Articles d'ahir a Vilaweb sobre grans estats i llengües petites:
https://www.vilaweb.cat/noticies/alacant-plantar-cara-pp-vox-en-intent-castellanitzar-ciutat/
https://www.vilaweb.cat/noticies/avl-reclama-batlle-alacant-no-castellanitizi-ciutat/
La segona entrega de la trilogia de la Xenogènesi d'Octavia Butler, Ritus de l'edat adulta (1988) va un pas més enllà a l'hora de plantejar la metàfora sobre l'esclavitud que la primera novel·la de moment tan sols ens apuntava. Ens trobem ja a la Terra, a la colònia que els oankali van crear perquè els humans poguessin repoblar el planeta amb una nova espècie híbrida que porti la informació genètica de totes dues espècies. El punt de vista principal de la novel·la és el de l'Akin, un dels fills de la Lilith, la protagonista de la novel·la anterior que aquí esdevé tan sols un personatge secundari. L'Akin és un encreuament entre ésser humà i oankali, concebut a través d'un intricat procediment biològic que involucra cinc progenitors per a cada individu, dos humans (home i dona) i tres oankali (masculí, femení i neutre) que interactuen de formes diverses a través de sistemes nerviosos i sensitius força complexos per arribar a desenvolupar el que en l'edat adulta serà la identitat sexual de cada individu. Tanmateix, l'Akin és especial perquè és el primer individu mascle nascut d'una dona humana, el primer destinat a substituir els mascles humans en la generació de la nova espècie.
Tot plegat és força complicat d'explicar i reconec que els tecnicismes biològics de l'espècie alienígena són la part de la trama que menys m'ha interessat i, precisament per això, el resultat final d'aquest segon volum de la trilogia m'ha decebut una mica. En realitat, el que m'interessava de debò de les premisses plantejades al primer volum era la reflexió política que se'n podia derivar: l'explotació d'una espècie per part de l'altra i les reaccions de rebel·lió i/o submissió que en podien sorgir. És quelcom semblant al que passa a El nom del món és bosc d'Ursula K. Le Guin, on els humans colonitzaven un planeta alienígena i provaven d'anorrear els seus habitants, però aquí la situació és la inversa: són els oankali els que decideixen unilateralment que l'espècie humana ha de desaparèixer. El punt més fort de la novel·la és la resistència implícita que es va forjant en el caràcter de l'Akin, destinat a conèixer les dues espècies de primera mà per poder arribar a encaixar en el projecte reproductiu dels oankali: mentre que la bonhomia, racionalitat i pertinença del projecte polític que proposen amb prou feines es qüestionava a la primera novel·la, aquí comencem a veure les contradiccions en aquest discurs oficial. La Lilith, a qui una gran part dels seus congèneres perceben com a traïdora a la seva pròpia espècie, va resultar una eina necessària en aquest gran projecte dissenyat pels oankali - però ara ella mateixa posa en perspectiva la seva pròpia col·laboració, que en realitat va ser en tot moment forçada, i reconeix obertament la seva situació de servitud. L'única esperança que queda per al futur és aferrar-se a la vida i a la pròpia dignitat, encara que sigui un succedani de vida planificat per altri, i la Lilith cria els seus fills mestissos amb l'expectativa que algun d'ells arribi a capgirar la situació en el futur.
Serà l'Akin qui acabarà assumint aquest rol de revulsiu per a un futur canvi. Com a mestís entre les dues espècies, ha d'aprendre a conèixer-les cadascuna des de la seva perspectiva, i l'aprenentatge el portarà a posicionar-se amb la més feble, amb no gaire més argument que un principi d'injustícia basat en l'experiència directa. Els humans que no van acceptar sotmetre's al pla reproductiu dels oankali, i que s'anomenen a si mateixos "resistents", van ser esterilitzats perquè acabessin abocats a l'extinció, i sobreviuen com poden en una vida buida de sentit segrestant nanos mestissos de les colònies oankali amb l'esperança que es produeixi un miracle que científicament és inviable. Així és com l'Akin es veurà separat de la seva família des de ben petit, però la seva experiència en contacte amb els resistents el farà prendre consciència dels arguments dels uns i els altres. Si bé el pla dels oankali és presentat com a racional, el protagonista poc a poc anirà descobrint la seva crueltat intrínseca: des de la prohibició als humans de les seves comunitats de mantenir relacions sexuals entre ells sense que hi participi un oankali, per exemple, al pla a llarg termini sobre la vida de la terra mateixa, que pretenen abandonar com una carcassa buida un cop la seva funció vital hagi conclòs. Quan l'Akin aconsegueixi reunir-se novament amb la seva família, ara es trobarà que és un estrany també per als qui haurien de ser els seus, i se sentirà foraster en totes dues comunitats.
El plantejament de la novel·la m'ha semblat molt interessant, sobretot durant la seva primera meitat i també en contrast amb el que ja havíem vist a la primera novel·la. En aquest sentit, estén les premisses de la primera entrega, n'amplia el món fictici, i comença a posar de manifest les contradiccions i els aspectes més problemàtics d'una utopia que se'ns presenta com a tal tan sols des dels ulls dels conqueridors. Tanmateix, la narració es basa en binaris molt marcats que simplifiquen la caracterització dels personatges: els oankali abracen la diferència i el mestissatge; els humans odien les diferències; els homes són violents i nihilistes; les dones són maternals i altruistes. És cert que Octavia Butler presenta aquestes generalitzacions com a part del món cultural que retrata, però la narració en cap moment no fa res per contrarestar aquestes percepcions preconcebudes, i cap dels personatges, ni principals ni secundaris, arriba a sortir-se mai del guió marcat.
Per això en determinats moments la trama perd interès perquè ja s'intueix durant la lectura quina serà la direcció que prendrà l'argument. L'altre aspecte argumental que m'ha semblat una mica fluix és que, com passava també amb l'anterior novel·la en el cas de la Lilith, i ara en aquesta en el cas de l'Akin, el futur polític, social i cultural d'un món sencer radica en les eleccions d'un sol individu, un elegit, que ha d'acabar salvant la comunitat sencera, de forma que els personatges secundaris esdevenen no res més que comparses dins d'aquest viatge iniciàtic de l'heroi o heroïna. En definitiva, Ritus de l'edat adulta m'ha agradat com a continuació d'Alba, però en general m'ha semblat que algunes parts de la trama es feien força repetitives, i que l'argument es perd una mica dins la construcció mateixa del món fictici.
Sinopsi: Uns anys després de la implantació de les colònies humanes i oankali a la terra, comencen a néixer els "constructes", els primers infants fruit de l'encreuament entre les dues espècies. Mentre que les dues espècies han d'assolir un acoblament simbiòtic per poder reproduir-se, els humans que es resisteixen a aquesta col·laboració han estat esterilitzats, i sobreviuen en petits assentaments sense esperança d'arribar a procrear. L'Akin, un infant mestís fill de la Lilith i els seus progenitors oankali, haurà d'aprendre les complexitats de totes dues espècies per arribar a convèncer els oankali de la crueltat a què sotmeten els humans.
M'agrada: M'ha agradat la relació que estableix amb l'anterior entrega, especialment cap a les dues primeres parts de la novel·la. L'ampliació del món fictici presentat a Alba ofereix una visió més profunda encara dels dilemes ètics i polítics que se'ns plantejaven a la primera entrega.
No m'agrada: El tractament del conflicte principal se m'ha fet una mica simplista i, cap a la segona part de la novel·la, la trama es perd en els detalls tècnics del desenvolupament sexual i reproductiu dels oankali que a mi, personalment, no m'han acabat d'enganxar a la lectura.
Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Octavia E. Butler (1947-2006) és la primera entrega de la seva coneguda trilogia de ciència-ficció de la Xenogènesi. Reconec que la dilogia de les Paràboles, que va suposar la meva iniciació amb Butler, no em va acabar de fer el pes, però el renom d'aquesta trilogia, que es considera una de les seves obres magnes i que va ser traduïda al català per primer cop ara fa uns anys, em va encuriosir molt i vaig decidir donar una altra oportunitat a l'autora. D'entrada, puc dir que Alba funciona com a plantejament d'orígens dins d'un relat que m'imagino que s'anirà desenvolupant més en les altres dues entregues i, en aquest sentit, encara que la lectura del desenllaç pugui semblar una mica anticlimàtica, deixa amb les ganes de saber com continua.
El plantejament, per començar, és força misteriós. La protagonista, Lilith Iyapo, es desperta en una sala d'aïllament totalment estanca i en penombra, on unes veus d'origen ignot li van fent preguntes sobre la seva vida i, com comença a sospitar, fan experiments mèdics i biològics sobre el seu cos. A mesura que comença a crear lligams de confiança amb els seus captors, es va assabentant que es troba en mans d'una raça alienígena que, després de l'última guerra nuclear que ha destruït la vida a la terra, ha salvat els pocs humans que ha pogut trobar i els guarda en captivitat en un planeta-nau amb l'objectiu de fer-los repoblar un planeta terra regenerat amb els descendents encreuats de les dues espècies. Un dels elements més sorprenents del relat sencer és com, des d'aquest moment inicial, Butler ens va construint un món fictici força complet, en què els alienígenes tenen uns funcionaments biològics propis i, per tant, una cultura totalment diferent a la nostra. L'autora fa un esforç ingent per crear una espècie que no tingui res a veure amb els éssers humans com els coneixem i, per tant, per presentar una alteritat en termes absoluts que m'ha recordat La mà esquerra de la foscor i d'altres novel·les del cicle Hainish d'Ursula K. Le Guin.
La Lilith ha estat seleccionada i modificada genèticament per poder ser un dels nous repobladors de la terra, que hauran d'engendrar fills d'una nova espècie si volen sobreviure, tot i que saben que en el procés la humanitat com la coneixien haurà quedat definitivament enrere. Tanmateix, com que els humans captius no tenen cap mena d'opció de donar el seu consentiment, ens veiem arrossegats dins d'aquesta empresa de dominació i explotació que emprenen els oankali sobre els humans des de la seva pròpia retòrica i justificació ideològica i, per aquest motiu, els esforços de racionalització que fa la protagonista sobre el que li està passant en cada nou estadi del seu aprenentatge són sens dubte els moments més pertorbadors de la lectura. Si durant la primera meitat del text aquesta coacció és fa més que evident però la seva brutalitat queda tan sols apuntada, ja és cap a les darreres seccions de la novel·la, quan es planteja el sexe entre espècies, que els aspectes més problemàtics del relat surten a la llum, i que esclataran els conflictes entre els humans mateixos sobre la necessitat d'acceptar les condicions dels dominadors o rebel·lar-s'hi.
Una de les coses que m'ha sorprès més havent acabat la lectura és, precisament, les crítiques positives que n'he llegit, especialment des del món editorial català, que destaquen el missatge feminista del text i la seva aposta pel mestissatge i l'apropament de cultures: jo he estat incapaç de veure'ls-hi. Poc apropament hi pot haver entre cultures quan una imposa i disposa sobre la vida de l'altra, sense consentiment per part dels colonitzats i des d'una superioritat tecnològica, i en aquest cas també biològica, que els fa més aviat invencibles. Durant gran part del relat, especialment a partir del moment en què Lilith ha de començar a despertar els seus congèneres humans del son criogènic en què han estat conservats durant centenars d'anys, el paral·lelisme amb els relats dels esclaus africans als Estats Units es fa més que evident. Gran part de la novel·la ens mostra la Lilith acomodant-se al peu de la lletra al projecte dels seus captors, fins al punt de deixar-se modificar genèticament i establir una relació íntima amb un dels oankali, l'encarregat de fecundar-la en un futur, i ens presenta els seus dilemes interns a l'hora de sotmetre-s'hi: l'única alternativa que se li ofereix és la mort.
El que més m'ha desconcertat de la lectura és que Butler manté aquesta càrrega ideològica del text en una ambigüitat, em penso, força estudiada. La protagonista és una Lilith i no una Eva, i m'agradarà saber com continua la trilogia per veure què passarà amb aquestes noves generacions híbrides que ens augura la primera novel·la de la saga. La metàfora del paradís perdut i la seva crítica implícita també apareix al text quan els humans rebels són descartats definitivament del projecte de repoblar la terra i, per tant, castigats a no tornar-hi mai més, mentre que els que segueixen les instruccions donades segons el projecte original seran els destinats a colonitzar la nova terra en el nou escenari post-apocalíptic. D'altra banda, la part més envellida del text, a parer meu, és un cert grau de romantització de l'explotació sexual dels oankali cap als humans, explicada en termes totalment biologistes, que la protagonista acaba normalitzant però que, si mirem en termes d'avui dia, no dista gaire de la submissió química (o bioquímica, en aquest cas). La novel·la acaba en un punt totalment previsible - podríem dir fins i tot que ens hi ha estat preparant ben bé des de les primeres pàgines del text - però, d'altra banda, l'aposta pel final obert deixa l'interès en el punt més àlgid i deixa els lectors amb la necessitat de continuar llegint la trilogia.
Sinopsi: Uns segles després d'una guerra nuclear que ha acabat amb la vida habitable a la terra, els pocs supervivents que n'han quedat, rescatats i criogenitzats pels oankali, una espècie alienígena, són preparats per repoblar la terra amb una futura generació fruit de l'encreuament entre les dues espècies. La protagonista, Lilith, és una de les escollides per a aquesta tasca, i rebrà una educació i un entrenament específics perquè pugui guiar altres humans en aquesta missió.
M'agrada: Les seves connexions amb la ciència-ficció més clàssica - a moments m'ha recordat Le Guin i d'altres Lem - i la minuciositat amb què Butler construeix un món alienígena amb la seva coherència interna, que ha de romandre imaginable i comprensible per als lectors però a la vegada totalment aliè a qualsevol element familiar.
No m'agrada: La caracterització dels personatges humans és força plana i queda en tot moment al servei de la trama.
Ahir es va emetre per TV3 el documental El negre té nom, de Fèlix Colomer Vallès. A la web de 3Cat en podeu veure els tres capítols sencers. Una lliçó memorable sobre llegat colonial, racisme sociològic i responsabilitat. L'expressió de Ngũgĩ wa Thiong'o descolonitzar la ment és aplicable també a la ment del colonitzador.
https://www.3cat.cat/3cat/el-negre-te-nom/
 |
| Fotograma del documental (Font: 3Cat) |
Aquest recull de contes de l'autora alemanya Daniela Krien es va publicar en alemany per primer cop el 2014, però la seva traducció al català és força recent i, pel que sembla, no ha estat traduït encara a cap altra llengua. Són relats força curts, caracteritzats per condensar les vides dels personatges amb un gran nivell de detall però de forma molt succinta, de manera que acabem tenint un tast molt ràpid de la desfeta econòmica i social de l'Alemanya oriental després de la reunificació, i de les vides truncades i reconstruïdes que en surten, més o menys airoses. Com la mateixa autora indica al seu pròleg, en la seva totalitat són relats de perdedors a qui el sistema ha assenyalat com a culpables del seu propi fracàs i, sense cap horitzó abstracte de redempció, hauran d'afrontar el rerefons amarg dels seus fracassos amb les eines que tinguin al seu abast. Així doncs, veurem com alguns personatges trobaran una sortida per continuar endavant amb les seves vides, mentre que d'altres només podran exercir una rendició en termes absoluts.
És un llibre que se'm fa difícil valorar perquè, en conjunt, m'ha semblat força desigual. El plantejament que fa l'autora sobre les vides dels seus personatges és interessant, especialment per la càrrega social de la majoria dels relats, però pel que fa al seu valor literari, alguns m'han convençut i d'altres no. La majoria dels relats m'han semblat massa esquemàtics, i em penso que es podrien haver desenvolupat una mica més o que, a falta d'un fil conductor o un concepte potent que els portés al desenllaç, queden amb una resolució un punt massa indefinida. A més a més, hi ha una tendència de la literatura actual que em provoca una mica de desconcert i que no sé mai com encarar a l'hora de llegir: és la propensió de molts autors contemporanis a descriure amb tota mena de detalls imatges escabroses de violència contra els cossos, que suposo que pretenen causar un impacte en el lector però que a mi en general em provoquen l'efecte contrari, és a dir, que m'insensibilitzen i em mouen poc a l'emoció o a l'empatia envers les desgràcies que s'estan relatant. És potser que m'agraden més els textos que insinuen sense pressionar tant la interpretació dels lectors. Tanmateix, això no ho estic expressant com a crítica directa al saber fer literari de Daniela Krien, sinó que és una tendència més generalitzada que he trobat en moltes altres obres contemporànies de les procedències més diverses; hi incloc, per exemple, la darrera guardonada amb el premi Nobel, Han Kang.
D'altra banda, els relats més reeixits m'ho han semblat molt, i crec que l'autora excel·leix especialment a retratar les petites misèries quotidianes d'aquests personatges anònims que se'ns presenten tots com a supervivents: no només del marc polític i social més ampli en què es troben encaixats, el canvi sobtat d'un règim polític a un altre amb les conseqüències econòmiques que comporta, sinó també com a supervivents de les relacions familiars tensades, dels prejudicis de classe, i dels fracassos privats a un nivell més íntim. Per això la majoria dels relats ens presenten famílies disgregades i reconstruïdes, o en vies de reconstrucció, i personatges amb diversos graus de resiliència que han de plantejar-se com serà el seu futur a partir d'ara. Els relats tenen un to molt fosc i desolador, fins i tot els que pretenen finalitzar amb una nota més positiva, i Krien és molt bona a deixar anar detalls i notes discordants que els lectors hem d'anar recollint i interpretant en vistes de la imatge de conjunt. Me n'han semblat bons exemples la dissociació cognitiva, quasi distòpica, que es planteja per a la protagonista de "Mimetisme", les tragèdies insondables i quotidianes que ens exposen "Temptació" i "Perspectiva", i la forma com es despleguen les petites connexions entre els tres relats que comparteixen personatges: "La vall del Mulde", "Pla B" i "La vall del Mulde II", que es llegeixen quasi com si fossin una novel·la en petit. La vall del Mulde em sembla una bona recomanació, especialment si us agraden els relats curts, tot i que en conjunt el recull m'ha semblat desigual.
Continguts: El volum recull onze relats ambientats al voltant de la vall del riu Mulde, a l'Alemanya oriental, una zona de terrenys inundables especialment castigada per la crisi econòmica i la desfeta social després de la reunificació de les dues Alemanyes. "La vall del Mulde" ens presenta una família marcada per un secret de l'era soviètica. "Mimetisme" retrata l'odi i la discriminació que els ciutadans orientals pateixen per part dels occidentals després de la unificació. "Pla B" retrata les vicissituds de dues antigues companyes d'institut que s'inicien en la prostitució per guanyar diners ràpidament. "Temptació" gira al voltant d'un dilema moral que se li presenta a la protagonista, una aturada de llarga durada que treballa de forma irregular fent la neteja del pis d'una antiga companya d'universitat. "Dia d'estiu" narra la desesperació d'un fuster alcohòlic que es veu aclaparat pels deutes. "Tornada a casa" ens narra la tornada a casa, després de sortir de la presó, d'un jove condemnat per un crim molt violent que va cometre quan era adolescent, i ens detalla les circumstàncies que hi van portar. "Sarabanda en re menor" ens narra la història d'un músic de l'Alemanya oriental que, en el moment que s'obren les fronteres, emprèn un viatge a occident per trobar la seva germana, a qui no ha vist de fa vint-i-vuit anys. "Llibertat" és la història d'un avortament que acaba trencant una parella. "Perspectiva" narra les vicissituds d'una mare separada que és acusada injustament de maltractament. "El recollidor de cigarrets" és un retrat molt breu de la vida d'un sense-llar que no ha aconseguit adaptar-se a l'Alemanya reunificada. "La vall del Mulde II" reprèn els personatges del conte inicial i de "Pla B" i ens presenta la conclusió de les seves vicissituds.
M'agrada: M'han agradat especialment "Temptació", "Sarabanda en re menor" i el tríptic format per "La vall del Mulde", "Pla B" i "La vall del Mulde II".
No m'agrada: Alguns dels altres relats no m'han acabat de convèncer.
Mammalia d'Elisenda Solsona és una novel·la que es va publicar l'any passat i ha estat un èxit de la ciència-ficció catalana recent, com demostra el premi Ictineu que ha rebut enguany. Després de sentir-ne moltes crítiques positives que em van encuriosir, em vaig decidir a llegir-la i d'entrada crec que aquesta bona recepció ha estat més que merescuda. És un relat amb ambientació distòpica que gira al voltant de la idea de la maternitat i la paternitat, en un món on tenir fills cada cop es fa més difícil per motius físics. La fertilitat de les dones ha fet una davallada a causa de problemes mediambientals, i els úters s'han anat afeblint de forma que quedar-se embarassada per la via natural comporta un elevat risc de mort. Per això, les dones que volen ser mares tenen una única oportunitat de fer-se un tractament de fertilitat, a partir de la implantació d'embrions congelats que provenen de les donacions obligatòries d'òvuls que han de fer totes les dones als vint-i-pocs anys.
La trama de la novel·la es construeix a base de superposar dos relats diferenciats que responen a dues línies cronològiques diferents. D'una banda, la protagonista, la Cora, continua obsedida amb el misteri de la desaparició de la parella del seu pare quan ella era petita durant unes vacances familiars i, davant del deteriorament cognitiu del pare, es decideix a resoldre l'enigma dels seus propis orígens i la seva adopció. El seu viatge al passat la portarà a una gruta a la Catalunya Nord que va visitar quan tenia vuit anys, i que està lligada a uns fets misteriosos i aparentment sobrenaturals que van tenir lloc en aquell estiu decisiu. A través d'una imatge críptica que la Cora havia vist dibuixada a la paret de la cova, ella i la seva parella aniran estirant el fil del passat per arribar a desentrellar aquest misteri. D'altra banda, se'ns exposa el relat de Synapsida, una clínica maternal enmig d'un bosc les activitats de la qual no acaben de quedar clares fins ben bé al final de la novel·la, quan els dos relats acaben convergint en una mateixa trama i el misteri es resol. Per això la novel·la es llegeix amb un sentit creixent de suspens i va dosificant les preguntes, les trames obertes i les posteriors respostes que anirem obtenint, amb un ritme cada cop més accelerat a mesura que s'apropa al final.
A través d'aquesta trama de ciència-ficció, Solsona ens va plantejant qüestions molt més àmplies que afecten també la forma com concebem la maternitat i la paternitat en els països occidentals, sovint com un dret que es veu alienat si es dóna la impossibilitat de concebre per algun motiu extern. En aquest sentit, per exemple, l'autora planteja el debat sobre els ventres de lloguer, i els límits ètics i polítics en la lluita per aconseguir un embaràs al preu que sigui. La forma com la novel·la gira al voltant de la fertilitat i el cos de les dones m'ha recordat una mica El conte de la serventa de Margaret Atwood, tot i que després ambdues novel·les prenen direccions molt diferents. D'altra banda, l'accent en el cos de la dona i en la maternitat com a ferida o com a trauma per a totes les dones que apareixen al text m'ha recordat també algunes descripcions i imatges de Mercè Rodoreda, especialment en els passatges més simbòlics i onírics, fortament lligats al simbolisme de la natura. Un altre punt a favor de la narració m'ha semblat que és el fet que defugi les idealitzacions i sublimacions de la maternitat, habituals de vegades a les novel·les actuals, per oferir-ne un relat molt més matisat i complex, que s'entreté especialment a construir relacions maternofilials plenes que tot sovint no són biològiques, i que també dóna espai a la decisió lliure de no tenir fills.
Mammalia és una novel·la fascinant, que està molt ben construïda i que ens porta al final del misteri a un ritme vertiginós, quasi sense donar-nos temps a lligar tots els caps per nosaltres mateixos. He de dir que, un cop arribat al final, alguns detalls menors de la trama m'han resultat sobrers o poc plausibles, com per exemple l'aspecte relacionat amb l'epigenètica, que m'ha semblat inversemblant i una mica encaixat amb calçador només per aconseguir un determinat efecte en el desenllaç de la narració o, d'altra banda, alguns detalls poc definits de l'univers distòpic que se'ns ofereix. Per exemple, per què només s'ofereix l'oportunitat de provar un tractament per ser mare una sola vegada i tan sols a les dones que ho desitgen, si s'extreuen òvuls obligatòriament a totes les dones? Per què no els permeten tornar-ho a intentar? Si la situació de la davallada de la fertilitat és tan crítica, no s'estan perdent oportunitats pel camí? Tanmateix, val a dir que aquests detalls em semblen menors i que no li treuen interès a la lectura, perquè els cops d'efecte estan tan ben trobats que, al capdavall, els encerts acaben pesant més. He de reconèixer que el gir de guió no me l'esperava en absolut i, de fet, les meves prediccions sobre la trama s'han vist totalment frustrades a mesura que llegia. Per això m'he quedat amb l'originalitat de la proposta i la sorpresa positiva que me n'he endut.
Sinopsi: En un futur distòpic però no gaire llunyà, la Cora comença a investigar sobre un misteriós dibuix que troba en un tatuatge, i que ella havia vist quan era petita en una cova a la Catalunya Nord, durant una estada de vacances en un poble vora el riu Tet. Aquell estiu fatídic la seva madrastra va desaparèixer, deixant la Cora amb un sentiment molt profund d'abandó i un buit existencial sobre els seus propis orígens que no ha estat mai capaç d'omplir. Poc a poc anirà trobant pistes sobre el misteri dels seus orígens i les activitats tèrboles d'una clínica de maternitat que sembla actuar al marge de la llei.
M'agrada: M'ha estat tota una sorpresa en positiu. La trama m'ha semblat original i la seva resolució, molt rodona.
No m'agrada: El ritme de la narració una mica desigual: se m'ha fet lenta al principi i després el final queda força més accelerat.
.jpg) |
| Fotografia de Shawn Miller/Library of Congress (Font) |
Zurbarán (sobre)natural és una exposició que es pot visitar al MNAC fins a finals de juny. El museu presenta la restauració que s'ha realitzat recentment d'una obra de la col·lecció, Sant Francesc segons la visió del papa Nicolau V de Francisco de Zurbarán, juntament amb les altres dues versions del quadre, una procedent del Museu de Belles Arts de Boston i l'altra del Museu de Belles Arts de Lió. A més de les tres versions del quadre, exposades l'una al costat de l'altra, se'ns ofereix una petita mostra de la pintura de l'autor, juxtaposada amb obres d'art d'autors catalans contemporanis, algunes creades expressament per a l'exposició.
La visió del papa Nicolau V és una llegenda sense base històrica, que relata la suposada visita per part del papa, al segle quinze, al cadàver incorrupte de sant Francesc d'Assís, exposat per a l'ocasió dempeus dins d'una fornícula i il·luminat amb una espelma. A diferència d'altres interpretacions pictòriques de l'època també presents a l'exposició, que representen l'episodi al complet, amb el sant en escena i els espectadors contemplant-lo, Zurbarán escull presentar-nos només el sant dins la seva fornícula, sense altre context que la llegenda, que devia ser coneguda per als espectadors de l'època. Per tant, el pintor ens situa en la posició del papa Nicolau, i ens convida a recrear l'escena de contemplació del prodigi, aquest cop davant del quadre.
La proposta és francament original: si el Barroc és un moviment artístic caracteritzat per la teatralitat, aquí Zurbarán porta la idea a un altre nivell fent-nos entrar a nosaltres a escena, un trencament de la quarta paret que pot passar per alt si no coneixem prèviament el relat. El MNAC, a més, fa un pas més enllà posant els tres quadres junts, en un efecte multiplicador que se m'ha fet un pèl alienador, i no sé si convida més a la contemplació mística o a una mena d'inquietud fruit de desnaturalitzar-ne el context. És clar que tampoc traeix la intenció de l'original, segons la qual la visió d'un cadàver que sembla viu havia de portar a una experiència de contacte amb el transcendent.
Des d'aquest punt de partida, la mostra ens porta a través del diàleg entre art contemporani i art barroc, de forma que ambdós exploren els punts de contacte entre immanència i transcendència, entre materialitat i espiritualitat. La mostra convida a reflexionar sobre el caràcter paradoxal de la matèria i la seva representació artística, en una negociació constant entre el decaïment i la permanència: un cadàver que no es corromp, uns codonys que sí, uns atuells de cuina que són exposats a la mirada del públic amb la solemnitat que es dedica a l'art sacre o, per exemple, l'hiperrealisme del llenç que reprodueix Zurbarán a La santa Faç en contrast amb el rostre desdibuixat, quasi eteri, del Crist que s'hi exposa. De les propostes contemporànies en destacaria Maria (a Francisco Zurbarán) d'Eulàlia Valldosera, una instal·lació lumínica a partir de projectors i objectes quotidians tradicionalment associats a les dones (atuells i pots de detergent) que produeix una imatge ombrívola i inquietant, reminiscent de les mares de déu presents a la iconografia catòlica.
L'exposició ens mostra el Barroc en acció més que explicar-nos-el, i parteix d'un plantejament molt original, que crea una mirada particular sobre les obres exposades i, en aquest sentit, té quelcom d'immersiu. M'hi ha faltat un punt de contextualització històrica, perquè l'accent en el misticisme i la transcendència de la matèria no hauria d'ocultar, al meu parer, l'enorme poder material de què gaudien l'església catòlica i els ordes religiosos durant el segle disset, i des del qual comissionaven totes aquestes obres en el marc ideològic de la Contrareforma.
Lucy, publicada per primer cop el 1990, és una de les novel·les més conegudes de l'autora antiguana Jamaica Kincaid. La novel·la ens narra les desventures de Lucy, una adolescent antiguana que es trasllada als Estats Units a finals dels anys seixanta per treballar de mainadera per a una família acomodada. La seva veu en primera persona es mostra profundament enrabiada amb el món i amb les vicissituds que li ha tocat viure, especialment amb la seva mare, amb qui manté una relació d'amor-odi molt intensa. D'entrada, la font del seu malestar i el seu odi pel món que l'envolta se'ns descriu en termes polítics: la seva situació com a súbdita d'una terra colonitzada i pobra li crea un xoc cultural molt fort quan arriba a una societat privilegiada que l'observa des d'un paternalisme inconscient. En Lewis i la Mariah, la parella que la contracta perquè cuidi les seves quatre filles, es presenten a ulls de la Lucy com a una imatge de perfecció i bellesa immaculades; tanmateix, ben aviat començarà a veure com la imatge de conjunt és força més complexa i serà testimoni privilegiat de l'enfonsament d'una relació aparentment idíl·lica.
La novel·la és particularment efectiva perquè es basteix a través del contrast, i la Lucy, com a protagonista, és l'únic personatge que ha tingut accés privilegiat als dos móns i per això en pot esdevenir jutge desapassionat. Els familiars que la Lucy deixa enrere a Antigua tenen una visió del món tancada i conservadora, fruit de la pobresa i la manca d'oportunitats a què es veuen lligats. El masclisme imperant a la seva societat lliga la Lucy a una doble discriminació que no serà capaç de perdonar: a més de veure's víctima de la pobresa, com la resta dels seus semblants, també haurà de veure com se li neguen les expectatives socials i les oportunitats d'educar-se i progressar que esperen els homes. D'altra banda, el món dels Estats Units resulta no ser el paradís somiat que se li prometia: les famílies privilegiades que coneixerà despleguen una hipocresia i un paternalisme punyents que s'amaguen rere una façana de progressisme. Són autènticament reveladors els moments en què en Lewis i la Mariah la inunden amb mostres de generositat i benevolència que ella no pot correspondre perquè sap que es troba en una posició subalterna i ha de mantenir el seu amor propi per sobre de tot.
Tot i així, aquesta doble opressió que sent, com a desplaçada respecte a la seva terra natal i com a nouvinguda o estranya al món dels blancs, anirà revelant diverses aliances i complicitats que afegiran complexitat a la imatge de conjunt. Quan es comença a fer palesa la crisi matrimonial a la llar dels seus patrons, la Lucy prendrà partit per la Mariah, a qui començarà a veure com una figura materna en substitució de la mare antiguana que odia. D'aquesta forma, la traïció del marit representarà la traïció de tots els homes que coneix que no han estat a l'alçada, entre ells també el seu pare, un personatge que queda força desdibuixat de la novel·la però que s'intueix pel context que ens en dóna la protagonista. Així doncs, Kincaid ens va dibuixant un món de relacions de poder i de subordinació que gira al voltant dels eixos masculí-femení, colonitzador-colonitzat, blanc-negre i autòcton-estranger. Per exemple, són especialment colpidors els episodis en què Lucy es refereix al famós poema dels narcisos de Wordsworth, que per als blancs té una connotació de bellesa pura i innocent, però que per a ella té un significat totalment diferent; o la impotència amb què rep els comentaris dels blancs que han visitat la seva illa com a turistes, i la descriuen com un paradís exòtic i abellidor, quan ella no ha pogut ni tan sols sortir del seu poble.
