Pregaré per tu" és cosa bona de dir; però és millor: "Pregaré en tu". De fet, aquesta és la naturalesa de les pregàries que demanen les ànimes de les terrasses de la muntanya. Els que són a la terra acompleixen la tasca necessària. I ara són més que pregàries rituals; és la vida i la vida mútua de les ànimes. (Capítol 11 - El Paradís)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada