Aquesta novel·la de 1972 de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin és una lectura breu però molt intensa, que fa una reflexió molt profunda i acurada sobre el colonialisme, el racisme i la guerra d'agressió, tot sota l'envoltori de la ciència-ficció clàssica. L'autora mateixa va reconèixer que el seu procés d'escriptura va quedar determinat pel context polític als Estats Units del moment: Le Guin pertanyia al moviment de protesta contra la guerra de Vietnam. En aquest sentit, el llibre és difícilment destriable d'aquest escenari polític: l'argument té a veure amb una campanya de colonització per part dels terrans (habitants de la Terra) al planeta Ashthe, que està cobert de bosc quasi íntegrament, fins al punt que, en la llengua ashtheana, hi ha una única paraula que es refereix sense distinció a "món" i a "bosc". Els habitants autòctons del planeta són els ashtheans, uns éssers homínids petits, peluts i de color verd, que iniciaran una campanya de guerrilles contra les bases militars terranes. Hi ha més elements familiars: l'armament utilitzat pels militars terrans, per exemple, que bombardegen els poblats dels natius des d'helicòpters, o els massacren amb metralladores i llançaflames, i en general l'organització de les seves bases militars. Dels tres personatges principals, l'antagonista indiscutible del relat és el capità Davidson, un militar estatunidenc que compleix tots els tòpics del gènere: racista, masclista, hipermasculinitzat, una encarnació de la banalitat del mal que sembla un parent no gaire llunyà del coronel Kilgore, que passaria a la història del cinema set anys després ensumant napalm de bon matí.
Igual que passava amb Les cròniques marcianes de Bradbury, El nom del món és bosc no és realment una novel·la de ciència-ficció, o almenys, per entendre'ns, no cal llegir-la necessàriament en aquests termes. Però en aquest cas en particular, a mi m'ha semblat una novel·la postcolonial més que qualsevol altra cosa. I és que la guerra de Vietnam va ser un altre estadi d'una llarga història de lluites colonials sobre el territori del sudest asiàtic, i possiblement no era l'únic referent que Le Guin devia tenir en ment quan va escriure la novel·la, en una època en què les nacions colonitzades d'arreu del món van lluitar nombroses guerres d'alliberament contra grans potències militars. Igual que passava amb el clàssic de Bradbury, la novel·la de Le Guin és un relat d'idees més que de personatges: l'argument és bastant senzill i lineal, i els personatges són més emblemes dels estereotips que representen que no pas figures dotades d'una psicologia profunda o completa. De la mateixa manera, el llenguatge i les imatges que utilitza la novel·la són molt properes a les de la literatura postcolonial, posant en tot moment el focus de l'empatia en els colonitzats que es rebel·len de la seva pròpia esclavitud com a única sortida d'autodefensa.
Els colonitzadors terrans emprenen la missió de dominar Ashthe per tal d'explotar-ne els recursos econòmics: d'una banda la llenya, que volen transportar a la Terra perquè allà ja no hi queden arbres, i d'altra banda el cultiu del terreny un cop talats els boscos. En un estadi inicial de la colonització, els terrans s'aprofiten de la no-violència inherent a la cultura ashtheana, i els natius són esclavitzats ràpidament. De bon principi queda clar que la seva empresa es basa en l'assumpció racista de la inferioritat dels ashtheans i la seva deshumanització, i la narració posa de manifest molt hàbilment les contradiccions i ambivalències dins la mentalitat colonitzadora. Per exemple, el fet que considerin els colonitzats com a éssers subhumans, a qui anomenen despectivament "creechies" (apòcope de "criatura"), no els impedeix violar les dones ashtheanes quan es presenta l'ocasió. De la mateixa forma, un cop ja ha esclatat la guerra, també hi ha el típic doble discurs de no voler reconèixer l'altre bàndol com a igual, sinó tan sols com a grupuscle de rebels o terroristes.
Ara bé, el punt més fort de la novel·la, al meu parer, és la forma com Le Guin retrata el contacte entre les dues cultures i el presenta com a cruïlla de camins. Un altre dels protagonistes, l'antropòleg Lyubov, és el responsable d'estudiar els ashtheans i la seva cultura, i fer-ne informes per a les futures decisions que els governants hagin de prendre sobre la colònia en el futur. A través del seu punt de vista aprenem com funciona la cultura ashtheana i la seva forma intrínseca d'ésser al món: el somni, una mena d'estat intermedi entre el món inconscient i el de la vigília, a través del qual els savis de les tribus ashtheanes entreveuen la veritat i aconsellen el camí a seguir al seu poble. Pot semblar esotèric explicat així, però Le Guin es basa en les cultures del sud del Pacífic, en què somni, mite i revelació no són conceptes diferenciats sinó que s'entrecreuen en una mateixa dimensió de l'experiència. Lyubov estableix una amistat amb un esclau ashtheà, Selver, que li ensenyarà la seva llengua i la seva cultura des de dins. Així, l'antropòleg es convertirà en una mena de traductor o pont entre els dos pobles.
Però les coses no són tan fàcils, i Le Guin també ho reconeix pel camí: l'antropòleg pertany als colonitzadors, i no pot evitar deixar la seva pròpia empremta en el seu estudi. Lyubov no s'adonarà del seu propi error fins que no sigui massa tard: com que la cultura ashtheana no concep la violència dins la seva forma d'entendre el món, la revolta armada és una possibilitat que no ha entrat dins del pla inicial de colonització, un pla que Lyubov, tot i que amb càrrecs de consciència, no ha qüestionat mai obertament. La cultura colonitzada canvia a través del seu contacte amb els colonitzadors, i d'aquí la impossibilitat de l'empresa antropològica de fixar una imatge aparentment objectiva d'aquesta cultura. Aquesta és la lliçó més amarga que haurà d'aprendre Lyubov: la seva amistat amb els ashtheans no és possible des del moment en què la relació no s'estableix en pla d'igualtat.
La narració fa un relat brillant d'un xoc de cultures que deixa una cultura en estat de xoc: per més ingenu i idealista que pugui semblar el retrat inicial que fa dels ashtheans, un cop comenci la revolta armada liderada per Selver quedarà ben clar que el procés que s'ha iniciat no té marxa enrere. És en aquest context que pren especial rellevància la imatge de Selver com a déu per al seu poble, i que pot esdevenir una de les metàfores més opaques del text sencer, però també una de les més interessants. Els ashtheans poden ser una societat no-violenta, però els colonitzadors han introduït la violència a les seves vides i, per tant, Selver ha traduït aquesta nova realitat per a ells. Transfigurat davant dels seus congèneres com una mena de déu de la revolta, els ex-esclaus ashtheans l'aclamaran com a líder que ha de portar a l'alliberament sencer del seu planeta, que només pot passar per eradicar-ne els terrans definitivament.
Tanmateix, l'únic que observa la ironia d'aquest moviment és Lyubov, que percep la part més fosca d'aquesta revelació sobrevinguda: qui ha introduït la llavor de la revolta, en definitiva? És Selver qui mostra el camí al seu poble; o és Davidson l'autèntic déu que possibilita la revolta en primer lloc, en revelar als ashtheans uns extrems de violència impensables per a ells fins al moment i, per tant, obrir-los els ulls a la necessitat d'alliberar-se'n? Aquest rerefons més fosc de la metàfora és el que m'ha recordat inevitablement El cor de les tenebres de Conrad i el deliri de grandesa del seu senyor Kurtz, que també es pensa a si mateix com a déu en un estadi determinat de la seva aventura. És cert que el Davidson de Le Guin no li arriba ni a la sola de la sabata, com a personatge, i que la imatge del déu a Davidson li ve imposada des de fora i només al final de tot del relat, de forma quasi anecdòtica, però si més no el paral·lelisme m'ha semblat força curiós. I tornant a Vietnam, és clar, també m'ha resultat curiós veure que potser no va ser Francis Ford Coppola, al capdavall, qui va fer primer aquesta connexió.
Sinopsi: El relat ens presenta la guerra d'alliberament del poble ashtheà contra els seus colonitzadors terrans, que volen ocupar i explotar completament el seu planeta-bosc. Els tres punts de vista principals del relat són el del capità Davidson, un dels oficials de l'exèrcit a càrrec de la missió de colonització; l'antropòleg Lyubov, encarregat d'estudiar la cultura dels ashtheans per arribar a una futura entesa amb ells; i l'ex-esclau Selver, que arran de la violència patida a mans de Davidson liderarà la revolta del seu poble contra els terrans.
M'agrada: És una novel·la que brilla especialment com a relat d'idees, i en particular com a metàfora de les relacions colonials. La prosa d'Ursula K. Le Guin explora aquestes idees amb la seva claredat i bellesa característiques. La forma de caracteritzar les cultures en qüestió i presentar el seu xoc és un dels punts més forts del relat. El desenllaç i la seva forma de tancar el cercle també són insuperables.
No m'agrada: El caràcter pamfletari del text i la manca de profunditat dels seus personatges fa perdre una mica al conjunt. El personatge de Davidson és un antagonista sense cap mena de matís psicològic, i que, més que un personatge creïble, esdevé una eina al servei de la trama. Tanmateix, es pot dir el mateix quasi de tots els personatges que hi apareixen, amb excepció, possiblement, de Selver i Lyubov.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada