Un any de la solidaritat i l'acció d'un poble davant la incompetència i la desídia dels seus governants. Molta força als veïns del País Valencià, ara a la recerca de justícia.
29 d’octubre 2025
24 d’octubre 2025
39º a l'ombra (#619)
Aquesta és la primera novel·la que va publicar l'autora mallorquina Antònia Vicens, amb la qual es va donar a conèixer, el 1967, en rebre el Premi Sant Jordi de novel·la. Vicens ens retrata aquí la primera etapa de la massificació turística de l'illa de Mallorca, amb una transformació social i econòmica molt ràpida i xocant per als habitants de l'illa, i que deixa unes ferides profundes a les persones que en són víctimes, en forma d'alienació, explotació i un sentit permanent de desplaçament de la identitat. L'autora va escriure la novel·la quan treballava d'administrativa en un hotel de Cala d'Or, i malvivia en un bungalou per a treballadors mentre intentava compaginar la feina amb l'escriptura. Una part d'aquestes experiències autobiogràfiques acaben reflectides a la novel·la, que ens retrata un món de relacions mercantilitzades i depredadores, en què els directius de les empreses hoteleres tenen un poder absolut sobre els subordinats, i aquests es veuen obligats a sobreviure un dia a dia precari. El context de tot aquest creixement, a més, és el de la repressió cultural sota el règim franquista, i Vicens hi descriurà també l'adoctrinament religiós que viuen en concret les noies joves, que les porta a una dissociació brutal entre la seva vida psíquica i les expectatives socials i familiars.
La protagonista, la Miquela, és una jove òrfena que s'ha criat en un poble petit amb els seus oncles i la seva cosina, després de la mort dels seus pares quan ella era molt petita. La seva infància i adolescència són força desgraciades, marcades pel matrimoni enfredorit dels oncles, distanciats irremeiablement després que l'oncle torni de la presó, i el fanatisme religiós de la cosina, que la sotmet a un escrutini constant sobre els seus pensaments i sentiments més íntims. En aquest context, la Miquela aprendrà a reprimir constantment les seves emocions i a témer el sexe com una font d'embrutiment i de pecat, a la vegada que va vivint el seu desvetllament sexual amb un sentit d'angoixa creixent. Després d'un episodi d'enamorament molt intens i correspost amb un capellà del poble, i l'escàndol públic que se'n segueix, la Miquela decideix sortir d'aquest ambient i accepta una feina a la Cala com a dependenta d'una botiga de records. La protagonista s'haurà d'acostumar a aquest nou ambient i coneixerà una sèrie de personatges que li aniran fent les seves confidències, de forma que obtindrem una imatge d'un poble de costa sacsejat per aquesta primera onada turística a les illes. La Miquela coneixerà el personal de l'hotel, des dels directius i administratius fins als treballadors rasos, molts d'ells immigrants arribats de la península, i serà testimoni de primera mà de l'alienació que l'arribada massiva de turistes i la seva festa contínua provoca en els habitants de l'illa, d'una banda conscients de l'explotació que pateixen, però de l'altra incapaços de rebel·lar-se a causa de la necessitat econòmica. D'altra banda, el seu anhel de ser vista i desitjada pels homes l'arrossegarà a aventures nocturnes cada cop més arriscades.
Com també passava a Crideu la mort errant, digueu-me on va, la lectura és una experiència molt angoixant perquè ens situa dins la psique de la protagonista sense cap mena de filtre, i ens transmet directament el seu aïllament creixent de qualsevol relació humana que pugui arribar a esdevenir plena o reconfortant. La Miquela es va aferrant a les seves coneixences casuals com si alguna d'elles pogués arribar a salvar-la de la desferra en què viu, però, tanmateix, quan arribi al desenllaç de la novel·la no haurà aconseguit assumir el control de la seva pròpia vida. La novel·la fa molt per mostrar-nos la dissociació col·lectiva, quasi esquizofrènica, que es dóna en una societat que viu de portes endins segons una interpretació fèrria de la moral catòlica, però que es veu obligada a escenificar el contrari en un context d'obertura cultural, i aparent bonança econòmica, de cara als turistes estacionals. En aquest context, les relacions matrimonials es tornen dipòsits de ràbies i frustracions acumulades - i la Miquela no aconsegueix trobar un sol matrimoni feliç entre tots els que arriba a conèixer - mentre que qualsevol noia jove que visqui lluny de la seva família pot esdevenir presa fàcil de l'explotació sexual per part dels homes més poderosos. És una partida que les dones tenen perduda d'entrada, i l'autora ens fa viatjar amb la protagonista a través d'aquest món particularment opressiu en termes de gènere, sense oferir-nos tampoc cap resolució ni resposta definitiva als dilemes que se li plantegen a la protagonista.
39º a l'ombra és una novel·la de lectura molt intensa i colpidora, que ens fa un retrat social verídic i punyent de l'època, però a la vegada manté un to poètic i introspectiu que, amb algunes incursions a través de monòlegs als pensaments d'altres personatges, majoritàriament ens manté en el punt de vista de la protagonista i ens transmet vívidament la seva forma de percebre el món. Com també em va passar amb Crideu la mort errant, la lectura m'ha semblat tremendament depriment i colpidora, però el text queda creuat per aquestes il·luminacions poètiques que van apareixent i desapareixent al llarg de la lectura, i que marquen la novel·la amb una bellesa que es fa lúcida i desesperada sobre la pàgina. El desenllaç, encara que obert, es fa una mica més reconfortant que a Crideu la mort errant, i això potser és una mica d'agrair, tot i que a mi aquesta potser no m'ha agradat tant perquè hi he trobat a faltar un fil argumental una mica més definit, o almenys que tots els patiments de la protagonista arribessin a alguna mena de resposta o resolució. Tot i així, recomano aquesta novel·la amb entusiasme, crec, perquè Antònia Vicens és una autora que mereix ser descoberta si encara no hi heu arribat, i la seva combinació entre revelació poètica i lucidesa narrativa em sembla del tot inigualable.
Sinopsi: La Miquela és una noia jove que treballa com a dependenta en una botiga de records en un poble costaner marcat per l'expansió de l'activitat turística. Situada just davant d'un hotel i al costat d'un bar concorregut pels turistes, serà testimoni directe de les relacions laborals extremadament precàries que s'estableixen en aquest context, marcades també per la costant amenaça de predació sexual sobre les noies joves i solteres. A través del seu punt de vista, anirem descobrint la seva infància i adolescència desgraciades, així com els predicaments que afronta en el moment present, marcada per un desig sexual creixent però insatisfet, i el constant escrutini de la seva vida privada per part de la gent que l'envolta.
M'agrada: Com ja em va passar amb Crideu la mort errant, digueu-me on va, m'ha semblat una novel·la totalment colpidora en la seva bellesa i la seva desolació. M'ha agradat també la connexió que es pot establir entre les situacions que retrata als anys seixanta i el moment present que viu l'illa de Mallorca amb la massificació turística, que fa la novel·la plenament vigent avui dia.
No m'agrada: El fil argumental no m'ha semblat rodó del tot, i crec que manca certa definició al llarg de la lectura. M'esperava alguna mena de resolució o conclusió final que no s'ha acabat donant, tot i que el desenllaç tampoc m'ha estranyat amb la direcció que prenia el relat.
18 d’octubre 2025
L'art d'Ai Weiwei
Tradueixo al català tan sols uns pocs fragments - i m'ha costat seleccionar - de la versió anglesa del llibre, traduït del xinès per Allan H. Barr, i n'indico el número de pàgina:
- Ai Weiwei, 1000 Years of Joys and Sorrows. London: The Bodley Head (2021).
"Sense democràcia política" argumentava, "és impossible parlar de democràcia artística. No podeu esperar que la democràcia se us ofereixi en safata - s'aconsegueix a través de la lluita." Per què feia tants anys que la gent no deia el que pensava? Perquè, assenyalava, la veritat ofenia el poder, i comportaria un càstig terrible, la ruïna personal i la de la família. Ara i en el futur, els poetes han de dir la veritat, plantejar qüestions, preguntar-se per què. (153)
Hi havia desenes de milers d'artistes a Nova York, però tan sols unes poques dotzenes que estiguessin fent diners. Per a un cert sector, l'art s'havia convertit en objectiu d'especulació i part de la cursa per trobar la propera novetat. Feia molt temps que l'art era un producte de consum, un servei decoratiu segons els gustos dels rics, i sota la pressió comercial no podia fer altra cosa que degenerar. A mesura que les obres d'art augmenten en valor monetari, declina la seva dimensió espiritual, i l'art queda reduït a poc més que un actiu d'inversió, un producte financer. (176-178)
L'art és sempre un esdeveniment - tant se val com t'ho miris, sempre té un principi i un final. (180)
A la Xina, encara vivíem en una era culturalment empobrida, però l'art no ens havia abandonat - tenia arrels profundes plantades en un sòl erosionat. La supervivència tossuda d'aquesta tradició artística indígena demostrava que l'estretor de mires del nostre estat autoritari mai seria capaç de refer la nostra cultura a imatge seva. Aquests artefactes eren anteriors a l'ordre actual, i el sobreviurien. (199)
L'art hauria de ser reconegut, sí, però no en la forma de col·leccionables cars dipositats als magatzems del MoMA perquè hi facin verdet: això és un malbaratament. La meva visió de l'art contemporani va prendre una forma molt diferent. Per a mi, l'art és una relació dinàmica amb la realitat, amb la nostra forma de viure i la nostra actitud amb la vida, i no s'hauria de col·locar en un compartiment separat. No m'interessa un art que s'intenti distingir de la realitat. (234)
No sóc cap admirador de l'ordre: ja es presenti en la forma oriental o occidental, sempre em fa sospitar. No m'agraden les limitacions de la naturalesa humana ni les restriccions de l'elecció que imposa l'ordre. Quan trenques amb un significat obligatori, entres en un estat de tensió amb el que t'envolta, i és aleshores, quan et sents incòmode, que et trobes més alerta. (245)
La Herta em va preguntar: podia ser que sobreestimés el poder d'internet per canviar les coses? Dubtava que pogués tenir un gran impacte: és fàcil que els joves s'il·lusionin amb la presència a internet, ho reconeixia, i pot ser que sentin que poden fer grans canvis a la societat, però els dictadors estan plens d'arrogància i sempre detindran i assassinaran qui vulguin. Potser tenia raó, li vaig respondre: només denunciar el totalitarisme no aconsegueix transformar la societat completament; un canvi autèntic demana tota mena de condicions favorables. Però tot i així, vaig defensar la resistència. "Si dins d'una habitació a les fosques trobo una espelma" vaig dir, "l'encendré. No tinc cap altra opció." Tant se val com el govern provés de fer-me callar, sempre provaria de fer sentir la meva veu. (280)
"Quan un estat restringeix els moviments dels ciutadans," vaig escriure, "significa que s'ha convertit en una presó. No estimeu mai una persona o un país que no tingueu la llibertat d'abandonar." (287)
El meu art no es pot explicar plenament amb paraules, li vaig dir, perquè les obres estan en desenvolupament constant - igual que l'interrogatori, que no té per què conduir a una revelació sobtada. Tot art és una conspiració d'alguna mena, vaig dir. Vaig continuar parlant així durant una estona, fins que em va manar que callés. (306)
"Critiques el govern," va dir, "i els teus atacs donen mala imatge al país. Mira aquest escriptori. És tot massís, té una superfície plana i unes potes fortes. Però tu t'agafes a qualsevol detallet i no el deixes anar, insistint constantment a veure-hi els defectes. Fas confondre l'opinió pública i fas que la gent pensi que realment hi ha un problema." L'escriptori en qüestió era una taula barata d'oficina, coberta amb un dit de pols i amb una mata de teranyines que li penjaven a un costat. Li ho vaig dir, i ell s'hi va inclinar per mirar-se-la. "Oh, sí que està bruta. Li haurien de passar un drap" va haver d'admetre. (307)
Els drets que he lluitat per defensar haurien de ser perquè els gaudís tothom, però les conseqüències adverses em corresponen a mi tot sol. Saber-ho em dóna força mental. Em recorda els versos que va escriure el meu pare després de visitar les ruïnes d'una antiga ciutat de la ruta de la seda anomenada Xinjiang: De mil anys d'alegries i tristors / no en queda cap rastre / Vosaltres que viviu, viviu la millor vida que pugueu / No compteu que la terra en preservi la memòria. Els esforços que fem, els contratemps que trobem - tot això recompensa pel fet de viure. (363)
.jpg) |
| Ai Weiwei |
15 d’octubre 2025
Mil anys d'alegries i tristors (#618)
Mil anys d'alegries i tristors és el volum de memòries que l'artista i activista xinès Ai Weiwei va publicar l'any 2021. Ha estat una lectura colpidora, extremadament didàctica, i de totes totes profitosa. Després de la seva detenció il·legal l'any 2011, en què va ser retingut i incomunicat durant vuitanta-un dies, Ai va començar a considerar seriosament la idea d'escriure les seves memòries per transmetre el llegat familiar al seu fill. El projecte no va veure la llum fins uns quants anys després, ja exiliat definitivament de la Xina, i esdevé una reflexió profunda sobre les marques permanents que deixa el totalitarisme a la vida de les seves víctimes, i el paper de l'artista dins d'un món globalitzat i caracteritzat per les relacions d'explotació i poder que imposa el capitalisme arreu. També ens ofereix explicacions molt aclaridores sobre la forma que té l'autor d'entendre l'art, amb un component molt fort de crítica social i política, i que no proposa cap línia divisòria entre activisme, art, i experiència de la realitat. Una gran part del llibre és la biografia del pare d'Ai Weiwei, Ai Qing (1910-1996), reconegut poeta i escriptor que va ser durament castigat pel règim maoista, i que presenta paral·lelismes significatius amb les experiències vitals del seu fill.
Durant la primera meitat del llibre, el relat cronològic de la biografia d'Ai Qing es barreja amb episodis intercalats de les memòries d'infància d'Ai Weiwei. Ai Qing va ser fill d'una família de terratinents a la província costanera de Zhejiang, prop de Shanghai. La seva formació es va veure marcada per la seva estada de tres anys a París, de 1929 a 1932, on va estudiar art i va entrar en contacte amb les avantguardes artístiques. Poc després de tornar a la Xina, va ser detingut i empresonat pel govern nacionalista per les seves simpaties amb el comunisme. Tanmateix, la repressió política més dura que hauria de patir encara va ser durant dues onades de persecució i purga interna del partit comunista ja amb el règim maoista al poder: a finals dels anys cinquanta, quan el règim va marcar els intel·lectuals i artistes sospitosos de dissentir amb la ideologia oficial, marcant-los com a "dretanosos", i uns deu anys després, quan Ai Weiwei ja era adolescent, durant la revolució cultural xinesa, en què Ai Qing i la seva família van ser desterrats novament a l'interior del país per dedicar-se a les tasques manuals. Entremig d'aquests episodis de repressió política va viure períodes de calma relativa com a artista i intel·lectual públic, però aquests anaven marcats per la vigilància constant del govern, les guerres internes entre diverses faccions d'intel·lectuals dins del partit comunista, i el perill permanent de ser acusat d'enemic públic. Va ser així que la defensa aferrissada que va fer Ai Qing de la llibertat d'expressió i de l'art com a instrument de conscienciació i transformació social va començar a incomodar les estructures polítiques d'un règim totalitari que imposava la seva ideologia amb una visió totalment monolítica.
Ambdós exilis interiors van ser molt durs per al poeta, però el segon període de reeducació en concret ens arriba a través de la percepció i els records del fill, plenament conscient de la injustícia que ha de viure el pare i de les conseqüències doloroses de la separació de la família. Ai Qing es va veure obligat a viure amb els seus dos fills grans pràcticament a la intempèrie, en una cabana excavada a terra i infestada de puces i altres insectes, i va haver de tirar endavant la família a base de netejar latrines públiques. Sense accés a l'atenció mèdica per a les nombroses afeccions que va anar agafant durant aquests anys d'inclemències físiques, la seva salut en va quedar força ressentida. A més, aquest càstig anava lligat a un component molt important d'humiliació pública que el pare havia de suportar als menjadors comuns i a les reunions dels comitès locals, en què se sotmetia aquests individus castigats pel règim a pràctiques vexatòries i escarnis escenificats que tenien lloc a la vista de tots els assistents. Totes aquestes experiències marcaran Ai Weiwei amb un fort sentiment de desplaçament i d'insatisfacció, de forma que sempre se sentirà alienat dins del seu propi país.
És per aquest motiu que, anys després de la mort de Mao i amb el seu pare ja rehabilitat públicament, Ai Weiwei emigrarà a Nova York, on acabarà vivint dotze anys, durant els anys vuitanta. Aquests anys són crucials per a la seva formació com a artista: als Estats Units, Ai descobrirà el revers més fosc de l'art contemporani, que l'acabarà sumint en una actitud nihilista i despreocupada respecte de la vida; però d'altra banda també entrarà en contacte amb corrents artístics més alternatius, com l'art de performance que, juntament amb l'ambient de protesta als carrers que viu la ciutat durant aquells anys, l'aproparan a un vessant molt més social i polític de l'art. No serà fins a la tornada a la Xina als anys noranta, però, que el seu art podrà arrelar dins la seva pròpia cultura, i començarà a observar l'obra d'art mateixa com a forma d'interactuar amb la realitat i qüestionar-la. L'art, per a Ai, és polític igual que ho és l'existència mateixa dins del món, de forma que el vessant plàstic de l'obra d'art, la seva part performativa i el seu valor documental acaben fent-se totalment indestriables. Experiències com Conte de fades, en què Ai va portar al festival Documenta de la ciutat alemanya de Kassel mil i un xinesos perquè exploressin la ciutat, o la seva participació en el projecte de disseny i construcció de l'estadi nacional de Beijing, el Niu d'Ocell, van portar-lo a reflexionar sobre la relació de la Xina amb el món occidental i la interacció d'aquestes cultures tan diferents.
Tanmateix, l'aposta d'Ai per l'activisme social i la denúncia de les injustícies del sistema autocràtic xinès acaba marcant la seva relació amb el règim. Les seves obres d'art van anar esdevenint projectes de documentació de negligències greus per part del govern, com en els casos del terratrèmol de Sichuan de 2008, en què milers d'infants van quedar sepultats a causa de la mala qualitat de la construcció de les escoles, l'escàndol de la llet en pols adulterada i, més en general, la corrupció de la justícia i la manca de llibertats polítiques al país. Les darreres seccions del llibre van descobrint aquests episodis de creixent vigilància sobre la vida d'Ai i la seva família, a mesura que la seva presència a internet a través del seu blog vagi causant un impacte en una part de l'opinió pública xinesa. En aquestes darreres seccions del llibre, que es llegeixen amb l'angoixa d'un relat distòpic que és totalment verídic, Ai descriu com els posts amb càmeres de videovigilància comencen a proliferar tot al voltant de l'edifici del seu estudi, com comença a reconèixer els agents que el vigilen les vint-i-quatre hores del dia, i com els amenaces per part de funcionaris del govern es van integrant com una rutina més dins la seva vida quotidiana.
El 2011 tota aquesta persecució va culminar en la seva detenció i empresonament durant vuitanta-un dies, en què va restar incomunicat, pretesament per uns delictes fiscals que van ser fabricats pel règim. L'actitud d'Ai davant d'aquests esdeveniments d'intromissió dins la seva vida pública sempre ha estat de contestació i de provocació, de forma que el seu art acaba fent-se una eina indispensable de participació política dins d'un entorn marcat per la manca de llibertats més bàsiques. Després de sortir de la presó, i fastiguejat per la vigilància permanent a què el sotmetia la policia, va iniciar una retransmissió en directe a través d'internet de la seva vida privada durant les vint-i-quatre hores del dia, però el govern de seguida va tallar el projecte. De la mateixa manera, el relat en primera persona del seu empresonament es fa autènticament surrealista en tota la seva duresa, especialment les interaccions amb el seu interrogador, que intenta comprendre les motivacions i l'origen del seu art, i que arriben a moments d'absurditat que esdevindrien totalment còmics si no fos per la sordidesa de la situació. També cal recomanar el llibre per l'homenatge que fa al poeta Ai Qing, d'una sensibilitat extraordinària per captar la bellesa del moment present en un context de trauma històric. Mil anys d'alegries i tristors és un assaig que sens dubte val molt la pena de llegir.
Continguts: Aquest és el recull de les memòries de l'artista contemporani xinès Ai Weiwei, en què, després d'exposar la biografia del seu pare, el poeta Ai Qing, reflexiona sobre les experiències polítiques que van marcar el seu creixement com a artista multidisciplinari, i la seva concepció de l'art com a forma de participació política i d'experiència social.
M'agrada: M'ha apropat a l'art contemporani vist des d'una perspectiva que desconeixia totalment. La descoberta de la poesia d'Ai Qing i de les seves vicissituds vitals i polítiques també m'ha semblat un dels aspectes més destacats de la lectura.
En podeu llegir uns fragments aquí.
10 d’octubre 2025
El delator (#617)
Després de Retorn a Killybegs em vaig quedar amb les ganes de llegir algun llibre de temàtica similar i, tot i que a posteriori he de dir que com a novel·les no podrien ser més diferents, El delator de l'autor irlandès Liam O'Flaherty (1896-1984) ha estat una bona sorpresa. La novel·la es va publicar el 1925, i va esdevenir una de les obres més conegudes d'O'Flaherty, influït en aquell període per la ideologia marxista i pel moviment expressionista alemany. El relat ens situa a la ciutat de Dublín tot just acabada la guerra civil irlandesa, i té lloc íntegrament en una sola nit, des del capvespre fins al matí següent, en un viatge opressiu i angoixós per la psique del protagonista, el delator Gypo Nolan, que acaba d'entregar a la policia el seu company de la lluita revolucionària, Frankie McPhillip, a canvi d'una recompensa de vint lliures. Després de l'assassinat de McPhillip a mans de la policia, l'implacable comandant de l'Organització Revolucionària, Dan Gallagher, inicia una cursa contrarellotge per descobrir el delator dins l'organització. La novel·la està construïda com a thriller i gran part de la tensió narrativa prové del fet que, com a lectors, coneixem el misteri ben bé des del principi, de forma que la lectura ens va temptant constantment amb el suspens de la persecució, i els intents de Nolan mateix d'amagar el rastre de la seva delació.
L'Organització Revolucionària que figura a la novel·la està basada en el gir a l'esquerra que va fer l'IRA després de la guerra civil, en oposar-se a les posicions conservadores del govern de l'Estat Lliure, constituït com a protectorat britànic. L'organització, a la novel·la, té com a objectiu realitzar la revolució comunista a Irlanda a través de la lluita armada, tot i que sembla que el marxisme de l'IRA durant aquell període va ser força més tàctic del que retrata O'Flaherty a la ficció. En tot cas, el relat ens proporciona un gran retrat dels barris baixos de Dublín a l'època, caracteritzats per l'extrema pobresa dels seus habitants, la crisi d'habitatge i la insalubritat de les cases, així com la manca d'oportunitats i la precarietat generalitzada en què viu la classe treballadora. L'ambient resulta en tot moment tètric i desolador, i les aventures de Gypo Nolan després de la delació, primer a casa de la família McPhillip poc després de l'assassinat, i a continuació a través de diversos bordells i establiments de la ciutat, m'han recordat força el predicament i les percepcions del protagonista de Crim i càstig. Tanmateix, l'estil narratiu d'O'Flaherty s'assembla més al de les novel·les d'entreteniment popular, amb unes descripcions dels personatges que resulten del tot caricaturesques, i uns girs de guió, especialment a les escenes d'acció, que a voltes esdevenen un punt absurds.
Si Chalandon es preocupava d'oferir-nos un retrat el més complex i matisat possible del conflicte per poder-nos introduir a les possibles motivacions del seu protagonista, aquí O'Flaherty ens presenta un retrat un punt més fulletonesc dels personatges, però que acaba guanyant tota la seva força precisament per aquesta simplicitat. Nolan se'ns presenta com un personatge embrutit per la seva pròpia misèria i la duresa de les seves circumstàncies, i que en tot moment es veu arrossegat per la seva naturalesa impulsiva. De fet, la narració ens el presenta com un salvatge no gaire espavilat, incapaç d'anticipar-se a les conseqüències dels seus propis actes, i serà precisament la malaptesa dels seus intents de desviar l'atenció respecte del seu acte de traïció el que l'acabarà revelant com a culpable davant dels seus perseguidors. La seva matusseria contrasta fortament amb el fanatisme calculador de Dan Gallagher, que a mesura que avanci el relat anirà revelant la profunditat de les seves conviccions polítiques. El resultat és una narració un punt inquietant, en què uns personatges que comencen com a caricatures van revelant progressivament la seva humanitat a mesura que les circumstàncies els posen en la necessitat de prendre decisions cada cop més difícils, i també al contrari, un Gallagher que comença retratat com un líder carismàtic i que acaba revelant-se com a típic dolent de fulletó.
En aquest sentit, la novel·la es llegeix amb una tensió que va creixent ben bé fins a l'última línia, principalment perquè se'ns presenta des de la perspectiva subjectiva d'un personatge principal cada cop més acorralat, i que ens deixa el millor per als últims capítols, especialment a partir del moment del judici sumari a Nolan. És cert que l'estil narratiu és una mica tosc i hi ha moments en què l'ànima de thriller del relat s'imposa per davant de la profunditat del retrat psicològic o de la crònica política. Tot i així, els seus punts més forts són el retrat social que ofereix, a través d'un amplíssim mosaic de personatges secundaris, l'accent en la psique turmentada del protagonista, i una atmosfera per al relat creixentment opressiva, que a moments es podria qualificar de kafkiana. Si, a més, hi afegim un desenllaç que deixa la narració en el seu punt més àlgid, i la porta, de fet, a un terreny més aviat simbòlic, només puc dir que la lectura de El delator acaba compensant amb escreix tots els defectes de forma o desenvolupament que s'hi puguin trobar.
Sinopsi: En un moment indeterminat a principis dels anys vint, a la ciutat de Dublín, el fugitiu Frankie McPhillip torna a la ciutat després d'haver assassinat el líder d'un sindicat de pagesos. La seva primera trobada és amb el seu company dins l'organització revolucionària, Gypo Nolan, que malviu en la misèria en un alberg. En un impuls momentani, Nolan delata McPhillip a la policia a canvi d'una recompensa de vint lliures. A partir d'aquest moment Nolan provarà de cobrir el rastre de la seva pròpia traïció, mentre el líder de l'organització, Dan Gallagher, es disposa a descobrir la identitat del delator.
M'agrada: L'efecte opressiu, quasi paranoic, de la narració està molt ben trobat. En general, la imatge de conjunt, que es construeix a base de petits detalls, del recurs a l'impacte i d'una bona quantitat de personatges secundaris.
04 d’octubre 2025
Retorn a Killybegs (#616)
Aquesta novel·la de 2011 del periodista francès Sorj Chalandon és una lectura molt colpidora sobre el conflicte nord-irlandès, especialment durant els anys de confrontació armada als carrers a les dècades dels setanta i vuitanta, entre paramilitars republicans irlandesos, paramilitars nord-irlandesos lleials a la corona britànica, i l'exèrcit i la policia britànics, en el que es coneix com els Troubles. Chalandon va viure de prop aquesta època, com a corresponsal per al diari Libération, i va travar una amistat amb un destacat membre de l'IRA, Denis Donaldson (1950-2006), en qui està inspirat el protagonista de la novel·la. El 2005, Donaldson va confessar en roda de premsa que havia estat confident de l'MI-5 durant anys, cosa que el va marcar com a traïdor a la causa davant l'opinió pública, i va precipitar el seu assassinat l'any següent en circumstàncies no esclarides. Retorn a Killybegs és una ficció en què Chalandon es planteja la psicologia del traïdor, especula sobre les causes que hi podia haver hagut rere la decisió de passar a informar els britànics, i ens ofereix un retrat molt complex i matisat del conflicte, amb els seus antecedents històrics i les seves conseqüències més devastadores per a tots els implicats. La seva traducció al català es va publicar el 2014, però enguany ha gaudit d'una nova onada de popularitat arran de la resolució de la querella per difamació que va plantejar Gerry Adams contra la BBC, i que ha acabat guanyant.
La novel·la és breu i intensa, amb un estil poètic i introspectiu, que ens recrea en primera persona els pensaments i sentiments del protagonista amb un flux de consciència continu i un marcat to confessional, de manera que la narració va revelant en primera persona totes les circumstàncies que el van portar a trair la causa republicana i col·laborar amb els seus enemics. Per donar una visió un punt més àmplia del conflicte, Chalandon ens situa en els antecedents familiars del protagonista fictici, Tyrone Meehan, i el fa néixer vint-i-cinc anys abans que Donaldson. Així doncs, a través de les memòries de Tyrone sobre el seu pare, Patraig Meehan, ens remuntem als temps de la independència irlandesa i la posterior guerra civil, que el progenitor va viure amb un profund sentiment de derrota. Aquest sentiment de derrotes i frustracions contínues anirà pervivint després en les lluites dels fills, i la figura del pare - ambiguament identificada amb l'orgull de la terra irlandesa en els moments bons però amb la violència de la dominació anglesa en els moments dolents - anirà esdevenint una metàfora dels predicaments vitals i emocionals del protagonista, a mesura que vagi evolucionant el seu compromís polític.
A través de la militància de Meehan fill, la narració ens posa en contacte amb els aspectes més violents i cruents de la lluita armada, i també amb la guerra de resistència passiva lluitada a les presons, especialment durant el període de les vagues d'higiene, que Chalandon descriu a través del protagonista amb una precisió quasi clínica que s'arriba a fer dolorosa sobre la pàgina, i posteriorment, les vagues de fam, que no van servir per commoure el govern de Margaret Thatcher i van acabar amb desenes de morts entre els vaguistes. En aquest sentit, la narració fa molt per posar-nos dins la ment i el punt de vista del protagonista, i fer-nos partícips de com podia percebre aquests esdeveniments des de la seva òptica subjectiva. Per exemple, hi ha un moment durant l'episodi de les vagues de fam, en què Meehan veu com transporten un defallit Bobby Sands embolicat amb llençols, i l'escena evoca inequívocament la imatgeria d'un Crist sofrent. A propòsit del catolicisme, la novel·la també retrata l'ambigüitat de les interseccions entre el conflicte polític i el seu vessant religiós i cultural, amb uns combatents profundament convençuts de la seva fe i uns capellans amb el deure de rebutjar la violència armada.
A través d'aquests antecedents, i després de múltiples imatges de violència sense pal·liatius, arribem a la traïció, que l'autor ens descriu factualment, però sense arribar a elucidar-ne del tot les motivacions més profundes. En realitat, Donaldson no les va arribar a revelar mai i de les esparses paraules de la seva confessió només ens queden, com fa la novel·la, les múltiples suposicions i especulacions que en puguem arribar a treure. La novel·la planteja la possibilitat que la traïció, en realitat, fos més fruit de les circumstàncies i de la necessitat que no pas d'una convicció política real, i això encara afegeix una dimensió de tragèdia o de fatalitat a la novel·la, a partir del moment en què el protagonista s'entregui a racionalitzar o provar de justificar per a si mateix la lògica dels seus actes. De fet, des del vessant polític hi ha l'argument de la lluita pel relat: el fet que la revolució necessiti un revers fosc o un enemic intern per poder mantenir intacta la puresa dels ideals o, com en un petit episodi de la trama fa palès un capellà conegut de Meehan, l'amarga constatació que no hi hauria sacrifici ni salvació sense un Judes que traeixi primer. Aquest plantejament m'ha recordat inevitablement la novel·la Un gra de blat de Ngũgĩ wa Thiong'o, i la connexió implícita entre la lluita anticolonial kenyana i irlandesa, que sempre acaba aflorant en algun punt de la història dels Troubles.
La novel·la, així doncs, ens presenta un relat molt complex i ambigu sobre el conflicte, que en cap moment pretén assenyalar bons i dolents concrets, sinó que es basa més aviat a contraposar la violència i la brutalitat de les accions comeses en els dos bàndols, i que presenta els individus com a peons d'unes estructures i institucions més grans que ells i que sovint els aclaparen amb la seva implacabilitat. Tot i això, en cap moment no es pot acusar l'autor de buscar l'equidistància: la novel·la ens presenta sense cap mena de pal·liatius la crueltat del govern britànic sobre la colònia irlandesa, especialment cruenta amb els catòlics nord-irlandesos un cop efectuada la partició de l'illa, i retrata la violència republicana en tot moment com a moviment defensiu. Tanmateix, els efectes de la guerra són sempre devastadors sobre tots dos bàndols, i quan es produeix l'escalada de violència i els combatents van esdevenint fanàtics de la causa, els horrors que cada individu ha de suportar, i les racionalitzacions de cada bàndol, cada cop es fan més feixucs sobre la consciència.
Un dels fils conductors més clars de la novel·la, a part de la identificació amb el pare i la circularitat geogràfica de la narració, amb el retorn a Killybegs, són els breus episodis d'humanització i deshumanització que va presenciant el protagonista, quasi com petites epifanies que el van endinsant en un laberint emocional cada cop més fosc i opressiu. Les brutals escenes de tortures i assassinats se'ns van intercalant amb petits moments de compassió o d'humanitat que provenen de persones d'ambdós bàndols, i que van marcant el protagonista amb un dolor que de vegades es farà encara més profund que la violència més desfermada. Retorn a Killybegs és una novel·la excel·lent, que ens retrata una realitat política i social molt complexa però sense caure en simplificacions ni maniqueismes, i que revela a cada pas el coneixement profund que Chalandon té del conflicte irlandès i del desgast i la desolació que arriba a causar en les persones que s'hi veuen immerses. És una bona recomanació per a interessats en el tema, sens dubte.
Sinopsi: La novel·la ens narra la trajectòria de Tyrone Meehan, combatent de l'IRA durant el conflicte nord-irlandès, fins a revelar a principis dels anys dos mil el seu paper com a informador per al servei d'intel·ligència britànic. A partir d'aquest moment, Meehan rebutja la protecció que se li ofereix i la possibilitat d'exiliar-se del seu país, i retorna al seu poble natal, Killybegs, a la república irlandesa, amb la convicció profunda que és home mort.
M'agrada: La minuciosa construcció de la novel·la, amb una extraordinària atenció als detalls i a les imatges recurrents a través d'una cronologia no lineal. La cuidada psicologia del protagonista, amb tota la seva ambigüitat, i l'accent de la narració en la humanitat dels personatges dins del món profundament deshumanitzat de la lluita armada.
30 de setembre 2025
Un judici de pedra (#615)
Aquesta novel·la es va publicar el 1977, i es considera una de les millors obres de la prolífica autora britànica Ruth Rendell (1930-2015), gran figura de la literatura policíaca del segle passat. Jo no n'havia llegit mai res, d'aquesta autora, i la novel·la em va cridar l'atenció, quan la vaig veure a la biblioteca, per la seva premissa inicial, que és un dels seus atractius més ferms: ja a la primera pàgina del llibre sabem quin serà el crim, qui en són les víctimes i qui n'és l'autora, i a partir d'aquest punt la novel·la sencera és un compte enrere per arribar a descobrir-ne els motius i els detalls. Així doncs, el relat sencer es basa en la ironia tràgica que es forma a partir del coneixement dels fets que tenim els lectors i la ignorància de tots els implicats en el crim: mentre que els primers capítols ens van presentant tots els personatges, els seus antecedents i les seves relacions personals els uns amb els altres, a mesura que va avançant la lectura el ritme es va accelerant amb una angoixa creixent fins a arribar a un clímax violent i molt ben trobat. Tanmateix, a més de la trama merament factual, ens trobem davant d'un retrat social i cultural de l'Anglaterra dels anys setanta, força despietat amb els seus personatges, i que es basteix principalment a través dels conflictes de classe.
La trama ens presenta el xoc de cultures que s'estableix entre la família Coverdale, de classe mitjana enriquida a través del negoci de llaunes del patriarca, George Coverdale, i la Eunice Parchman, la dona de fer feines que contracten com a interna a la casa de camp on viuen, en un racó aparentment idíl·lic de l'Anglaterra rural. Ens trobem en un moment històric en què el servei domèstic ja és un residu del passat, i qualsevol acord laboral al qual la família arribi amb la nova majordoma (o housekeeper, en l'original anglès) quedarà marcat d'entrada per la sospita de l'abús laboral. Tanmateix, la Eunice es troba en una posició especialment vulnerable: el seu analfabetisme ha determinat des de ben jove la relació que estableix amb el món i amb les altres persones, i arribarà fins a qualsevol extrem per preservar-ne el secret. La seva psicopatia se'ns va revelant poc a poc, a través de petits episodis que van afegint a la imatge de conjunt, però en tot moment se'ns exposa com a fruit de les circumstàncies socials i materials que li toca viure, més que no pas per una predisposició innata. De la mateixa manera, els Coverdale queden encegats al seu propi privilegi, que intenten dissimular a través del seu paternalisme benintencionat d'entrada.
Així doncs, a través de la lectura assistim a una concatenació de circumstàncies que es fan ben realistes, però que totes juntes esdevenen fatals. La trama es basa en una sèrie de malentesos entre la Eunice i els seus patrons, a mesura que la seva ignorància i el seu aïllament social van accentuant els seus problemes d'adaptació, i conflueixen també amb la mania religiosa agreujada de la seva amiga i confident, la Joan Smith. A través de petites anècdotes de la vida quotidiana, i de converses entre diversos personatges que ens posen al dia de les enraonies locals, anirem desgranant una imatge de conjunt molt completa sobre les tensions socials i els ressentiments amagats que comencen a aflorar en un poble petit. La veu narradora, necessàriament omniscient, ens va desgranant tots aquests episodis amb una precisió molt freda i distant, que tot sovint va plantejant les ironies mateixes que destaparà el crim i que, de vegades, ens ofereix els fets amb una càrrega de schadenfreude que, en determinats moments, pot arribar a fer-se excessiva. Reconec que és una obra que m'ha resultat un punt desconcertant, i que m'ha tret de la zona de confort però, tot i així, m'ha agradat per la construcció psicològica dels personatges, molt ben dibuixats, i l'excel·lent construcció de la trama, plena de tensió i suspens fins al final.
Sinopsi: Una família benestant d'un poblet rural d'Anglaterra contracta una treballadora de la llar a través d'un anunci del diari. La Eunice Parchman és una dona treballadora i eficient, però la seva fredor i una sèrie de comportaments estranys comencen a alarmar els diversos membres de la família Coverdale. Un altre aspecte inquietant per a la família és l'amistat que la Eunice estableix amb una veïna del poble, la Joan Smith, la mania religiosa de la qual es va agreujant gradualment. Tots aquests factors aniran confluint en un desenllaç fatal, a mesura que vagi creixent el temor de la Eunice respecte del seu secret.
M'agrada: L'aposta per la complexitat del retrat social i cultural que fa de tots els personatges, i l'inevitable conflicte de classe que es deriva de la imatge de conjunt. Unes psicologies ben aprofundides per als personatges, i una trama de misteri amb una tensió i un ritme creixents.
28 de setembre 2025
19 de setembre 2025
Tea Rooms (#614)
Tea Rooms: Mujeres obreras es va publicar el 1934 i és una de les novel·les més conegudes de l'autora madrilenya Luisa Carnés (1905-1964), que va pertànyer a la generació del 27, però que va ser invisibilitzada de l'estudi de les lletres castellanes fins fa uns deu anys, en què la seva obra i la seva memòria van començar a recuperar-se. És un fet que sobta d'entrada, perquè durant els anys de la segona república espanyola va ser una autora força popular com a veu emergent del realisme social, i costa d'entendre una negligència així si no s'explica pel masclisme estructural de l'àmbit acadèmic durant tot el segle vint. De fet, ja entrat el segle vint-i-u se'ns va explicar la generació del 27 a l'educació secundària, i encara ara primera notícia que s'hi incloguessin dones, més enllà de la presència difusa de les muses o les esposes dels autors homes. Treballadora manual des dels onze anys d'edat, Carnés va ser una autora autodidacta que es va obrir camí en un món editorial i periodístic en què no tenia cap contacte per començar. La gran preocupació de la seva obra literària és arribar a retratar les injustícies socials del món que li toca viure, en què les relacions de classe es mouen en l'hostilitat més aferrissada, i l'opressió que pateixen els treballadors es fa molt més dura en el cas de les dones.
A Tea Rooms ficciona les seves experiències com a dependenta en una pastisseria de Madrid a principis dels anys 30, on ens retrata amb una precisió esfereïdora l'explotació laboral patida pels treballadors de l'establiment, però en concret les múltiples cares de l'abús i l'opressió patides per les dones treballadores. Parlem de seixanta-cinc hores a la setmana repartides en sis jornades de deu hores - dempeus i sense estones de descans - i una de cinc hores els diumenges, que els empresaris consideren suficients per al descans setmanal, uns quinze dies de vacances a l'any i, de fet, cap mena de garantia ni estabilitat laboral, en tant que els treballadors poden ser acomiadats en qualsevol moment per qualsevol error o falta comesos o, com s'acaba veient a la pràctica, per qualsevol caprici dels superiors sense necessitat d'una justificació provada. Ens trobem també en un moment de crisi econòmica profunda arran de la fallida de moltes empreses grans a conseqüència del crac del 29, com va experimentar Carnés mateixa amb el tancament de l'editorial CIAP, on treballava.
La novel·la arrenca amb la recerca de feina de la protagonista, la jove Matilde, que es presenta a diverses vacants de mecanògrafa, per rebre una allau de negatives constants o, com a molt, un suggeriment d'intercanvi per favors sexuals. A través del seu flux de consciència en tercera persona, anem recorrent la ciutat amb la protagonista, i observem també la precarietat en què es troba la seva família. L'estil de la novel·la és molt descriptiu però a la vegada molt dinàmic, i la percepció de la protagonista ens va portant per múltiples escenes i retalls de conversa fins a conformar un mosaic vívid i tremendament immersiu de la societat descrita. Sobretot a partir del moment en què entra a treballar a la sala de te, entrem en contacte amb una sèrie de personatges secundaris molt ben dibuixats, cadascun amb la seva veu pròpia i les seves particularitats. La veu de la Matilde ens va familiaritzant amb el món dels clients i el dels treballadors, i els dos cantons del mostrador es converteixen en una autèntica línia divisòria de la societat: Matilde és el personatge que té una consciència de classe més ferma, tot i que sovint es guarda els seus pensaments per a ella mateixa.
La majoria dels empleats són noies com ella, dependentes que entren a treballar sota la supervisió de l'encarregada, que exerceix una vigilància estricta sobre les subordinades i està sempre disposada a delatar als superiors qualsevol desviació de la conducta esperada. Fins i tot les dependentes més veteranes, les que porten més de quinze anys en la mateixa posició són, així doncs, tractades com a eternes menors d'edat, tan sols a l'espera de l'error o l'acusació que en facilitarà l'acomiadament sense més explicació. D'aquestes dones s'espera que siguin perfectes autòmats: que acompleixin la seva funció sempre de forma discreta però obsequiosa envers els clients, en un equilibri molt precari per mantenir un decòrum basat a no semblar ni massa esquerpa ni massa fresca. Tanmateix, aquest entramat de protocols no escrits tan sols revelen la seva hipocresia intrínseca quan veiem la doble vara de mesurar amb què es tracta la fillola del propietari, que entra a treballar a la casa durant una temporada, o l'agitada vida sentimental de l'encarregada mateixa.
En aquest context, la protagonista viu de prop els drames quotidians en què es veuen immerses les seves companyes de feina: els festejos prohibits, les transgressions secretes de la normativa, els desafiaments velats a la jerarquia i, sempre al rerefons, les reivindicacions laborals que es converteixen, a causa de les circumstàncies, en una quimera veritablement irrealitzable. La sensació és que sempre hi ha molt més a perdre que a guanyar, i si en una cosa s'entreté especialment l'autora és a retratar l'ambient generalitzat d'assentiment social amb l'estat de coses que continua alentint i entorpint el canvi social. La novel·la ens retrata especialment una classe treballadora que amb prou feines té accés a l'educació i subjecta a l'adoctrinament religiós, dirigit a mantenir l'statu quo de forma indefinida: és una situació que es fa especialment evident en el cas de les dones, que ja d'entrada gaudeixen encara d'un accés més restringit als instruments de la seva pròpia emancipació i que, tot sovint, actuen de corretges transmissores de la ideologia mateixa que les oprimeix. No és que els treballadors no siguin conscients de l'explotació que pateixen, que articulen constantment en termes d'injustícia, sinó més aviat que la situació és tan desesperada que l'única forma de minimitzar els danys és continuar assentint.
Carnés ens retrata aquest estat de coses sense jutjar cap personatge i analitzant la situació amb una lent periodística: de vegades el text sembla més una crònica social i cultural del moment que retrata que no tant una obra pensada per al gaudi estètic. Tot i que l'argument és molt tènue, i està basat més aviat en quadres o escenes que s'entrecreuen i es van resolent de determinades maneres més endavant, sí que és cert que cap als últims capítols de la novel·la es van concentrant cada cop més els esdeveniments decisius per als personatges, i la càrrega política del text es va fent cada cop més explícita. En aquest sentit, el relat va acumulant tensió i no l'allibera ben bé fins a arribar al final, i per això el ritme narratiu va sempre en ascens. És una novel·la molt recomanable, que es fa especialment punyent en la seva denúncia oberta de l'opressió de les dones dins del món laboral, i a més no sols en termes econòmics, sinó també socials i culturals. Jo la recomano a tothom en general, encara que sigui només per guanyar consciència de les perspectives i veus que se'ns han anat amagant al llarg de la nostra història recent.
Sinopsi: Al Madrid de principis dels anys 30, la jove Matilde, germana gran d'una família nombrosa, recorre els carrers de la ciutat a la recerca de feina com a mecanògrafa. És rebutjada a totes les entrevistes que fa, i finalment acaba treballant com a dependenta en un selecte establiment de rebosteria i saló de te. Tot i que ella és molt conscient de l'opressió de classe que pateix, les seves companyes tenen actituds diferents pel que fa a les condicions de vida que han d'afrontar, i també hi responen de diferents maneres. En el cas de les dones, la font de l'opressió és doble, perquè no sols afronten unes condicions laborals encara més precàries que els treballadors homes, sinó que també es veuen exposades al masclisme imperant a la societat. Quan es comencin a convocar vagues en el sector dels cambrers, que portaran a la repressió violenta per part de les autoritats, els superiors s'hauran de plantejar què fan amb els treballadors.
M'agrada: No sols és una crònica social de valor inestimable, sinó també una novel·la de grandíssima qualitat estilística.
18 de setembre 2025
La política de la sang (3)
Deixo aquí dues notícies d'ahir mateix, aviam si algú sent com grinyolen:
Hi afegeixo un breu article sobre els mites habituals al voltant del conflicte:
https://www.vilaweb.cat/noticies/cinc-grans-mites-sobre-israel-i-palestina-que-conve-aclarir/
12 de setembre 2025
El Napoleó de Notting Hill (#613)
El Napoleó de Notting Hill (1904) va ser la primera novel·la que va publicar l'assagista anglès G. K. Chesterton (1874-1936), i és una sàtira despietada de la política imperialista britànica del moment que sobta, especialment, per la vigència de les seves idees encara ara, més d'un segle després de la seva publicació. Amb el característic estil paradoxal i excèntric de Chesterton, la novel·la ens ofereix un relat a mig camí entre la faula i la distòpia, ambientat a la ciutat de Londres el 1984, en un moment històric en què la democràcia ja ha estat abolida a la pràctica a favor d'un despotisme gris i funcionarial, en què el rei de Gran Bretanya és escollit aleatòriament d'entre tots els ciutadans per representar superficialment un sistema econòmic que, a la pràctica, funciona per si sol, com una maquinària ben greixada. Sobta veure com Chesterton s'anticipa quasi un segle a les teories de la fi de la història, que propugnen la pau mundial i la fi dels conflictes en nom d'una uniformitat cultural al servei del liberalisme econòmic. Un cop totes les nacions petites han estat anihilades, la racionalitat del progrés es manté al poder per inèrcia, en absència de qualsevol ideal transcendent o idea original que pugui impulsar un canvi nou.
El primer capítol, en què la veu narradora ens presenta el joc d'Enganya el Profeta, és una mostra brillant del joc satíric que opera a través de la novel·la sencera, i que haurem de tenir sempre present a mesura que avanci la narració. Ressona especialment en el panorama polític actual, en què la democràcia perd el seu valor dins del discurs públic perquè ha acabat banalitzada: davant les ximpleries i l'infantilisme dels que ens manen, posem les notícies a l'espera de sentir l'últim estirabot, mentre insignes profetes des de tot tipus d'àrees d'expertesa i tribunes públiques ens interpreten el món d'avui i el de demà. Chesterton ens presenta un últim rei de Gran Bretanya, Auberon Quin, com un autèntic bufó-rei, un rei boig que es pren la política com la seva gran broma per al món, i que s'entrega sense límits a la seva farsa de govern fins que arriba el dia funest en què un dels seus súbdits se'l pren seriosament. Quan el jove Adam Wayne desfia les lleis establertes per tal de salvar el seu propi carrer, ho fa en virtut dels valors mateixos que Quin ha instaurat sense arribar a creure-se'ls: és així com es creuen els camins de l'humorista i el fanàtic, i es desencadenarà una guerra cruenta als carrers de Londres entre les diferents municipalitats històriques de la ciutat.
El conflicte principal que afronten els personatges és, principalment, de discurs: m'ha recordat una mica l'idealisme dels personatges de Tolkien, autor que es va veure influït pels arguments de Chesterton en defensa del catolicisme, i el seu accent en el nacionalisme petit, el de la comunitat, per sobre del projecte uniformador de l'imperi. El Napoleó de Notting Hill descobreix el seu joc ben al principi, en presentar-nos la trobada fortuïta entre un grupet de funcionaris del govern britànic i l'últim nacionalista del món, provinent de Nicaragua. Segons el plantejament oficialista del vencedor, el nacionalisme és dolent només quan és petit: quan és el de la nació colonitzadora, aleshores es racional i assenyat. Així és com Chesterton ens presenta un constant enfrontament dialèctic entre les petites nacions i els grans estats burocràtics que es presenten enganyosament com a neutres i cosmopolites, i ens ofereix, amb una candidesa totalment seductora sobre la pàgina, la possibilitat d'un nacionalisme de petits botiguers, que lluiten per defensar una idea més que no pas la seva realització material. Així és com ens demostra que la idea de la llar es basa, paradoxalment, en l'arrelament més immediat i material a l'aquí i l'ara, el tros de terra on hem nascut, i al mateix temps esdevé la creença més transcendent i vivificadora de totes, aquella per la qual els personatges estan disposats a matar i morir.
Així doncs, la guerra que s'estableix entre Notting Hill i els altres municipis londinencs acaba mostrant una dualitat de plantejaments més metafísics, fins i tot, que no pas polítics, en portar a les armes, d'una banda, un idealisme cavalleresc que actua per amor a la pàtria i, de l'altra, un materialisme quantitatiu que pretén reduir la guerra a una mera operació burocràtica, un càlcul de possibilitats encaminat al resultat favorable. Tanmateix, en els relats de Chesterton res no és tan obvi com sembla al principi, i la trama argumental anirà mantenint viu el suspens per saber quin dels dos discursos s'acabarà imposant al final. El capítol final, que se situa ja més en un pla metafòric, i ens ofereix una conclusió més aviat filosòfica al relat, ens acaba oferint una interpretació possible al valor simbòlic dels personatges que també es fa molt interessant, i força típica de Chesterton, en intentar diluir aquests contrastos dialèctics en una síntesi final una mica a la Hegel: l'humorista i el fanàtic es poden llegir, alternativament, com a relació entre Déu i home respectivament, creador i criatura, però també com a dues cares necessàries de la condició humana, que es necessiten i es complementen, al capdavall, en les guerres que enceten l'una contra l'altra.
L'estil de la novel·la va barrejant la narració amb un to poètic molt característic de l'autor, les seves habituals digressions filosòfiques per boca dels personatges, sempre contradictòries i un punt desconcertants, afegides en aquest cas a les ocurrències i facècies, sempre inesperades, dels protagonistes. M'ha agradat més que altres novel·les de Chesterton, com Manalive o L'home que fou dijous, per aquest to més poètic que no pas alliçonador. Una bona recomanació, sens dubte, que us pot agradar si us interessa la ficció d'especulació política o, més en general, els clàssics de la literatura satírica, i que sorprèn especialment per la lucidesa de les seves reflexions, que apel·len en alguns moments fins i tot al món que tenim avui dia.
Sinopsi: La trama ens situa a la ciutat de Londres, en un futur 1984, en què el nou líder de Gran Bretanya escollit per sorteig, Auberon Quin, esdevé un rei boig que desconcerta l'administració amb les seves pensades insòlites. Tocat d'una vena de romanticisme, promulga lleis per ressuscitar les antigues municipalitats de la ciutat de Londres, i les dota d'un cerimonial reminiscent de les seves arrels medievals. Tanmateix, tot es complicarà quan el prebost de Notting Hill, el jove Adam Wayne, pretengui frustrar un projecte urbanístic que amenaça la independència del seu barri.
M'agrada: El joc d'Enganya el Profeta, he de confessar.
11 de setembre 2025
06 de setembre 2025
La promesa (#612)
El vostre or i les vostres dones, diu l'Anton. Parla afrikaans per algun motiu, tot i notar que l'altre nano és anglès. La llengua del meu pare, que sempre em serà estrangera. No, he canviat d'opinió, vinc en so de pau. Porta'm al teu líder.
No hauries de ser aquí.
Ja ho sé. Ho he sabut des del dia que vaig néixer.
Aquesta novel·la de l'autor sud-africà Damon Galgut va ser la guanyadora del premi Booker l'any 2021. És un retrat familiar que ressegueix les desventures vitals i existencials dels Swart, una família de grangers afrikàners, durant la història recent de Sud-àfrica. El fil argumental de la novel·la gira al voltant de la promesa que li dóna títol: al seu llit de mort, la senyora Swart fa prometre al seu marit que li donarà a la serventa negra la casa on viu amb el seu fill. Tanmateix, l'única persona que ha sentit la conversa és la filla petita, l'Amor, que, a mesura que passin els anys, es revelarà com l'única interessada a acomplir el desig de la mare. A través de la narració, veurem les inquietuds d'una minoria racista blanca que veu la pèrdua de privilegis històrics com a greuge, enmig dels conflictes socials i polítics de la Sud-àfrica de després de l'apartheid. La novel·la m'ha agradat, però m'ha deixat amb un sentiment molt fort d'ambivalència: l'autor mostra una gran habilitat per evocar-nos els conflictes que afronten els personatges i per desenvolupar-los a través d'imatges recurrents que van afegint profunditat a la lectura; d'altra banda, el to de la proposta no m'ha acabat de fer el pes: Galgut aposta per un to de comèdia negra que acaba fent-se excessiu al llarg de la lectura, en part perquè no acaba de prendre's seriosament els seus personatges.
Rere aquesta decisió de distanciar-se irònicament dels seus personatges i retratar-los des de la caricatura, de vegades amb una crueltat un punt inquietant sobre la pàgina, hi ha una ambigüitat en la posició política de l'autor que no he sabut ben bé com valorar. És cert que ridiculitza el supremacisme i el racisme heretats dels personatges blancs, però tot i així el relat de decadència de la família protagonista, que acaba extingint-se en una mena de destí tràgic, contribueix a un discurs de victimització dels sud-africans blancs que avui dia està tenint altaveus públics molt potents. M'ha semblat similar al to nihilista de Desgràcia de Coetzee, en el tipus de conflictes que planteja, tot i que La promesa es presenta com una novel·la més lleugera a simple vista, i el desenllaç ofereix una nota un punt més positiva. L'any passat vaig llegir Els hereus d'Eve Fairbanks, un assaig sobre la Sud-àfrica post-apartheid, que m'ha semblat que pot ajudar a entendre el context en què es mouen els personatges d'aquestes novel·les, com per exemple l'estat mental de desconfiança i paranoia contra els negres i el profund sentiment de fracàs en què acaba el protagonista masculí de La promesa, l'Anton Swart.
En tot cas, és una novel·la força complexa, que entrecreua els factors de raça i de gènere, i ens pretén presentar els defectes de perspectiva dels propietaris blancs, que en el moment present es veuen incapaços de seguir justificant un estat de coses que havien donat per garantit durant dècades. En aquest sentit, destaquen els dos germans protagonistes, l'Anton i l'Amor, i els seus diferents punts de vista sobre el conflicte que tenen entre mans: d'entrada, al primer capítol de la novel·la, tots dos semblen les úniques notes discordants dins del retrat de família. L'Anton es troba fent el servei militar durant l'estat d'emergència a mitjan anys 80, i experimenta un conflicte interior per haver matat una dona negra a sang freda, mentre que l'Amor, amb només tretze anys, no es planteja la situació política del país, sinó que s'aferra tan sols a la promesa del seu pare, possiblement com a homenatge a la memòria de la mare. Les evolucions d'ambdós no són del tot òbvies donat el punt de partida: mentre que l'Anton reproduirà tots els prejudicis dels seus avantpassats en la seva relació amb la terra, que es creu en el dret de dominar i posseir per dret diví, l'Amor es mantindrà ferma en un plantejament ètic basat en la paraula donada, cosa que la distanciarà de la família i l'abocarà a un camí de sacrifici altruista.
Ara bé, tots dos esdevenen dues cares de la mateixa moneda, d'una desfeta moral que a la llum del desenllaç de la novel·la adquireix tota la seva dimensió tràgica: la masculinitat fràgil i el supremacisme racial fràgil exercits per l'Anton aboquen inevitablement a una espiral d'autodestrucció nihilista, mentre que l'Amor sembla que manté l'autenticitat dels seus principis, però només per acabar enfrontada al paternalisme i la futilitat del seu gest. La novel·la acaba negant, implícitament, que es pugui arribar a establir qualsevol relació autèntica o desinteressada entre blancs i negres, i per això la seva conclusió m'ha semblat força més pessimista del que pretén el to positiu del desenllaç. D'altra banda, sembla que siguin les dones, almenys en el petit apropament que es produeix entre l'Amor i la Salome, les que puguin trobar un desllorigador futur al domini patriarcal establert pel colonialisme. La novel·la teixeix amb habilitat les seves imatges dins del context històric més ampli que retrata. En són exemples l'assassinat de la dona negra per part de l'Anton al primer capítol i l'assassinat de la germana del mig, l'Astrid, com a rèplica a aquest episodi de violència gratuïta; l'esterilitat de l'Anton i l'Amor apuntades al final de la novel·la, que indiquen el final de la família Swart però que es poden llegir també en termes polítics, com a fi del poder colonial sobre el territori; les cures de la Salome cap a la senyora Swart en la seva malaltia es reflecteixen després en les dedicades per l'Amor als malalts de sida un cop ja s'ha convertit en infermera.
En definitiva, La promesa és una novel·la recomanable, d'aquelles que deixa pensant fins i tot després d'haver-la acabada, tot i que m'ha semblat que desaprofita una mica el potencial dels seus propis personatges, especialment durant les dues seccions centrals. Galgut recorre a la caricatura i al tipus més que desenvolupar personatges psicològicament creïbles: per exemple, no s'hi troba una dona que no quedi reduïda a la seva sexualitat, o un líder religiós de qualsevol confessió que no sigui enganyador ni mercenari. L'aposta formal de la narració és un dels punts que funciona millor, al meu parer: l'autor ens va barrejant els diferents punts de vista de diversos personatges, principals i secundaris, i fins i tot personatges que passaven per allà i que no tenen res a veure amb la narració, i els va entreteixint a través de diàlegs i pensaments que van seguint un mateix fil temàtic a través de diverses escenes, en un tractament quasi cinematogràfic. Tot i això, el resultat final acaba essent un punt entretallat, i no hi ajuden els recursos que utilitza la narració constantment per desnaturalitzar l'experiència de lectura, que s'acaben fent un punt massa repetitius: els trencaments de la quarta paret, els canvis sobtats de la primera a la tercera persona, i ocasionalment a la segona també, les descripcions insistents de fluids corporals i de tanatopràxies, o els recursos puntuals al realisme màgic, que queden una mica desconnectats del conjunt.
Sinopsi: La família Swart es reuneix per al funeral d'un dels seus membres en quatre moments diferents de la història de Sud-àfrica. El 1986, durant l'estat d'emergència, el pare i els tres fills adolescents, l'Anton, l'Astrid i l'Amor, acomiaden la mare, que ha mort per malaltia. Nou anys després, coincidint amb la victòria sud-africana de la final del mundial de rugby, presidida per Mandela, es produeix la mort del pare a causa d'un accident. El 2004, durant el segon mandat de Mbeki, la família es reuneix novament per a l'enterrament de l'Astrid, assassinada en un robatori. El 2018, poc temps després de la dimissió de Jacob Zuma, l'Amor es reuneix amb la seva cunyada després de la mort del seu germà gran, l'Anton. A través de totes aquestes trobades, l'Amor recordarà a la família la promesa que va fer el pare en el llit de mort de la mare: que li donaria en propietat a la serventa negra la casa on ha viscut tota la vida.
M'agrada: Les premisses de la novel·la són molt potents: la promesa com a fil conductor del conflicte familiar i, especialment, els personatges de l'Anton i l'Amor, que són els que arriben a portar el pes de la narració. En aquest sentit, la primera i l'última secció són un punt de partida i d'arribada molt pertinents per al relat.
No m'agrada: Les dues seccions centrals crec que desmereixen una mica les altres dues. D'altra banda, els personatges semblen més estereotips que persones reals durant la major part de la lectura.
05 de setembre 2025
Jornada de reflexió (14)
Retalls de premsa d'aquest estiu per començar el curs:
- El genocidi a Gaza contra la població palestina continua, televisat en directe i amb la fam com a arma de guerra. Pel que fa als ostatges, el govern israelià els dóna per perduts en la seva ofensiva contra la ciutat de Gaza:
- La guerra a Ucraïna continua, després de les converses dels líders mundials escenificades aquest estiu per a la premsa. Si una cosa tenen les converses de pau, és que les intencions i els titulars són fàcils de contrastar amb els fets:
- La professionalització de la política, un fenomen preocupant que no es limita tan sols a Catalunya:
23 d’agost 2025
Balzac i la petita modista xinesa (#611)
Aquesta novel·la de l'autor xinès exiliat a França Dai Sijie es va publicar per primer cop, en francès, l'any 2000. El relat té un fort contingut autobiogràfic, en tant que Dai, com els protagonistes de la novel·la, va ser víctima de la revolució cultural del règim maoista durant els anys seixanta i setanta, en ser enviat quan era adolescent a reeducar-se a un poblet de les muntanyes. El govern perseguia qualsevol element de la societat que fos considerat burgès o contrarevolucionari, i posava sota sospita els professionals liberals, com els metges o els artistes, que d'entrada es consideraven culpables de tenir inclinacions prooccidentals. La reeducació segons el sistema maoista es basava en el treball agrícola a poblets rurals en unes condicions de vida extremadament dures, i una part important del procés passava per separar els adolescents, un cop havien acabat l'institut, dels seus pares si aquests es consideraven males influències per als joves per aquests motius ideològics.
La novel·la ens aboca directament dins d'aquest malson per als dos protagonistes, el narrador sense nom i el seu amic Luo, els pares dels quals han estat catalogats com a "enemics del poble", la categoria més greu de dissidència. El relat ens arriba a través de la veu en primera persona del jove protagonista, que a estones es revela com a poc més que l'acompanyant i espectador de les aventures i desventures de Luo, el seu company de captiveri. Fins i tot de bon principi el protagonista ens explica la humiliació pública del pare de Luo, però no aporta gaire informació sobre la seva pròpia família. Més atrevit i experimentat que el narrador, Luo es transforma en el protagonista de les aventures d'ambdós amics, que giraran al voltant del seu pas a l'edat adulta i les decisions doloroses que comportarà en un context tan precari. Quan tots dos s'enamorin de la mateixa noia, la filla del sastre local, serà Luo qui farà el primer pas i iniciarà una relació amorosa amb ella. Gran part de la narració es basa en aventures episòdiques, amb un cert to picaresc, en què ambdós protagonistes han d'acomplir algun tipus de tasca que se'ls exigeix a canvi d'obtenir algun privilegi en l'àmbit laboral o per tal d'aconseguir fer-se amb el tresor local: una maleta de llibres clàssics propietat d'un altre company de reeducació.
Així doncs, un cop accedeixin a aquesta font de lectures clandestines, els seus horitzons s'obriran i assistirem a una reeducació d'un altre tipus: mentre que el contacte amb la cultura occidental tindrà conseqüències ben diferents a les vides dels dos amics, Luo aprofitarà les lectures per educar la seva xicota, la petita modista, en els valors refinats i sofisticats que troba als personatges femenins dels llibres de Balzac i Flaubert. Tanmateix, aquest relat de descobriments i aventures adolescents va descobrint la seva profunditat a mesura que avança: la novel·la defuig tots els tòpics que podríem esperar dels relats de creixement, i s'esforça a introduir-nos dins dels punts de vista dels protagonistes per encegar-nos a una imatge de conjunt més àmplia que, al capdavall, a ells també se'ls escapa. El projecte educatiu que Luo emprèn sobre la seva estimada acaba d'una forma que no havia previst, precisament perquè intenta circumscriure-la en un model literari imaginari i es nega a observar-la com a persona real. Igual que passa amb les pel·lícules que els protagonistes recreen per als habitants del poble, en Luo es perd a si mateix quan comença a observar-se com a heroi de la seva pròpia història. L'aventura de creixement del narrador serà un punt més subtil: des de la seva innocència o manca d'experiència inicials, adquirirà un pragmatisme que no sabia que tenia, però alhora serà capaç de salvaguardar les seves millors qualitats, l'empatia i la sensibilitat.
Es tracta d'una novel·la molt curiosa i que fa de bon llegir en la seva brevetat: arrenca aparentment com un relat convencional, però a mesura que avança va prenent tangents inesperades i de vegades sorprèn amb canvis abruptes de tècnica, com per exemple en un moment determinat en què una mateixa escena se'ns descriu a través de la perspectiva de tres personatges diferents, o episodis que se'ns narren de forma naturalista però que acaben adquirint un cert to absurd o fins i tot oníric. És una lectura interessant perquè mostra el xoc de cultures entre els habitants del camp i els de la ciutat, però en cap moment ens les presenta definitivament com a contrast entre orient i occident. Seria simplista llegir el desenllaç com a crítica a la cultura occidental, o pretendre veure-hi una lloança per part de l'autor al sistema de persecució ideològica a què s'enfronten els protagonistes. Més aviat el que hi passa és que dos adolescents perduts interpreten els clàssics occidentals sense gaire encert ni guiatge, en un context de persecució totalitària que, en alguns passatges del llibre, adquireix unes dimensions quasi distòpiques. Si alguna cosa en treu el narrador, de les lectures occidentals que adquireix, és un sentit creixent de la individualitat en un context en què no se li permet pensar en aquests termes.
Sinopsi: A principis dels anys setanta, dos joves de la província de Sechuan són enviats a l'interior, a un poble de muntanya, per ser reeducats en els valors del règim maoista, ja que els seus pares han estat assenyalats com a enemics del poble. El narrador es veu arrossegat a les aventures amoroses del seu amic Luo, que inicia una relació amb la filla del sastre del poble, mentre tots tres descobreixen la passió per la lectura clandestina a través d'una maleta de llibres clàssics que aconseguiran després de diverses aventures. Tanmateix, cadascun d'ells trobarà en aquestes lectures significats i interpretacions diferents.
M'agrada: Ha estat una sorpresa en positiu, especialment a la llum de l'evolució de la narració des d'un inici un punt tòpic i previsible fins a un final que subverteix totalment aquestes expectatives, i que crea una subjectivitat concreta per a la protagonista femenina, ocultada de la narració i simplificada per part del narrador masculí.
20 d’agost 2025
Manifest delictiu (#610)
Manifest delictiu, publicada originalment el 2023, és la segona part del que serà la trilogia de Harlem de l'autor afroamericà Colson Whitehead, un cop n'aparegui la tercera part. L'argument segueix les vicissituds de l'empresari fet a si mateix Ray Carney, que ja havíem trobat a la novel·la anterior, El ritme de Harlem. Ambdues novel·les tenen una autonomia pròpia, però és cert que aquesta segona entrega de la trilogia fa de més bon entendre havent llegit prèviament la novel·la anterior i coneixent-ne d'entrada els personatges principals. Si El ritme de Harlem ens situava al barri de Harlem, a Nova York, als anys seixanta, Manifest delictiu ara ens situa a la dècada següent, als anys setanta, en un context en què la comunitat afroamericana de Harlem continua lluitant per sobreviure en una situació de desigualtat social i econòmica que arriba a tenir conseqüències devastadores per a les vides quotidianes de milers de persones.
El ritme de Harlem ens plantejava la doble vida de Ray Carney com a propietari d'una botiga de mobles que ocasionalment utilitzava per posar en circulació mercaderia robada. El seu flirteig amb el submón criminal del barri el posava en contacte amb un seguit de personatges peculiars que coneixia de les seves escapades nocturnes. Tanmateix, la seva col·laboració amb certes empreses criminals no era del tot voluntària, almenys de bones a primeres: la novel·la mostrava com aquests dos móns s'havien d'anar solapant inevitablement quan d'entrada no existia un sistema just que donés les mateixes oportunitats a tothom i com l'agenda delictiva de persones com en Carney podia arribar a ser mera qüestió de perspectiva. Aquí, les implicacions polítiques que se'ns apuntaven a la primera entrega queden finalment desplegades en detall: és cert que les màfies locals aprofiten el negoci de la droga, del joc il·legal i els tripijocs immobiliaris per enriquir-se i competir amb altres famílies criminals; ara bé, el que ens va presentant la trama a través de les aventures i investigacions del protagonista és que el cos de policia i les institucions de govern local estan fent exactament el mateix.
Crook Manifesto ens presenta un panorama encara més desolador per al barri de Harlem que en la novel·la anterior: l'epidèmia de l'heroïna està totalment descontrolada, la violència policial contra els negres és el pa de cada dia i la xacra més evident per al barri són els incendis intencionats. Aquest fenomen en concret posa de manifest tensions econòmiques i socials soterrades que estan començant a esclatar amb violència durant les nits de la ciutat: o bé perquè els propietaris incendien els seus propis edificis i negocis per cobrar els diners de l'assegurança, o bé perquè a les empreses immobiliàries els interessa promoure construcció nova o, en alguns casos, com a acte de protesta desesperat per part de llogaters o ocupants il·legals davant d'una crisi d'habitatge sense precedent. En aquest context, els negocis antics es van degradant i les xarxes veïnals de suport cada cop es veuen més afeblides. Ray Carney i el seu amic Pepper, un vell col·laborador de la vida oculta, esdevenen testimonis privilegiats d'aquesta davallada generalitzada, i ens aniran oferint el seu sentit comú i la seva saviesa de carrer a mesura que certs fets fortuïts els vagin afectant cada vegada de més a prop.
Igual que passava a Harlem Shuffle, la novel·la està dividida en tres seccions que actuen com a quadres, i cadascuna té la seva pròpia autonomia. Després de breus plantejaments, els esdeveniments es posaran en marxa a un ritme frenètic, i les escapades nocturnes dels protagonistes cada cop esdevindran més perilloses i sagnants. Tanmateix, el resultat és estranyament divertit: es nota que Whitehead s'ho passa bé construint els seus personatges i dotant-los a tots del seu propi caràcter, basat sobretot en les particularitats i els detalls. L'autor aconsegueix immergir-nos totalment en l'època i l'ambient local a través de diversos excursos que no tenen gaire a veure amb la trama principal, o tan sols tangencialment, per acabar portant-nos a resolucions trepidants i violentes. En aquest cas, Carney mateix es va enfonsant cada cop més en els negocis tèrbols a què es veu arrossegat, i cada cop li costarà més mantenir la desitjada neutralitat moral. D'altra banda, arribarem a conèixer amb més profunditat el seu col·laborador en Pepper, que acabarà esdevenint en determinats moments de la trama l'autèntica brúixola moral de la novel·la.
Sinopsi: L'any 1971, en Ray Carney fa temps que s'ha retirat dels negocis tèrbols, però entrarà en un negoci brut amb un agent de policia corrupte que el tornarà a fer contacte habitual d'una sèrie de famílies criminals de la ciutat. Dos anys després, el seu còmplice Pepper es veu obligat a investigar una desaparició misteriosa en el context del rodatge d'una pel·lícula de Blaxploitation. Més endavant, Carney i Pepper es tornen a creuar quan es posen a investigar un incendi intencionat en què Carney sospita que està implicat un polític local preeminent.
M'agrada: L'aposta pel detall i la pinzellada petita, que acaben evocant una imatge de conjunt autènticament aclaparadora. La crítica política que fa l'autor amb el retrat d'un barri en situació de col·lapse, i l'humor desencantat que acaba recorrent tot el text. Em penso que m'ha agradat més aquesta segona entrega que la seva predecessora.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)