Time's Going Somewhere

Bill Fay. 

El do del temps

Un tret essencial del regal o del do del temps és la relació asimètrica que crea. Com diu Derrida: "Perquè hi hagi do, cal que no hi hagi reciprocitat, ni devolució, ni intercanvi, ni contradò, ni deute". 

Josep Maria Esquirol, El respirar dels dies. Barcelona: Paidós, 2009. (p 89)

Composició 8 de Vassili Kandinski (1923)
Font

Resum de l'any 2025

Tanco un altre any al blog amb una mirada retrospectiva a les lectures i reflexions d'enguany. Ha estat un any de lectura una mica desigual, en què he avançat a batzegades i sense un rumb gaire definit d'entrada. A l'estiu em va costar molt desconnectar i abaixar el ritme i, quan finalment ho vaig aconseguir, també em va costar molt reprendre el ritme de lectura un cop començat el curs. Sigui com sigui, aquest n'és el resum: 

• Pel que fa a ressenyes de llibres, em situo una mica per sobre de la cinquantena, com és habitual la majoria d'anys. Vint-i-una, més d'un terç del total, són de préstecs de la biblioteca pública, tant físics com digitals. 

• L'abril passat vaig celebrar el quinzè aniversari del blog amb una llista de recomanacions destacades de lectures dels últims cinc anys, i una metaentrada sobre la direcció general del blog, que combinava informe de progrés i declaració d'intencions.  

• La descoberta d'aquest any ha estat l'autora mallorquina Antònia Vicens, amb dues novel·les colpidores: Crideu la mort errant, digueu-me on va, la seva última novel·la publicada, i el seu debut com a novel·lista, 39º a l'ombra, ambdues molt bones recomanacions. 

• El tema de l'any ha estat una història alternativa de l'art. Tot va començar amb l'assaig El cuadro completo d'Alice Procter, i de seguida s'hi va afegir una relectura: Maneres de mirar de John Berger. La Història de la bellesa i la Història de la lletjor, curades per Umberto Eco, em van refrescar la memòria sobre la història de les idees estètiques, i finalment també s'hi van afegir Mil anys d'alegries i tristors d'Ai Weiwei, i El mirall màgic de M. C. Escher de Bruno Ernst. 

• El premi al millor assaig de l'any aquest any recau en El cuadro completo d'Alice Procter, que il·lustra l'origen dels museus tal com els coneixem i en desafia la idea mateixa, i Els somnàmbuls de Christopher Clark, una anàlisi brillant sobre els orígens de la primera guerra mundial. 

• Els finalistes a millor llibre de l'any han estat El palau de gel de Tarjei Vesaas, Journey's End de R. C. Sherriff, Manifest delictiu de Colson Whitehead, Retorn a Killybegs de Sorj Chalandon i Tothom sap que la teva mare és una bruixa de Rivka Galchen. 

• El millor llibre llegit aquest any ha estat Quadern d'Aram de Maria Àngels Anglada, una novel·la molt intensa i ben fonamentada sobre el genocidi d'Armènia. Amb aquest resum acomiado l'any al blog, amb els millors desitjos i pensaments per a les festes i per a l'any nou que estem a punt de rebre. A reveure! 

Armènia, 1923 de Martiròs Sarian
Font

Tothom sap que la teva mare és una bruixa (#627)

El pastor Binder em va recordar que les ancianes es pensen que són bruixes, es pensen que poden fer mal, però que en realitat són impotents. De vegades hi ha ancianes que tenen vilesa al cor. Que desitgen el mal als altres. Però és Déu qui decideix. Seria un error creure que una bruixa pot anul·lar el pla de Déu. 

Aquesta novel·la de l'autora canadenca Rivka Galchen es va publicar el 2021, i ha estat una sorpresa d'última hora per anar tancant l'any al blog. És una recreació fictícia d'uns fets històrics que van tenir lloc a principis del segle disset: el procés per bruixeria que va haver d'afrontar Katharina Kepler (1546-1622), la mare septuagenària del matemàtic i astrònom Johannes Kepler (1571-1630).  La trama es posa en marxa a la ciutat de Leonberg, al ducat de Württenburg, on la viuda Kepler és acusada de bruixeria per una veïna que es queixa d'uns forts dolors. La trama de la novel·la es va construint a partir de l'anècdota, o el que d'entrada sembla un fet anecdòtic, una denúncia davant del representant ducal en un context de xerinola i d'indiscreció. Quan el representant del duc recupera la sobrietat, les acusacions han pres la seva pròpia volada, i el procés judicial va avançant amb unes implicacions que cada cop es van fent més greus, i que afecten tota la família i els cercles de coneguts de l'acusada. 

Un dels aspectes que m'ha agradat més de la novel·la és com està construïda des de l'exposició dels fets, reconstruïts històricament, però no els arriba mai a explicar ni a interpretar, de forma que ens va presentant tot un cúmul d'anècdotes i detalls que els lectors hem d'anar connectant per aconseguir traçar una imatge de conjunt que sigui coherent. La novel·la es basa a contraposar els documents oficials que recullen les acusacions i els testimonis del cas amb les confessions epistolars de la protagonista i el seu principal defensor, el seu veí Simon Satler, que aporten el vessant més humà de la història i ens van familiaritzant amb el conflicte des dels efectes més immediats que té en la vida quotidiana de la protagonista. Galchen tria, així doncs, posar al centre de la seva narració una dona gran que, fins i tot com alguns personatges observen en determinats moments, no és gaire habitual trobar de protagonista als relats ni a les novel·les, una aposta per una saviesa alternativa que m'ha recordat força la idea de fons de Llaureu sobre els ossos dels morts d'Olga Tokarczuk. Des del seu lloc marginal a la societat, així doncs, la vídua Kepler se'ns presenta en tota la seva humanitat, i ens va relatant de primera mà la xarxa d'enveges i interessos econòmics que es van estenent rere una acusació dirigida a desposseir de les seves propietats una anciana de mitjans independents i amb un fill que ha assolit una posició destacada a la cort del Sacre Imperi. 

Un altre punt fort de la novel·la és el to irònic i lleugerament humorístic que recorre tot el text: és cert que tendeix una mica a trencar la quarta paret, i apel·la a la complicitat dels lectors amb les seves referències textuals i culturals. Ara bé, a mi m'ha semblat una aposta intel·ligent per traçar un fil conductor entre el passat i el present sense arribar a alienar els personatges històrics ni fer-los caure en l'anacronisme. En aquest sentit, l'equilibri està ben aconseguit, perquè els personatges esdevenen tots molt humans i van revelant-se amb les seves contradiccions, mancances i febleses, principalment a través de les seves converses els uns amb els altres. D'altra banda, la novel·la també ens ofereix una construcció lenta i angoixant d'un clima de persecució i de paranoia col·lectiva, que cada cop s'anirà fent més asfixiant per a la protagonista, de forma que el relat es llegeix amb un sentit creixent de tensió, i amb una escalada final que ens situa a la ment de la protagonista, i ens transmet de primera mà la seva lucidesa a través del patiment. 

El subtext feminista es va fent evident a mesura que llegim, però tampoc no queda imposat sobre els fets històrics. Es basa, més aviat, a contraposar dos personatges i les seves formes de veure el món i de provar d'encaixar-hi. D'una banda, hi ha el món de l'astròleg, que estudia el cel i els astres i pretén descobrir el patró matemàtic que els mou; mentre que la seva mare és una dona analfabeta dipositària d'una saviesa lligada a la terra, que es basa en els cicles agrícoles i ramaders, i profundament arrelada al món natural. Ara bé, la imatge de conjunt es va fent més complexa a mesura que veiem, al costat de la Katharina, un seguit de dones d'una generació més jove, ja cultivades i amb un sentit molt més pràctic de les decisions que cal prendre a cada moment. D'altra banda, a la impotència de la Katharina, i de totes les altres dones acusades injustament d'un crim fabricat també es contraposa el món de les lleis, sovint totalment arbitrari, i amb una lògica interna que només se'ns va revelant a mesura que anem descobrint la xarxa d'interessos materials que el mouen. 

D'altra banda, aquest motiu del coneixement d'una generació madura que va quedant enrere, encarnada per la Katharina i en Satler, només per acabar sobresegut per la potència i la vitalitat d'una generació més jove, representada pels fills, gendres i nores Kepler, també queda reforçada pel rerefons de conflicte religiós entre el luteranisme i el catolicisme, que el text va fent cada cop més ominós fins a desembocar a l'esclat de la guerra dels Trenta Anys. Mentre que el luteranisme dels Kepler representa la consciència individual com a jutge últim de la persona sencera, i els fa encarar el procés judicial amb una enteresa confiada en el pla de Déu per sobre d'acusacions i mesquineses particulars, també és cert que el nou credo també dona peu a noves formes d'hipocresia, com les dels pastors que desaproven implícitament les acusacions de bruixeria però proven de mantenir-se'n al marge fins i tot a la llum d'una flagrant injustícia. La novel·la acaba per transmetre'ns un món social, polític i cultural en convulsió, en què els esquemes mentals dels personatges s'aferren encara al pensament màgic, però al mateix temps esperen obtenir-ne un benefici ben tangible i material. 

Tothom sap que la teva mare és una bruixa és una novel·la breu i molt ben escrita, que ens porta a través de les vicissituds de la protagonista amb un sentit de tensió creixent, i sense estalviar-nos en cap moment les confusions i les angoixes del moment històric que descriu. El text mateix transmet fidelment aquest sentit de dislocació al nivell formal: compost de diferents documents i manuscrits que contribueixen a la imatge de conjunt sempre des d'aquesta visió parcial i esbiaixada dels fets. A part de la Katharina, la resta de personatges esdevenen tots secundaris, i van acolorint aquest món històric, recreat a la ficció a través del detall i la pinzellada fina, parlant tots ells amb veus molt ben definides i des de la seva pròpia personalitat. És una novel·la que m'ha sorprès en positiu, perquè quan la vaig agafar no sabia ben bé què esperar-ne, i em sembla una molt bona recomanació. 

Sinopsi: A principis del segle disset es produeix l'acusació de bruixeria de la viuda Katharina Kepler a la ciutat de Leonberg, pertanyent al ducat de Württenburg. La contrada s'ha anat veient sacsejada recentment per múltiples execucions de bruixes, així que la reacció inicial per part de la família és de por i impotència. De seguida els seus fills es mobilitzen per ajudar-la a construir una bona defensa, ja que una dona sola no pot comparèixer davant dels tribunals sense un tutor legal que la representi. En absència dels fills, serà el seu veí Simon Satler qui assumeixi aquesta funció. A mesura que vagi avançant el procés, s'anirà descobrint la xarxa d'interessos i d'enveges locals que han motivat les acusacions. D'altra banda, un dels fills de la Katharina és el famós matemàtic i astròleg Johannes Kepler, que treballa a la cort de l'emperador Rodolf II d'Habsburg. Kepler s'implicarà en la defensa de la seva mare mentre ell mateix lluita per aconseguir una posició estable com a luterà en una cort catòlica. 

M'agrada: La textura de la narració, basada en els contrastos i les oposicions, els motius recurrents que van remetent d'unes parts del text a unes altres i, sobretot, la composició d'un elenc de personatges tots molt ben dibuixats. 

El mirall màgic de M. C. Escher (#626)

Dibuixar és un engany; suggereix tres dimensions on només n'hi ha dues. I per molt que jo m'esforci a convèncer-vos que es tracta d'un engany, continuareu veient objectes tridimensionals. 

El mirall màgic de M. C. Escher, del matemàtic Bruno Ernst (1926-2021), és encara avui dia una de les aproximacions més fascinants i populars a l'obra del dibuixant i gravador neerlandès Maurits Cornelis Escher (1898-1972). Publicat poc després de la mort d'Escher, el 1976, el llibre és fruit d'anys d'intercanvis entre Ernst i l'artista mateix, que va compartir amb el seu deixeble les inquietuds matemàtiques i tècniques de la seva obra inclassificable. L'obra d'Escher, de fet, queda exclosa sovint dels manuals d'història de l'art, perquè és manté intencionalment al marge de qualsevol moviment o programa artístic prèviament definit. De vegades se l'ha volgut representar com a parent llunyà del surrealisme, però una anàlisi acurada de la seva obra de seguida ens farà notar que el seu projecte artístic té una intencionalitat i un centre d'interès totalment diferent. 

La seva obra, de fet, fins i tot escapa de la definició mateixa d'art: la seva intenció no és en cap moment expressiva ni emotiva, com el mateix Ernst ens aclareix al principi de l'exposició, ni hi ha cap missatge ni significat ocult que haguem de desxifrar del contingut de les seves imatges. La semiòtica de les imatges d'Escher porta els estudiosos de l'art per un camí interpretatiu força insospitat. Escher es va formar com a artista gràfic amb el mestre Samuel de Mesquita (1868-1944), però ben aviat el propòsit merament decoratiu va donar pas a un interès creixent pels problemes tècnics de la representació dins l'espai. Així, Escher va començar a investigar problemes matemàtics i geomètrics que abordava intuïtivament més que de forma sistemàtica, i que tot sovint sorprenien els matemàtics mateixos per la manca de coneixements teòrics de l'autor. 

Les seves obres, en conseqüència, revelen el procés d'exploració sobre aquestes qüestions matemàtiques i tècniques, i Escher mateix les anomenava "informes de progrés", que havia de presentar en un llenguatge visual que fos planer i accessible per al seu públic. D'aquí el poder hipnòtic dels seus enigmes visuals: observar-los és enfrontar-se a temps real a les mateixes inquietuds que explorava el seu autor, amb el seu propi llenguatge i tota la seva exigència. Així va ser com el que va començar com una preocupació per la partició regular de l'espai va anar desembocant en l'exploració de la perspectiva, les figures impossibles i la representació de l'infinit. Rere tots aquest problemes teòrics i tècnics roman una preocupació fonamental: la de desafiar les possibilitats de la superfície plana a l'hora de representar objectes tridimensionals. És així com el que comença com a mera exploració va conduint a una autèntica revolució sobre els límits mateixos de l'art i el que és possible representar. 

Després del relat de la biografia de l'autor i les seves inquietuds artístiques, Ernst s'endinsa en una anàlisi detallada de cadascun dels problemes matemàtics que s'exploren a l'obra d'Escher en tota la seva complexitat. Alguns d'aquests motius aniran repetint-se o ampliant-se, però, en moments diferenciats de la seva obra. Per exemple, els estudis sobre la perspectiva i la seva representació arribaran a l'extrem amb la creació de figures impossibles, com les escales infinites, o els edificis que desafien les lleis de la representació explorant la combinació de diversos punts de fuga, com Amunt i avall, Còncau i convex o Relativitat. La preocupació inicial per la partició regular de la superfície, amb els icònics mosaics de metamorfosis de peixos o animalons alats, portarà al desenvolupament d'espirals i composicions infinites cada cop més complexes. Ernst ens explica amb tota mena de detalls els processos creatius que porten a aquestes composicions, tot sovint acompanyats de dibuixos preparatoris i de gràfics que ens ajuden a entendre els conceptes matemàtics en què es basen aquestes composicions. 

Rere l'exposició s'hi entreveu la passió per la feina ben feta i la fidelitat a les pròpies intuïcions com a guia fonamental de la seva labor artística. M. C. Escher no va deixar mai de la vida de ser un artesà perfeccionista i extremadament dedicat al seu ofici, però precisament el relat que en fa Ernst ens demostra com aquesta visió sobre la pròpia obra pot resultar molt més autèntica i convincent per a l'espectador que les pretensions programàtiques de certs moviments artístics contemporanis. L'obra d'Escher és un trencament deliberat del pacte de realisme que s'estableix entre espectador i obra: si dibuixar és un engany, en comptes d'enganyar-nos amb una representació naturalista de la realitat, Escher ens fa partícips del joc de mans i dels seus mecanismes i ressorts ocults. En aquest sentit la complicitat del públic és essencial a l'hora de comprendre i gaudir de la seva obra, que sempre resulta intel·lectualment desafiadora i d'una bellesa inquietant. 

Continguts: L'exposició que Ernst fa sobre la vida i l'obra d'Escher és força sistemàtica. Els capítols de l'1 al 4 ens fan una aproximació a la seva biografia, el seu caràcter com a artista, les seves influències artístiques i la relació amb la crítica. El capítol 5 ens ofereix una anàlisi a vista d'ocell del conjunt de la seva obra, i fa una intersecció entre diversos eixos temàtics i les etapes cronològiques en què es divideix la seva producció. A partir d'aquí els capítols són temàtics, i cadascun és dedicat a un problema matemàtic o representatiu que explora Escher a la seva obra, així com algunes facetes més tècniques o materials de la seva producció artística: les relacions entre representació bidimensional i tridimensional (capítol 6), la partició regular de la superfície (capítol 7), l'exploració de la perspectiva (capítol 8), l'aplicació decorativa del seu art (capítol 9), possibles influències a l'hora de crear móns impossibles (capítol 10), les qüestions tècniques de la seva producció artística (capítol 11), els móns simultanis (capítol 12), els móns impossibles (capítol 13), l'interès pels cristalls i els cossos volumètrics regulars (capítol 14) i, finalment, les aproximacions a la noció d'infinit (capítol 15). 

M'agrada: És un llibre molt aclaridor de l'obra d'Escher, d'una banda, però alhora deixa inacabables preguntes obertes sobre la naturalesa mateixa de l'art i la seva capacitat de representació. 

Death and the King's Horseman (#625)

Elesin, et vam posar a les mans les regnes del món i has deixat que es submergís per la vora de l'amarg precipici. T'has quedat creuat de braços mentre forasters malvats desviaven el món del seu curs i l'estavellaven més enllà del confí de la buidor - vas mormolar, poc que hi pot fer un home - ens vas deixar vacil·lant dins d'un futur cec. 

Death and the King's Horseman és una obra teatral que es va estrenar a Nigèria l'any 1975, i que ha gaudit de successives posades en escena al llarg dels anys, tant al Regne Unit com als Estats Units. El seu autor, el nigerià Wole Soyinka, guanyaria el premi Nobel de literatura una dècada després, i aquest text és una bona mostra de per què en va ser mereixedor. L'acció de l'obra transcorre en una Nigèria sota domini britànic, en un moment indeterminat durant la segona guerra mundial. El protagonista, Elesin Oba, és el cavaller del rei, un càrrec de conseller reial que gaudeix de tots els honors dins la nació ioruba. Després d'una vida de luxes i privilegis, dedicada al gaudi dels plaers terrenals i a rebre tots els honors del seu poble, Elesin ha d'acompanyar el seu rei difunt a l'altre món per mostrar-li el camí i mantenir així l'equilibri sagrat del món, aquell que existeix entre els vius, els morts i els nonats. No acomplir amb aquest deure sagrat de suïcidi ritual significaria el deshonor per a si mateix i tot el seu llinatge, ja que el càrrec es transmet de pares a fills, però també la desestabilització de l'equilibri sagrat, que portaria a la ruïna la comunitat sencera. El governador local, però, tement que el ritual desencadeni aldarulls entre els natius, es disposa a aturar la mort d'Elesin. 

Soyinka es va basar en uns fets reals ocorreguts a Nigèria el 1945: després de la mort del rei, el dia del funeral el seu cavaller s'havia d'immolar, però les autoritats locals el van arrestar per impedir que se suïcidés. Tanmateix, el fill del cavaller es va suïcidar en lloc seu per no profanar el ritual. Soyinka agafa aquests fets i hi construeix al voltant una trama molt complexa de dilemes creuats i valors enfrontats: hi afegeix un nou matrimoni per a Elesin just abans de la mort, que començarà a fer trontollar la seva determinació de seguir endavant fins al món dels morts, i dóna al fill d'Elesin, Olunde, una educació occidental, per la qual cosa podrà parlar amb el governador i la seva dona, els Pilkings, d'igual a igual. Tanmateix, la complexitat de la proposta rau precisament a defugir el conflicte colonial i traslladar-lo al cor de la comunitat ioruba, que diposita tota la confiança en un líder amb peus de fang. El conflicte principal girarà al voltant d'un heroi defectuós que es veurà atrapat entre el deure i la voluntat, i que veurà com ni tan sols el conflicte colonial, de fet, li servirà d'excusa per amagar la seva pròpia feblesa. 

De la mateixa manera, els Pilkings són retratats com a incapaços de comprendre la religió ancestral dels africans, no perquè defensin un altre sistema de valors diferents, sinó perquè han deixat enrere qualsevol sentit de transcendència o ni tan sols de cultura que els arreli al món: la seva primera aparició amb les màscares rituals africanes, que ells utilitzen com a disfressa, i els seus intercanvis amb els subordinats africans, el cap de policia musulmà i el servent domèstic convertit al cristianisme, ens van donant pistes sobre aquest error bàsic d'interpretació de la situació. El senyor Pilkings no és gaire més que un dels homes buits d'Eliot, una mentalitat funcionarial que veurà com els engranatges de l'imperi no giren tan fins com hauria desitjat. Quan aparegui Olunde per explicar-los el dilema del seu pare, els Pilkings es pensaran que parlen amb un aliat, mentre que aquest farà d'intermediari entre les dues cultures, no per apropar-les de fet, cosa que és impossible en un context d'opressió colonial, sinó per aclarir el seu propi rol dins la comunitat. 

Pel que fa a l'estil i el llenguatge de l'obra, en destaca el to oral i l'accent en el folklore i les pràctiques religioses tradicionals, especialment quan es porten a terme les danses i els cants que acompanyen els rituals. Gran part del text consta de fragments poètics recitats pels diferents personatges, en gran part per Elesin, Iyaloja i el Cantaire de Lloances, que són els més connectats al batec ritual de la comunitat. D'altra banda, s'estableix un fort contrast amb les escenes intercalades a la residència del funcionari Pilkings (la segona i la quarta), que actuen com a interludis i es caracteritzen per la rapidesa dels intercanvis entre els personatges i la ruptura d'aquesta solemnitat ritual. El cerimonial decadent que es posa en escena a la mascarada que organitza el club local, i al qual assisteix el príncep de Gal·les, posa l'accent precisament en aquesta manca d'arrelament de la cultura britànica quan es troba en terreny colonial, i la seva estridència contrasta amb la solemnitat transcendent del ritual de pas que està tenint lloc entre els ioruba. En aquest sentit, veure la versió filmada de l'excel·lent muntatge que se'n va fer el 2022 al festival de Stratford (Canadà), disponible de forma íntegra i gratuïta a Youtube (Death and the King's Horseman), m'ha ajudat molt a entendre l'element visual i musical del text, i la recomano com a acompanyament a la lectura. 

Així és com Soyinka ens presenta una història aparentment senzilla però que va desplegant un interminable joc de miralls a mesura que avança la trama. A través d'una cruïlla de camins mística, entre el món dels vius i dels morts, també se'ns presenta un dilema polític: el de romandre fidel a la comunitat i a la tradició cultural o abandonar aquesta lleialtat essencial que manté la comunitat cohesionada per perseguir un altre tipus d'honors i plaers. La crítica política que fa Soyinka en el context postcolonial se centra més aviat a assenyalar el líder feble o corrupte quan no està a l'alçada de les necessitats del seu poble; tanmateix dirigeix aquesta crítica al món actual sense abandonar una forma de narrar ben arrelada a les tradicions culturals i populars de la seva pròpia gent. Elesin sembra la llavor de la seva pròpia caiguda ben bé des del principi de l'obra, quan el conflicte amb prou feines ha estat plantejat explícitament. El text ens va presentant aquestes pistes de forma subtil però sempre entenedora: el poema de l'ocell Jo-no, per exemple, n'és un bon exemple, i a mesura que avança la trama de l'obra es va revelant com a profecia autocomplerta. 

Sinopsi: L'acció es concentra en un dia i una nit, al voltant d'un ritual religiós que ha de conduir el cavaller del rei, Elesin Oba, al suïcidi ritual per propiciar l'entrada del rei difunt al món dels morts i portar, per tant, benaurança i equilibri al poble sencer. La nit del funeral, però, coincideix també amb una festa de disfresses al club dels blancs on ha d'assistir el príncep de Gal·les, que es troba de visita oficial per les colònies, i l'oficial del districte, en Simon Pilkings, està disposat a aturar les manifestacions dels natius a qualsevol preu. 

M'agrada: Ha estat una lectura molt intensa i emocionant, que es llegeix amb la tensió sostinguda d'una tragèdia grega. Els passatges poètics que formen part dels rituals, en particular, són d'una bellesa corprenedora. 

Entre dos silencis (#624)

Una cosa semblant al que ells han viscut, al que viuen: persecucions, esglais, deportacions en massa, camps de concentració... El millor que ens podria passar és que ens deixessin tornar aquí com a presoners de guerra, a llaurar i femar les terres on hem regnat despòticament i a rebre alguna puntada de peu dels nostres esclaus, els pagesos. 

Aquesta novel·la de l'autora catalana Aurora Bertrana (1892-1974) es va publicar per primer cop el 1958 en la seva versió en castellà i de forma parcial. Més tard Joan Sales va fer una traducció al català de la primera part de la novel·la que a la pràctica va resultar una reescriptura completa del material original, i que es desviava força del to i la intenció inicials de l'autora. És per això que fa uns anys Club Editor va oferir aquesta edició íntegra i traduïda al català del text original, restaurant-ne una versió definitiva que es basa en els manuscrits originals de les dues parts. Aquesta novel·la neix del voluntariat humanitari que va fer Bertrana, aleshores resident a Suïssa, al poble muntanyenc d'Étobon, a l'Alt Saona, prop de la frontera entre França i Alemanya. Després de la segona guerra mundial, el municipi es trobava destruït, i els seus habitants havien quedat marcats pel trauma de l'execució massiva de pràcticament tota la població masculina del poble, uns quaranta homes, durant l'ocupació nazi, com a represàlia pels assassinats d'oficials alemanys per part dels maquis emboscats a la muntanya. 

Durant la seva estada a Étobon, Bertrana va recopilar el testimoni de l'experiència de guerra de moltes dones del poble, que van haver de treure endavant la feina de pagès sense cap mena d'ajuda, havent perdut els seus esposos, fills i germans i, a més, havent d'allotjar a les masies els soldats del bàndol ocupant que ha desencadenat la tragèdia. És un relat d'absoluta desolació i impotència, que a la vegada també es transforma en una subtil lluita de resistència passiva per part dels supervivents. També és la història d'una comunitat profundament traumatitzada per una "desgràcia" fundacional que crea una barrera insalvable entre l'abans i el després d'aquesta violència extrema. La novel·la està dividida en dues meitats que marquen aquesta dislocació bàsica entre el temps real viscut per cada personatge individual i el temps històric, que estableix unes necessitats i unes lleis arbitràries sobre l'enemic depenent del resultat de la guerra. A la primera part, "El poble sense homes", la novel·la ens retrata la vida quotidiana del poble sota l'ocupació nazi, després de l'afusellament dels homes, i ens mostra els antecedents i les conseqüències més immediats d'aquest fet. La segona part, "Presoners de guerra", descriu el poble ja després de la guerra, a l'espera de la signatura de l'armistici, i sacsejat sobtadament per l'arribada de tres presoners de guerra alemanys enviats des d'un camp de concentració proper a treballar a les feines agrícoles. 

La novel·la es caracteritza pel seu punt de vista coral, en què els personatges ens van oferint diverses perspectives i matisos sobre el mateix conflicte i les situacions a què s'enfronten quotidianament: mentre que els personatges d'un i altre bàndol es troben separats per un mur de silenci i odi als opressors, i no arribaran a compartir mai les seves angoixes més íntimes els uns amb els altres, nosaltres com a lectors anirem descobrint els pensaments i les emocions de cadascú a través d'una narració omniscient. El resultat és un relat més aviat calidoscòpic, que a estones es llegeix com si es tractés de relats curts independents, i que va mantenint un tènue fil conductor de patiment i resistència que manté els personatges connectats els uns amb els altres. El retrat que se'ns ofereix dels personatges, en conseqüència, és d'una profunda humanitat, i posa en relleu especialment els dilemes morals que han d'afrontar en situacions límit que colpeixen precisament per la seva inexorabilitat. En aquest sentit, el tinent alemany ens ofereix un dels personatges més reflexius i turmentats per la magnitud de les decisions que ha de prendre a cada pas: obligat a mantenir la llei marcial, i profundament conscient de la injustícia que s'està perpetrant contra els habitants de la zona ocupada. 

Així doncs, la novel·la ens va desplegant poc a poc un món un punt angoixós i un punt inquietant en què els soldats poden ser monstres o persones normals i corrents, i els camperols es poden convertir en herois de la resistència o desferres humanes reduïdes al mer instint de supervivència i, de fet, en què cap d'aquestes facetes no n'exclou les altres. De la mateixa manera, a la segona part, el punt de vista dels tres presoners de guerra ens interpel·la amb tres maneres diferents de reaccionar al trauma que estan vivint, i cadascuna d'elles és perfectament comprensible dins del context i no contradiu cap de les altres: un dels presoners es fanatitza, un altre es deixa anar, i només el tercer és capaç d'imaginar-se la possibilitat de tenir un futur. Un altre exemple d'aquesta ambivalència moral en el predicament dels personatges és la tensa relació que s'estableix entre el tinent alemany i la pagesa que l'acull, la jove Marta Mons, que ha de navegar la situació extremadament traumàtica d'haver perdut tota la seva família i d'acollir l'enemic com a hoste, que li imposa una humanitat que no gosa reconèixer-se ni a si mateixa. D'altra banda, l'oficial alemany se'ns presenta com un engranatge eficient de la maquinària de guerra, i potser un dels aspectes més desoladors de la narració és precisament que la seva humanitat quedi revelada plenament només a ulls dels lectors, però quedi vetada a la resta de personatges per imposició de la lògica bèl·lica. 

Entre dos silencis és una novel·la profunda i bellament escrita, que aconsegueix fer arribar el seu missatge antibel·licista sense abaratir-lo amb retòrica, i que fa del realisme i la simplicitat una de les seves fortaleses més evidents. A mi m'ha agradat molt, amb més motiu perquè Paradisos oceànics no em va acabar de fer el pes i no sabia ben bé què esperar de Bertrana. És una bona recomanació, sens dubte, i una bona oportunitat de conèixer una autora clàssica de la literatura catalana. 

Sinopsi: Hernam, un poblet fictici ocupat per l'exèrcit alemany, queda marcat per l'afusellament de tots els homes del poble, una quarantena, com a represàlia pels actes hostils dels membres de la resistència. Els pocs supervivents a la tragèdia, majoritàriament dones, han de fer front a la feina de cada dia mentre toleren la presència al poble dels oficials de l'exèrcit invasor. Tanmateix, el final de la guerra és a tocar, i els ocupants comencen a dubtar quin serà el seu destí un cop acabat el conflicte. 

M'agrada: És un relat molt profund i complex dels seus personatges, que els posa en situacions límit amb prou feines imaginables en el seu terror i la seva desolació, però que a la vegada en preserva la humanitat i la dignitat des del detall de les seves relacions els uns amb els altres. 

La pluja abans de caure (#623)

"Així," va dir. "Ara som germanes. Juntes. Passi el que passi. D'acord?" Vaig fer que sí amb el cap, sense dir una paraula. El que sentia - el que em va robar la veu - era o bé terror, o bé amor. O les dues coses. Probablement les dues coses, em sembla. 

Aquesta novel·la de l'autor anglès Jonathan Coe es va publicar per primer cop el 2007, i potser no és una de les obres més populars. Recordo que la vaig llegir fa anys i, tot i que no recordava gairebé res de l'argument, sí que en conservava la impressió positiva que m'havia causat. Es tracta de la saga familiar de dues generacions d'una família anglesa durant la segona meitat del segle vint i, possiblement, la seva originalitat rau en la forma com se'ns presenta la història més que no pas els fets de l'argument en si, força melodramàtics i que, en determinats moments, desafien la plausibilitat. Amb la mort de la seva tia Rosamund, la Gill es troba amb la responsabilitat de posar en ordre els documents de la difunta. El testament ha revelat una sorpresa inesperada: la Rosamund ha repartit l'herència entre els dos nebots, la Gill i el seu germà, i una tercera persona que no coneixen de res, una jove anomenada Imogen. Entre les pertinences de la seva tia, la Gill troba una sèrie de gravacions destinades a la Imogen i, per poder acomplir les últimes voluntats de la seva tia, emprèn la recerca de la desconeguda. 

Davant la impossibilitat de trobar l'Imogen, la Gill decideix escoltar ella mateixa les gravacions per intentar esbrinar alguna cosa més de la identitat d'aquesta persona. El que seguirà és el relat generacional de la família de la Rosamund, que es remunta als anys de la segona guerra mundial, que de nena va passar a la granja dels seus oncles amb els seus cosins més grans que ella. Allà va quedar marcada per la figura de la seva cosina, la Beatrix, per la qual va establir una devoció i una fidelitat que no acabaran d'esborrar-se mai. La novel·la ens va presentant els fets principals que marquen la vida de les dones d'aquesta família a través d'instantànies o quadres que la Rosamund descriu per a l'Imogen, que es va quedar cega quan era molt petita. Per això el relat queda marcat, principalment, pel seu to descriptiu i per una peculiar qualitat visual, basada sobretot en els colors, les percepcions visuals i l'experiència directa de moments molt concrets, que esdevé el punt més fort de la novel·la sencera. 

L'altra qualitat de la novel·la és l'accent en les petites opressions que pateixen les dones dins l'àmbit domèstic i de forma més àmplia dins la societat, que la veu de la Rosamund ens va transmetent poc a poc però sense entrar en gaires detalls ni expressar-les en termes polítics. No és el que busca la novel·la, que es manté sempre en un to intimista i en l'experiència personal de la protagonista. El rebuig social que provoquen l'homosexualitat de la Rosamund i la inestabilitat mental de la Beatrix i de la seva filla són conflictes que se'ns expliquen, però sempre amb una forta càrrega de tabú social i de veritat que els altres només volen reconèixer a mitges. Així la novel·la ens mostra com la societat conservadora dels anys cinquanta aboca les dones a una insatisfacció crònica que les porta a la manipulació dels altres i la toxicitat en les relacions. La Rosamund caurà en aquest parany a través de la relació amb la Beatrix, que es presentarà sempre com a víctima per tal de despertar la compassió de la seva cosina, però que serà incapaç d'arribar a veure-la mai com a igual. 

D'altra banda, m'ha fet la impressió que el relat anava de més a menys, i que l'atmosfera de misteri i de suspens que es crea al principi de la novel·la es va desdibuixant a mesura que el relat avança, i que els episodis que marquen les vides de les protagonistes cada cop prenen un to més fulletonesc. Tanmateix, aquesta relectura m'ha ajudat a recordar la impressió positiva que n'havia tret fa anys: Coe té una gran habilitat per recrear una atmosfera i el seu misteri, i per evocar les complexitats de les relacions familiars, especialment des de les emocions i les impressions immediates i no verbalitzades. La narració marc potser és la part més fluixa de la història, ja que la Gill, com a dipositària de la història de la Rosamund, és un personatge que sembla interessant al principi, però que no queda del tot desenvolupat. De la mateixa manera, el detall sobrenatural de la trama i la coincidència de dos episodis dins les històries de la Beatrix i l'Imogen, que esdevé una de les grans revelacions al final de la trama, és un recurs de la narració que es podria haver suggerit millor sense necessitat de sobreexplicar-lo als lectors. Per a mi, La pluja abans de caure és una recomanació reticent: he recuperat una lectura del passat que a mi personalment em va agradar, però que no és gaire rodona i entenc que pugui despertar l'escepticisme dels seus lectors. 

Sinopsi: A principis dels anys dos mil, una dona de mitjana edat, la Gill, es proposa executar les últimes voluntats de la seva difunta tia Rosamund, que deixa un terç de la seva herència a una parenta llunyana desconeguda. La recerca al principi esdevé infructuosa, de forma que la Gill escolta les gravacions de la Rosamund en què explica la història familiar per tal de trobar alguna pista més sobre aquesta persona. 

M'agrada: L'accent de la narració en els detalls opressius i secrets de les vides domèstiques de les dones, les impressions viscudes més que no pas verbalitzades, i la complexitat de les relacions que descriu entre les dones protagonistes, amb un sentit de la lleialtat tot sovint contradictòria. 

No m'agrada: És una novel·la que deixa els seus punts febles massa al descobert, un argument poc plausible i amb decisions per part de les protagonistes que tot sovint costen força d'entendre des de fora del relat. 

Lavínia (#622)

La veritat és que no em va donar res tret d'un nom, i l'he omplert amb mi mateixa. Però sense ell, hauria arribat a tenir nom? No l'he culpat mai. Ni tan sols un poeta ho pot fer tot bé. És estrany, però, que no em donés veu. No vaig parlar amb ell fins que ens vam trobar aquella nit a l'altar de sota els roures. I d'on deu venir, la meva veu? La veu que crida al vent a les altures d'Albúnea, la veu que parla sense llengua en un idioma que no és el seu? 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop el 2008, i es considera, dins del conjunt de la seva producció, una de les obres menors. Tanmateix, si esteu familiaritzats amb les novel·les de Le Guin, a hores d'ara ja coneixereu la qualitat de la seva prosa i l'originalitat del seu estil, que en són una marca característica. La novel·la ens proposa la història no explicada de la princesa Lavínia dels llatins, que va casar-se amb l'exiliat Enees i, per tant, va donar peu a la futura dinastia dels reis de Roma. Es tracta de mites i llegendes dels segles XIII a VIII aC, i que no van ser posats per escrit fins molt després, quan els autors romans van buscar una legitimitat mítica per a la República i l'Imperi. L'Eneida de Virgili, en què es basa parcialment la novel·la, és part d'aquest procés. 

Lavínia va aparèixer per primer cop una mica abans de l'auge actual dels retellings, reinterpretacions o adaptacions de mites i llegendes antigues en forma de novel·la psicològica contemporània, que arrencaria uns anys després amb el fenomen de les novel·les de Madeline Miller. Mentre que aquestes lectures contemporànies han esdevingut quasi un gènere en si mateix, que s'ha anat ampliant progressivament a través de les obres d'autores com Miller, Margaret Atwood o Pat Barker, la novel·la de Le Guin és força diferent en el to i en les intencions. El que no m'acaba de convèncer d'aquest tipus de reinterpretacions és que forcen les interpretacions pròpies d'una mentalitat contemporània sobre personatges antics que, si hem llegit els textos originals, sonen força anacrònics. El punt més fort de Lavínia és que ens porta en la direcció oposada, i la novel·la brilla precisament en l'estranyament i el distanciament que crea en els lectors a l'hora de transmetre una mentalitat i una forma de vida tan remotes i allunyades dels nostres propis valors que només podem arribar a imaginar-nos vagament. Le Guin recrea els costums i la vida quotidiana de la societat de l'edat de bronze en termes literaris, tenint en compte les esparses dades històriques que en conservem, però deixant-se portar, principalment, per les seves intuïcions creatives i, en aquest sentit, deixant-se guiar per la recreació - també intuïtiva i imaginativa - que en fa Virgili. 

El relat ens arriba en primera persona a través de la seva protagonista, la filla del rei Llatí del Laci, que va rememorant els esdeveniments més significatius de la seva vida. El conflicte principal de la novel·la ve del seu propi rol passiu en el text de l'Eneida, en què aquest personatge ni tan sols no arriba a parlar mai: Lavínia no passa d'esdevenir la motivació d'una guerra entre el cabdill Turn, del Laci, i Enees, l'estranger arribat de Troia, per tal de guanyar la seva mà. Es planteja un conflicte entre els autòctons i els nouvinguts, i l'alternativa entre continuar l'endogàmia de la família llatina o acceptar l'estranger dins del si de la comunitat. Le Guin no canvia la lletra de la història significativament, ni dóna a la seva protagonista un rol especialment actiu en els esdeveniments, però n'ofereix un relat profundament emotiu i complex en termes literaris, en què la veu pròpia de la narradora ens ajuda a entendre el significat dels esdeveniments que estem presenciant. 

A través de la implicació de Lavínia en els rituals ancestrals del seu poble, arribem a copsar com funciona la política del seu regne, i la importància cabdal que certes decisions tindran en el futur de tota la contrada. Ens trobem en una època en què el cos polític de la comunitat sencera es troba representat en les decisions que prenen els monarques, i Lavínia és perfectament conscient d'aquest rol passiu que li ha tocat ocupar, i de la significació política dels esdeveniments que li toca protagonitzar. Tot i així, la novel·la aconsegueix transmetre tot aquest mapa de significats i interpretacions amb una immediatesa, un ritme i un sentit del suspens que fan que la lectura resulti impossible de deixar. A un altre nivell, aquesta immediatesa ve donada també pel domini que té la pròpia protagonista de la narració: a través d'una visió onírica, Lavínia es troba en contacte amb Virgili, que li avança les parts de la història que ella no coneix, i que, de fet, la convenç de la seva pròpia naturalesa fictícia. Així doncs, la novel·la no amaga la seva voluntat metatextual i, de fet, la introdueix dins la narració mateixa a través d'aquest accés de Lavínia al seu propi relat futur. 

Lavínia és una novel·la magníficament escrita, que els seguidors de Le Guin haurien de tenir en consideració, i que s'apropa més al to narratiu i a l'escenari evocat a les novel·les de Terramar que no pas a les de ciència-ficció. El seu feminisme no és el de les adaptacions contemporànies que són moda avui dia, sinó que es basa a reconèixer la força i la veu de les dones dins d'un món de valors i relacions tancades i patriarcals, que no tenen el poder de canviar. En aquest sentit, Le Guin continua una tradició de retellings molt més antiga que l'onada contemporània: el nivell metatextual de diàleg amb el text original m'ha recordat molt La filla d'Homer de Robert Graves, i la cura per la recreació d'un marc de valors i creences pagans tancat en si mateix em recorda inevitablement Mentre no tinguem rostre de C. S. Lewis. Si no voleu anar tan enrere en el temps i preferiu quedar-vos a la zona de confort contemporània, crec que li hauríeu de donar una oportunitat a Lavínia si us va agradar Junil a les terres dels bàrbars de Joan-Lluís Lluís. 

Sinopsi: Molts segles abans de la fundació de Roma, els llatins poblen el Laci, en una precària estabilitat marcada pels conflictes constants entre diverses tribus. Quan Lavínia, la filla del rei Llatí, arriba a l'edat de casar-se, se li presenten diversos pretendents, i en un primer moment sembla que la unió més favorable serà amb el seu cosí, el rei Turn. Tanmateix, Lavínia i Llatí són els principals intermediaris entre el poble i les forces divines ancestrals, que els transmeten un oracle inequívoc: Lavínia s'haurà de casar amb un nouvingut estranger i fundar una nova dinastia. 

M'agrada: L'aposta de Le Guin per mantenir-se fidel a la lletra de les llegendes originals, i la relació metatextual que estableix amb el text de l'Eneida. La interacció de Lavínia i Virgili, amb les seves conseqüències, m'ha semblat un dels aspectes més originals de la novel·la. 

Desmuntant mentides sobre el Franquisme

Proposta didàctica sobre les fake news més esteses a xarxes socials sobre el franquisme. L'enhorabona als docents que han desenvolupat el projecte. 

https://serveiseducatius.xtec.cat/cda-barcelona/general/les-mentides-del-franquisme/

https://govern.cat/govern/docs/50%20raons%20de%20per%20qu%C3%A8%20amb%20Franco%20NO%20es%20vivia%20millor%20v02.pdf  

https://www.elnacional.cat/ca/societat/50-raons-per-que-franco-no-es-vivia-millor-nou-material-escolar-contra-falsedats-xarxes_1447907_102.html

https://www.3cat.cat/3cat/ferran-vital-ens-falten-mes-eines-i-recursos-per-ensenyar-el-que-va-significar-el-franquisme/video/6370580/

James (#621)

Com podia saber si llegia de debò? Podia dir simplement que estava mirant-me les lletres i les paraules, preguntant-me què devien voler dir. Com podria saber-ho? En aquell moment el poder de llegir se'm va fer clar i real. Si podia veure les paraules, aleshores ningú les podria controlar, ni controlar el que jo en tragués. Ni tan sols podrien saber si només les mirava o les llegia, si només les lletrejava o les comprenia. Era un afer completament privat i completament lliure i, per tant, completament subversiu. 

James és la darrera novel·la que ha publicat l'autor estatunidenc Percival Everett, tot just l'any passat. L'aclamació crítica i l'èxit que ha tingut entre el públic han estat aclaparadors, així que em vaig animar a llegir-la, especialment després de la sorpresa positiva que em vaig emportar de llegir Els arbres. En aquesta novel·la, Everett es proposa dialogar amb un clàssic fundacional de la narrativa estatunidenca, Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain, en què el protagonista, un adolescent blanc, escapa del maltractament del seu pare alcohòlic fingint la seva pròpia mort, i s'embarca en una aventura pel riu Mississippi acompanyat per l'esclau fugit de la senyoreta Watson, en Jim. Everett agafa l'argument del text original i el segueix fidelment durant més de la meitat de la novel·la, però ara la narració ens arriba en primera persona a través de la veu d'en Jim, o en James, com ell prefereix que l'anomenin. 

D'aquesta manera aflora una narració de violència i explotació que en el text original havia quedat silenciada, com si en fos el revers obscè, que diria Žižek. Tot i que Huckleberry Finn resulta una novel·la força desconcertant en les seves explosions de violència sobtada, l'esclavitud és un fet ben real i palpable del seu context històric que al text queda totalment normalitzada, i a estones no sembla altra cosa que un vehicle més per a les aventures i gracietes del protagonista. Per més que en Huck acaba demostrant una certa consciència, no gaire articulada, de la injustícia de la situació, els esclaus negres són retratats en tot moment com a ignorants i supersticiosos, i les darreres seccions de la trama, en què en Huck i en Tom Sawyer allarguen el captiveri d'en Jim amb enganys per no espatllar una bona broma, acaben deixant el text en un punt moralment força ambigu. Everett agafa tot aquest rerefons d'explotació i de misèria que sosté el sistema de vida als estats esclavistes i en fa el centre d'atenció de la seva novel·la, que s'emmiralla amb precisió amb l'original per tal d'omplir els buits en què els dos protagonistes se separaven i només obteníem de primera mà les aventures d'en Huck. Ara, a la novel·la d'Everett, passa exactament el contrari: quan els dos personatges se separen, assistim a les desventures d'en James en primera persona, així com a les seves reflexions i pensaments i a les seves interaccions amb altres esclaus. 

Així és com l'autor basteix una narració molt potent, especialment eloqüent pel que fa a la violència i la crueltat dels blancs, i que es basa precisament en un trencament constant de la quarta paret, que arrossega el lector a fer-se còmplice de l'escapada del protagonista. El trencament de la versemblança és deliberat per part de l'autor, i té lloc a molts nivells: d'una banda, pel que fa al context històric, és un text que mira més al present que al passat, i mostra com les arrels del conflicte racial als Estats Units i el fantasma de la culpabilitat blanca continuen alimentant el racisme estructural present de les seves institucions. A un nivell històric encara més general, que afecta la història cultural i filosòfica occidental, la narració també estableix un diàleg amb els filòsofs il·lustrats que van fer excepcions a les seves teories sobre la igualtat quan ho van necessitar: en moments de tensió extrema, James té converses al·lucinatòries amb Voltaire i Locke, autors que ha tingut l'oportunitat de llegir, i els retreu el racisme estructural del seu projecte il·lustrat. 

Aquest trencament de la quarta paret també té un nivell textual, o metatextual, que es fa especialment evident durant la lectura: gran part del text s'aguanta precisament pel distanciament burleta del seu propi protagonista, que tot sovint ens fa notar les ironies del predicament on es troba o les discuteix amb els altres esclaus. Aquí també hi destaca l'ús del llenguatge, que és un aspecte que ha estat a bastament destacat a les ressenyes que he pogut llegir sobre el llibre: Everett recrea l'anglès dialectal retratat per Mark Twain a la novel·la original, però el transforma en una estratègia de supervivència que fan servir els esclaus per enganyar els seus amos blancs i no revelar-los la seva voluntat de resistència, que els pot posar en perill. Així doncs, no sols en James sinó també tots els altres esclaus que apareixen al text se'ns revelen com a experts a canviar de codi en funció de la situació en què es trobin. Aquest aspecte metatextual arriba encara a un altre nivell quan Everett fa aparèixer, a la seva narració, un personatge històric real: Daniel Decatur Emmett, compositor de cançons populars i un dels creadors dels espectacles de blackface, que es basaven en la ridiculització dels negres per part d'actors blancs que es pintaven la pell de negre. 

La presència d'Emmett al text pot semblar arbitrària a simple vista, dins d'una novel·la amb una estructura narrativa episòdica, en què cada episodi supera en absurditat l'immediatament anterior, i una trama que queda sovint aclaparada pels seus propis girs de guió. Ara bé, em penso que l'habilitat d'Everett es revela precisament en els detalls, i el personatge de Dan Emmett m'ha semblat la clau de volta per comprendre l'aspecte potser més metatextual, i més polític a la vegada, del text. James és una novel·la que parla del poder de la representació a l'hora de crear imaginaris culturals més forts i duradors fins i tot que les institucions polítiques i la coacció física que s'hi sostenen: els minstrel shows com els que apareixen retratats al llibre són exemples d'aquesta deshumanització de l'enemic que opera en el relat, i d'una desarticulació de la resistència que passa per la dominació també sobre la cultura i el discurs. Un exemple en són les cançons d'Emmett, que va composar inspirant-se en la tradició oral dels esclaus, i que adopten la veu d'un esclau negre caricaturitzat i la fan seva per a divertiment dels blancs. Un altre exemple d'aquesta doble ironia que opera en el text sencer és l'ús que fa Emmett del cakewalk, un pas de dansa popularitzat pels negres que originalment ridiculitzava la forma de caminar elegant i refinada dels amos blancs, però que els espectacles de blackface van adoptar per ridiculitzar, al seu torn, els negres. 

Aquest moviment de contraatac irònic és el que fa especialment punyent la novel·la d'Everett com a crítica al racisme estructural que sobreviu al cor de la cultura mateixa: Everett retorna al personatge de Twain una veu que li havia estat arrabassada, agafa la caricatura i la fa persona, i aquest cop amb una capacitat per a la contestació i la resistència que els opressors històrics no podien haver previst. És a partir d'aquest moment, quan Dan Emmett i companyia irrompen dins del text, quasi com si es tractés d'una interrupció teatral, que la novel·la pren una direcció totalment diferent de l'argument proposat per Twain originalment, i de l'escenari vodevilesc del minstrel show, que James pateix breument en carn pròpia, ens traslladem quasi sense solució de continuïtat al ritme trepidant de la pel·lícula d'acció. No em sembla fortuït que la narració acabi prenent un to marcadament cinematogràfic als seus últims capítols, com si la novel·la sencera fos una reflexió sobre la continuïtat intrínseca d'unes formes de narrar i de representar a unes altres a través de la història. Igual que passava a Els arbres, el ritme accelerat del desenllaç recorda les pel·lícules d'acció i, en el cas de James en concret, l'ús de la violència evoca les imatges del blaxploitation i les trames de revenja del cinema de sèrie B. 

James m'ha convençut a l'hora de presentar una crítica molt complexa i punyent a un dels textos fundacionals de la narrativa estatunidenca. Mark Twain era un abolicionista convençut, però aquest fet no canvia que escrivís des dels estereotips que a la seva època estaven normalitzats, i que el seu text contribuís a fundar aquest mite de la innocència estatunidenca tan persistent a la cultura occidental: la idea que la terra és el camp de jocs particular d'un adolescent blanc, que pot obviar el patiment aliè com a part de la gran aventura en què es troba immers. La revelació final que Everett deixa anar al desenllaç de la novel·la crec que va en la direcció de desmuntar, precisament, aquest mite, i funciona molt bé al nivell narratiu del text mateix - no té lloc de forma inesperada, sinó que la novel·la ens hi va preparant insistentment des de ben aviat - però també a un nivell més metafòric, com a reflex de la veritat incòmoda que la política estatunidenca encara avui dia ha d'afrontar. 

Sinopsi: A l'estat de Missouri abans de la guerra civil americana, dos fugitius es troben fortuïtament: d'una banda, en James és un esclau fugit que ha escapat deixant enrere la seva família per evitar ser venut a una plantació llunyana i que el separin dels seus per sempre; d'altra banda, l'adolescent Huck Finn fingeix el seu propi assassinat per escapar dels maltractaments continuats del seu pare alcohòlic. Tots dos emprendran un viatge perillosíssim pel curs del riu Mississippi, en què els seus destins s'aniran entrecreuant amb tota una sèrie de personatges inesperats. 

M'agrada: M'ha agradat molt contrastar la lectura amb el text original, i el trencament constant de la quarta paret, que Everett utilitza molt hàbilment. 

Vergonya (36)

La darrera sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans avala la presó preventiva contra els polítics del procés, que es van veure privats de l'exercici dels seus drets com a càrrecs electes. Europa assumeix la defensa de l'statu quo dels seus estats per sobre de l'exercici de drets dels seus individus:  

https://www.vilaweb.cat/noticies/sentencia-tedh-presos-1-o-llarena-analisi/

https://www.vilaweb.cat/noticies/sentencia-estrasburg-turull-junqueras-sanchez-juristes/

https://www.vilaweb.cat/noticies/estrasburg-relat-espanya/

No és cap sorpresa, però. El cas català referma la por dels grans estats als moviments civils dels seus ciutadans. L'unionisme canadenc assumeix el discurs repressiu espanyol com a mecanisme d'autodefensa, i substitueix els arguments per amenaces: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/unionisme-canadenc-independentisme-quebeques-catala/

Recorda notícies de fa uns quants anys, quan el mateix fenomen tenia lloc al Regne Unit pel que fa al cas escocès, i l'antic lema que "el Regne Unit no és Espanya" passava definitivament a la història: 

https://www.eltemps.cat/article/19345/la-justicia-britanica-diu-que-escocia-no-pot-convocar-un-referendum-dindependencia

Els somnàmbuls (#620)

Els responsables polítics clau - reis, emperadors, ministres d'exteriors, ambaixadors, comandaments militars i una multitud de funcionaris de menys nivell - es van dirigir al perill amb passes vigilants i calculades. L'esclat de la guerra va ser la culminació de cadenes de decisions preses per agents polítics amb objectius conscients, que tenien un cert grau de reflexió, que reconeixien un ventall d'opcions i feien la millor anàlisi que podien de la situació amb la informació que tenien a mà. El nacionalisme, l'armament, les aliances i el finançament eren part d'aquesta història, però només se'ls pot donar una significació real com a factors si es percep com van modelar les decisions que - combinades - van fer esclatar la guerra. 

Aquest assaig de l'historiador australià Christopher Clark, professor de la Universitat de Cambridge, es va publicar l'any 2012, i va representar en el seu moment un trencament important amb la tradició historiogràfica sobre les causes de l'esclat de la Primera Guerra Mundial. És un estudi molt acurat i exhaustiu sobre la situació política europea que va portar a l'escalada del conflicte entre els blocs d'aliances, que se centra sobretot en el paper decisiu que hi va tenir la geoestratègia dels Balcans i que, en la seva darrera part, fa una anàlisi molt detallada sobre la Crisi de Juliol, és a dir, el període de contactes diplomàtics i negociacions que es va estendre des de l'assassinat de l'arxiduc Franz Ferdinand a Sarajevo el 28 de juny de 1914 fins a l'esclat de la guerra l'1 d'agost. L'originalitat de la proposta de Clark rau en el fet que desvia el focus d'atenció dels habituals prejudicis essencialistes que llegeixen el conflicte retrospectivament, a la llum del seu resultat: les assumpcions que la guerra era inevitable de totes totes i que Alemanya en va ser el principal causant. Aquest tipus d'afirmacions es donen quan es llegeix la història cap endavant, des del punt de vista del desenllaç del conflicte però, si observem el joc d'aliances europees i els intercanvis diplomàtics quan la guerra encara no havia esclatat, descobrirem que la imatge de conjunt és molt més complexa. 

L'autor exposa, en la seva introducció a l'assaig, que les preguntes sobre el com són molt més acurades a l'hora de representar una imatge de conjunt així d'àmplia i complexa que les preguntes sobre el perquè, que ens introdueixen a una cadena de causes i conseqüències que sembla predeterminada d'entrada i que, aparentment, arrossega els agents polítics d'aquell moment històric sense que aquests hi puguin fer res. Al contrari, les preguntes sobre el com ens posen sobre la pista de les contingències històriques, és a dir, el mostrari d'opcions obertes i possibles escenaris que els agents polítics del moment tenien al seu abast, i ens ajuden a analitzar amb més profunditat com tots aquests factors del moment present van informar les decisions que van acabar prenent. Aquesta presa de decisions en un moment de crisi determinat es dona també dins d'un marc de relacions polítiques inestables, i dins d'uns estats que no són unitats polítiques homogènies, sinó en què el poder està repartit entre diferents agents - monarques, funcionaris, militars, opinió pública, diferents faccions dins dels governs mateixos, etc. - que no sempre comparteixen la mateixa visió sobre el curs d'acció que cal prendre, com ens mostra en el retrat dels agents polítics que fa al capítol 4. 

A través de la seva exposició, Clark desafia prejudicis i imatges habituals que ens arriben sobre el conflicte de 1914. En primer lloc, l'habitual imatge de l'imperi austro-hongarès com a decadent i a punt de la dissolució contrasta amb el retrat que en fa l'autor d'una potència europea estable i econòmicament solvent, més oberta a les solucions locals-regionals per als conflictes nacionalistes i territorials que no pas a les solucions centralitzades. Aquest factor serà clau per entendre l'actitud i la resposta de les potències centrals durant la crisi de juliol, que van confiar, quasi fins a l'últim moment, a mantenir la guerra localitzada als Balcans i no haver d'escalar fins a un conflicte continental. D'altra  banda, també trobem la tesi fatalista de l'aparent inevitabilitat i necessitat de la guerra. Per contrarestar aquesta visió, a la secció central del llibre Clark aporta exemples de crisis en què la mediació internacional va funcionar exitosament i es va evitar una escalada armada del conflicte com, per exemple, la crisi del Marroc de 1906, la de la invasió d'Albània el 1913 en el context de la segona guerra balcànica, o la crisi Liman von Sanders entre Rússia i Alemanya. Tanmateix, val a dir que no queda gaire clar, en el fil de l'argumentació, si aquests episodis demostren que la mediació podia funcionar i que la guerra era evitable al capdavall, o més aviat afegeixen llenya al foc, reforçant l'agressivitat en el to de les respostes de les potències implicades, i escalant la tensió a nivell diplomàtic, de forma que tan sols ajornarien l'esclat de la guerra a un moment posterior. Malgrat tot, segons Clark aquestes crisis de contingències demostren, si més no, que els blocs d'aliances eren molt més fràgils i inestables del que sovint s'ha retratat historiogràficament i que, per tant, la guerra no era inevitable d'entrada, sinó que només ho sembla retrospectivament. 

Un dels plats forts de l'exposició, a més a més, és el desmantellament de la tesi de la culpabilitat alemanya, el que es coneix en historiografia com la tesi Fischer, que presenta Alemanya com a principal causant de la guerra, especialment a l'hora de retratar-la com a instigadora de sotamà de les decisions d'Àustria-Hongria. En contrast, Clark presenta el progressiu aïllament econòmic que viu Alemanya, que comença a competir seriosament per l'hegemonia econòmica amb altres potències mundials, a base d'establir sinergies econòmiques amb l'imperi Otomà. Mentre que el relat dels vencedors pretén presentar el comportament bel·licista d'Alemanya com a fora de tota mida, Clark demostra a bastament, a través de la seva exposició, que Alemanya feia exactament el mateix que les altres potències europees: provar de desestabilitzar les hegemonies colonials dels rivals econòmics, i establir pactes amb altres potències que fossin prou beneficiosos per als seus objectius a llarg termini. Són exemples d'aquest tipus de polítiques el repartiment del territori nord-africà que resulta de la crisi del Marroc, o la precària estabilitat asiàtica que resulta de la guerra russo-japonesa, en què els interessos asiàtics de la Gran Bretanya es veuen amenaçats. 

Per tal d'establir-nos aquest mapa d'aliances estratègiques i decisions geopolítiques, l'autor s'embranca en una llarga explicació de tots aquests pactes creuats entre potències i sobretot dels interessos polítics, econòmics i geoestratègics que els donen forma. Així és com es va descobrint el paper ambigu de Gran Bretanya a l'hora de posar en marxa les seves aliances polítiques i els interessos estratègics que amaguen, que no acaba de revelar fins a l'últim moment possible: el raonament de fons és que Gran Bretanya opta pel mal menor de tenir Alemanya com a enemic continental abans que tenir Rússia com a enemic colonial a l'Àsia. Les connexions econòmiques i geoestratègiques del regne de Sèrbia amb els seus nous aliats, Rússia i França, són un altre factor important que cal tenir en compte: el nacionalisme serbi, ètnicament agressiu amb les minories no eslaves, es reforça a mesura que se sent recolzat per l'imperi rus, enormement interessat a afeblir les aliances econòmiques i polítiques entre Alemanya i l'imperi otomà, i recollir les desferres de l'hegemonia otomana sobre els Balcans després de les dues guerres balcàniques entre 1911 i 1913. El conflicte als Balcans, amb la seva precària estabilitat política, és un dels centres d'interès més importants del llibre sencer, i els antecedents que ens ofereix Clark al primer capítol sobre la política Sèrbia des del regicidi de 1903 fins a 1914 ens ajudaran a entendre millor la qüestió de la responsabilitat sèrbia en els assassinats dels arxiducs i la lògica rere l'ultimàtum austríac. 

Finalment, a la tercera part del llibre, tota aquesta contextualització que ha estat exposant a la primera i segona part acaba mostrant el seu sentit, i Clark analitza els esdeveniments que es coneixen com la Crisi de Juliol. A partir de l'assassinat dels arxiducs a Sarajevo, s'activen les aliances i els tractats que unes potències i unes altres havien establert prèviament. En aquesta darrera secció, Clark retrata especialment l'escalada bèl·lica des d'un punt de vista que en el moment que es va publicar el llibre resultava força desacostumat: Rússia i França en surten especialment malparades, i acaben retratades com a principals responsables de l'escalada bèl·lica. Ara bé, lluny d'intentar minimitzar la responsabilitat alemanya en l'escalada del conflicte, que és una de les crítiques més habituals que ha rebut aquest llibre, el que l'autor pretén és mostrar els intents retòrics de cada nació de presentar-se a si mateixos com a innocents i els països rivals com a culpables d'una agressió injustificada. És una estratègia retòrica que té lloc a tots dos bàndols, i que va descabdellant tot un fil de reaccions creuades, decisions i respostes diplomàtiques, que porten d'un aparent conflicte "regional" als Balcans a una guerra d'abast continental i mundial. 

Especialment cap al final de la secció, Clark analitza totes les reaccions de les potències europees davant la mobilització de les tropes russes i, més que posar l'accent en la culpabilitat d'Alemanya, en ressalta especialment els errors estratègics que van portar a una escalada bèl·lica irreversible. La política de "xec en blanc" respecte a Àustria és retratada com a error tàctic per part d'Alemanya, alimentat per diverses interpretacions esbiaixades i errors de càlcul del govern i l'exèrcit, fruit d'una visió a molt curt termini dels esdeveniments: els més importants són el convenciment que Gran Bretanya es mantindria neutral, la creença que la guerra quedaria localitzada als Balcans i s'evitaria l'escalada continental i, finalment, quan es va veure que l'escalada russa ja era irreversible, el moviment tàctic cap al front occidental, en comptes de l'oriental, que es considerava més difícil de guanyar si els oponents tenien temps d'organitzar-ne la defensa. Ara bé, una de les crítiques que ha rebut Clark és encertada: l'autor minimitza l'intent de mediació britànic i amb prou feines esmenta el rebuig frontal que va rebre per part de les potències centrals. Tot i així, crec que aquest aspecte en concret no invalida la tesi sencera del text, que més que buscar la culpa d'un actor en particular pretén trobar responsabilitats compartides a l'origen del conflicte. 

La lectura de The Sleepwalkers és una molt bona recomanació, i em quedo per sobre de tot amb el retrat complex de tots els agents implicats en un conflicte d'aquesta magnitud, i l'aposta per mostrar el mapa de contingències i d'actors amb poder de decisió en aquell moment històric, que crea un retrat més ric i matisat que no pas la tradicional explicació de causa-conseqüència que trobem sovint als llibres de text. A parer meu, Clark no pretén esborrar ni minimitzar la responsabilitat alemanya a l'origen del conflicte, tot i que en algun moment de l'exposició és cert que pot semblar-ho. Més aviat el que intenta és repartir responsabilitats cap a tots els agents implicats, mostrant-nos la complexitat del panorama geoestratègic i d'aliances de l'Europa de 1914, en què les polítiques colonials hi tenen un paper molt important, i retratar les contingències que podrien haver decantat la balança cap a un resultat diferent dels esdeveniments. 

Continguts: L'exposició consta de tres blocs temàtics. El primer bloc ens situa en els antecedents sobre el context polític dels Balcans, i ens ajudarà a entendre millor els moviments estratègics que es produiran a partir dels assassinats a Sarajevo. El capítol 1 ens posa en antecedents sobre la història del regne de Sèrbia, des del cop d'estat de 1903 fins a la situació política que es desencadenarà amb les guerres balcàniques de 1911 a 1913. El capítol 2 ens retrata la situació des del punt de vista de l'imperi austro-hongarès. El segon bloc ens presenta el mapa d'aliances polítiques europees que són necessàries per entendre l'esclat del conflicte. El capítol 3 ens presenta el canvi d'aliances europees que es produeix entre l'última dècada del segle dinou i la primera del segle vint, i analitza les relacions d'Alemanya amb les altres potències europees, amb la crisi del Marroc com a exemple paradigmàtic de l'aïllament alemany. El capítol 4 presenta els principals agents polítics de cada potència europea, els interessos dels quals tot sovint no són homogenis ni tan sols dins de cada país: començant per les monarquies de cada estat, i passant pels governs i ministeris d'exteriors de cada país, l'autonomia dels exèrcits i el paper jugat per la premsa i l'opinió pública. El capítol 5 retrata com la guerra de Líbia iniciada per Itàlia contra l'imperi otomà desencadena dues guerres balcàniques que canviaran el panorama d'aliances establert prèviament. El capítol 6 exposa diversos intents de pacificació i dissuasió quan l'escalada de tensions polítiques entre països ja es va fent cada cop més evident, i presenta aquests intents com a exemples paradigmàtics de contingència històrica. El tercer bloc se centra en els esdeveniments de juny i juliol de 1914. El capítol 7 exposa els fets dels assassinats i les investigacions policials posteriors. El capítol 8 se centra en les reaccions dels diferents països i l'inici de l'escalada bèl·lica, amb el "xec en blanc" alemany respecte a Àustria. El capítol 9 descriu la visita del govern francès a Rússia, que referma definitivament l'aliança entre aquests dos països. El capítol 10 analitza els termes de l'ultimàtum a Sèrbia, que Clark percep com a moderats, així com també la resposta sèrbia. Aquí és on Clark analitza el nivell de responsabilitat del govern serbi en els atemptats de juny, en relació amb el que havia explicat al primer capítol. El capítol 11 exposa la mobilització russa, que contribueix a l'escalada del conflicte. Finalment, el capítol 12 analitza les reaccions britàniques i alemanyes a aquesta situació, i presenta els errors tàctics que percep en les decisions que porten a Alemanya a envair Bèlgica. 

M'agrada: Ha estat una lectura molt exigent, però també molt aclaridora de l'escenari europeu i mundial que porta a la primera guerra mundial. El plantejament centrat en l'agència de les persones concretes i les possibles contingències que se'n deriven, així com el detallat mapa d'aliances polítiques i econòmiques que exposa, també m'han semblat molt aclaridors. 

Quan el cel es tornà negre

Un any de la solidaritat i l'acció d'un poble davant la incompetència i la desídia dels seus governants. Molta força als veïns del País Valencià, ara a la recerca de justícia. 

39º a l'ombra (#619)

Totes les angoixes passades se m'acumularen a la gargamella, com un nus corredor. Deu ser llei que els uns sofreixin pels altres? O és la relació congènita de totes les coses creades? 

Aquesta és la primera novel·la que va publicar l'autora mallorquina Antònia Vicens, amb la qual es va donar a conèixer, el 1967, en rebre el Premi Sant Jordi de novel·la. Vicens ens retrata aquí la primera etapa de la massificació turística de l'illa de Mallorca, amb una transformació social i econòmica molt ràpida i xocant per als habitants de l'illa, i que deixa unes ferides profundes a les persones que en són víctimes, en forma d'alienació, explotació i un sentit permanent de desplaçament de la identitat. L'autora va escriure la novel·la quan treballava d'administrativa en un hotel de Cala d'Or, i malvivia en un bungalou per a treballadors mentre intentava compaginar la feina amb l'escriptura. Una part d'aquestes experiències autobiogràfiques acaben reflectides a la novel·la, que ens retrata un món de relacions mercantilitzades i depredadores, en què els directius de les empreses hoteleres tenen un poder absolut sobre els subordinats, i aquests es veuen obligats a sobreviure un dia a dia precari. El context de tot aquest creixement, a més, és el de la repressió cultural sota el règim franquista, i Vicens hi descriurà també l'adoctrinament religiós que viuen en concret les noies joves, que les porta a una dissociació brutal entre la seva vida psíquica i les expectatives socials i familiars. 

La protagonista, la Miquela, és una jove òrfena que s'ha criat en un poble petit amb els seus oncles i la seva cosina, després de la mort dels seus pares quan ella era molt petita. La seva infància i adolescència són força desgraciades, marcades pel matrimoni enfredorit dels oncles, distanciats irremeiablement després que l'oncle torni de la presó, i el fanatisme religiós de la cosina, que la sotmet a un escrutini constant sobre els seus pensaments i sentiments més íntims. En aquest context, la Miquela aprendrà a reprimir constantment les seves emocions i a témer el sexe com una font d'embrutiment i de pecat, a la vegada que va vivint el seu desvetllament sexual amb un sentit d'angoixa creixent. Després d'un episodi d'enamorament molt intens i correspost amb un capellà del poble, i l'escàndol públic que se'n segueix, la Miquela decideix sortir d'aquest ambient i accepta una feina a la Cala com a dependenta d'una botiga de records. La protagonista s'haurà d'acostumar a aquest nou ambient i coneixerà una sèrie de personatges que li aniran fent les seves confidències, de forma que obtindrem una imatge d'un poble de costa sacsejat per aquesta primera onada turística a les illes. La Miquela coneixerà el personal de l'hotel, des dels directius i administratius fins als treballadors rasos, molts d'ells immigrants arribats de la península, i serà testimoni de primera mà de l'alienació que l'arribada massiva de turistes i la seva festa contínua provoca en els habitants de l'illa, d'una banda conscients de l'explotació que pateixen, però de l'altra incapaços de rebel·lar-se a causa de la necessitat econòmica. D'altra banda, el seu anhel de ser vista i desitjada pels homes l'arrossegarà a aventures nocturnes cada cop més arriscades. 

Com també passava a Crideu la mort errant, digueu-me on va, la lectura és una experiència molt angoixant perquè ens situa dins la psique de la protagonista sense cap mena de filtre, i ens transmet directament el seu aïllament creixent de qualsevol relació humana que pugui arribar a esdevenir plena o reconfortant. La Miquela es va aferrant a les seves coneixences casuals com si alguna d'elles pogués arribar a salvar-la de la desferra en què viu, però, tanmateix, quan arribi al desenllaç de la novel·la no haurà aconseguit assumir el control de la seva pròpia vida. La novel·la fa molt per mostrar-nos la dissociació col·lectiva, quasi esquizofrènica, que es dóna en una societat que viu de portes endins segons una interpretació fèrria de la moral catòlica, però que es veu obligada a escenificar el contrari en un context d'obertura cultural, i aparent bonança econòmica, de cara als turistes estacionals. En aquest context, les relacions matrimonials es tornen dipòsits de ràbies i frustracions acumulades - i la Miquela no aconsegueix trobar un sol matrimoni feliç entre tots els que arriba a conèixer - mentre que qualsevol noia jove que visqui lluny de la seva família pot esdevenir presa fàcil de l'explotació sexual per part dels homes més poderosos. És una partida que les dones tenen perduda d'entrada, i l'autora ens fa viatjar amb la protagonista a través d'aquest món particularment opressiu en termes de gènere, sense oferir-nos tampoc cap resolució ni resposta definitiva als dilemes que se li plantegen a la protagonista. 

39º a l'ombra és una novel·la de lectura molt intensa i colpidora, que ens fa un retrat social verídic i punyent de l'època, però a la vegada manté un to poètic i introspectiu que, amb algunes incursions a través de monòlegs als pensaments d'altres personatges, majoritàriament ens manté en el punt de vista de la protagonista i ens transmet vívidament la seva forma de percebre el món. Com també em va passar amb Crideu la mort errant, la lectura m'ha semblat tremendament depriment i colpidora, però el text queda creuat per aquestes il·luminacions poètiques que van apareixent i desapareixent al llarg de la lectura, i que marquen la novel·la amb una bellesa que es fa lúcida i desesperada sobre la pàgina. El desenllaç, encara que obert, es fa una mica més reconfortant que a Crideu la mort errant, i això potser és una mica d'agrair, tot i que a mi aquesta potser no m'ha agradat tant perquè hi he trobat a faltar un fil argumental una mica més definit, o almenys que tots els patiments de la protagonista arribessin a alguna mena de resposta o resolució. Tot i així, recomano aquesta novel·la amb entusiasme, crec, perquè Antònia Vicens és una autora que mereix ser descoberta si encara no hi heu arribat, i la seva combinació entre revelació poètica i lucidesa narrativa em sembla del tot inigualable. 

Sinopsi: La Miquela és una noia jove que treballa com a dependenta en una botiga de records en un poble costaner marcat per l'expansió de l'activitat turística. Situada just davant d'un hotel i al costat d'un bar concorregut pels turistes, serà testimoni directe de les relacions laborals extremadament precàries que s'estableixen en aquest context, marcades també per la costant amenaça de predació sexual sobre les noies joves i solteres. A través del seu punt de vista, anirem descobrint la seva infància i adolescència desgraciades, així com els predicaments que afronta en el moment present, marcada per un desig sexual creixent però insatisfet, i el constant escrutini de la seva vida privada per part de la gent que l'envolta. 

M'agrada: Com ja em va passar amb Crideu la mort errant, digueu-me on va, m'ha semblat una novel·la totalment colpidora en la seva bellesa i la seva desolació. M'ha agradat també la connexió que es pot establir entre les situacions que retrata als anys seixanta i el moment present que viu l'illa de Mallorca amb la massificació turística, que fa la novel·la plenament vigent avui dia. 

No m'agrada: El fil argumental no m'ha semblat rodó del tot, i crec que manca certa definició al llarg de la lectura. M'esperava alguna mena de resolució o conclusió final que no s'ha acabat donant, tot i que el desenllaç tampoc m'ha estranyat amb la direcció que prenia el relat.