Aquesta és la tercera entrega de la trilogia de la Xenogènesi d'Octavia Butler i, com a desenllaç de la sèrie sencera, he de dir que se m'ha fet decebedora. Les dues primeres entregues, Alba i Ritus de l'edat adulta, podien resultar pertorbadores de llegir, és cert, però presentaven un debat sobre els aspectes més problemàtics de la colonització d'una cultura per part d'una altra, en aquest cas a través de la relació de dominació que s'establia entre una espècie alienígena, els oankali, i els últims supervivents de l'espècie humana després d'una guerra nuclear que ha deixat la terra amb prou feines habitable. Si Alba actuava com a plantejament del conflicte, i Ritus de l'edat adulta en representava l'antítesi, el qüestionament de les tesis que se'ns exposaven al primer volum, de forma que es creava un interessant joc de contrastos entre ambdues novel·les, el que era d'esperar ara al tercer volum era alguna mena de resolució, o almenys de progressió, en aquesta tensió narrativa que se'ns plantejava.
La progressió es produeix més aviat en el punt de vista que no pas en l'aspecte argumental: si a Alba teníem una protagonista humana, a Ritus de l'edat adulta el protagonista era un mestís oankali criat entre humans que aconseguia empatitzar amb les motivacions humanes a l'hora de resistir el procés colonitzador que se'ls proposava. Ara, en aquest tercer volum, el protagonista és un altre constructe, de fet un germà més petit de l'Akin del segon volum, que descobreix, quan arriba a l'adolescència, que es convertirà en un ooloi, un individu de sexe neutre, que en la biologia oankali juga un paper clau per arribar a sintetitzar la informació genètica de mascle i femella i aconseguir produir un nou individu. Per tant, si a la segona novel·la teníem un constructe que empatitzava amb els humans, ara ens trobarem amb un protagonista que, per imperatiu biològic, assumirà plenament el projecte reproductiu dels oankali, que passa per un salt evolutiu en què les dues espècies com es coneixien antigament desapareixeran per donar pas a una nova espècie barrejada entre totes dues. Així doncs, entenc que hi ha una voluntat de progressió en el punt de vista entre les tres novel·les: punt de vista plenament humà a Alba, punt de vista híbrid entre les dues espècies a Ritus de l'edat adulta, punt de vista plenament oankali en aquesta tercera entrega.
Tanmateix, si a la segona novel·la el conflicte principal s'articulava al voltant de la resistència dels humans a ser anorreats en aquest projecte, ara aquest conflicte queda esborrat; les línies argumentals de la segona novel·la, amb el paper mediador de l'Akin i la futura colònia de Mart, queden totalment tallades, i qualsevol rastre de resistència als oankali queda com un residu de reaccionarisme o de nostàlgia condemnat inevitablement al fracàs. Aquesta progressió en la narrativa ens aboca a una acceptació plena del triomf final del projecte biològic dels oankali i de la seva forma de percebre l'existència humana. És cert que els oankali també es perden en aquest procés, és a dir, que estan també destinats a desaparèixer, igual que els humans, en la futura espècie; tanmateix, aquest fet tampoc no canvia que la manipulació genètica i la coerció política sempre són unidireccionals, per part dels oankali envers els humans. Per tant, el que m'ha decebut especialment en aquest tercer volum és que, en comptes d'aportar quelcom de nou a la trilogia o fer progressar la trama en alguna direcció, es limita a repetir de nou l'argument del primer volum, i el desenllaç ens deixa exactament al mateix punt on havíem començat.
El problema més directe que he trobat amb la trilogia sencera és que presenta com a biològic o natural, en el món fictici, un procés que a la vida real és cultural i polític, i per això no sé fins a quin punt la metàfora de la dominació colonial i l'esclavitud acaba de funcionar. La narració perd tot rastre de tensió o de suspens quan tot el que hi passa se'ns presenta amb el determinisme d'un procés biològic: l'aspecte més problemàtic de l'argument, com també passava a Alba, és la subjugació sexual que els oankali exerceixen sobre els humans a qui "integren" en el seu projecte genètic, que ells presenten com a intercanvi però que mai no es planteja en termes d'igualtat ni de reciprocitat. En aquest sentit, els encontres sexuals entre alienígenes i humans exploten sense aturador la imatgeria de la violació, però la víctima humana sempre acaba consentint a l'abús dels oankali perquè les feromones alienígenes, segons el text, són irresistibles. La novel·la, com també passava amb les dues anteriors entregues, està farcida d'aquestes contradiccions entre el discurs dels oankali - la seva aposta pel mestissatge, la simbiosi, la convivència pacífica, i la racionalitat aparent del seu projecte - i la violència exercida per tal de portar-lo a terme.
Potser no he acabat d'entendre el projecte literari de Butler, o la seva reflexió política se m'ha escapat totalment, però em fa la impressió que la perspectiva política que presenta als seus llibres és extremadament pessimista: no hi ha cap forma de resistència possible perquè qui té el poder el té de forma absoluta i irrevocable. El tipus de resistència passiva que ens plantejava el personatge de la Lilith, tot i que de forma força subtil, a través de les dues primeres entregues, basat a resistir en el present i esperar a veure què passa en el futur amb els seus descendents, aquí queda totalment superat pel nou món proposat pels oankali, com si Butler estigués adoptant implícitament el lema thatcherià de "no hi ha alternativa possible". El mateix passava, em penso, en els llibres de les Paràboles, que tampoc em van acabar de convèncer: la protagonista es mostrava en contra del fanatisme religiós, però el combatia a través de fundar una nova religió. En el cas de la Xenogènesi, ni tan sols queda oberta aquesta possibilitat de contestació amb les armes mateixes de l'opressor: l'única alternativa al projecte reproductiu proposat pels oankali és una mort segura i molt més ràpida que la que espera als col·laboradors del nou sistema. El desenllaç m'ha semblat, així doncs, totalment anticlimàtic: és cert que intenta concloure amb una imatge positiva i oberta al futur, però a la vegada defuig els aspectes més problemàtics d'aquest nou món que sorgirà del conflicte present.
Un cop acabada la trilogia, puc dir que com a conjunt m'ha desconcertat força: els dos primers volums m'han semblat interessants; el tercer m'ha deixat una mica descol·locada i no m'ha convençut gens com a desenllaç. Crec que el determinisme genètic i biològic que planteja Butler a la seva trilogia no és el millor vehicle per a la reflexió sobre temes polítics, socials i culturals: potser és part de la crítica implícita que fa l'autora, però crec que la metàfora és confusa i ofusca totalment qualsevol oportunitat de qualsevol personatge - ja sigui humà o oankali - per exercir algun tipus de resistència a la biologia, el mínim rastre de llibertat. Els personatges de Toni Morrison, per posar un exemple, cauen en l'autodestrucció moltes vegades en els seus intents de resistir a un sistema d'opressió cultural, política i institucional que es fa virtualment irresistible: la seva tragèdia és precisament aquesta, i moltes de les novel·les de Morrison exploren l'ambigüitat intrínseca entre els intents dels protagonistes de destruir els altres, autodestruir-se i construir futurs nous, tasques que sovint no presenten línies divisòries gaire definides. Butler planteja conflictes semblants per als seus personatges humans, però els presenta sempre en termes binaris i deterministes, com a part d'un esquema o guió preconcebut davant del qual qualsevol intent de reescriptura queda inevitablement abocat al fracàs.
Sinopsi: Dècades després dels fets relatats al segon volum de la trilogia, un altre fill de la Lilith, el Jodahs, acaba desenvolupant una anomalia inèdita en el món de les colònies mixtes entre humans i oankali: per primer cop a la història, un constructe entre les dues espècies esdevindrà ooloi, el gènere neutre, en comptes de definir-se biològicament com a home o dona. Una conseqüència directa d'aquest fet és que el nou ooloi haurà de trobar companys humans amb qui aparellar-se, a risc d'una mort segura.
M'agrada: Bé, arribats a aquest punt de la trilogia, els esforços dels oankali per presentar la seva colonització dels humans sota una llum positiva són totalment abandonats fins i tot pels oankali mateixos, que admeten obertament la manipulació que operen sobre les seves víctimes i que, fins i tot en algun moment de la narració, fan servir termes inequívocament eugenèsics. En aquest sentit, la tercera entrega s'esforça més a presentar-nos un Gran Germà triomfant que no pas els altres dos volums.
No m'agrada: El tercer volum no aporta gaire res de nou respecte als altres dos i, principalment, el que menys m'ha agradat és que la trama és força repetitiva, dins de la novel·la mateixa i també respecte a l'argument de les altres dues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada