Quadern d'Aram (#592)

No vull pensar en les nenes ni en l'àvia: elles sí que sabem com les han mortes, però no ho vull pensar ni escriure. El meu pare és un poeta. No dic era, perquè els poetes duren sempre. 

Quadern d'Aram va ser l'última novel·la que l'autora osonenca Maria Àngels Anglada (1930-1999) va publicar, dos anys abans de la seva mort. És una autèntica obra mestra de la literatura catalana més recent, i mostra la inquietud de l'autora per donar una sortida literària a la qüestió de la memòria històrica, i la lluita perquè els crims contra la humanitat no caiguin en l'oblit. La novel·la narra, d'una forma extremadament desencaixada i poètica, el testimoni dislocat i profundament traumatitzat de Marik i Aram, una mare i un fill armenis que aconsegueixen salvar-se per una trista casualitat de la massacre que pateix el seu poble. La cruel mort que patiren l'àvia, el pare, i les dues germanes petites d'Aram és una càrrega que mare i fill hauran d'anar arrossegant durant la resta de les seves vides i, encara que puguin arribar a reconstruir-les amb un profund sentit de dignitat i resiliència, marcarà la seva existència posterior amb els fantasmes del desarrelament, la identitat nacional desplaçada, el sentiment d'impunitat dels botxins i la indiferència de la resta del món. 

El genocidi armeni és una taca al cor d'Europa precisament perquè es troba al naixement de les seves fronteres actuals: d'aquí la polèmica sempre contínua amb el seu reconeixement legal i el negacionisme oficial per part de l'estat turc. La facilitat amb què el genocidi va caure en l'oblit, després d'una onada d'indignació que va sacsejar una Europa en guerra, va ser un precedent perillós que després conduiria al sentiment d'impunitat amb què els nazis van endegar l'extermini dels jueus europeus. Hitler s'hi va referir explícitament. En els temps que vivim avui dia, en què es naturalitza el negacionisme respecte al genocidi contra el poble palestí, per exemple, i es generalitza la indiferència com a anestèsic per a una atrocitat que esborra de la memòria la immediatament anterior, un text com el Quadern d'Aram es fa més rellevant que mai. 

El genocidi del poble armeni va tenir lloc entre els anys 1915 i 1916, quan els governants de l'imperi otomà, havent entrat a la primera guerra mundial, van témer que els armenis fessin valdre les seves reivindicacions nacionals alineant-se amb els seus enemics. L'abril de 1915 els líders turcs van ordenar l'empresonament i deportació dels homes armenis de professions liberals: va ser una persecució massiva de metges, escriptors, professors, periodistes, editors, advocats, empresaris, sacerdots i polítics, que posteriorment van ser torturats i assassinats per la policia turca. Aquest va ser el tret de sortida de les deportacions i assassinats massius, les marxes de la mort cap al desert sirià, i la islamització forçosa i l'explotació sexual de les dones i nenes supervivents, que van portar a la desaparició i mort d'un milió i mig de persones durant aquests dos anys. Va ser la primera vegada que Europa afrontava una onada massiva de refugiats d'aquestes dimensions, que van ser acollits principalment a Grècia, des d'on van emigrar a altres països, una gran part als Estats Units. Marik i Aram aconsegueixen unir-se a un comboi de refugiats i embarcar amb rumb a Marsella, on s'establiran per iniciar una nova vida. 

Anglada recrea aquest patiment inefable amb una aposta extraordinària per la sobrietat de la paraula justa, i un ritme narratiu accelerat i alhora sinuós, que aclapara i corprèn a cada pàgina sense arribar a insensibilitzar els lectors en cap moment. Sense atapeir la narració amb detalls ni sentimentalisme que no haurien aportat res a la lectura, Anglada ens ofereix les entrades del diari conjunt de Marik i Aram, que sonen profundament versemblants perquè són esparses, entretallades, i extremadament reticents, de forma que els lectors hem d'anar reconstruint els fets entre evasives, salts narratius i l'aposta dels personatges per reconstruir-se la vida futura. Els episodis de violència se'ns aniran descobrint poc a poc i de forma força concisa, fins que la novel·la culminarà amb el relat de la mort del pare d'Aram, inspirat en la figura històrica del poeta Daniel Varujan (1884-1915) i el testimoni verídic del seu assassinat. Anglada troba un bon equilibri, així doncs, entre la historicitat dels fets narrats i la invenció literària, i aconsegueix remarcar especialment la rellevància d'aquest episodi en concret de la història traçant-hi connexions a través de tot el mediterrani i assenyalant-ne ressonàncies a través de la història d'Europa. 

Un dels punts més forts del text, m'ha semblat, és la intertextualitat que Anglada crea per al seu propi text, que s'aguanta tan bé, precisament, perquè recorre a la veu dels poetes armenis, a la cultura popular armènia i els documents històrics reals de l'època, per donar a la novel·la una versemblança totalment efectiva. L'autora es va arribar a imbuir de la cultura relatada, gràcies a l'ajut de la traductora Maria Ohannesian i les traduccions anteriors dels poemes armenis al francès i al català. Anglada també crea una connexió catalana per al diari extraviat d'Aram: ens el fa arribar a través d'una família grega autèntica establerta a Cadaqués, i els descendents de la qual Anglada va arribar a conèixer. Així doncs, la novel·la aconsegueix un equilibri magnífic entre la sobrietat periodística, el testimoni de l'experiència personal, i el lirisme corprenedor de la poesia nacional armènia. 

L'autora ens retrata la història del genocidi armeni com a relat essencialment mediterrani, i l'omple de referències literàries a l'antiguitat clàssica. Tanmateix, lluny de conformar una odissea, un retorn a casa, el viatge traumàtic dels protagonistes esdevé el de la pèrdua d'una llar i d'uns éssers estimats que no es podran recuperar mai més i que, per tant, creen en els supervivents el deure de preservar la memòria i la identitat. El mar esdevé una metàfora que s'estén pel text sencer, no del retorn, sinó de la memòria dolorosa i reprimida que els supervivents han d'afrontar sota el risc de perdre la seva pròpia identitat. Amb una lògica quasi freudiana, Aram s'hi submergeix voluntàriament, en un clar contrast amb la cruel mort de l'àvia i les germanes, i espera fer del mar el seu mitjà de subsistència amb l'esperança adolescent de poder-ne sortir il·lès. La contigüitat entre l'accident d'Aram i la descoberta del destí del seu pare és un toc magistral per part d'Anglada que reforça plenament aquesta lectura metafòrica. De la mateixa manera, el descobriment, al principi de la narració, del derelicte grec i l'estàtua d'Afrodita per part d'Aram i Iorgos apunten al deure de mantenir viva la cultura i la tradició que ens arriba com a llegat. Aquests déus mediterranis, silenciats i corpresos per la cavalcada triomfal de la història, ja no ens rescataran mai més de la desferra, malauradament, però ara som nosaltres que tenim el deure d'anar-los a buscar al fons de l'experiència i de la memòria humanes per tal de poder fer-nos-en casa. 

Sinopsi: Quan Marik i el seu fill adolescent Aram s'acomiaden de la seva família per emprendre un pelegrinatge religiós cap a l'interior del país, ignoren que no tornaran a veure mai més l'àvia, ni el pare, ni les dues germanes petites. Les autoritats otomanes han ordenat la deportació massiva i l'assassinat dels ciutadans armenis que havien tolerat tradicionalment dins del seu territori. A través de múltiples penalitats, Marik i Aram aconsegueixen arribar com a refugiats a Grècia, des d'on hauran de començar de nou amb les seves vides arrossegant el trauma de la pèrdua de la llar i l'assassinat dels seus éssers estimats. 

M'agrada: Anglada crea una novel·la concisa i completa sobre uns fets que no haurien de deixar ningú indiferent. 

Màscares

De vegades ens posem màscares

No pas amb intenció d'enganyar
Ni tan sols per protegir la cara del sol
Sinó el món interior del món exterior
O per salvar el dia de la mirada de l'ahir
Ens posem màscares
Per ballar més bé la gran mascarada de la vida

Ngũgĩ wa Thiong'o, Neix un teixidor de somnis: El despertar d'un escriptor. Barcelona: Raig Verd Editorial, 2020. (p 58) Traducció de Josefina Caball. 

Els idus de març (#591)

El camí és obert perquè hi hagi millors poetes que Homer i millors governants que Cèsar. Cap límit no ha estat concebut per als crims i la insensatesa. Això també em dóna esperança i ho qualifico de misteri. Això també m'impedeix arribar a cap conclusió sumària sobre la nostra condició humana. Allà on trobem l'inconegut, també hi trobem promesa. 

Els idus de març és una novel·la històrica de l'autor estatunidenc Thornton Wilder (1897-1975) que es va publicar el 1948. Wilder ens hi demostra, un cop més, la seva magnífica habilitat per recrear èpoques passades i portar-les al present dels lectors amb una sensibilitat acuradíssima per al detall i per a l'anècdota, i amb una immediatesa realment corprenedora a l'hora de llegir. La novel·la recrea els últims mesos de la vida del Dictador de la República romana, Juli Cèsar, abans del seu assassinat. Tanmateix, com l'autor mateix ens adverteix al prefaci, ens trobem davant d'una recreació fantasiosa i fictícia, en què juga amb la historicitat dels fets i se n'inventa detalls lliurement. El plantejament consisteix a transportar al tombant entre els anys 45 i 44 aC uns fets que havien tingut lloc uns dotze anys abans: els de la profanació dels rituals de la Bona Deessa, que van comportar la caiguda en desgràcia de Clòdia Pulcre i el seu germà Publi, i van conduir al divorci de Cèsar i la segona esposa, Pompeia. Propis d'aquesta època són també el suposat afer amorós entre Clòdia i el poeta Catul, immortalitzat a través dels seus poemes, i la invectiva de Ciceró contra els Pulcre, que va augmentar la seva fama com a orador. A tots aquests esdeveniments que ja havien transcorregut anys abans de l'assassinat de Cèsar, s'hi afegeixen elements que sí respecten la cronologia real dels fets: la visita de Cleopatra a Roma, el tercer matrimoni de Cèsar amb Calpúrnia, i el desenvolupament de la conspiració per assassinar-lo, que culminaria amb l'atemptat mortal el dia de les idus de març. 

Una de les parts més curioses de la novel·la és la forma com està construïda i estructurada: el relat ens ofereix una trama polifònica en què diversos personatges expliquen tots aquests esdeveniments en primera persona a través de les seves cartes, apunts i diaris. El resultat final és un recull heterogeni de diversos textos que es van interpel·lant els uns als altres des de diversos punts de la narració, de vegades fins i tot a través de crides d'uns documents a uns altres de posteriors, que segueixen una numeració determinada. Els textos a més, s'agrupen temàticament, més que no pas amb un criteri narratiu, en quatre blocs: el llibre primer se centra en la política i ens presenta gran part dels personatges; el llibre segon gira al voltant de l'amor; el tercer segueix el fil conductor de la religió; i el quart ens ofereix un fascinant diàleg carregat de dobles sentits i dobles intencions entre Cèsar i Brutus, i anirà apujant la tensió a mesura que ens apropem al desenllaç final. Per si no n'hi hagués prou, les quatre parts cobreixen principalment els mateixos fets, però cada bloc comença en un moment anterior i acaba en un moment posterior que el bloc immediatament anterior. Tot i així, la llargada dels blocs va decreixent, de forma que l'efecte que produeix a l'hora de llegir és que el temps es dilata cap al principi de la novel·la i es contreu a un ritme vertiginós així que ens apropem al final. 

És una aposta molt agosarada i, d'altra banda, molt efectiva per part de l'autor: si un relat històric d'aquestes característiques no ens oferiria a priori cap mena de suspens, ja que és ben conegut, Wilder aconsegueix narrar-lo imprimint-li un sentit de tensió i urgència creixents, i ens desplega una sèrie de conflictes creuats entre tots els personatges implicats que cal seguir amb molta atenció per no perdre'n detalls pel camí. En especial destaquen les caracteritzacions psicològiques dels personatges, que ens arriben en primera persona, però també a través dels punts de vista dels altres, de forma que retrats que en resulten queden rics i plens de matisos, però a la vegada romanen tremendament subjectius. En especial destaquen el protagonista, Juli Cèsar, polític pragmàtic i estrateg, però inclinat a la malenconia i els vagareigs filosòfics; el poeta Catul, que ofereix una imatge tràgica d'apassionament i desesperació; i la reina Cleopatra que, tot i ser un personatge secundari, esdevé una presència fascinant i lleugerament ominosa al llarg del relat. 

Sinopsi: Durant els darrers mesos de l'any 45 aC i el principi del 44, se succeeixen una sèrie d'esdeveniments de caire polític, religiós i amorós que tindran una rellevància crucial per al curs de la història: mentre es preparen nombroses conspiracions contra la vida de Cèsar, el dictador vitalici de Roma, el poeta Catul es mor d'amor per la seva estimada Clòdia, les patrícies romanes preparen les cerimònies de la Bona Deessa amb gran solemnitat, i la reina Cleopatra d'Egipte es presenta de visita a Roma per fer valdre les seves pretensions polítiques. 

M'agrada: M'han agradat especialment els moments més filosòfics del text, sobre la naturalesa de les relacions polítiques i el lideratge, i l'ambigüitat intencionada amb què Wilder revesteix la figura del dictador: a una llum més favorable o més desfavorable en funció de qui en faci el retrat, inclòs ell mateix. El recurs al remitent misteriós de Cèsar, que en rep les cartes però no pot contestar-les, m'ha semblat força ben trobat. 

No m'agrada: Tot i l'originalitat de la novel·la i la seva aposta formal, m'ha semblat que desaprofita una mica la darrera de les trames, la de la conspiració i l'assassinat, i la resol de forma força precipitada i abrupta. 

Maneres de mirar (#590)

Un poble o una classe desconnectats del seu propi passat són menys lliures per escollir i actuar com a poble o classe que els que han estat capaços de situar-se dins la història. Per aquest motiu - i només per aquest motiu - tot l'art del passat ha esdevingut una qüestió política.  

Aquest assaig del crític d'art britànic John Berger (1926-2017) es va publicar el 1972 arran d'una sèrie de televisió documental produïda per la BBC aquell mateix any, i que va resultar tot un èxit entre el públic i una revelació per als estudis crítics sobre l'art. Berger i el seu equip hi revelen una connexió fonamental que al llarg de la història de l'art ha romàs oculta a través de mistificacions i idealitzacions sobre el significat en majúscules de l'art: que l'art occidental, a través de la història, és fruit d'un context material molt concret, el de les relacions de poder, en especial amb l'adveniment del sistema capitalista i el concepte de propietat. Així doncs, mentre que des del punt de vista de les institucions pot semblar una representació objectiva d'uns fets o d'una situació, el que en realitat se'ns està mostrant és un punt de vista, una manera molt concreta de mirar i de veure la realitat social i política que ens envolta. 

El llibre està dividit en set capítols, tres dels quals són íntegrament material visual que els lectors han d'interpretar a la llum dels assajos. Els altres quatre capítols són assajos centrats en diferents temes que es van interconnectant entre ells. A través de l'argumentació, Berger va demostrant com el passat ens ofereix, a través de les seves imatges artístiques, un discurs determinat dirigit a perpetuar i justificar la posició dels poderosos sobre els pobres i desposseïts, que han de romandre submisos i obsequiosos amb els seus benefactors si no en volen sortir perdent. D'aquesta forma, ens introdueix a una manera d'interpretar el llenguatge visual de les arts plàstiques, que avui dia potser ja tenim una mica millor assumida però que a l'època en què Berger escrivia encara era un llenguatge totalment desconegut. A través d'alguns exemples, Berger ens demostra com el discurs dominant a la crítica d'art anava precisament a camuflar aquestes relacions de poder desiguals, i a presentar l'estètica i el gaudi de l'art com a regions de puresa ideològica i de neutralitat intel·lectual. Berger basa una part de l'argumentació en la filosofia de Walter Benjamin sobre l'obra d'art, ja que la seva reproductibilitat n'ha causat també una democratització del discurs interpretatiu. 

Ara bé, el revers fosc d'aquesta democratització de la propietat i la cultura material és que ens ha transformat en consumidors abans que en subjectes, i el llenguatge de la publicitat ha acabat colonitzant la funció de perpetuador de l'estatus social que ocupava l'art per encàrrec al llarg de la història. Mentre que la pintura a l'oli arriba a un punt culminant de representació de l'estatus econòmic, acompanyant l'ascens de la burgesia com a classe dominant, la publicitat crea una il·lusió de satisfacció permanentment ajornada cap a un moment futur, i gràcies a aquesta operació mental que opera en els espectadors aconsegueix paralitzar l'acció política i la realització d'una democratització completa. L'autor aconsegueix crear totes aquestes connexions ideològiques amb una argumentació sòlida i extremadament concisa, que en tot moment recorre al suport visual de les imatges proposades com a exemple de les operacions mentals i polítiques que està descrivint. Si bé el tipus de material visual que proposa a l'últim capítol és més fruit de la cultura impresa als diaris i revistes de l'època, i avui dia n'hauríem de buscar equivalents a la cultura digital, el raonament continua encara vigent, i és indiscutible que Ways of Seeing és un clàssic i va posar les bases per entendre la història de l'art en clau contemporània. 

Continguts: El llibre conté set assajos o capítols, tres dels quals - els parells - consten tan sols de material visual que els lectors han d'interpretar a la llum dels textos dels altres capítols. El capítol 1 planteja la qüestió de la interpretació de l'art com a perspectiva i punt de vista sobre una realitat material i un context històric concrets, i denuncia el discurs tradicional que pretenia justificar una determinada visió de l'obra d'art, amagant el rerefons capitalista que acompanya la producció i consum de determinades imatges. El capítol 3 fa una reflexió sobre la representació del gènere a través de la història de l'art i planteja la famosa qüestió de la "mirada masculina": com al llarg de la història de l'art l'exposició dels nus femenins ha contribuït a la perpetuació de l'estereotip del poder masculí i la submissió femenina, que representa la dona com a objecte de gaudi i possessió per part de l'home adinerat. El capítol 5 analitza la consolidació de la pintura a l'oli com a forma dominant en l'art occidental a partir del segle disset, i la relaciona amb l'aparició del mercat de l'art, l'eclosió del colonialisme i l'aspecte performatiu de l'exposició de riquesa, propietat i estatus social. Finalment, el capítol 7 analitza la continuïtat que suposa el món de la publicitat en el present respecte dels codis visuals que instaurava la pintura a l'oli, i analitza les similituds i les diferències entre totes dues formes de representació. 

M'agrada: La forma com el text i la imatge es necessiten mútuament per reforçar l'argumentació, en especial certs exemples històrics que aporta Berger a l'explicació i que contribueixen a una exposició d'idees francament eloqüent i entenedora. 

15 més a la motxilla

Continuo celebrant el quinzè aniversari del blog, aquest cop amb una lleixa de destacats d'entre els llibres ressenyats aquests últims cinc anys de recorregut. Com que n'he hagut d'escollir només quinze, m'ha sabut greu haver-ne de deixar molts al tinter i, com passa sovint amb les lleixes, que un llibre no hi sigui no vol dir absolutament res. 

Imatge de Freepik

Quinze llibres que de ben segur són bones recomanacions per portar a la motxilla, per estricte ordre alfabètic: 

Cap altre amic que les muntanyes de Behrouz Boochani. Aquest llibre recull les memòries d'empresonament del periodista kurd Behrouz Boochani que, després d'haver d'abandonar l'Iran a causa de la persecució política, va arribar a Austràlia en una embarcació precària amb altres migrants, des d'on va ser enviat al complex carcerari de l'illa de Manus, a Papua Nova Guinea, on el govern australià havia externalitzat la seva política de detenció de migrants sense papers. Boochani va poder confegir el llibre a través de missatges de text que enviava des d'un mòbil clandestí, i retrata la brutalitat i la violència que els captius havien de patir diàriament amb un estil híbrid i experimental, que es troba a l'alçada de la literatura carcerària i concentracionària d'autors molt més reconeguts internacionalment. 

Milkman d'Anna Burns. Una novel·la colpidora sobre un dels períodes més foscos de la història britànica, els anys dels troubles a Irlanda del Nord. La protagonista, assetjada per un capitost de l'IRA conegut a la ciutat de Belfast, explica en primera persona l'ambient de creixent paranoia i opressió que causa la violència dins del bàndol catòlic. Aquesta repressió ideològica que acompanya la lluita identitària es fa especialment punyent contra les dones, que són víctimes dobles, de la situació política i d'un masclisme de tall ultraconservador. El llibre està narrat amb molta intel·ligència i profunditat, i la narració troba formes molt curioses de capgirar les expectatives dels lectors. 

Solitud de Víctor Català. Una novel·la clàssica de la literatura catalana que no havia llegit mai i vaig tenir l'oportunitat de descobrir per primer cop l'any passat. A principis del segle vint, la trama ens situa a les muntanyes empordaneses, on la protagonista, acabada de casar, es trasllada amb el seu marit per tal de fer-se càrrec d'una ermita. Tanmateix, en un ambient extremadament inhòspit, veurà frustrats tots els seus anhels i desitjos vitals, i haurà de lluitar contra les circumstàncies per aconseguir prendre el control de la seva pròpia vida i sobreviure a tot un seguit de circumstàncies adverses. És una novel·la que empra un llenguatge bellíssim, i ens ofereix un retrat psicològic impressionant de la protagonista. 

Els arbres de Percival Everett. Una sàtira estripada i força extrema de la violència racial als Estats Units a través del filtre de l'absurdisme i el realisme màgic. A partir d'una sèrie d'assassinats misteriosos, en què el cadàver desapareix una vegada i una altra del dipòsit de cadàvers per reaparèixer en nous escenaris del crim, assistim a una paròdia sobre les novel·les i pel·lícules de detectius que ens arriben habitualment dels Estats Units. Aquesta vegada, però, el relat té un evident propòsit compensatori per tota la violència racial desencadenada al sud dels Estats Units a través de la història, especialment en la forma dels linxaments. Everett ens presenta una reflexió molt àmplia i profunda sobre la violència i la memòria, amb conseqüències que encara avui dia es fan presents a la societat i a la política estatunidenques. 

Caliban i la bruixa de Silvia Federici. Aquest va ser un assaig que em va agradar molt, i que em va ajudar a entendre, en part, el vessant transversal de la lluita feminista. Federici hi fa un estudi filosòfic sobre el fenomen de la caça de bruixes a Europa i, lluny d'interpretar-lo com a reducte de salvatgia o de barbarisme a les societats modernes, en realitat l'identifica com a eina fonamental per al naixement del sistema capitalista, que donaria origen a l'estat modern. L'assaig se centra en tres àmbits d'estudi diferenciats, però que al llarg de la lectura van revelant paral·lelismes evidents: el fenomen de la caça de bruixes a Europa, la domesticació del cos rebel de la mà de la filosofia moderna, i la colonització i cristianització del continent americà, que utilitzarà els mateixos mètodes i discursos de la caça de bruixes europea per perseguir els indígenes que no es sotmetin al domini dels nous senyors. 

Grendel de John Gardner. Aquesta és una novel·la molt curiosa, que potser no és gaire coneguda perquè l'autor estatunidenc John Gardner va caure en l'oblit després de la seva mort prematura. Grendel ens presenta una relectura del text del poema èpic medieval Beowulf però, aquest cop, des del punt de vista del monstre, que ens parla en primera persona i ens fa partícips en tot moment de la seva infelicitat i les seves preocupacions. A través d'aquest personatge angoixat i encuriosit per la manca de sentit del món, Gardner explora l'existencialisme dels anys seixanta i el contraposa a altres tendències filosòfiques del moment. El que em va sorprendre més de la narració va ser, possiblement, el curiós equilibri que aconsegueix entre l'atmosfera mítica en què inscriu els fets i els anacronismes filosòfics que, en la veu d'un monstre, no semblen al capdavall tan fora de lloc. 

El refugi del temps de Georgui Gospodinov. Aquesta novel·la em va despertar la curiositat quan va guanyar el premi Booker International el 2023, i quan la vaig haver llegit em va deixar molt impressionada. A mig camí entre l'assaig i la novel·la distòpica, la trama ens presenta la possibilitat de recrear una dècada en concret del segle vint per tal que els pacients afectats de pèrdua de memòria puguin viure a l'època en què van ser més feliços. L'experiment és molt reeixit al principi, però a mesura que les "clíniques del temps" es van estenent per tota Europa, es van obrint tota una sèrie de dilemes per als protagonistes, a mesura que la nostàlgia per tornar a temps millors vagi colonitzant el discurs polític, amb els seus perills i riscos intrínsecs. 

L'onada a la ment d'Ursula K. Le Guin. L'onada a la ment és una col·lecció d'assajos de l'autora estatunidenca de ciència-ficció Ursula K. Le Guin, en què reflexiona sobre el seu procés d'escriptura i sobre el fet de ser una dona en un gènere tradicionalment marcat pels autors masculins. En conjunt el volum és molt variat, fa crítica literària en determinats moments, i també parla de lectures i experiències que la van marcar en determinats moments de la seva biografia. A mi em va agradar especialment la part que parla de Tolkien, que en realitat no m'esperava en començar a llegir. Si sou fans de la narrativa de Le Guin, de ben segur que us agradarà. 

El mar de la tranquil·litat d'Emily St. John Mandel. Aquesta novel·la de ciència-ficció ens desplega diversos relats aparentment inconnexos al principi, però que van revelant la trama sencera de la novel·la a mesura que va avançant la lectura. El protagonista és un viatger en el temps que farà diferents coneixences inesperades amb personatges d'èpoques i països diferents, però només al final de tot de la novel·la s'acabarà descobrint el sentit complet del seu viatge. A més, hi ha una part de la novel·la que té a veure amb un confinament per pandèmia, i el text sencer evoca també diversos moments històrics en què les epidèmies han impactat sobre la vida humana. A mi em va agradar molt, i em vaig quedar amb les ganes que l'editorial Chronos traduís més obres de Mandel al català. 

Camí de sirga de Jesús Moncada. Una novel·la monumental sobre un món esvaït, el del poble vell de Mequinensa, que va quedar inundat amb la construcció del pantà de Riba-roja a finals dels anys seixanta. A la seva novel·la, Moncada recrea diverses generacions d'habitants del poble al llarg de tot el segle vint, des del seu esplendor econòmic a través de la República, passant a través de les violències de la guerra civil i la dictadura, fins al moment present de decadència. La narració ens ofereix una cronologia no lineal i la creació d'un món simbòlic incomparable, que va revivint els records dels personatges i la memòria col·lectiva del poble sencer amb una vivacitat i una immediatesa absolutament colpidores.  

Les llàgrimes d'Aquil·les d'Hélène Monsacré. Aquest llibre és un estudi literari sobre la Ilíada d'Homer, que explora en especial el tema dels cossos sofrents i la performativitat de les emocions als textos homèrics. Monsacré compara l'expressió d'emocions tant en homes com en dones al llarg del text de la Ilíada, per arribar a la conclusió que el model de masculinitat heroica estoica i que reprimeix les passions, habitual a la cultura occidental, és una aparició molt posterior: tot i haver-hi una divisió funcional i cultural entre homes i dones en els poemes homèrics, aquesta no afecta les llàgrimes i l'expressió de les emocions, que es llegeixen al text com a paradigma d'heroïcitat, compartit tant per homes com per dones. A més, també estableix paral·lelismes molt reveladors entre Aquil·les com a protagonista i d'altres personatges. 

Nostra Senyora del Nil de Scholastique Mukasonga. Ambientada en un internat per a noies de famílies adinerades a Ruanda durant els anys seixanta, la novel·la ens retrata les tensions polítiques i socials que desencadenaran dècades després en el genocidi dels hutus contra els tutsis l'any 1994. Mukasonga crea un ambient tancat i opressiu a l'escola, que ens ajudarà a entendre la situació molt més àmplia que viu el país sencer, i posa un accent especial en la complicitat dels colonitzadors belgues a l'hora de consentir la violència per interès i atiar de forma soterrada les tensions que després portaran a l'esclat del conflicte. A través dels assetjaments que exerciran un seguit d'alumnes de l'escola, veurem com la tensió política del país sencer s'anirà reflectint en aquest ambient enrarit i extremadament opressiu que es crea als dormitoris de l'internat. 

El Bruixot del Corb de Ngũgĩ wa Thiong'o. El Bruixot del Corb és una de les millors novel·les de l'escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o i, al meu parer, representa la culminació de la seva carrera literària. Ambientada a l'estat fictici d'Aburĩria, en què un dictador governa el seu poble amb mà de ferro i en connivència amb les elits econòmiques dels països occidentals, la novel·la esdevé una sàtira terrible i extremadament lúcida de les estructures de poder neocolonials a l'Àfrica contemporània. Quan el Líder aburĩri es proposa bastir una torre que arribi fins al cel per poder arribar a parlar amb Déu, els inversors internacionals del Banc Global veuen una oportunitat única de proporcionar una línia de crèdit al servei d'aquesta tasca. Amb la població cada cop més descontenta, però, l'statu quo es veu perillosament amenaçat amb l'aparició d'un personatge misteriós, el Bruixot del Corb, amb poders sobrenaturals aparentment il·limitats. 

El temps retrobat de Marcel Proust. Aquí hi hauria de posar tota la Recerca de Marcel Proust, novel·la monumental publicada en set volums, tres dels quals van aparèixer després de la mort de l'autor. Tanmateix, en destaco l'última perquè, com a culminació de tota la sèrie, em va semblar la més colpidora i una de les que em va agradar més de tots set llibres. A través de set volums, Proust ens fa un recorregut a través de l'alta societat francesa de finals del segle dinou i principis del segle vint i culmina l'obra, molt convenientment, amb la primera guerra mundial des d'una assolada ciutat de París. A través del seu narrador i alter ego, Proust ens mostrarà les dinàmiques de poder i d'influència social que s'estableixen entre l'antiga noblesa i la burgesia emergent, i diversos conflictes d'identitat aniran aflorant al llarg d'aquesta monumental narració. 

Agonia de llum de Mercè Rodoreda. Aquest és el volum de la poesia completa de Rodoreda, que està totalment a l'alçada de la seva obra narrativa, tot i que sovint és força més desconeguda. Rodoreda va cultivar la poesia durant un període en concret de la seva vida, a l'exili, quan intentava sobreviure fent de cosidora i el dolor físic no li permetia escriure obres més llargues. Món d'Ulisses va suposar el projecte d'adaptar l'Odissea d'Homer en forma de poemari i, tot i que finalment va quedar inacabat, els poemes existents són una joia. Els altres poemes del recull exploren temes que també són recurrents en la narrativa de Rodoreda, com l'amor, la mort i l'angoixa existencial. Jo hi vaig arribar indirectament, a través de l'assaig L'Odissea de Mercè Rodoreda de Jordi Julià, que em va resultar molt didàctic i aclaridor. A partir d'aquí només quedava llegir els poemes directament, i va ser una experiència del tot sorprenent i gratificant. Si ja sou fans de Rodoreda, de totes totes no us hauríeu de perdre els seus poemes. 

15 cabòries blogueres

Quinze anys després, el blog continua: qui ho havia de dir! El darrer aniversari que vaig celebrar, el desè, va ser una mica anòmal perquè va venir marcat pel confinament, i en un any extraordinàriament fructífer en lectures. A més, va marcar també una xifra rodona al blog: les tres-centes ressenyes de llibres publicades. Els cinc anys que han passat des de llavors han vist un augment del ritme de lectura i de publicació, i potser una concentració més gran en la ressenya de llibres per sobre d'altres tipus d'apunt. 

Tot i que aquest any ha començat fluixet de lectures per falta de temps i de concentració, i m'està costant arribar a la marca de la ressenya setmanal, potser encara estic a temps de redreçar-lo, qui sap. El que sí que puc dir és que, de moment, de motivació per seguir endavant no me'n falta, cosa que ja d'entrada és bon senyal. De vegades em fa la impressió que tinc més idees al cap que temps de posar-les en clar, i és per això que m'ha semblat bona idea, per celebrar l'aniversari, fer un homenatge a les "cabòries" - pensaments recurrents, manies i reptes lectors, aparicions inesperades i l'increïble tsundoku creixent - que tot sovint es fan prou persistents com per donar forma al blog. 

Així doncs, resumeixo aquests últims cinc anys en quinze fites passades i novetats presents que tot sovint encaborien el blog: 

1. Al blog li surten pàgines i es fa més fàcil de consultar. Començo a treure profit d'aquesta funció de l'aplicació que de bones a primeres no entenia gaire, i aconsegueixo col·locar totes les pàgines a la capçalera de la pàgina principal en forma de pestanyes. El resultat és força més ordenat i fàcil de fer servir que els núvols d'etiquetes i altres intents anteriors. Mentre que Breu història del blog és la pàgina més antiga i serveix de presentació del blog, Llibres em permet indexar de forma efectiva i exhaustiva totes les ressenyes de llibres publicades al blog i Algunes relectures m'ajuda a ordenar els projectes lectors més extensos que formen sèries d'entrades sobre algun tema. 

2. L'etiqueta lleixes em permet crear llistes temàtiques de llibres. I, com ja anuncio a la pàgina de relectures, és més un divertiment que un propòsit seriós. De vegades les agrupacions responen a associacions d'idees sobre diversos temes més que a un esforç sistemàtic, de forma que els resultats sempre se'm fan un xic sorprenents. 

3. Acabo l'any amb un resum de l'any. Té sentit que comencés a fer-lo quan els posts sobre llibres van anar agafant més pes en el total de publicacions de tot l'any, i el primer resum va ser el de 2019. Incloc els resums de l'any dins l'etiqueta lleixes perquè, igual que aquestes llistes, també tenen un punt arbitrari i un propòsit principalment lúdic. 

4. Trec profit de la biblioteca pública. Considero que l'accés a una biblioteca pública de qualitat és un dret bàsic que tothom hauria de poder veure realitzat, i molts ciutadans que en tenen una al seu abast, malauradament, no són plenament conscients de les oportunitats que ofereix. Des que vaig passar de ser usuària esporàdica a visitar-la de forma regular, la biblioteca de la meva ciutat no m'ha donat més que alegries. 

5. Rellegeixo la Ilíada. Per fer simetria poètica amb la sèrie d'apunts sobre l'Odissea, afegeixo al blog la relectura de la Ilíada que, igual que la seva predecessora, em porta sorpreses i connexions del tot inesperades i gratificants. 

6. Rellegeixo el cicle de Terramar. Fa dos anys que acabava el meu últim projecte lector, i fa temps que tinc moltes ganes d'encetar-ne un altre, tot i que no m'acabo de decidir entre unes quantes idees que tinc al cap (prefereixo no avançar res per no fer-me malastruga). En tot cas, la relectura de Terramar em va suposar retrobar-me amb una lectura que em va marcar l'adolescència, crear connexions que em semblen força fèrtils entre la saga de fantasia d'Ursula K. Le Guin i altres textos del gènere, reconciliar-me amb parts de la saga que vaig arribar a entendre amb més profunditat i reconèixer-ne els moments que em semblen irreconciliables amb el meu gust lector. 

7. Tinc el plaer de conèixer Marcel Proust. Va ser una mena de projecte lector de confinament, i he de confessar que llegir A la recerca del temps perdut amb tot el temps del món per davant va ser una experiència en si mateixa. 

8. M'inicio en la literatura africana. A partir de lectures universitàries, continuo aprofundint en la literatura postcolonial des del punt de vista africà. Descobrir Ngũgĩ wa Thiong'o i la història de la descolonització de Kenya em porta a altres països africans de la mà d'altres autors reconeguts dels segles vint i vint-i-u. 

9. Continuo llegint sobre la primera guerra mundial. Des que agrupo en una lleixa totes les lectures relacionades amb el tema, la llista se'm comença a allargar i encara no en puc veure el final. Com que no vull tocar la llista original, el projecte em demanarà una lleixa actualitzada quan aconsegueixi completar totes les lectures que em queden pendents. 

10. Rellegeixo Tolkien tant com puc. I, si de vegades no n'escric prou sovint, és més per manca de temps que de ganes. 

11. Procuro mantenir obert el fil de la no-ficció. Cosa que, de vegades, és més fàcil de dir que de fer quan s'agafa la inèrcia de la novel·la. Si bé la filosofia continua sent el meu interès de sempre, en els últims anys he agafat gust per altres gèneres de no-ficció, especialment les biografies i autobiografies i els estudis literaris. 

12. Exploro móns variats amb la ciència-ficció, la distòpia i la fantasia. Els gèneres especulatius encara ara em semblen una forma insubstituïble d'aproximar-me a les problemàtiques més reals i tangibles de l'actualitat del món que vivim. 

13. M'endinso en la lectura de poesia. No puc dir que el resultat sigui molt reeixit a hores d'ara, però va ser un propòsit d'ampliació de l'horitzó del blog que encara treballo. Llegir poemaris de forma sistemàtica, com llegiria novel·les o assajos, és una experiència que em ve una mica de nou, així que encara no hi tinc la mà trencada. 

14. Em barallo amb els premis Nobel. De vegades m'hi reconcilio, de vegades m'hi enfado, i al capdavall no n'acabo de treure l'entrellat. Arran de dues llistes (aquesta i aquesta) en què comparava guardonats que em semblen merescuts amb no guardonats que penso que el mereixerien, vaig començar a encuriosir-me per ampliar la llista de Nobels que llegeixo i provar de desxifrar-ne algun patró o alguna lògica interna (malgrat que no crec que ho aconsegueixi). A més, l'any passat té lloc un esdeveniment inèdit al blog: per primera vegada rep el guardó un autor que ja havia ressenyat prèviament, la coreana Han Kang. 

15. Procuro mantenir-me fidel. I és que el fil de la literatura catalana és un que sempre tinc present però que de vegades em costa mantenir obert al blog, sigui perquè llegeixo molta literatura internacional, pel biaix cap a la llengua anglesa, o perquè de vegades les novetats no em criden massa l'atenció. Tot i així, intento familiaritzar-me amb els clàssics tant com puc: recentment vaig descobrir Solitud; m'he retrobat amb Mercè Rodoreda, sempre fascinant i abassegadora; almenys un parell de novel·les de Cabré s'esperen a la llista de pendents, i de fa temps que tinc ganes de retrobar-me amb Espriu. 

Els anells de Saturn (#589)

L'agost de 1992, quan s'acabava la canícula, vaig emprendre un viatge a peu pel comtat de Suffolk, a l'est d'Anglaterra, amb l'esperança de poder fugir del buit que es propagava dins meu després d'haver conclòs una feina important.  

No havia llegit mai cap obra de l'autor alemany W. G. Sebald (1944-2001) i he de dir que Els anells de Saturn m'ha semblat una novel·la totalment fascinant. El narrador, que sovint els lectors identifiquen amb el mateix Sebald, tot i que la narració estableix un joc molt curiós entre realitat i ficció, emprèn un viatge d'uns quants dies per la costa est d'Anglaterra, al comtat de Suffolk. Un any després, convalescent a l'hospital d'una operació, comença a escriure un diari amb els seus records del viatge, que el porten per una contínua associació d'idees cap a diferents episodis de la història d'Europa i de la seva pròpia trajectòria vital com a alemany resident a Anglaterra. Més enllà d'aquesta successió de records i de relats de fets històrics, la novel·la no té cap altre fil argumental, i de vegades es llegeix amb la curiositat de saber fins on pot arribar l'amuntegament de dades, fragments de relats i fets anecdòtics que ens ofereix l'autor a propòsit del seu recorregut geogràfic. Una cosa que em va cridar l'atenció en especial mentre el llegia era que, mentre que a Cos Olga Tokarczuk prova de fer el mateix però el resultat acaba fent-se pretensiós i totalment soporífer, Sebald ens ofereix el conjunt de reflexions des d'una veu natural i estranyament consistent. Fins a cert punt la veu del narrador prova d'esborrar-se dels fets narrats, com si fos un observador extremadament distant i objectiu i, tot i així, arriba a commoure amb la seva perspectiva extremadament pessimista i existencialment angoixada.  

Fins i tot en absència d'un fil argumental i amb constants salts abruptes d'uns temes a uns altres i entre diversos moments històrics i geogràfics sense aparent solució de continuïtat, la narració resulta coherent fins al final, potser perquè s'hi entreveu certa honestedat intel·lectual, perquè defuig els alliçonaments i les grans paraules, i perquè ens ofereix un cert sentit de direcció en el viatge del protagonista, per més que al capdavall esdevingui una linealitat metafòrica. Tots els relats i les anècdotes exposades al llarg de la narració van tocant una vegada i una altra els mateixos temes de fons, com si es tractés d'un únic tema musical desenvolupat amb diferents variacions. Amb la vista posada cap a l'est, el narrador ens ofereix una perspectiva única cap a un món del passat i que s'esvaeix, i una crítica eloqüent, tot i que mig velada, de la cultura occidental i la seva noció lineal de progrés, que tot sovint ha consentit les atrocitats més inimaginables en la seva cavalcada triomfal. En aquest sentit, la perspectiva micro sempre acaba revelant perspectives polítiques més àmplies: per exemple, la lliçó d'anatomia del doctor Tulp ens revela l'adveniment de la ciència moderna i la racionalitat cartesiana, però a la vegada deixa al descobert una fascinació quasi malsana per l'ajusticiament del cos criminal i el seu posterior desmembrament. De la mateixa manera, el rigor taxonòmic del col·leccionisme i els museus de curiositats tempta la imaginació amb una quimera de món ordenat i racional, quan revela entre línies la violència desplegada arreu del món pels imperis colonials europeus.

Aquesta mateixa dicotomia entre civilització occidental i violència i brutalitat soterrades Sebald les aprecia en el paisatge mateix de la costa oriental anglesa, una àrea especialment deprimida per la crisi econòmica dels anys setanta, i que es troba sempre a l'espera del ressorgiment del negoci del turisme, que havia portat la prosperitat a la zona de mà de l'especulació immobiliària amb el tombant del segle vint. El narrador observa les antigues cases senyorials que visita com a vestigis d'un món del passat que ja s'ha esvaït sense remei, i el record de les dues guerres mundials és sempre una presència que ha marcat les vides de generacions senceres, però que amb prou feines s'esmenta en el dia a dia. D'altra banda, la caminada per la costa oriental anglesa també és un bon motiu per mirar a l'altra banda del mar, a la costa europea, cap a Holanda i Alemanya, des de l'altre bàndol de les guerres amb Anglaterra, que en la ment del narrador, tant a nivell geopolític com personal i biogràfic, esdevenen també emblemes del món del passat que no es pot arribar a recuperar. La marxa triomfal de la història ens porta sempre d'est a oest, com si seguís el recorregut del sol i, per aquest motiu, la perspectiva macro dels vagarejos mentals de l'excursionista ens porta també a la colonització de la Xina i les guerres amb Gran Bretanya, la decadència dels últims emperadors xinesos i, finalment, en un darrer capítol memorable, al viatge des de la Xina fins a Europa de la indústria dels cucs de seda. 

Pel camí, van quedant testimonis muts de tots aquest canvis històrics, sovint personatges solitaris i reclosos en la seva pròpia soledat, amb qui el narrador estableix contacte però la privacitat dels quals no s'arriba a trencar mai del tot. La decadència de les classes altes, que s'havien beneficiat especialment de l'auge de la indústria i l'especulació es fa patent en aquestes propietats desolades i aquestes fortunes que ja no donen per viure amb comoditat com en les generacions anteriors, i hi ha un cert sentit de justícia poètica en aquest sentit de desolació present, com si la història es cobrés el seu propi preu per les violències i les explotacions del passat. N'és un bon exemple el record d'una antiga visita a una família adinerada irlandesa caiguda en decadència, que no arriba a exposar les arrels polítiques de les seves dissorts presents de forma autoconscient, tot i que aquestes quedin a bastament representades entre línies en altres parts del text: hi ha un capítol sencer, per exemple, dedicat a esbossar les connexions històriques i biogràfiques entre el diplomàtic irlandès Roger Casement i l'autor polonès nacionalitzat britànic Joseph Conrad, que passen pels crims colonials belgues sobre el Congo amb la connivència de les empreses britàniques que hi feien negoci. 

Aquest només és un petit exemple d'aquest entramat de connexions que s'estableix al llarg del text entre el nivell dels fets reals que semblen anecdòtics, la seva significació històrica més àmplia i un altre nivell més simbòlic, o metafòric, en què l'autor proposa un qüestionament, no només polític i històric sinó a la vegada també metafísic i existencial, que afecta la naturalesa del temps i la percepció que en tenim els éssers humans, la fragilitat de la nostra existència, i la memòria i la racionalitat humanes com a punts d'ancoratge crucials perquè la vida quotidiana mateixa no se'ns esfondri definitivament. Els episodis onírics que ens retrata l'autor, així com l'experiència d'una tempesta nocturna a finals dels anys vuitanta que l'arriba a colpir especialment pel seu contrast amb la nit estelada que la segueix, són moments de la narració que ens van posant la narració mateixa en perspectiva. A mi m'ha semblat una lectura realment recomanable, tot i que puc entendre que sigui un text difícil de classificar i que costi d'entrar-hi de bones a primeres. 

Sinopsi: A partir d'un episodi d'hospitalització després d'una operació, el narrador comença el relat d'un viatge a peu que havia fet un any abans per la costa oriental d'Anglaterra, al comtat de Suffolk, caracteritzat per la seva puixança econòmica passada, ja esvaïda en el moment present. A partir d'aquesta premissa, l'autor va fent connexions amb records d'altres viatges del seu passat, amb anècdotes que li expliquen persones amb qui conversa pel camí, i una multitud ingent de dades històriques i biogràfiques que van bastint una imatge de conjunt sobre els conflictes, violències i moviments que conformen la història humana. 

M'agrada: D'un cap a l'altre del text, m'ha agradat la subtilesa amb què Sebald deixa els caps solts entre uns relats i uns altres perquè els lectors els anem connectant i interpretant pel nostre compte. 

Xina Muntanya Zhang (#588)

La història també és un sistema complex. No és aleatòria, però és no lineal. Les prediccions de Marx es basaven en la convicció que la història és un sistema lineal, i va predir el futur basant-se en aquest supòsit. Tanmateix, si el temps és un sistema complex, sembla raonable pensar que la història també ho és. La història és sensitivament dependent de les condicions inicials. El futur és imprevisible.  

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Maureen McHugh es va publicar el 1992 i va rebre força atenció en quedar finalista dels premis Hugo i Nebula, però la traducció en català no es va editar fins l'any passat. És una lectura força peculiar, especialment pel tipus d'escenari distòpic que proposa, tot i que he trobat que l'autora no acaba d'aprofitar les bones idees que alimenten les premisses de la novel·la i a les últimes seccions del relat la trama es desinfla una mica fins arribar a un desenllaç una mica decebedor. 

Ens trobem en una versió distòpica dels Estats Units d'Amèrica que, a principis del segle vint-i-u, ha patit una revolució comunista i, després d'una guerra civil, ara és governada per un règim socialista i és poc més que un estat satèl·lit de la Xina, la nova primera potència mundial. La resta de països depenen econòmicament del gegant asiàtic o bé conformen economies petites i totalment marginals en el panorama mundial. Ara bé, la trama no se centra tant en els moviments econòmics, polítics i geoestratègics com en les conseqüències socials i culturals que un canvi així comporta per a la societat americana. Després d'una revolució cultural que ha canviat la fesomia del país, ara s'ha establert una jerarquia social en què el lloc més alt l'ocupen els ciutadans xinesos, seguits de prop pels descendents de xinesos nascuts als Estats Units i, finalment, la resta d'americans no xinesos. Certament, ha estat una experiència curiosa llegir aquest llibre en plena guerra comercial entre Estats Units i la Xina, i una gran mostra del poder de la literatura especulativa per reflexionar, analitzar i criticar els móns polítics i socials que habitem. 

El protagonista és un jove mestís, en Zhongshan Zhang, que viu a Nova York buscant-se la vida com a tècnic de la construcció. El seu somni és arribar a estudiar enginyeria a la Xina per poder accedir a una feina millor, però al llarg de la novel·la anirem veient com se li van presentant diversos dilemes en relació al sistema en què viu immers i la seva pròpia identitat. D'una banda, els seus pares el van modificar genèticament perquè la seva herència hispana no es veiés reflectida al seu rostre, de forma que la gent pensa que ve de família xinesa i ningú sap que, en realitat, la seva mare és considerada ciutadana de segona. D'altra banda, la seva homosexualitat és un secret perquè està perseguida per llei i les relacions amb altres homes el poden portar a la presó o fins i tot a la mort. La novel·la intercala diverses seccions del relat d'en Zhang i la seva evolució, a través de cinc anys clau per a la seva formació, amb altres seccions des del punt de vista de personatges més secundaris les vides dels quals es van entrecreuant amb la del protagonista. Així doncs, la novel·la en conjunt es va revelant com un mosaic des de diversos escenaris i perspectives, que ens posen de manifest la magnitud del món fictici creat per McHugh i la multiplicitat de connexions que s'estableixen entre diversos punts centrals i perifèrics dins d'aquest esquema polític i econòmic global. 

D'aquesta manera ens veurem transportats des de Nova York a Nanjing, i de l'illa de Baffin, per sobre del cercle polar àrtic, a una colònia d'agricultors humans establerts a Mart en unes condicions de vida molt precàries. Ens trobem davant d'un sistema que planifica les vides dels ciutadans amb criteris macroeconòmics, de forma que els desplaçaments forçats per causes de feina o d'habitatge, o per una combinació de tots dos, seran molt habituals i, de fet, esdevindran un motor important de la trama de la novel·la. En un món de precarietat absoluta, els ciutadans decidiran hipotecar diversos anys de la seva vida en llocs remots del planeta (o fins i tot a colònies extraterrestres), fent treballs en unes condicions físiques extremes, o directament servint a l'exèrcit, per tal de poder arribar a accedir a posicions més favorables en el futur. La relació de l'individu amb l'estat sempre acaba retratada com una mena de negociació permanent en què el feble hi té més a perdre i, a parer meu, rere una aparent crítica al sistema socialista xinès, el que em sembla que s'amaga és la retòrica de la fi de la història i el triomf absolut d'un capitalisme que s'entreveu constantment per les esquerdes del sistema. 

El protagonista, en Zhang, és un jove que es troba atrapat entre la necessitat d'expressar la seva pròpia identitat i de conformar-se al sistema que l'oprimeix i, mentre que la seva situació es pot considerar privilegiada en diversos aspectes de la seva vida i en comparació amb d'altres personatges del relat, hi ha altres elements de la seva identitat que li impedeixen esdevenir el ciutadà exemplar. Tanmateix, al llarg del relat assistim a la seva formació i a la seva evolució psicològica: d'un egoisme centrat en les seves pròpies necessitats i desitjos presents el protagonista va creixent i adquirint empatia a través del seu contacte amb d'altres personatges, fins que al final la seva versió adulta torni al món d'on havia sortit originalment, el seu Nova York natal, per acabar adaptant-s'hi a la seva pròpia manera. El darrer capítol, en aquest sentit, m'ha semblat desconcertant: la forma com, al final de la novel·la, el protagonista sembla haver après els punts febles del sistema i els utilitza al seu favor em va deixar pensant si no acabava estimant el Gran Germà més que no pas alliberant-se'n. D'entre tots els exemples d'opressió que trobem al llarg de la novel·la a múltiples nivells, i de capitalització del guany en mans privades, en cap moment no s'entreveu la mínima espurna de rebel·lió. De fet, a estones sembla que el text mateix estigui aprovant implícitament la bondat d'un capitalisme neoliberal desbocat amagat rere una façana socialista. 

L'altre aspecte que m'ha semblat una mica fluix de la novel·la és més aviat estructural, i és que la intercalació de diverses seccions narratives des de diferents perspectives no acaba d'arribar a bon port. A més de les peripècies d'en Zhang, també coneixem les de la San-xiang, filla d'expatriats xinesos als Estats Units i marcada per una deformació a la cara que fa que els homes no es fixin en ella, els científics canadencs que treballen a l'illa de Baffin i que ens transmeten una perspectiva externa sobre la política i l'economia estatunidenca, i una parella de colons establerts a Mart en unes condicions molt adverses que intenten tirar endavant la seva granja. A estones les trames secundàries semblen fins i tot més interessants que la del protagonista, però quan sembla que passarà quelcom significatiu per als personatges, alguna revelació o algun esdeveniment clau que els canviarà la perspectiva o que els farà prendre un nou rumb a la vida, les seves seccions del relat simplement s'acaben sense una conclusió definida. El cas de la San-xiang és d'una crueltat flagrant, tot i que sembli coherent amb la seva trajectòria personal i com se'ns ha descrit el personatge en una secció anterior, mentre que el dels colons marcians estableix un misteri en un determinat moment de la trama que sembla que els protagonistes hagin de resoldre però que, simplement, queda sense resposta. 

En general m'ha resultat una lectura molt amena i que m'ha mantingut en suspens i amb ganes de saber com acabava, però la manca de concreció i d'una direcció clara per al relat m'ha acabat decebent una mica. D'una banda m'ha recordat El mar de la tranquil·litat d'Emily St. John Mandel a l'hora de desplegar la història a través de seccions aparentment inconnexes, tot i que Mandel fa millor feina a l'hora de dotar la novel·la d'una coherència interna i fer confluir les diverses seccions en un propòsit comú. També m'ha recordat una mica Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin, a l'hora de fer un retrat crític d'una societat inspirada en els estats comunistes, tot i que l'obra de Le Guin és força més abrandada en termes polítics. En general la novel·la m'ha agradat, i com a punts forts hi destacaria la construcció d'una psicologia profunda i creïble per als personatges, i d'uns escenaris evocadors i certament suggestius. Tanmateix, és cert que a la narració en conjunt li manca una mica de direcció i m'ha acabat provocant sentiments barrejats. 

Sinopsi: En una versió distòpica dels Estats Units dominats per la influència econòmica mundial de la Xina, el protagonista, Zhang, intenta progressar en la seva vida laboral amagant els aspectes de la seva identitat que li poden portar més problemes: la seva identitat mestissa i el fet de ser homosexual. Després d'un episodi desafortunat pel qual perd la feina a la construcció, aprofita altres oportunitats que se li presenten per arribar a acomplir el seu somni d'estudiar una carrera universitària a la Xina. Tanmateix, l'experiència no li resultarà tan gratificant com havia pensat. A més, el seu camí s'anirà entrecreuant amb el d'altres personatges secundaris que ens aniran oferint un retrat molt més ampli de la societat i el sistema polític descrits. 

M'agrada: M'ha semblat potent l'habilitat de l'autora a l'hora de construir l'escenari distòpic i també unes psicologies coherents i entenedores per als personatges. 

No m'agrada: Les darreres seccions de la novel·la m'han resultat decebedores, perquè trobo que no acaben de concloure satisfactòriament totes les premisses i preguntes potencials que va plantejant la trama. 

El gran salt

Manel.  

El llibre de les il·lusions (#587)

Tothom pensava que era mort. Quan es va publicar el meu llibre sobre les seves pel·lícules el 1988, feia prop de seixanta anys que no se sabia res de l'Hector Mann. Tret d'un grapat d'historiadors i experts en cinema antic, la gent amb prou feines sabia que havia existit. Doble o res, l'últim dels dotze curtmetratges de comèdia que va fer cap al final de l'era del cinema mut, es va estrenar el 23 de novembre de 1928. Dos mesos després, sense acomiadar-se de cap dels seus amics o socis, sense deixar cap carta que informés a ningú dels seus plans, va sortir de la casa que llogava a North Orange Drive i no se'l va tornar a veure mai més. 

El llibre de les il·lusions de Paul Auster (1947-2024) es va publicar per primer cop l'any 2002, quan Auster ja era un autor força reconegut per les seves novel·les, però potser encara no havia guanyat gaire popularitat fora dels Estats Units. M'ha agradat molt i, a diferència d'altres novel·les d'Auster que poden resultar més confuses en la seva voluntat experimental, m'ha semblat que tenia una estructura i una direcció narrativa molt ben definides i un argument força sòlid, que aguanta el suspens de la trama fins al final amb un ritme constant. La història ens situa en el present, en què el protagonista, el professor i traductor David Zimmer, rememora el moment en què va rebre una carta misteriosa que li revelava que l'estrella del cinema mut Hector Mann, desaparegut misteriosament seixanta anys enrere, continuava viu i el volia conèixer. Zimmer havia escrit un llibre recentment que feia una retrospectiva sobre les dotze pel·lícules de Mann estrenades l'any 1928, que havien reaparegut de cop i volta en diversos arxius cinematogràfics als Estats Units i Europa. Per a Zimmer, la tasca d'escriure el llibre havia suposat una inesperada taula de salvació de la depressió en què es va enfonsar arran de la mort de la seva dona i els seus fills en un dissortat accident. 

La trama ens desplega aquesta història d'una forma més o menys lineal: des del punt de partida, Zimmer ens relata en primera persona tot el procés de dol després de l'accident i l'escriptura del llibre, i inclou un capítol en què descriu les pel·lícules mudes de Mann amb una narració totalment vívida, que excel·leix a l'hora de traduir a paraules els elements visuals i cinètics que el protagonista veu a la pantalla. A partir d'aquest moment, Zimmer es veu involucrat en la resolució del misteri, des del moment en què els representants legals de Mann es posen en contacte amb ell per revelar-li el buit d'informació que ha suposat la seva vida durant totes aquestes dècades que ha estat desaparegut. El capítol central de la novel·la, i el més llarg, ens exposa linealment tota la història perduda d'aquest artista incomprès des dels anys vint fins al present, i la seva peculiar aventura per arribar a esborrar la seva identitat. Després d'aquesta secció central, comença a desencadenar-se un desenllaç imprevisible però que escau perfectament als temes desplegats durant la història. Com és habitual a les novel·les d'Auster, la trama de seguida ens porta per terrenys metatextuals, i a través de les pel·lícules de Mann començarem a intuir les múltiples maneres en què les històries inventades per l'artista reflecteixen les inquietuds i els predicaments de les vides reals dels protagonistes. 

Així doncs, la novel·la ens va temptant amb un seguit de repeticions i evocacions dels mateixos temes i imatges, de forma que els personatges de la novel·la acaben reinterpretant constantment els rols ficticis dels personatges cinematogràfics. D'una banda, tenim el protagonista, Hector Mann, que crea una pel·lícula sobre un senyor Ningú, invisible a ulls de tothom, però després per circumstàncies de la vida es veurà obligat a embarcar-se en una empresa molt més àmplia de desaparició i autocensura que arribarà a extrems insospitats. De la mateixa forma, tenim l'altre protagonista, en David Zimmer, que en gran part esdevé testimoni i espectador de la història de Mann, però que ha de lluitar amb els seus propis fantasmes per tornar a tenir el control sobre la seva pròpia vida. El seu arc narratiu potser és el més subtil de la novel·la: del forat negre on cau després de la pèrdua de la seva família, a provar de passar el dol vivint en un món de fantasia creat pel cineasta, a quedar immers en la història personal del cineasta tal com li és explicada, a quedar immers en el segon món de fantasia creat per Mann i, finalment, a esdevenir protagonista de la història mateixa reinterpretada. Així doncs, no tenim un cas de la ficció que evoca la realitat, sinó més aviat al contrari, una trama inversemblant i enrevessada que es va desplegant davant dels nostres ulls amb una força i una claredat sorprenents, perquè prèviament en coneixem totes aquestes versions paral·leles i fictícies com a claus interpretatives. 

En definitiva, és una novel·la que és millor no explicar gaire, perquè té un argument molt complex i que opera a nivell literal i a nivell simbòlic, i és millor deixar-se portar pel seu propi ritme i pels descobriments que proposa que no pas portar-ne moltes idees preconcebudes. Tanmateix, a cada pas va descobrint les seves fortaleses i, a diferència de moltes altres novel·les d'Auster, que comencen amb un pols narratiu molt ferm però que es van desdibuixant a mesura que avancen, aquesta va jugant amb tots els elements del trencaclosques i els porta a una conclusió molt satisfactòria. Una bona recomanació, sens dubte. 

Sinopsi: L'escriptor David Zimmer rememora el moment crucial de la seva vida en què va entrar en contacte amb el director de cinema Hector Mann, desaparegut misteriosament des de feia dècades. Zimmer ha escrit un llibre sobre l'obra cinematogràfica de Mann, que l'ha salvat inesperadament del col·lapse mental arran de la mort de la seva família en un accident. A partir del moment en què les vides dels dos personatges s'entrecreuen, Zimmer es veurà arrossegat per les circumstàncies fins a un desenllaç que ningú podia haver previst. 

M'agrada: Especialment, la forma com es van desplegant les històries dins la narració principal, de forma que aquestes narracions de ficció van reflectint aspectes de les vides dels personatges. El resultat és un joc de miralls narratiu realment fascinant. 

Melca roja (#586)

La història gloriosa de l'home és plena de llegendes de gossos i records de gossos: gossos menyspreables, gossos respectables, gossos temorosos, gossos llastimosos. Quan l'Avi i el Pare vacil·laven en una de les cruïlles de la vida, centenars de gossos liderats pels tres de la nostra família - el Negret, el Verd i el Roig - van obrir a cop d'urpa camins pàl·lids al sòl de prop dels camps de melca al sud del nostre poble, on havia tingut lloc la massacre de la nostra gent. Aleshores, els nostres gossos ja tenien prop de quinze anys, una edat de jovenesa per als humans, però una edat avançada per als gossos, una edat de confiança. 

Aquesta novel·la de 1988 de l'autor xinès Mo Yan és una bona mostra de per què va guanyar el Nobel de Literatura. El de 2012 va ser un guardó controvertit, ja que Mo Yan ha estat sempre alineat públicament amb el govern xinès, i va decidir no signar el manifest que demanava l'alliberament del dissident Liu Xiaobo, que havia rebut el Nobel de la Pau dos anys abans. És cert que el premi Nobel de Literatura no s'ha estat mai d'entrar en el terreny polític i geoestratègic quan ha considerat necessari, i la polèmica en aquest cas concret recorda conflictes similars amb la Unió Soviètica durant la Guerra Freda, en què el guardó anava a autors russos prosoviètics o exiliats en funció de criteris polítics. Tot i així, també es va obrir el debat sobre si no n'hi hauria d'haver prou amb la qualitat literària d'una obra per avaluar l'avinentesa d'un premi literari. Reconec que vaig agafar la novel·la sense ser gaire conscient de la controvèrsia, però un cop llegida m'ha semblat que el text s'aguanta per mèrits propis, té una capacitat extraordinària d'evocar i recrear a través de les imatges, fa de la violència un vehicle de transmissió de la narració, fins al punt que fins i tot esdevé una mena de substituta gràfica del llenguatge mateix, quan els traumes històrics que suporta la gent del carrer són massa punyents per poder-los expressar planerament. D'altra banda, l'any passat la història de la presència pública de Mo Yan va fer un gir força irònic: l'autor va tornar a ser el centre de la polèmica en esdevenir objecte de les crítiques aferrissades d'algunes veus del nacionalisme xinès que l'acusen de no ser prou patriòtic o no presentar una imatge prou obsequiosa de la història xinesa. (Us en podeu informar aquí i aquí). 

La novel·la ens situa en un poble petit en una àrea rural xinesa dedicada al cultiu de la melca, de la qual es destil·la el vi de melca. L'acció pròpiament dita té lloc entre els anys 1939 i 1941, durant la invasió japonesa de la Xina, i segueix les vicissituds dels dos protagonistes, pare i fill, que s'uneixen a una guerrilla local per lluitar contra els japonesos. A la vegada s'estava lluitant la guerra civil xinesa entre les forces comunistes xineses i les republicanes, de forma que les guerrilles tot sovint lluitaran entre elles, i moltes vegades els seus moviments respondran als interessos estratègics puntuals dels seus comandants o a les rivalitats entre uns i altres. Des d'aquest punt de partida, la trama ens enviarà a través de nombrosos flashbacks i anticipacions a diversos punts de la història familiar, que abastaran més o menys des dels anys 20 fins al moment present. Ens trobem davant d'una història especialment cruenta: la narració ens ofereix unes descripcions extremadament gràfiques de la violència exercida en diferents direccions, guardant els moments de més crueltat sempre per als soldats japonesos i les tortures que exerciran contra els pagesos xinesos. El resultat és força desconcertant des del punt de vista de la lectura, ja que combina una immersió absoluta dins dels fets narrats a través d'unes descripcions extenses, sempre vívides i evocatives, amb un recurs a les imatges estranyes i inquietants, que li donen al relat una textura al·lucinatòria, que només arriba a desplegar-se en realisme màgic a la darrera secció de la novel·la. Els salts temporals, endavant i endarrere, contribueixen a aquesta sensació de narració dislocada, que manté el centre d'interès històric sempre desenfocat i distant respecte dels fets concrets que estem presenciant. 

Un recurs que l'autor utilitza per transmetre'ns aquesta sensació de desconcert i impotència per part de les víctimes de tota aquesta violència és la presència del món natural, que esdevé quasi un personatge més, i que actua dins del relat amb la seva pròpia autonomia. En són un exemple la melca, omnipresent a les vides dels protagonistes, o la imatge dels gossos, que al principi sembla anecdòtica però va retornant al relat i s'acaba convertint en metàfora de les mateixes relacions humanes que es retraten al llarg de tota la trama. Gran part de la secció central del llibre gira al voltant d'una guerra cruenta entre els pocs supervivents que queden al poble de l'atac japonès i una canilla de gossos domèstics que s'han tornat feréstecs i lluiten per poder menjar-se els cadàvers humans abandonats pel poble. En aquest episodi veiem com la línia entre humà i animal es va desdibuixant perillosament: els gossos cada cop es tornen més astuts i estrategs, cosa que posa de manifest la salvatgia evident en el comportament humà durant tota la novel·la. Més endavant en el relat, una de les guerrilles xineses es disfressa amb pells de gos per camuflar-se i que els gossos dels enemics no els puguin detectar per l'olor, amb resultats certament esfereïdors i desconcertants. Un altre element destacable de la narració és l'ús d'un to mític o quasi profètic, que l'autor barreja hàbilment amb la narració realista dels esdeveniments: no és exactament realisme màgic, a parer meu, però contribueix a aquesta sensació d'estranyament que recorre una narració majoritàriament realista. Si amb tot això no n'hi ha prou, a tots aquests elements inquietants s'hi afegeix la veu del narrador, que s'erigeix, en primera persona, com a dipositari de la memòria de la família: mentre que pretén explicar-nos la història familiar dels seus pares i els seus avis, a la vegada ens n'ofereix el relat des d'un punt de vista omniscient i en tercera persona, com si tingués una perspectiva sobrenatural o privilegiada sobre els fets o, alternativament, com si els anés recreant sobre la marxa.

Melca roja és una novel·la molt gran, que excel·leix, al meu parer, a mantenir la tensió narrativa a través de diversos fils argumentals que es van combinant molt hàbilment en una narració fragmentada, i que manté un equilibri entre la realitat dels esdeveniments històrics que relata i l'experiència subjectiva que en té cada individu que s'hi veu immers. En aquest sentit, fa molt per transmetre aquesta sensació de remolí de la història que absorbeix els seus protagonistes en el caos i la brutalitat del moment present, i que no els permet tenir una visió clara del que s'està esdevenint. L'única visió de conjunt més reposada ens l'ofereix el narrador, des de la distància del temps i amb una equidistància política força estudiada, em penso, però tot i així la seva primera persona ens acara constantment amb la impossibilitat d'obtenir una versió objectiva dels fets. Les dones esdevenen les grans damnificades del relat: víctimes dels abusos i els vicis més punyents d'una societat patriarcal de valors ancestrals, en el context de la guerra són víctimes de la violència sexual, afegida als altres maltractaments i tortures que pateixen tota la resta de personatges. Tot i així, Mo Yan mai ens les retrata com a personatges passius o resignats, sinó que ens les mostra jugant les seves pròpies cartes i prenent les seves pròpies decisions en un món extremadament advers. El personatge de l'àvia n'és l'exemple més evident, però també hi ha la segona àvia, que sobretot a la darrera secció de la novel·la esdevé una presència molt més difícil de classificar, i la mare, que queda en un pla molt més secundari però protagonitza un dels episodis més memorables de la narració, el de l'episodi del pou. En definitiva, una bona recomanació, que fa de mal explicar si no es volen revelar tots els detalls de la trama, però que en tot cas és una lectura molt intensa i inquietant. 

Sinopsi: La trama arrenca el 1939, quan el jove protagonista, l'adolescent Douguan, és enviat a allistar-se a la milícia que comanda el seu pare, el bandit Yu Zhan'ao, per tal de combatre contra l'ocupació japonesa. A través de les seves vicissituds durant la guerra, anirem reconstruint dues generacions senceres de la història familiar i de la violència i les atrocitats que hauran d'arribar a suportar. 

M'agrada: La forma com està construït el relat, sempre com a barreja de diferents elements i tons narratius que es van combinant amb una fluïdesa extraordinària. La combinació d'elements naturals i sobrenaturals, de descripcions i imatges impactants, d'una violència gràfica i desagradable sense cap mena de concessió, un narrador esquiu i una cronologia no lineal: tots aquests elements contribueixen a una narració a estones confusa i desconcertant, però que en tot moment transmet aquest sentit d'angoixa i impotència davant la violència imposada per la guerra i els grans moviments històrics.