No serà fins al final de la novel·la que la narradora ens anirà descobrint les motivacions més profundes de tota la seva ràbia i la seva frustració, de forma que la seva veu arbitrària anirà prenent matisos a mesura que avanci la lectura. De fet, Kincaid ens ofereix el retrat d'una jove en procés de formació, que és molt lúcida respecte de la seva situació a causa de la duresa de les experiències que ha viscut, i que es veu en la necessitat de fugir sempre endavant, marcant els seus propis termes en les relacions que estableix amb els altres. És per això que el seu sentit de llibertat la farà establir relacions amb diversos homes sense arribar-se'n a enamorar, i que consumeix una rere l'altra per omplir el buit de la seva tristor i el seu desarrelament amb una nova sensació de control de la seva pròpia vida. Cap al final de la novel·la veurem la subtil evolució de la protagonista que, si bé no haurà canviat essencialment la seva situació vital i material, començarà a prendre decisions per si mateixa i s'analitzarà amb un sentit de creixent autoconsciència.
Lucy és una novel·la molt breu però que, tot i així, planteja una reflexió profunda sobre les desigualtats i les ferides obertes que s'estableixen en un context marcat per la colonització. És també una novel·la de creixement, en què veiem l'evolució de la protagonista, però el desenllaç ens la deixa encara en un estadi primigeni, a les portes de l'edat adulta. El relat està escrit en un llenguatge molt planer, que dona els detalls justos perquè els lectors puguem anar traient les conclusions per nosaltres mateixos i que té una forma molt curiosa de frustrar les expectatives que en puguem anar formant a través de la lectura. M'ha semblat una novel·la molt recomanable en la seva claredat i eloqüència, i m'ha deixat amb ganes de conèixer altres obres de Jamaica Kincaid.
Sinopsi: A dinou anys, Lucy deixa la seva Antigua natal per anar a treballar de mainadera als Estats Units, on l'ha contractada una família blanca d'idees progressistes. De bon principi la Lucy se sent frustrada i insatisfeta amb la seva nova vida, però a la vegada decidida a no mirar enrere cap a la vida del passat i a no contestar cap carta de la seva mare, a qui odia. A mesura que vagi construint la seva nova vida, haurà d'anar afrontant les ferides obertes del colonialisme i el racisme de la societat en què s'ha criat, i la incomprensió i el paternalisme amb què la tracten els seus nous amos.
M'agrada: M'ha semblat una novel·la molt completa i molt ben travada en la seva brevetat.
Quadern d'Aram va ser l'última novel·la que l'autora osonenca Maria Àngels Anglada (1930-1999) va publicar, dos anys abans de la seva mort. És una autèntica obra mestra de la literatura catalana més recent, i mostra la inquietud de l'autora per donar una sortida literària a la qüestió de la memòria històrica, i la lluita perquè els crims contra la humanitat no caiguin en l'oblit. La novel·la narra, d'una forma extremadament desencaixada i poètica, el testimoni dislocat i profundament traumatitzat de Marik i Aram, una mare i un fill armenis que aconsegueixen salvar-se per una trista casualitat de la massacre que pateix el seu poble. La cruel mort que patiren l'àvia, el pare, i les dues germanes petites d'Aram és una càrrega que mare i fill hauran d'anar arrossegant durant la resta de les seves vides i, encara que puguin arribar a reconstruir-les amb un profund sentit de dignitat i resiliència, marcarà la seva existència posterior amb els fantasmes del desarrelament, la identitat nacional desplaçada, el sentiment d'impunitat dels botxins i la indiferència de la resta del món.
El genocidi armeni és una taca al cor d'Europa precisament perquè es troba al naixement de les seves fronteres actuals: d'aquí la polèmica sempre contínua amb el seu reconeixement legal i el negacionisme oficial per part de l'estat turc. La facilitat amb què el genocidi va caure en l'oblit, després d'una onada d'indignació que va sacsejar una Europa en guerra, va ser un precedent perillós que després conduiria al sentiment d'impunitat amb què els nazis van endegar l'extermini dels jueus europeus. Hitler s'hi va referir explícitament. En els temps que vivim avui dia, en què es naturalitza el negacionisme respecte al genocidi contra el poble palestí, per exemple, i es generalitza la indiferència com a anestèsic per a una atrocitat que esborra de la memòria la immediatament anterior, un text com el Quadern d'Aram es fa més rellevant que mai.
El genocidi del poble armeni va tenir lloc entre els anys 1915 i 1916, quan els governants de l'imperi otomà, havent entrat a la primera guerra mundial, van témer que els armenis fessin valdre les seves reivindicacions nacionals alineant-se amb els seus enemics. L'abril de 1915 els líders turcs van ordenar l'empresonament i deportació dels homes armenis de professions liberals: va ser una persecució massiva de metges, escriptors, professors, periodistes, editors, advocats, empresaris, sacerdots i polítics, que posteriorment van ser torturats i assassinats per la policia turca. Aquest va ser el tret de sortida de les deportacions i assassinats massius, les marxes de la mort cap al desert sirià, i la islamització forçosa i l'explotació sexual de les dones i nenes supervivents, que van portar a la desaparició i mort d'un milió i mig de persones durant aquests dos anys. Va ser la primera vegada que Europa afrontava una onada massiva de refugiats d'aquestes dimensions, que van ser acollits principalment a Grècia, des d'on van emigrar a altres països, una gran part als Estats Units. Marik i Aram aconsegueixen unir-se a un comboi de refugiats i embarcar amb rumb a Marsella, on s'establiran per iniciar una nova vida.
Anglada recrea aquest patiment inefable amb una aposta extraordinària per la sobrietat de la paraula justa, i un ritme narratiu accelerat i alhora sinuós, que aclapara i corprèn a cada pàgina sense arribar a insensibilitzar els lectors en cap moment. Sense atapeir la narració amb detalls ni sentimentalisme que no haurien aportat res a la lectura, Anglada ens ofereix les entrades del diari conjunt de Marik i Aram, que sonen profundament versemblants perquè són esparses, entretallades, i extremadament reticents, de forma que els lectors hem d'anar reconstruint els fets entre evasives, salts narratius i l'aposta dels personatges per reconstruir-se la vida futura. Els episodis de violència se'ns aniran descobrint poc a poc i de forma força concisa, fins que la novel·la culminarà amb el relat de la mort del pare d'Aram, inspirat en la figura històrica del poeta Daniel Varujan (1884-1915) i el testimoni verídic del seu assassinat. Anglada troba un bon equilibri, així doncs, entre la historicitat dels fets narrats i la invenció literària, i aconsegueix remarcar especialment la rellevància d'aquest episodi en concret de la història traçant-hi connexions a través de tot el mediterrani i assenyalant-ne ressonàncies a través de la història d'Europa.
Un dels punts més forts del text, m'ha semblat, és la intertextualitat que Anglada crea per al seu propi text, que s'aguanta tan bé, precisament, perquè recorre a la veu dels poetes armenis, a la cultura popular armènia i els documents històrics reals de l'època, per donar a la novel·la una versemblança totalment efectiva. L'autora es va arribar a imbuir de la cultura relatada, gràcies a l'ajut de la traductora Maria Ohannesian i les traduccions anteriors dels poemes armenis al francès i al català. Anglada també crea una connexió catalana per al diari extraviat d'Aram: ens el fa arribar a través d'una família grega autèntica establerta a Cadaqués, i els descendents de la qual Anglada va arribar a conèixer. Així doncs, la novel·la aconsegueix un equilibri magnífic entre la sobrietat periodística, el testimoni de l'experiència personal, i el lirisme corprenedor de la poesia nacional armènia.
L'autora ens retrata la història del genocidi armeni com a relat essencialment mediterrani, i l'omple de referències literàries a l'antiguitat clàssica. Tanmateix, lluny de conformar una odissea, un retorn a casa, el viatge traumàtic dels protagonistes esdevé el de la pèrdua d'una llar i d'uns éssers estimats que no es podran recuperar mai més i que, per tant, creen en els supervivents el deure de preservar la memòria i la identitat. El mar esdevé una metàfora que s'estén pel text sencer, no del retorn, sinó de la memòria dolorosa i reprimida que els supervivents han d'afrontar sota el risc de perdre la seva pròpia identitat. Amb una lògica quasi freudiana, Aram s'hi submergeix voluntàriament, en un clar contrast amb la cruel mort de l'àvia i les germanes, i espera fer del mar el seu mitjà de subsistència amb l'esperança adolescent de poder-ne sortir il·lès. La contigüitat entre l'accident d'Aram i la descoberta del destí del seu pare és un toc magistral per part d'Anglada que reforça plenament aquesta lectura metafòrica. De la mateixa manera, el descobriment, al principi de la narració, del derelicte grec i l'estàtua d'Afrodita per part d'Aram i Iorgos apunten al deure de mantenir viva la cultura i la tradició que ens arriba com a llegat. Aquests déus mediterranis, silenciats i corpresos per la cavalcada triomfal de la història, ja no ens rescataran mai més de la desferra, malauradament, però ara som nosaltres que tenim el deure d'anar-los a buscar al fons de l'experiència i de la memòria humanes per tal de poder fer-nos-en casa.
Sinopsi: Quan Marik i el seu fill adolescent Aram s'acomiaden de la seva família per emprendre un pelegrinatge religiós cap a l'interior del país, ignoren que no tornaran a veure mai més l'àvia, ni el pare, ni les dues germanes petites. Les autoritats otomanes han ordenat la deportació massiva i l'assassinat dels ciutadans armenis que havien tolerat tradicionalment dins del seu territori. A través de múltiples penalitats, Marik i Aram aconsegueixen arribar com a refugiats a Grècia, des d'on hauran de començar de nou amb les seves vides arrossegant el trauma de la pèrdua de la llar i l'assassinat dels seus éssers estimats.
M'agrada: Anglada crea una novel·la concisa i completa sobre uns fets que no haurien de deixar ningú indiferent.
Ngũgĩ wa Thiong'o, Neix un teixidor de somnis: El despertar d'un escriptor. Barcelona: Raig Verd Editorial, 2020. (p 58) Traducció de Josefina Caball.
Els idus de març és una novel·la històrica de l'autor estatunidenc Thornton Wilder (1897-1975) que es va publicar el 1948. Wilder ens hi demostra, un cop més, la seva magnífica habilitat per recrear èpoques passades i portar-les al present dels lectors amb una sensibilitat acuradíssima per al detall i per a l'anècdota, i amb una immediatesa realment corprenedora a l'hora de llegir. La novel·la recrea els últims mesos de la vida del Dictador de la República romana, Juli Cèsar, abans del seu assassinat. Tanmateix, com l'autor mateix ens adverteix al prefaci, ens trobem davant d'una recreació fantasiosa i fictícia, en què juga amb la historicitat dels fets i se n'inventa detalls lliurement. El plantejament consisteix a transportar al tombant entre els anys 45 i 44 aC uns fets que havien tingut lloc uns dotze anys abans: els de la profanació dels rituals de la Bona Deessa, que van comportar la caiguda en desgràcia de Clòdia Pulcre i el seu germà Publi, i van conduir al divorci de Cèsar i la segona esposa, Pompeia. Propis d'aquesta època són també el suposat afer amorós entre Clòdia i el poeta Catul, immortalitzat a través dels seus poemes, i la invectiva de Ciceró contra els Pulcre, que va augmentar la seva fama com a orador. A tots aquests esdeveniments que ja havien transcorregut anys abans de l'assassinat de Cèsar, s'hi afegeixen elements que sí respecten la cronologia real dels fets: la visita de Cleopatra a Roma, el tercer matrimoni de Cèsar amb Calpúrnia, i el desenvolupament de la conspiració per assassinar-lo, que culminaria amb l'atemptat mortal el dia de les idus de març.
Una de les parts més curioses de la novel·la és la forma com està construïda i estructurada: el relat ens ofereix una trama polifònica en què diversos personatges expliquen tots aquests esdeveniments en primera persona a través de les seves cartes, apunts i diaris. El resultat final és un recull heterogeni de diversos textos que es van interpel·lant els uns als altres des de diversos punts de la narració, de vegades fins i tot a través de crides d'uns documents a uns altres de posteriors, que segueixen una numeració determinada. Els textos a més, s'agrupen temàticament, més que no pas amb un criteri narratiu, en quatre blocs: el llibre primer se centra en la política i ens presenta gran part dels personatges; el llibre segon gira al voltant de l'amor; el tercer segueix el fil conductor de la religió; i el quart ens ofereix un fascinant diàleg carregat de dobles sentits i dobles intencions entre Cèsar i Brutus, i anirà apujant la tensió a mesura que ens apropem al desenllaç final. Per si no n'hi hagués prou, les quatre parts cobreixen principalment els mateixos fets, però cada bloc comença en un moment anterior i acaba en un moment posterior que el bloc immediatament anterior. Tot i així, la llargada dels blocs va decreixent, de forma que l'efecte que produeix a l'hora de llegir és que el temps es dilata cap al principi de la novel·la i es contreu a un ritme vertiginós així que ens apropem al final.
És una aposta molt agosarada i, d'altra banda, molt efectiva per part de l'autor: si un relat històric d'aquestes característiques no ens oferiria a priori cap mena de suspens, ja que és ben conegut, Wilder aconsegueix narrar-lo imprimint-li un sentit de tensió i urgència creixents, i ens desplega una sèrie de conflictes creuats entre tots els personatges implicats que cal seguir amb molta atenció per no perdre'n detalls pel camí. En especial destaquen les caracteritzacions psicològiques dels personatges, que ens arriben en primera persona, però també a través dels punts de vista dels altres, de forma que retrats que en resulten queden rics i plens de matisos, però a la vegada romanen tremendament subjectius. En especial destaquen el protagonista, Juli Cèsar, polític pragmàtic i estrateg, però inclinat a la malenconia i els vagareigs filosòfics; el poeta Catul, que ofereix una imatge tràgica d'apassionament i desesperació; i la reina Cleopatra que, tot i ser un personatge secundari, esdevé una presència fascinant i lleugerament ominosa al llarg del relat.
Sinopsi: Durant els darrers mesos de l'any 45 aC i el principi del 44, se succeeixen una sèrie d'esdeveniments de caire polític, religiós i amorós que tindran una rellevància crucial per al curs de la història: mentre es preparen nombroses conspiracions contra la vida de Cèsar, el dictador vitalici de Roma, el poeta Catul es mor d'amor per la seva estimada Clòdia, les patrícies romanes preparen les cerimònies de la Bona Deessa amb gran solemnitat, i la reina Cleopatra d'Egipte es presenta de visita a Roma per fer valdre les seves pretensions polítiques.
M'agrada: M'han agradat especialment els moments més filosòfics del text, sobre la naturalesa de les relacions polítiques i el lideratge, i l'ambigüitat intencionada amb què Wilder revesteix la figura del dictador: a una llum més favorable o més desfavorable en funció de qui en faci el retrat, inclòs ell mateix. El recurs al remitent misteriós de Cèsar, que en rep les cartes però no pot contestar-les, m'ha semblat força ben trobat.
No m'agrada: Tot i l'originalitat de la novel·la i la seva aposta formal, m'ha semblat que desaprofita una mica la darrera de les trames, la de la conspiració i l'assassinat, i la resol de forma força precipitada i abrupta.
Aquest assaig del crític d'art britànic John Berger (1926-2017) es va publicar el 1972 arran d'una sèrie de televisió documental produïda per la BBC aquell mateix any, i que va resultar tot un èxit entre el públic i una revelació per als estudis crítics sobre l'art. Berger i el seu equip hi revelen una connexió fonamental que al llarg de la història de l'art ha romàs oculta a través de mistificacions i idealitzacions sobre el significat en majúscules de l'art: que l'art occidental, a través de la història, és fruit d'un context material molt concret, el de les relacions de poder, en especial amb l'adveniment del sistema capitalista i el concepte de propietat. Així doncs, mentre que des del punt de vista de les institucions pot semblar una representació objectiva d'uns fets o d'una situació, el que en realitat se'ns està mostrant és un punt de vista, una manera molt concreta de mirar i de veure la realitat social i política que ens envolta.
El llibre està dividit en set capítols, tres dels quals són íntegrament material visual que els lectors han d'interpretar a la llum dels assajos. Els altres quatre capítols són assajos centrats en diferents temes que es van interconnectant entre ells. A través de l'argumentació, Berger va demostrant com el passat ens ofereix, a través de les seves imatges artístiques, un discurs determinat dirigit a perpetuar i justificar la posició dels poderosos sobre els pobres i desposseïts, que han de romandre submisos i obsequiosos amb els seus benefactors si no en volen sortir perdent. D'aquesta forma, ens introdueix a una manera d'interpretar el llenguatge visual de les arts plàstiques, que avui dia potser ja tenim una mica millor assumida però que a l'època en què Berger escrivia encara era un llenguatge totalment desconegut. A través d'alguns exemples, Berger ens demostra com el discurs dominant a la crítica d'art anava precisament a camuflar aquestes relacions de poder desiguals, i a presentar l'estètica i el gaudi de l'art com a regions de puresa ideològica i de neutralitat intel·lectual. Berger basa una part de l'argumentació en la filosofia de Walter Benjamin sobre l'obra d'art, ja que la seva reproductibilitat n'ha causat també una democratització del discurs interpretatiu.
Ara bé, el revers fosc d'aquesta democratització de la propietat i la cultura material és que ens ha transformat en consumidors abans que en subjectes, i el llenguatge de la publicitat ha acabat colonitzant la funció de perpetuador de l'estatus social que ocupava l'art per encàrrec al llarg de la història. Mentre que la pintura a l'oli arriba a un punt culminant de representació de l'estatus econòmic, acompanyant l'ascens de la burgesia com a classe dominant, la publicitat crea una il·lusió de satisfacció permanentment ajornada cap a un moment futur, i gràcies a aquesta operació mental que opera en els espectadors aconsegueix paralitzar l'acció política i la realització d'una democratització completa. L'autor aconsegueix crear totes aquestes connexions ideològiques amb una argumentació sòlida i extremadament concisa, que en tot moment recorre al suport visual de les imatges proposades com a exemple de les operacions mentals i polítiques que està descrivint. Si bé el tipus de material visual que proposa a l'últim capítol és més fruit de la cultura impresa als diaris i revistes de l'època, i avui dia n'hauríem de buscar equivalents a la cultura digital, el raonament continua encara vigent, i és indiscutible que Ways of Seeing és un clàssic i va posar les bases per entendre la història de l'art en clau contemporània.
Continguts: El llibre conté set assajos o capítols, tres dels quals - els parells - consten tan sols de material visual que els lectors han d'interpretar a la llum dels textos dels altres capítols. El capítol 1 planteja la qüestió de la interpretació de l'art com a perspectiva i punt de vista sobre una realitat material i un context històric concrets, i denuncia el discurs tradicional que pretenia justificar una determinada visió de l'obra d'art, amagant el rerefons capitalista que acompanya la producció i consum de determinades imatges. El capítol 3 fa una reflexió sobre la representació del gènere a través de la història de l'art i planteja la famosa qüestió de la "mirada masculina": com al llarg de la història de l'art l'exposició dels nus femenins ha contribuït a la perpetuació de l'estereotip del poder masculí i la submissió femenina, que representa la dona com a objecte de gaudi i possessió per part de l'home adinerat. El capítol 5 analitza la consolidació de la pintura a l'oli com a forma dominant en l'art occidental a partir del segle disset, i la relaciona amb l'aparició del mercat de l'art, l'eclosió del colonialisme i l'aspecte performatiu de l'exposició de riquesa, propietat i estatus social. Finalment, el capítol 7 analitza la continuïtat que suposa el món de la publicitat en el present respecte dels codis visuals que instaurava la pintura a l'oli, i analitza les similituds i les diferències entre totes dues formes de representació.
M'agrada: La forma com el text i la imatge es necessiten mútuament per reforçar l'argumentació, en especial certs exemples històrics que aporta Berger a l'explicació i que contribueixen a una exposició d'idees francament eloqüent i entenedora.
 |
| Imatge de Freepik |
