Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Octavia E. Butler (1947-2006) és la primera entrega de la seva coneguda trilogia de ciència-ficció de la Xenogènesi. Reconec que la dilogia de les Paràboles, que va suposar la meva iniciació amb Butler, no em va acabar de fer el pes, però el renom d'aquesta trilogia, que es considera una de les seves obres magnes i que va ser traduïda al català per primer cop ara fa uns anys, em va encuriosir molt i vaig decidir donar una altra oportunitat a l'autora. D'entrada, puc dir que Alba funciona com a plantejament d'orígens dins d'un relat que m'imagino que s'anirà desenvolupant més en les altres dues entregues i, en aquest sentit, encara que la lectura del desenllaç pugui semblar una mica anticlimàtica, deixa amb les ganes de saber com continua.
El plantejament, per començar, és força misteriós. La protagonista, Lilith Iyapo, es desperta en una sala d'aïllament totalment estanca i en penombra, on unes veus d'origen ignot li van fent preguntes sobre la seva vida i, com comença a sospitar, fan experiments mèdics i biològics sobre el seu cos. A mesura que comença a crear lligams de confiança amb els seus captors, es va assabentant que es troba en mans d'una raça alienígena que, després de l'última guerra nuclear que ha destruït la vida a la terra, ha salvat els pocs humans que ha pogut trobar i els guarda en captivitat en un planeta-nau amb l'objectiu de fer-los repoblar un planeta terra regenerat amb els descendents encreuats de les dues espècies. Un dels elements més sorprenents del relat sencer és com, des d'aquest moment inicial, Butler ens va construint un món fictici força complet, en què els alienígenes tenen uns funcionaments biològics propis i, per tant, una cultura totalment diferent a la nostra. L'autora fa un esforç ingent per crear una espècie que no tingui res a veure amb els éssers humans com els coneixem i, per tant, per presentar una alteritat en termes absoluts que m'ha recordat La mà esquerra de la foscor i d'altres novel·les del cicle Hainish d'Ursula K. Le Guin.
La Lilith ha estat seleccionada i modificada genèticament per poder ser un dels nous repobladors de la terra, que hauran d'engendrar fills d'una nova espècie si volen sobreviure, tot i que saben que en el procés la humanitat com la coneixien haurà quedat definitivament enrere. Tanmateix, com que els humans captius no tenen cap mena d'opció de donar el seu consentiment, ens veiem arrossegats dins d'aquesta empresa de dominació i explotació que emprenen els oankali sobre els humans des de la seva pròpia retòrica i justificació ideològica i, per aquest motiu, els esforços de racionalització que fa la protagonista sobre el que li està passant en cada nou estadi del seu aprenentatge són sens dubte els moments més pertorbadors de la lectura. Si durant la primera meitat del text aquesta coacció és fa més que evident però la seva brutalitat queda tan sols apuntada, ja és cap a les darreres seccions de la novel·la, quan es planteja el sexe entre espècies, que els aspectes més problemàtics del relat surten a la llum, i que esclataran els conflictes entre els humans mateixos sobre la necessitat d'acceptar les condicions dels dominadors o rebel·lar-s'hi.
Una de les coses que m'ha sorprès més havent acabat la lectura és, precisament, les crítiques positives que n'he llegit, especialment des del món editorial català, que destaquen el missatge feminista del text i la seva aposta pel mestissatge i l'apropament de cultures: jo he estat incapaç de veure'ls-hi. Poc apropament hi pot haver entre cultures quan una imposa i disposa sobre la vida de l'altra, sense consentiment per part dels colonitzats i des d'una superioritat tecnològica, i en aquest cas també biològica, que els fa més aviat invencibles. Durant gran part del relat, especialment a partir del moment en què Lilith ha de començar a despertar els seus congèneres humans del son criogènic en què han estat conservats durant centenars d'anys, el paral·lelisme amb els relats dels esclaus africans als Estats Units es fa més que evident. Gran part de la novel·la ens mostra la Lilith acomodant-se al peu de la lletra al projecte dels seus captors, fins al punt de deixar-se modificar genèticament i establir una relació íntima amb un dels oankali, l'encarregat de fecundar-la en un futur, i ens presenta els seus dilemes interns a l'hora de sotmetre-s'hi: l'única alternativa que se li ofereix és la mort.
El que més m'ha desconcertat de la lectura és que Butler manté aquesta càrrega ideològica del text en una ambigüitat, em penso, força estudiada. La protagonista és una Lilith i no una Eva, i m'agradarà saber com continua la trilogia per veure què passarà amb aquestes noves generacions híbrides que ens augura la primera novel·la de la saga. La metàfora del paradís perdut i la seva crítica implícita també apareix al text quan els humans rebels són descartats definitivament del projecte de repoblar la terra i, per tant, castigats a no tornar-hi mai més, mentre que els que segueixen les instruccions donades segons el projecte original seran els destinats a colonitzar la nova terra en el nou escenari post-apocalíptic. D'altra banda, la part més envellida del text, a parer meu, és un cert grau de romantització de l'explotació sexual dels oankali cap als humans, explicada en termes totalment biologistes, que la protagonista acaba normalitzant però que, si mirem en termes d'avui dia, no dista gaire de la submissió química (o bioquímica, en aquest cas). La novel·la acaba en un punt totalment previsible - podríem dir fins i tot que ens hi ha estat preparant ben bé des de les primeres pàgines del text - però, d'altra banda, l'aposta pel final obert deixa l'interès en el punt més àlgid i deixa els lectors amb la necessitat de continuar llegint la trilogia.
Sinopsi: Uns segles després d'una guerra nuclear que ha acabat amb la vida habitable a la terra, els pocs supervivents que n'han quedat, rescatats i criogenitzats pels oankali, una espècie alienígena, són preparats per repoblar la terra amb una futura generació fruit de l'encreuament entre les dues espècies. La protagonista, Lilith, és una de les escollides per a aquesta tasca, i rebrà una educació i un entrenament específics perquè pugui guiar altres humans en aquesta missió.
M'agrada: Les seves connexions amb la ciència-ficció més clàssica - a moments m'ha recordat Le Guin i d'altres Lem - i la minuciositat amb què Butler construeix un món alienígena amb la seva coherència interna, que ha de romandre imaginable i comprensible per als lectors però a la vegada totalment aliè a qualsevol element familiar.
No m'agrada: La caracterització dels personatges humans és força plana i queda en tot moment al servei de la trama.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada