L'ull a la porta (#605)

- És... incomprensible - va dir en Manning finalment -. I no vull dir que vós no ho pugueu copsar perquè no hi heu estat. El que vull dir és que jo mateix no ho puc copsar i sí que hi he estat. No puc treure'n l'entrellat. 

L'ull a la porta, de l'autora anglesa Pat Barker, és la segona entrega de la trilogia de novel·les de la Regeneració, i va aparèixer dos anys després de Regeneració, l'anterior entrega. L'ull a la porta continua desenvolupant les històries dels mateixos personatges, però se centra especialment en les vicissituds d'en Billy Prior, que al final de la novel·la anterior havia quedat exempt de tornar al front per motius de salut, i ara treballa per a un departament d'intel·ligència que depèn del Ministeri de Municions. Una de les tasques que se li encomanaran és que investigui un cercle d'insurgents pacifistes i objectors de consciència, que amenacen a obstaculitzar el curs de la guerra entorpint el funcionament de la indústria de les municions. Prior ha estat seleccionat per a aquesta feina precisament pels seus orígens, ja que per perseguir els dissidents haurà d'apropar-se a persones amb qui s'havia criat de petit, i que el miraran amb desconfiança per haver canviat de bàndol. 

A través d'aquesta trama, la novel·la ens presenta la brutalitat de les tortures que van patir els pacifistes i objectors a les presons britàniques, i ens endinsa en un argument de misteri, que resulta una lectura absorbent però que m'ha sorprès perquè és molt diferent del to més introspectiu de Regeneració. A més a més, assistim també a les vicissituds entrellaçades d'uns altres dos personatges: d'una banda, l'oficial Charles Manning, que iniciarà una relació sexual amb Prior, i que es veurà afectat d'una paranoia creixent al voltant d'uns anònims que l'amenacen amb l'exposició pública de la seva homosexualitat i, d'altra banda, un vell conegut de l'anterior novel·la, el doctor Rivers, que farà teràpia a Manning i Prior, aquest cop a Londres. Així doncs, ens trobem lluny del front però, com passava a l'altra novel·la, els protagonistes hauran d'afrontar les seqüeles psíquiques del seu trauma de guerra, juntament amb la pressió psicològica que han de suportar al món de la rereguarda, en què l'ambient d'assenyalament públic i la persecució dels elements antipatriotes anirà transformant-se poc a poc en un malson col·lectiu. 

La trama tal com se'ns presenta a la novel·la pot semblar exagerada, però precisament els seus elements més estranys giren al voltant de dos episodis que són totalment reals i històricament documentats. Un d'ells és l'acusació i condemna d'una treballadora, Alice Wheeldon, per un suposat complot per assassinar el primer ministre Lloyd George, que va resultar ser un muntatge basat en un fals testimoni. Barker utilitza aquest cas però en canvia els noms, per fer que la treballadora en qüestió, aquí una antiga sufragista anomenada Beattie Roper, interactuï amb el fictici Billy Prior. L'altre episodi autèntic és el pànic per la conspiració dels quaranta-set mil, un suposat complot alemany per desestabilitzar la societat britànica fent públiques les identitats de quaranta-set mil homosexuals britànics entre els quals hi havia figures molt prominents de la política i la cultura. El cas va arribar a judici a partir d'un article difamatori que es va publicar en un diari propietat del parlamentari Pemberton Billing al voltant d'una producció de Salomé d'Oscar Wilde. La demanda per libel de l'actriu Maud Allan va acabar amb la victòria de Billing als tribunals, gràcies al testimoni de Lord Alfred Douglas a favor de la defensa, que va tenir com a resultat la destrucció de la reputació de Robbie Ross, que havia estat amic íntim i amant d'Oscar Wilde. 

La novel·la, per tant, se centra no tant en la imatge patriòtica que Gran Bretanya dirigeix a l'exterior en temps de guerra, sinó en la persecució de l'enemic intern, i "l'ull a la porta" que apareix al títol fa referència a la vigilància constant a què són sotmesos els presoners a través d'un espiell que tenen a la porta de la cel·la pintat perquè sembli un ull, així com al constant monitoratge per part del govern dels dissidents en forma d'objectors de consciència, pacifistes, feministes i socialistes, que perceben la maquinària de la guerra com una font d'opressió. Al voltant d'aquest conflicte també hi ha un element de classe molt evident, i és que el govern i l'exèrcit està en mans de les classes privilegiades, mentre que les classes baixes perceben com la seva situació econòmica arriba a fer-se insostenible. Prior es trobarà entre dos aigües en aquest conflicte, perquè notarà que no pertany amb certesa a cap dels dos móns: d'una banda, comparteix aquests orígens socials humils, però d'altra banda ha aconseguit escalar socialment gràcies a la seva formació acadèmica i militar. A més a més, l'accent en la vigilància i el monitoratge és una metàfora poderosa durant tota la novel·la, perquè no sols té aquest nivell polític més obvi, sinó que també presenta un nivell psicològic, pel que fa a la introspecció mateixa que els pacients han de fer sobre ells mateixos durant les sessions de teràpia. 

Pel que fa a les teràpies amb Rivers, aquest cop Prior haurà de fer front a la dissociació que arrossega des de la seva experiència al front, i que li provoca estats de fuga en què una versió de si mateix actua pel seu compte sense que ell després en recordi res. La trama sembla un punt rocambolesca per començar, però a mesura que la teràpia de Rivers es vagi desenvolupant, arribarà a adquirir tot el seu sentit, fins a un desenllaç que a mi personalment m'ha semblat força rodó. Com també passava a Regeneració, en aquesta segona entrega també hi trobarem la presència de Sassoon com a pacient de Rivers, tot i que aquí només hi apareixerà breument a la secció final de la novel·la, i com també passava al segon volum, Sassoon esdevindrà un mecanisme narratiu que actuarà de contrast per a Prior, una mena de reflex sa i equilibrat per a les parts més pertorbades de la psique del protagonista. L'ull a la porta m'ha semblat una novel·la molt rodona, igual d'interessant i profunda que la seva predecessora. Si bé Regeneració es pot llegir de forma independent, sí que es cert que L'ull a la porta depèn del context que ja ha estat exposat a l'anterior novel·la, i continua amb la trajectòria dels personatges i el seu desenvolupament psicològic. M'ha deixat amb moltes ganes de llegir la tercera entrega de la trilogia. 

Sinopsi: Durant la primavera i l'estiu de 1918, l'oficial Billy Prior treballa per a un departament governamental dedicat a la intel·ligència. Gràcies als seus contactes a l'exèrcit, intenta intercedir a favor de Beattie Roper, que es troba a la presó acusada falsament de conspirar contra la vida del primer ministre però, a la vegada, rep l'encàrrec de buscar i entregar el cap del cercle dissident, que resulta ser un amic seu d'infància. El seu conflicte de lleialtats s'anirà agreujant a mesura que entri en un estat dissociatiu amb episodis amnèsics. D'altra banda, un altre oficial, Charles Manning, entrarà en una relació ambigua amb Prior, a cavall entre l'atracció sexual i el menyspreu de classe. A la vegada, el doctor Rivers els atendrà a tots dos, mentre ell també afronta els seus propis conflictes interns. 

M'agrada: M'ha semblat una novel·la molt intrigant, i amb un to i un ritme força diferents de l'anterior entrega de la trilogia. El primer volum em va agradar tant que m'esperava que aquesta segona part em decebés, i no: m'ha semblat del tot rodona, sobretot a mesura que arribem al desenllaç. 

Regeneració (#604)

El tracte, va pensar en Rivers, mirant-se Abraham i Isaac. El que fonamenta totes les societats patriarcals. Si tu, que ets jove i fort, m'obeeixes a mi, que sóc vell i feble, fins i tot a l'extrem d'estar disposat a sacrificar la vida, aleshores quan sigui el moment heretaràs pacíficament, i podràs exigir la mateixa obediència als teus fills. Però estem trencant el pacte, va pensar en Rivers. Per tot el nord de França, en aquest mateix moment, en trinxeres i forats i cràters inundats, els hereus morien, i no d'un en un, mentre els ancians, i les dones de totes les edats, s'aplegaven i cantaven himnes. 

Aquesta novel·la de l'autora anglesa Pat Barker es va publicar el 1991, i és el primer volum de la seva aclamada trilogia de novel·les sobre la primera guerra mundial. D'entrada no sabia ben bé què esperar-ne, perquè la recreació històrica des del punt de vista contemporani sempre afronta el risc de voler llegir dins del passat valors i interpretacions actuals i, d'altra banda, Barker s'aventura a barrejar esdeveniments que van passar a la vida real a personatges històrics amb línies argumentals totalment fictícies. A diferència de Strange Meeting de Susan Hill, que es mantenia estrictament en el pla de la ficció, l'abast de la novel·la de Barker és molt més ambiciós, i per això la idea em semblava d'entrada força més arriscada. Després de llegir la novel·la, puc dir que el resultat m'ha semblat del tot rodó, i que Barker aconsegueix un equilibri magnífic entre la recreació de l'època i la mentalitat dels personatges que descriu, i la introducció d'un element d'anàlisi crítica i d'interpretació sobre els fets que s'estan esdevenint, a través de les reflexions privades i personals del doctor Rivers que, com a antropòleg a més de psiquiatre, està capacitat per analitzar el canvi de paradigma i la crisi de valors generalitzada que suposa l'impacte de la primera guerra mundial per a la cultura i la societat britàniques. 

L'argument basat en els fets reals gira al voltant de l'ingrés a l'hospital psiquiàtric de Craiglockhart, a la ciutat d'Edimburg, del poeta i escriptor Siegfried Sasson (1886-1967) l'estiu de 1917. La novel·la arrenca amb la seva declaració pública contra la guerra, que va sacsejar la política britànica durant aquell estiu. Per evitar-li el consell de guerra i l'escàndol públic, el seu amic i també poeta Robert Graves (1895-1985) mou contactes a l'exèrcit per tal que el declarin malalt mental, víctima de neurosi de guerra, i rebi tractament com a tal. Aquesta decisió va comportar dues coneixences importants per a Sassoon: la del psiquiatre W. H. R. Rivers (1864-1922), encarregat de fer-li teràpia, i que es convertiria en amic i mentor, i la del poeta Wilfred Owen (1893-1918), que rebria l'encoratjament i el mestratge de Sassoon a l'hora d'escriure poesia. D'altra banda, mentre dura aquesta estada de Sassoon i Owen a l'hospital, trobem diversos personatges ficticis, metges i pacients, que van exposant diferents experiències de guerra, marcades totes elles pel trauma i la capacitat o incapacitat d'adaptar-s'hi. El personatge fictici que té més protagonisme és l'oficial Billy Prior, pacient de Rivers afectat de mutisme i que d'entrada demostra una actitud de ressentiment i rebel·lió contra els superiors, en part pels seus orígens socials humils. En una de les seves escapades a ciutat, Prior iniciarà una relació amb una treballadora d'una fàbrica de munició, la Sarah, i tots dos ens oferiran una visió de la guerra des del punt de vista de les classes socials menys afavorides. 

Més que tenir un argument clarament definit, la novel·la ens va portant d'un personatge a l'altre a través de les seves converses els uns amb els altres, algunes en el context de les teràpies de la parla que reben els pacients i d'altres al nivell de les relacions personals que estableixen. L'acció se situa lluny del front, però tots els personatges s'hi acaben referint en primera persona, i els traumes de tots ells acaben sorgint a la superfície a través de les converses amb Rivers, tot i que sempre amb reticències. El terapeuta acaba esdevenint el punt de connexió entre tots ells i també l'intèrpret que ens va aclarint, als lectors, els orígens psíquics, però també socials i culturals, dels trastorns que estan patint els soldats. Mantenir aquest personatge com a punt de vista principal de la novel·la m'ha semblat molt bona idea, també sobretot quan, de cara al final de la narració, es planteja com la relació amb Sassoon, els mètodes sàdics propers a la tortura d'altres doctors de l'època que coneix de primera mà, i els seus propis estudis antropològics amb indígenes de la Melanèsia acaben afectant la seva percepció de si mateix, i del paper que juga com a professional dins l'exèrcit i engranatge de la maquinària bèl·lica. 

Barker planteja, a través dels seus personatges, la gran crisi de valors que afronta la societat britànica durant la primera guerra mundial, especialment punyent en el cas dels homes joves: educats en la repressió de les emocions i en l'obediència cega a l'autoritat, que esdevenen qüestions d'honor, el trauma de guerra comença a destapar les zones grises d'aquest tipus de plantejament. L'homosexualitat masculina estava perseguida penalment, però a la vegada, els adolescents de classe mitjana i alta se socialitzaven en escoles privades només per a nois, en un ambient de camaraderia masculina que després es reproduiria a l'exèrcit. Per als que es reconeixien homosexuals, la seva identitat esdevenia un tabú perillós que només podien expressar en llenguatge en clau. Aquesta, però, és només una part de la imatge de conjunt: el conflicte afecta el concepte mateix de masculinitat i com la societat el transmet, i per això a través de la novel·la veurem com l'hospital de guerra posa sobre la taula les tribulacions d'unes masculinitats profundament vulnerades. La síndrome d'estrès posttraumàtic, que tot just aleshores es comença a descobrir i tipificar mèdicament, comença a presentar punts en comú molt clars amb el que durant el segle dinou s'havia diagnosticat (exclusivament a les dones) com a histèria, una condició nerviosa lligada a l'ansietat per confinaments forçats, la manca de control sobre la pròpia vida i el sentiment d'absoluta incertesa que se'n deriva. 

A la vegada, aquest conflicte amb la masculinitat esdevé polític quan es planteja en termes generacionals: els soldats que tornen del front, entrenats per esdevenir herois i sacrificar les seves vides, es veuen infantilitzats constantment en el context de l'hospital i agreujats per la generació que els ha enviat a la guerra des de la seguretat de la rereguarda, mentre que el trauma del supervivent els deixa sempre amb el sentiment de no haver estat a l'alçada de les circumstàncies. En aquest context, la inclinació de Rivers per la teoria i els mètodes freudians sembla totalment encertada: com passa a les novel·les europees de tombant de segle, plenes de famílies respectables en què el pare exerceix l'autoritat de forma implacable i la mare esdevé emblema d'una feminitat sense màcula, basada en la cura i l'amor, la necessitat simbòlica de matar el pare es transforma en un imperatiu de supervivència en aquest imaginari cultural. Al principi de la novel·la la fixació de Rivers a preguntar per les relacions de tots els pacients amb el pare, i les seves reflexions sobre el seu propi cas, em va semblar un punt forçada, però a mesura que la novel·la avançava la metàfora anava estenent el seu catàleg complet de significats. El pare no és tan sols el progenitor; també és representat en el metge i en el superior a l'exèrcit, en últim terme en el cap d'estat que representa una nació en guerra i exigeix lleialtat dels seus súbdits; també és el Déu cristià, ben present a l'imaginari col·lectiu de l'època, que exigeix els rigors del sacrifici però sense revelar-ne una motivació racional. 

Regeneració és una molt bona novel·la, que durant la lectura pot semblar un punt desarticulada, composta més de fragments d'escenes i converses, visions diverses, relats de records i interpretacions de somnis tant de Rivers com dels seus pacients, que no pas amb un fil argumental definit des del principi. Tot i així, crec que és una aposta formal que escau molt bé en el context de l'hospital psiquiàtric durant la guerra i la forma en què tant metges com pacients han d'afrontar una situació terrible que sacseja profundament les seves conviccions més arrelades i per a la qual no perceben cap mena de precedent. M'ha agradat llegir-la després d'haver llegit la trilogia de Sherston, amb el context dels esdeveniments reals fresc a la memòria, però d'altra banda les addicions fictícies també m'han semblat força interessants. Molt recomanable per a interessats en el tema. 

Sinopsi: De juliol a novembre de 1917, el poeta anglès Siegfried Sassoon va ingressar a l'hospital psiquiàtric de Craiglockhart, a causa de la seva declaració pública pacifista, per la qual es negava a tornar al front en senyal de protesta contra la guerra. El seu metge, el doctor Rivers, comença a fer-li teràpia convençut que està perfectament sa, i amb l'objectiu de fer-lo tornar al front com més aviat millor. Paral·lelament, assistim a les inquietuds professionals de Rivers, sacsejades pel seu contacte amb molts altres pacients i metges, així com a les vicissituds d'un oficial traumatitzat, Billy Prior, que menysprea els metges mentre inicia una relació amorosa amb una noia fora de l'hospital. 

M'agrada: Pat Barker aconsegueix un molt bon equilibri entre la recreació i la ficcionalització de l'època històrica, d'una banda, i la interpretació contemporània i més desapassionada dels fets, que queda prou clara a través de la veu distanciada i professional del metge Rivers. El tractament d'aquest personatge, amb un conflicte intern molt subtil però que va prenent força a mesura que avança la narració, m'ha semblat dels punts més forts de la novel·la. 

Taurons en temps de salvadors (#603)

Quantes nits vam passar així? Quant de temps vaig ser prou estúpid per pensar que érem indestructibles? Però vet aquí el problema que té el present, que no és mai allò que sostens a les mans, sinó només allò que mires, més tard, des d'una distància tan gran que el record és com una profusió d'estels a l'altre costat de la finestra a hora foscant. 

La novel·la Taurons en temps de salvadors va ser una de les sensacions literàries de l'any 2020, i és el debut de l'autor afroamericà Kawai Strong Washburn, nascut i criat a les illes de Hawaii. La novel·la ens presenta un realisme descarnat, que retrata fidedignament la desfeta econòmica que va suposar per als habitants de l'illa el desmantellament de les explotacions de canya de sucre i l'auge del turisme com a principal activitat econòmica a les illes: aquesta crisi se'ns transmet a través de les vicissituds del matrimoni Flores, que ha d'anar encadenant diverses feines precàries l'una rere l'altra per poder criar els seus fills i donar-los l'oportunitat d'estudiar al continent. La tensió entre la pobresa i la incertesa en què viuen els natius hawaians i el món d'oportunitats que ofereix la societat blanca al continent - a voltes durant la lectura de la novel·la costa fer-se a la idea que estem parlant de ciutadans d'un mateix país sota una mateixa constitució, i no de països diferents - és un dels conflictes principals que ens plantejarà la novel·la, i que els tres fills de la família Flores hauran d'aprendre a afrontar. D'altra banda, la novel·la també es basteix sobre un rerefons mític i màgic, en què els fenòmens sobrenaturals i inexplicables de què participa la família esdevenen una metàfora de la idea de la llar i la possibilitat d'arribar a guarir les ferides que ha deixat el colonialisme a la seva terra. 

Així doncs, l'estructura mítica de la narració se'ns presenta ben bé des del principi, i a través de les quatre seccions en què es divideix el relat: primer de tot assistim a la formació de l'heroi, després al seu auge i caiguda, finalment a la possibilitat oberta del seu renaixement. Tot i aquestes línies argumentals que al principi semblen molt clares, la novel·la ens porta tot sovint en direccions inesperades, i en concret la segona meitat representa un viratge important respecte a les bases plantejades a la primera meitat. Quan té set anys, en Nainoa Flores pateix una experiència sobrenatural, en caure al mar des d'una embarcació i ser rescatat pels taurons, que el tornen a la seva família. La família interpreta aquest signe com un missatge dels déus, que queda confirmat quan en Noa comença a mostrar la seva habilitat per guarir la gent miraculosament. Els guariments màgics suposen una font d'ingressos inesperada per als Flores, mentre que en Noa i la seva mare consideren que, més enllà del guany individual, aquesta capacitat màgica implica una oportunitat de salvació col·lectiva per al poble hawaià. Tanmateix, aquesta missió salvífica comporta unes conseqüències doloroses per a l'escollit, i els seus dos germans, en Dean i la Kaui, comencen a sentir-se recelosos pel tracte de favor que rep en Nainoa per part dels pares. 

La novel·la s'articula al voltant del contrast entre tots dos tipus de vida: una de més autèntica, lligada als sabers i les tradicions ancestrals i a la presència mística dels déus de les illes, que esdevenen metàfora de l'arrelament a la llar i la pervivència de la tradició cultural per als natius de les illes; l'altra és l'estil de vida americà, basat en la societat de consum capitalista que s'imposa sobre la terra a través de la colonització i l'explotació econòmica, i amb el pas dels anys desemboca en la turistificació massiva de les illes i la subordinació de tots els treballadors que hi viuen a un esquema econòmic que els condemna a una precarietat perpètua. La segona part, en què tots tres germans es troben separats, estudiant a la universitat en diferents punts de la costa oest del continent, és un dels moments més forts de la narració, quan els veiem cadascun pel seu compte intentant viure la vida en els seus propis termes, allunyats de la llar i les seves ressonàncies mítiques, però a la vegada profundament desarrelats i perduts en un món en què no acaben d'encaixar i són tractats des dels estereotips racistes dels blancs. Cadascun d'ells respondrà a la crida de la llar de formes diferents i profundament personals, i els seus camins vitals ens portaran a un desenllaç que no acaba de lligar del tot els caps solts de la narració. 

La tensió entre els germans, primer mentre es crien junts i després d'adults ja separats, és un dels fils conductors més potents de l'obra, especialment per part d'en Dean i en Nainoa, els dos nois, que responen molt més, al meu parer, als arquetips mítics que representen - l'heroi i el seu nèmesi, els germans enfrontats per l'amor dels pares/déus - que a les exigències de la novel·la psicològica. En aquest sentit el personatge de la Kaui queda una mica desaprofitat, i el seu rol en la narració no acaba de quedar del tot clar. Pel que fa a la segona meitat del llibre, algunes de les decisions dels protagonistes m'han semblat difícils d'explicar, i més imposades per conveniència de l'argument que no pas plausibles a la vida real. En general, és una lectura que m'ha deixat amb impressions barrejades: la combinació d'elements realistes i màgics m'ha semblat ben equilibrada, mentre que l'argument centrat principalment en la relació entre germans i les dinàmiques familiars crec que és una decisió molt intel·ligent. D'altra banda, el conflicte principal que es planteja entre arrelament i desarrelament i les conseqüències que provoca en la vida dels fills crec que es podria haver explorat més, i el gir de guió al bell mig de la novel·la, que domina sobre la segona part, no m'ha acabat de convèncer. En resum, Taurons en temps de salvadors és una novel·la que em sembla reeixida i entenc l'èxit internacional que ha tingut des de la seva publicació; tanmateix, tot i que he gaudit molt de la lectura, el desenllaç de la novel·la i algunes de les decisions narratives se m'han fet difícils de comprendre. 

Sinopsi: A mitjans dels anys noranta, i en plena crisi econòmica a les illes de Hawaii pel col·lapse de la indústria de la canya de sucre, la família Flores es veu sacsejada per un fet sobrenatural: el fill del mig, en Nainoa, és rescatat de morir ofegat per uns taurons que el retornen a la seva família, i que la comunitat interpreta com un signe de benedicció per part dels déus. En Nainoa començarà, a partir d'aquest moment, a mostrar capacitats màgiques de guariment i una connexió especial amb els animals, cosa que beneficiarà econòmicament la família, però que provocarà el ressentiment dels seus dos germans, en Dean i la Kaui. 

M'agrada: L'aposta per l'estructura mítica de la narració, l'ús del realisme màgic i, sobretot, la dinàmica entre els dos germans, Dean i Nainoa, que respon a aquestes exigències arquetípiques fins al final de la narració. 

No m'agrada: Els arcs narratius dels dos germans d'en Nainoa, en Dean i la Kaui, queden una mica desaprofitats i desdibuixats, especialment a partir de la segona part, en part a causa del gir de guió que tenim a mitja novel·la, que a mi no m'ha acabat de fer el pes. 

Srebrenica no s'oblida (2)

30 anys després del genocidi a Srebrenica, la memòria continua essent necessitat. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/ens-van-matar-per-a-res-srebrenica-trenta-anys-despres-del-genocidi/

https://www.ara.cat/editorial/srebrenica-gaza_129_5440719.html

Història de la lletjor (#602)

Segons Carl Gustav Jung (al seu assaig sobre l'Ulisses de Joyce, de 1932), el que és lleig avui és senyal de grans transformacions futures. Això significa que el que demà serà apreciat com a gran art avui dia podria semblar desagradable, i que el gust va endarrerit respecte de l'aparició del que és nou. 

L'assaig sobre la lletjor del filòsof i semiòleg italià Umberto Eco (1932-2016) és la segona part de la seva Història de la bellesa, i d'alguna forma ambdós volums es necessiten i s'emmirallen l'un a l'altre. Si l'anterior volum era un diccionari visual sobre les idees estètiques a través de la història, ara se'ns presenta el seu contrapunt resistent i contestatari, totes aquelles imatges que a través de la història s'han utilitzat intencionadament per posar en qüestió aquest discurs dominant. D'entrada, l'assaig comença amb la problematicitat de la definició de lletjor: partim d'una definició negativa, dependent del que es considera bellesa en un determinat moment històric o ambient cultural, i la lletjor hauria de ser tot allò que s'hi contraposa. Tanmateix, la definició pot ser encara una mica més problemàtica que això: a través de la història de la lletjor, veiem com aquest concepte no és un significant buit, sinó que transmet un determinat missatge en funció del context històric i cultural, des de la percepció i l'experiència de l'autèntic horror, com poden ser la crueltat o el sadisme, o les representacions intencionades de l'enemic com a abjecte o deformat per ressaltar les qualitats o virtuts ètiques de qui observa, passant per l'ús recreatiu i festiu de la lletjor en el seu vessant més rupturista i carnavalesc, fins a manifestacions contemporànies, com el kitsch o el camp, en què una noció objectiva de bellesa o de veu autorial sobre el tema ha passat a la història. 

En tot cas, el que queda clar a partir d'aquesta lectura és que la lletjor tal com apareix a la història de la creació artística té un vessant polític inqüestionable: com passa amb la ideologia, que se'ns transmet a través de la cultura però que no percebem com a problemàtica fins que no és contestada, l'aparició de la lletjor a l'art i la literatura apunta al caràcter construït de la noció de bellesa de cada moment històric. Mentre que la bellesa és estandarditzada i normalitzada a través d'uns determinats tòpics i cànons que ens mostra com hauria de ser el cos bell en cada moment, el romanticisme introdueix, a través de l'individu lleig o deforme, un principi d'individuació, d'originalitat, difícilment reduïble a un personatge tipus. La culminació d'aquest procés arribarà en el període de la industrialització, amb les avantguardes i l'exaltació de la lletjor com a crítica a la societat burgesa. Fins arribar a aquest punt haurem passat per una progressiva laïcització de la noció del mal i de l'enemic: des de l'estètica del terror a l'edat mitjana, que es basa en la demonització de l'enemic sobrenatural, amb l'arribada de l'edat moderna anirem veient la construcció de l'enemic intern, per exemple en la caça de bruixes. Posteriorment, la Il·lustració ens portarà a un creixent cientifisme que mostrarà contradiccions en el discurs oficial: rere la fascinació aparentment desinteressada pels prodigis de la natura i l'anatomia, s'anirà construint un interès pel tipus criminal que portarà a classificacions racistes i classistes, i que contribuirà també a les persecucions antisemites. 

Un altre exemple d'aquest ús de la lletjor com a arma política és el de la misogínia: el cos de la dona també serà examinat pels autors masculins que tenen l'última paraula respecte l'obra d'art o literària, i l'envelliment de la dona, o la figura tipus de la vella desfigurada com a contrapunt a la donna angelicata seran una constant també a partir de l'edat moderna. En aquest volum, però, la selecció de textos de l'equip editor és força més àmplia que en el volum sobre la bellesa, en què la mirada és exclusivament masculina: aquí, a l'antologia de textos i imatges, hi trobarem unes quantes dones autores, i en tot cas la visió resulta una mica més àmplia que en l'anterior volum. Si cal comparar-los, val a dir que el plantejament és molt similar a tots dos llibres, i que el recorregut històric que proposen és gairebé idèntic: per exemple, el capítol dedicat al concepte de "sinistre" a la Història de la lletjor és un contrapunt interessant al capítol sobre el concepte de "sublim" a la Història de la bellesa, i passa el mateix amb d'altres moments de l'exposició. Sí que és cert que hi ha moments de l'exposició que se solapen o es repeteixen; tanmateix, la selecció de textos m'ha semblat força variada, i molt aclaridora dels conceptes que se'ns exposen. Igual que passava amb la seva predecessora, la Història de la lletjor és un volum que està pensat per ser consultat, i la selecció de textos i d'imatges que se'ns presenten respon a la perfecció a la seva intenció didàctica. 

Continguts: Després d'una breu introducció, el primer capítol ens inicia a la noció de la lletjor vista pels antics. El segon capítol introdueix la visió cristiana sobre la passió i el martiri. El capítol tres amplia la visió medieval amb les aproximacions a l'infern, el diable i la fi del món. El capítol quatre ens introdueix al món dels bestiaris medievals, en què els viatges meravellosos creen la noció de prodigi natural, que comença a allunyar-se de l'imaginari sobrenatural. El capítol cinquè analitza l'obscenitat, la comicitat i la caricatura, des de temps antics fins a temps moderns. El capítol sisè està dedicat a la representació de la lletjor en la dona des de l'antiguitat també fins al barroc. El capítol setè analitza l'evolució de la imatge del diable un cop es comenci a secularitzar i a individualitzar la seva percepció, i també entrarà en el tema de la demonització de l'enemic. El capítol vuitè entra en la descripció de pràctiques sàdiques a través de l'art i la literatura, sovint associades al satanisme i la bruixeria. El capítol novè està dedicat al creixent interès científic per les deformitats i anatomies curioses, que portaran a una creixent secularització en la construcció de l'enemic. El capítol deu està dedicat al romanticisme, que redimeix la lletjor a l'hora de presentar-la com a símbol de distinció i individualitat, i acaba en idealitzacions de la malaltia i la mort. El capítol onzè està dedicat al concepte de "sinistre". El capítol dotze se centra en l'era de la industrialització i en la lletjor associada a l'ambient industrial i urbà com a crítica social, i analitza també el decadentisme estètic com a part d'aquest fenomen. El capítol tretze analitza l'apoteosi de la lletjor sota el signe de les avantguardes. El capítol catorze entra en els conceptes del kitsch i el camp com a desenvolupaments posteriors d'aquesta pèrdua de referents estables de significat. El darrer capítol actua com a conclusió de la reflexió, i explora manifestacions de la lletjor en la contemporaneïtat i possibles sentits que se li poden donar. 

M'agrada: M'ha semblat una mica més complet que el volum precedent. M'ha agradat sobretot la continuïtat proposada entre filosofia, literatura i art, que dona una perspectiva força completa del que impliquen els canvis culturals a través de la història. 

Història de la bellesa (#601)

Pot ser que, més enllà de diferents concepcions de la bellesa, hi hagi unes regles úniques per a tots els pobles i en tots els temps. En aquesta obra no ens entossudirem en l'intent de buscar-les i trobar-les totes, sinó que ens dedicarem més aviat a posar llum a les diferències. Haurà de ser el lector qui busqui la unitat que roman en aquestes diferències. Aquest llibre parteix del principi que la bellesa no ha estat mai quelcom absolut i immutable, sinó que ha anat adoptant diferents rostres segons l'època històrica i el país: i això és aplicable no tan sols a la bellesa física (de l'home, de la dona, del paisatge), sinó també a la bellesa de Déu, dels sants o de les idees. . . 

Aquest assaig visual del pensador italià Umberto Eco (1932-2016) en col·laboració amb Girolamo de Michele es va publicar per primer cop l'any 2004, i és una aproximació divulgativa a la història de les idees estètiques, més pensat com a obra de consulta que per llegir sistemàticament. No s'hauria de confondre amb una història de l'art, tot i que en podria ser un complement perfecte, ja que la Història de la bellesa és un esbós sobre la filosofia de l'art, és a dir, sobre com la idea o la noció del que és bell en una determinada època dona forma a la cultura d'un determinat lloc, al que col·lectivament es considera acceptable i de bon gust. Precisament per això la idea de bellesa és difícilment destriable de nocions ètiques i metafísiques, de marcs de creences més amplis sobre el que es considera veritat o objectiu en un determinat moment i en una cultura dominant. En aquest sentit l'enfocament de l'estudi no ens hauria de sorprendre: Eco i de Michele se centren exclusivament en la cultura occidental i des d'un punt de vista eminentment masculí i privilegiat, però val a dir que l'art que se'ns ha anat transmetent al llarg dels segles des de les institucions de poder ens ha vingut precisament d'aquesta cultura dominant. 

Ara bé, l'exposició dels autors fa molt per, si més no, desestabilitzar aquesta percepció homogènia i aparentment inamovible que ens arriba de l'art a través de la història. A través de múltiples textos que es van fent servir de contrapunt els uns als altres, i que il·lustren els fils de les argumentacions i de les explicacions tan bé com les imatges mateixes, l'assaig posa l'accent precisament en la mutabilitat de conceptes que tot sovint s'han considerat objectius. L'assaig mostra com el concepte de bellesa canvia a través de la història perquè determinar el que és bell és un acte essencialment subjectiu, i ja des de l'antiguitat grega es defineix el que és bell com "allò que és estimat", en una expressió que posa l'accent en l'acte de percebre per part del subjecte. No serà, però, fins a la Il·lustració, a partir del segle divuit, que es començarà a sistematitzar una teoria estètica basada en la percepció del subjecte. D'aquesta forma, el text s'entreté especialment a mostrar com diversos conceptes que aparentment tenen unes bases teòriques clares van evolucionant al llarg de diversos períodes històrics, i també a mostrar tensions i contradiccions entre ideals estètics oposats en el mateix període històric, cosa que es fa especialment evident als capítols dedicats als segles dinou i vint. Tot i així, aquesta voluntat dialèctica i de contrast recorre tot el text sencer, i és molt interessant de notar especialment a l'edat mitjana, l'anàlisi de la qual sovint tendeix a caure en simplificacions i reduccions, i que Eco analitza amb la seva habitual expertesa. 

Un altre element que cal destacar de l'anàlisi és que l'ordre de l'exposició no és estrictament cronològic. Tot i que sí que hi ha una progressió cronològica al llarg de tot el llibre, d'uns capítols a uns altres, l'exposició és principalment temàtica. A través de la història de l'art europeu, dins de cada tema tractat els autors fan salts cronològics que ens porten a contrastar diferents visions que s'han tingut sobre la mateixa idea en diferents etapes històriques, o entre diferents moviments artístics en el mateix període històric. El resultat és una mena de diàleg sincrònic, a través de les èpoques i dels països, que suggereix idees i interpretacions en determinats moments, però que deixa les preguntes obertes perquè els lectors les puguem anar ponderant. Per exemple, Nietzsche apareix tot just al començament del llibre, als capítols dedicats a la Grècia antiga, per no tornar a aparèixer més en tot el llibre; la transició de l'antiguitat a l'edat mitjana és quasi imperceptible i, molt més endavant en el text, quan arriba a la descripció del concepte de sublim ja al segle divuit, l'exposició torna als grecs per recordar-nos la Poètica d'Aristòtil. Aquests salts cronològics no enfarfeguen el text, més aviat al contrari, el doten d'un dinamisme i d'un ritme particular, que fa la lectura especialment amena i suggeridora. 

Continguts: Després d'una breu introducció, els dos primers capítols estan dedicats a l'antiguitat clàssica i a la lectura que en fa Nietzsche; el tercer capítol ens porta de l'ideal de proporció de l'antiguitat grega a l'edat mitjana; els capítols quatre, cinc i sis analitzen diversos aspectes de la cosmovisió medieval, i els capítols set, vuit i nou ens porten del segle quinze al disset. A partir del capítol deu, entrem als ideals estètics dels segles divuit i dinou; el capítol onze analitza el concepte de "sublim"; el capítol dotze exposa els ideals del romanticisme; i el capítol tretze entra en les reaccions a aquests moviments, com el decadentisme i el simbolisme. Els quatre darrers capítols són més aviat temàtics, i ens porten de les acaballes del segle dinou al vint: el capítol catorze se centra en el concepte d'objecte i en la bellesa que es deriva de la nova mentalitat burgesa de la mà de la industrialització; el capítol quinze se centra en el concepte de màquina; el capítol setze entra en l'abstracció a partir de la idea de matèria i, finalment, el capítol disset analitza el nou concepte de bellesa que neix de la cultura de la comunicació de masses i la societat de consum. 

M'agrada: M'ha agradat l'aposta del text pels contrastos i les contradiccions, lluny de presentar èpoques històriques com si es tractés de blocs monolítics de pensament, i el fet de fer dialogar autors de diferents èpoques al voltant de cada tema. 

Angelari il·lustrat

Ara llegeixo la Història de la bellesa d'Umberto Eco i Girolamo de Michele. 

El drac de set caps és llançat a l'infern (c. 1230)
Miniatura de l'Apocalipsi del Trinity College, Cambridge (Font)

Exèrcit d'àngels en formació (c. 1360) de Guariento di Arpo
Museu Municipal de Pàdua (Font)

Sant Miquel (1476) de Carlo Crivelli
National Gallery de Londres (Font)

La caiguda dels àngels rebels (1562) de Peter Brueghel el Vell
Reials Museus de Belles Arts, Brussel·les (Font)

bulhwagsilhan yeong-gwang

Jessica Ryu dóna a conèixer la seva passió per Catalunya i el català, i els personatges de Joan Sales parlaran coreà: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/insolita-passio-catalunya-jove-coreana-incerta-gloria/ 

Imago (#600)

Jo era com un humà cec, afetgegant el que no podia veure. Però a un humà cec se li podia restaurar la vista. El que em faltava era quelcom que no havia tingut mai - o almenys, quelcom que encara no havia descobert. 

Aquesta és la tercera entrega de la trilogia de la Xenogènesi d'Octavia Butler i, com a desenllaç de la sèrie sencera, he de dir que se m'ha fet decebedora. Les dues primeres entregues, Alba i Ritus de l'edat adulta, podien resultar pertorbadores de llegir, és cert, però presentaven un debat sobre els aspectes més problemàtics de la colonització d'una cultura per part d'una altra, en aquest cas a través de la relació de dominació que s'establia entre una espècie alienígena, els oankali, i els últims supervivents de l'espècie humana després d'una guerra nuclear que ha deixat la terra amb prou feines habitable. Si Alba actuava com a plantejament del conflicte, i Ritus de l'edat adulta en representava l'antítesi, el qüestionament de les tesis que se'ns exposaven al primer volum, de forma que es creava un interessant joc de contrastos entre ambdues novel·les, el que era d'esperar ara al tercer volum era alguna mena de resolució, o almenys de progressió, en aquesta tensió narrativa que se'ns plantejava. 

La progressió es produeix més aviat en el punt de vista que no pas en l'aspecte argumental: si a Alba teníem una protagonista humana, a Ritus de l'edat adulta el protagonista era un mestís oankali criat entre humans que aconseguia empatitzar amb les motivacions humanes a l'hora de resistir el procés colonitzador que se'ls proposava. Ara, en aquest tercer volum, el protagonista és un altre constructe, de fet un germà més petit de l'Akin del segon volum, que descobreix, quan arriba a l'adolescència, que es convertirà en un ooloi, un individu de sexe neutre, que en la biologia oankali juga un paper clau per arribar a sintetitzar la informació genètica de mascle i femella i aconseguir produir un nou individu. Per tant, si a la segona novel·la teníem un constructe que empatitzava amb els humans, ara ens trobarem amb un protagonista que, per imperatiu biològic, assumirà plenament el projecte reproductiu dels oankali, que passa per un salt evolutiu en què les dues espècies com es coneixien antigament desapareixeran per donar pas a una nova espècie barrejada entre totes dues. Així doncs, entenc que hi ha una voluntat de progressió en el punt de vista entre les tres novel·les: punt de vista plenament humà a Alba, punt de vista híbrid entre les dues espècies a Ritus de l'edat adulta, punt de vista plenament oankali en aquesta tercera entrega. 

Tanmateix, si a la segona novel·la el conflicte principal s'articulava al voltant de la resistència dels humans a ser anorreats en aquest projecte, ara aquest conflicte queda esborrat; les línies argumentals de la segona novel·la, amb el paper mediador de l'Akin i la futura colònia de Mart, queden totalment tallades, i qualsevol rastre de resistència als oankali queda com un residu de reaccionarisme o de nostàlgia condemnat inevitablement al fracàs. Aquesta progressió en la narrativa ens aboca a una acceptació plena del triomf final del projecte biològic dels oankali i de la seva forma de percebre l'existència humana. És cert que els oankali també es perden en aquest procés, és a dir, que estan també destinats a desaparèixer, igual que els humans, en la futura espècie; tanmateix, aquest fet tampoc no canvia que la manipulació genètica i la coerció política sempre són unidireccionals, per part dels oankali envers els humans. Per tant, el que m'ha decebut especialment en aquest tercer volum és que, en comptes d'aportar quelcom de nou a la trilogia o fer progressar la trama en alguna direcció, es limita a repetir de nou l'argument del primer volum, i el desenllaç ens deixa exactament al mateix punt on havíem començat. 

El problema més directe que he trobat amb la trilogia sencera és que presenta com a biològic o natural, en el món fictici, un procés que a la vida real és cultural i polític, i per això no sé fins a quin punt la metàfora de la dominació colonial i l'esclavitud acaba de funcionar. La narració perd tot rastre de tensió o de suspens quan tot el que hi passa se'ns presenta amb el determinisme d'un procés biològic: l'aspecte més problemàtic de l'argument, com també passava a Alba, és la subjugació sexual que els oankali exerceixen sobre els humans a qui "integren" en el seu projecte genètic, que ells presenten com a intercanvi però que mai no es planteja en termes d'igualtat ni de reciprocitat. En aquest sentit, els encontres sexuals entre alienígenes i humans exploten sense aturador la imatgeria de la violació, però la víctima humana sempre acaba consentint a l'abús dels oankali perquè les feromones alienígenes, segons el text, són irresistibles. La novel·la, com també passava amb les dues anteriors entregues, està farcida d'aquestes contradiccions entre el discurs dels oankali - la seva aposta pel mestissatge, la simbiosi, la convivència pacífica, i la racionalitat aparent del seu projecte - i la violència exercida per tal de portar-lo a terme. 

Potser no he acabat d'entendre el projecte literari de Butler, o la seva reflexió política se m'ha escapat totalment, però em fa la impressió que la perspectiva política que presenta als seus llibres és extremadament pessimista: no hi ha cap forma de resistència possible perquè qui té el poder el té de forma absoluta i irrevocable. El tipus de resistència passiva que ens plantejava el personatge de la Lilith, tot i que de forma força subtil, a través de les dues primeres entregues, basat a resistir en el present i esperar a veure què passa en el futur amb els seus descendents, aquí queda totalment superat pel nou món proposat pels oankali, com si Butler estigués adoptant implícitament el lema thatcherià de "no hi ha alternativa possible". El mateix passava, em penso, en els llibres de les Paràboles, que tampoc em van acabar de convèncer: la protagonista es mostrava en contra del fanatisme religiós, però el combatia a través de fundar una nova religió. En el cas de la Xenogènesi, ni tan sols queda oberta aquesta possibilitat de contestació amb les armes mateixes de l'opressor: l'única alternativa al projecte reproductiu proposat pels oankali és una mort segura i molt més ràpida que la que espera als col·laboradors del nou sistema. El desenllaç m'ha semblat, així doncs, totalment anticlimàtic: és cert que intenta concloure amb una imatge positiva i oberta al futur, però a la vegada defuig els aspectes més problemàtics d'aquest nou món que sorgirà del conflicte present. 

Un cop acabada la trilogia, puc dir que com a conjunt m'ha desconcertat força: els dos primers volums m'han semblat interessants; el tercer m'ha deixat una mica descol·locada i no m'ha convençut gens com a desenllaç. Crec que el determinisme genètic i biològic que planteja Butler a la seva trilogia no és el millor vehicle per a la reflexió sobre temes polítics, socials i culturals: potser és part de la crítica implícita que fa l'autora, però crec que la metàfora és confusa i ofusca totalment qualsevol oportunitat de qualsevol personatge - ja sigui humà o oankali - per exercir algun tipus de resistència a la biologia, el mínim rastre de llibertat. Els personatges de Toni Morrison, per posar un exemple, cauen en l'autodestrucció moltes vegades en els seus intents de resistir a un sistema d'opressió cultural, política i institucional que es fa virtualment irresistible: la seva tragèdia és precisament aquesta, i moltes de les novel·les de Morrison exploren l'ambigüitat intrínseca entre els intents dels protagonistes de destruir els altres, autodestruir-se i construir futurs nous, tasques que sovint no presenten línies divisòries gaire definides. Butler planteja conflictes semblants per als seus personatges humans, però els presenta sempre en termes binaris i deterministes, com a part d'un esquema o guió preconcebut davant del qual qualsevol intent de reescriptura queda inevitablement abocat al fracàs. 

Sinopsi: Dècades després dels fets relatats al segon volum de la trilogia, un altre fill de la Lilith, el Jodahs, acaba desenvolupant una anomalia inèdita en el món de les colònies mixtes entre humans i oankali: per primer cop a la història, un constructe entre les dues espècies esdevindrà ooloi, el gènere neutre, en comptes de definir-se biològicament com a home o dona. Una conseqüència directa d'aquest fet és que el nou ooloi haurà de trobar companys humans amb qui aparellar-se, a risc d'una mort segura. 

M'agrada: Bé, arribats a aquest punt de la trilogia, els esforços dels oankali per presentar la seva colonització dels humans sota una llum positiva són totalment abandonats fins i tot pels oankali mateixos, que admeten obertament la manipulació que operen sobre les seves víctimes i que, fins i tot en algun moment de la narració, fan servir termes inequívocament eugenèsics. En aquest sentit, la tercera entrega s'esforça més a presentar-nos un Gran Germà triomfant que no pas els altres dos volums. 

No m'agrada: El tercer volum no aporta gaire res de nou respecte als altres dos i, principalment, el que menys m'ha agradat és que la trama és força repetitiva, dins de la novel·la mateixa i també respecte a l'argument de les altres dues. 

Simulacres

• Compro ous de gallines criades en llibertat (almenys això posa a la capsa). A l'interior de l'envàs, entre els ous, hi posen tiretes de paper masegades que simulen fenc. 

• Rebo la factura de l'aigua, i em posen una careta groga somrient al costat de la xifra del consum. M'encurioseix saber si algú s'emporta la carona trista o l'enfadada. 

Al principi em va ofendre la sobrecàrrega de significants: el sistema es resisteix a tractar-me com a una persona adulta. Ara, vist en retrospectiva, m'aclapara una mica no saber quan va començar, tot això. 

De llengües i trinxeres (2)

Articles d'ahir a Vilaweb sobre grans estats i llengües petites: 

• La lluita d'Alacant per la llengua davant l'ofensiva del seu govern municipal: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/alacant-plantar-cara-pp-vox-en-intent-castellanitzar-ciutat/ 

https://www.vilaweb.cat/noticies/avl-reclama-batlle-alacant-no-castellanitizi-ciutat/

Actualitzo el 29 de juny: Gerard Furest analitza la situació i critica la complaença i passivitat amb què el Principat rep la notícia. Com molt bé diu, els valencians vénen del futur. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/si-cau-alacant-cau-llengua-catalana-opinio-gerard-furest/

Actualitzo el 30 de juny: Una bona mostra de l'actitud del govern espanyol davant del conflicte. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/urtasun-alacant-noticia-declaracio-institucional/

• El cas del cors a França arriba a Europa, i possibles connexions amb les altres llengües minoritzades a l'estat francès: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-batalla-dels-corsos-per-la-seva-llengua-arriba-a-estrasburg-i-com-afecta-el-cas-catala/

Ritus de l'edat adulta (#599)

La diversitat humana és fascinant i seductora, però no podem deixar que els destrueixi - ni tampoc a nosaltres.  

La segona entrega de la trilogia de la Xenogènesi d'Octavia Butler, Ritus de l'edat adulta (1988) va un pas més enllà a l'hora de plantejar la metàfora sobre l'esclavitud que la primera novel·la de moment tan sols ens apuntava. Ens trobem ja a la Terra, a la colònia que els oankali van crear perquè els humans poguessin repoblar el planeta amb una nova espècie híbrida que porti la informació genètica de totes dues espècies. El punt de vista principal de la novel·la és el de l'Akin, un dels fills de la Lilith, la protagonista de la novel·la anterior que aquí esdevé tan sols un personatge secundari. L'Akin és un encreuament entre ésser humà i oankali, concebut a través d'un intricat procediment biològic que involucra cinc progenitors per a cada individu, dos humans (home i dona) i tres oankali (masculí, femení i neutre) que interactuen de formes diverses a través de sistemes nerviosos i sensitius força complexos per arribar a desenvolupar el que en l'edat adulta serà la identitat sexual de cada individu. Tanmateix, l'Akin és especial perquè és el primer individu mascle nascut d'una dona humana, el primer destinat a substituir els mascles humans en la generació de la nova espècie. 

Tot plegat és força complicat d'explicar i reconec que els tecnicismes biològics de l'espècie alienígena són la part de la trama que menys m'ha interessat i, precisament per això, el resultat final d'aquest segon volum de la trilogia m'ha decebut una mica. En realitat, el que m'interessava de debò de les premisses plantejades al primer volum era la reflexió política que se'n podia derivar: l'explotació d'una espècie per part de l'altra i les reaccions de rebel·lió i/o submissió que en podien sorgir. És quelcom semblant al que passa a El nom del món és bosc d'Ursula K. Le Guin, on els humans colonitzaven un planeta alienígena i provaven d'anorrear els seus habitants, però aquí la situació és la inversa: són els oankali els que decideixen unilateralment que l'espècie humana ha de desaparèixer. El punt més fort de la novel·la és la resistència implícita que es va forjant en el caràcter de l'Akin, destinat a conèixer les dues espècies de primera mà per poder arribar a encaixar en el projecte reproductiu dels oankali: mentre que la bonhomia, racionalitat i pertinença del projecte polític que proposen amb prou feines es qüestionava a la primera novel·la, aquí comencem a veure les contradiccions en aquest discurs oficial. La Lilith, a qui una gran part dels seus congèneres perceben com a traïdora a la seva pròpia espècie, va resultar una eina necessària en aquest gran projecte dissenyat pels oankali - però ara ella mateixa posa en perspectiva la seva pròpia col·laboració, que en realitat va ser en tot moment forçada, i reconeix obertament la seva situació de servitud. L'única esperança que queda per al futur és aferrar-se a la vida i a la pròpia dignitat, encara que sigui un succedani de vida planificat per altri, i la Lilith cria els seus fills mestissos amb l'expectativa que algun d'ells arribi a capgirar la situació en el futur. 

Serà l'Akin qui acabarà assumint aquest rol de revulsiu per a un futur canvi. Com a mestís entre les dues espècies, ha d'aprendre a conèixer-les cadascuna des de la seva perspectiva, i l'aprenentatge el portarà a posicionar-se amb la més feble, amb no gaire més argument que un principi d'injustícia basat en l'experiència directa. Els humans que no van acceptar sotmetre's al pla reproductiu dels oankali, i que s'anomenen a si mateixos "resistents", van ser esterilitzats perquè acabessin abocats a l'extinció, i sobreviuen com poden en una vida buida de sentit segrestant nanos mestissos de les colònies oankali amb l'esperança que es produeixi un miracle que científicament és inviable. Així és com l'Akin es veurà separat de la seva família des de ben petit, però la seva experiència en contacte amb els resistents el farà prendre consciència dels arguments dels uns i els altres. Si bé el pla dels oankali és presentat com a racional, el protagonista poc a poc anirà descobrint la seva crueltat intrínseca: des de la prohibició als humans de les seves comunitats de mantenir relacions sexuals entre ells sense que hi participi un oankali, per exemple, al pla a llarg termini sobre la vida de la terra mateixa, que pretenen abandonar com una carcassa buida un cop la seva funció vital hagi conclòs. Quan l'Akin aconsegueixi reunir-se novament amb la seva família, ara es trobarà que és un estrany també per als qui haurien de ser els seus, i se sentirà foraster en totes dues comunitats. 

El plantejament de la novel·la m'ha semblat molt interessant, sobretot durant la seva primera meitat i també en contrast amb el que ja havíem vist a la primera novel·la. En aquest sentit, estén les premisses de la primera entrega, n'amplia el món fictici, i comença a posar de manifest les contradiccions i els aspectes més problemàtics d'una utopia que se'ns presenta com a tal tan sols des dels ulls dels conqueridors. Tanmateix, la narració es basa en binaris molt marcats que simplifiquen la caracterització dels personatges: els oankali abracen la diferència i el mestissatge; els humans odien les diferències; els homes són violents i nihilistes; les dones són maternals i altruistes. És cert que Octavia Butler presenta aquestes generalitzacions com a part del món cultural que retrata, però la narració en cap moment no fa res per contrarestar aquestes percepcions preconcebudes, i cap dels personatges, ni principals ni secundaris, arriba a sortir-se mai del guió marcat. 

Per això en determinats moments la trama perd interès perquè ja s'intueix durant la lectura quina serà la direcció que prendrà l'argument. L'altre aspecte argumental que m'ha semblat una mica fluix és que, com passava també amb l'anterior novel·la en el cas de la Lilith, i ara en aquesta en el cas de l'Akin, el futur polític, social i cultural d'un món sencer radica en les eleccions d'un sol individu, un elegit, que ha d'acabar salvant la comunitat sencera, de forma que els personatges secundaris esdevenen no res més que comparses dins d'aquest viatge iniciàtic de l'heroi o heroïna. En definitiva, Ritus de l'edat adulta m'ha agradat com a continuació d'Alba, però en general m'ha semblat que algunes parts de la trama es feien força repetitives, i que l'argument es perd una mica dins la construcció mateixa del món fictici. 

Sinopsi: Uns anys després de la implantació de les colònies humanes i oankali a la terra, comencen a néixer els "constructes", els primers infants fruit de l'encreuament entre les dues espècies. Mentre que les dues espècies han d'assolir un acoblament simbiòtic per poder reproduir-se, els humans que es resisteixen a aquesta col·laboració han estat esterilitzats, i sobreviuen en petits assentaments sense esperança d'arribar a procrear. L'Akin, un infant mestís fill de la Lilith i els seus progenitors oankali, haurà d'aprendre les complexitats de totes dues espècies per arribar a convèncer els oankali de la crueltat a què sotmeten els humans. 

M'agrada: M'ha agradat la relació que estableix amb l'anterior entrega, especialment cap a les dues primeres parts de la novel·la. L'ampliació del món fictici presentat a Alba ofereix una visió més profunda encara dels dilemes ètics i polítics que se'ns plantejaven a la primera entrega. 

No m'agrada: El tractament del conflicte principal se m'ha fet una mica simplista i, cap a la segona part de la novel·la, la trama es perd en els detalls tècnics del desenvolupament sexual i reproductiu dels oankali que a mi, personalment, no m'han acabat d'enganxar a la lectura. 

Alba (#598)

Nosaltres no som jeràrquics, ja ho veus. No ho hem estat mai. Però som poderosament adquisitius. Adquirim nova vida - la busquem, la investiguem, la manipulem, la classifiquem, la utilitzem. En portem l'impuls en una cèl·lula minúscula dins d'una cèl·lula - un orgànul diminut dins de cada cèl·lula dels nostres cossos. M'entens? 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Octavia E. Butler (1947-2006) és la primera entrega de la seva coneguda trilogia de ciència-ficció de la Xenogènesi. Reconec que la dilogia de les Paràboles, que va suposar la meva iniciació amb Butler, no em va acabar de fer el pes, però el renom d'aquesta trilogia, que es considera una de les seves obres magnes i que va ser traduïda al català per primer cop ara fa uns anys, em va encuriosir molt i vaig decidir donar una altra oportunitat a l'autora. D'entrada, puc dir que Alba funciona com a plantejament d'orígens dins d'un relat que m'imagino que s'anirà desenvolupant més en les altres dues entregues i, en aquest sentit, encara que la lectura del desenllaç pugui semblar una mica anticlimàtica, deixa amb les ganes de saber com continua. 

El plantejament, per començar, és força misteriós. La protagonista, Lilith Iyapo, es desperta en una sala d'aïllament totalment estanca i en penombra, on unes veus d'origen ignot li van fent preguntes sobre la seva vida i, com comença a sospitar, fan experiments mèdics i biològics sobre el seu cos. A mesura que comença a crear lligams de confiança amb els seus captors, es va assabentant que es troba en mans d'una raça alienígena que, després de l'última guerra nuclear que ha destruït la vida a la terra, ha salvat els pocs humans que ha pogut trobar i els guarda en captivitat en un planeta-nau amb l'objectiu de fer-los repoblar un planeta terra regenerat amb els descendents encreuats de les dues espècies. Un dels elements més sorprenents del relat sencer és com, des d'aquest moment inicial, Butler ens va construint un món fictici força complet, en què els alienígenes tenen uns funcionaments biològics propis i, per tant, una cultura totalment diferent a la nostra. L'autora fa un esforç ingent per crear una espècie que no tingui res a veure amb els éssers humans com els coneixem i, per tant, per presentar una alteritat en termes absoluts que m'ha recordat La mà esquerra de la foscor i d'altres novel·les del cicle Hainish d'Ursula K. Le Guin. 

La Lilith ha estat seleccionada i modificada genèticament per poder ser un dels nous repobladors de la terra, que hauran d'engendrar fills d'una nova espècie si volen sobreviure, tot i que saben que en el procés la humanitat com la coneixien haurà quedat definitivament enrere. Tanmateix, com que els humans captius no tenen cap mena d'opció de donar el seu consentiment, ens veiem arrossegats dins d'aquesta empresa de dominació i explotació que emprenen els oankali sobre els humans des de la seva pròpia retòrica i justificació ideològica i, per aquest motiu, els esforços de racionalització que fa la protagonista sobre el que li està passant en cada nou estadi del seu aprenentatge són sens dubte els moments més pertorbadors de la lectura. Si durant la primera meitat del text aquesta coacció és fa més que evident però la seva brutalitat queda tan sols apuntada, ja és cap a les darreres seccions de la novel·la, quan es planteja el sexe entre espècies, que els aspectes més problemàtics del relat surten a la llum, i que esclataran els conflictes entre els humans mateixos sobre la necessitat d'acceptar les condicions dels dominadors o rebel·lar-s'hi. 

Una de les coses que m'ha sorprès més havent acabat la lectura és, precisament, les crítiques positives que n'he llegit, especialment des del món editorial català, que destaquen el missatge feminista del text i la seva aposta pel mestissatge i l'apropament de cultures: jo he estat incapaç de veure'ls-hi. Poc apropament hi pot haver entre cultures quan una imposa i disposa sobre la vida de l'altra, sense consentiment per part dels colonitzats i des d'una superioritat tecnològica, i en aquest cas també biològica, que els fa més aviat invencibles. Durant gran part del relat, especialment a partir del moment en què Lilith ha de començar a despertar els seus congèneres humans del son criogènic en què han estat conservats durant centenars d'anys, el paral·lelisme amb els relats dels esclaus africans als Estats Units es fa més que evident. Gran part de la novel·la ens mostra la Lilith acomodant-se al peu de la lletra al projecte dels seus captors, fins al punt de deixar-se modificar genèticament i establir una relació íntima amb un dels oankali, l'encarregat de fecundar-la en un futur, i ens presenta els seus dilemes interns a l'hora de sotmetre-s'hi: l'única alternativa que se li ofereix és la mort. 

El que més m'ha desconcertat de la lectura és que Butler manté aquesta càrrega ideològica del text en una ambigüitat, em penso, força estudiada. La protagonista és una Lilith i no una Eva, i m'agradarà saber com continua la trilogia per veure què passarà amb aquestes noves generacions híbrides que ens augura la primera novel·la de la saga. La metàfora del paradís perdut i la seva crítica implícita també apareix al text quan els humans rebels són descartats definitivament del projecte de repoblar la terra i, per tant, castigats a no tornar-hi mai més, mentre que els que segueixen les instruccions donades segons el projecte original seran els destinats a colonitzar la nova terra en el nou escenari post-apocalíptic. D'altra banda, la part més envellida del text, a parer meu, és un cert grau de romantització de l'explotació sexual dels oankali cap als humans, explicada en termes totalment biologistes, que la protagonista acaba normalitzant però que, si mirem en termes d'avui dia, no dista gaire de la submissió química (o bioquímica, en aquest cas). La novel·la acaba en un punt totalment previsible - podríem dir fins i tot que ens hi ha estat preparant ben bé des de les primeres pàgines del text - però, d'altra banda, l'aposta pel final obert deixa l'interès en el punt més àlgid i deixa els lectors amb la necessitat de continuar llegint la trilogia. 

Sinopsi: Uns segles després d'una guerra nuclear que ha acabat amb la vida habitable a la terra, els pocs supervivents que n'han quedat, rescatats i criogenitzats pels oankali, una espècie alienígena, són preparats per repoblar la terra amb una futura generació fruit de l'encreuament entre les dues espècies. La protagonista, Lilith, és una de les escollides per a aquesta tasca, i rebrà una educació i un entrenament específics perquè pugui guiar altres humans en aquesta missió. 

M'agrada: Les seves connexions amb la ciència-ficció més clàssica - a moments m'ha recordat Le Guin i d'altres Lem - i la minuciositat amb què Butler construeix un món alienígena amb la seva coherència interna, que ha de romandre imaginable i comprensible per als lectors però a la vegada totalment aliè a qualsevol element familiar. 

No m'agrada: La caracterització dels personatges humans és força plana i queda en tot moment al servei de la trama. 

El negre té nom

Ahir es va emetre per TV3 el documental El negre té nom, de Fèlix Colomer Vallès. A la web de 3Cat en podeu veure els tres capítols sencers. Una lliçó memorable sobre llegat colonial, racisme sociològic i responsabilitat. L'expressió de Ngũgĩ wa Thiong'o descolonitzar la ment és aplicable també a la ment del colonitzador. 

https://www.3cat.cat/3cat/el-negre-te-nom/

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/negre-te-nom-documental-gran-figura-banyoles-estrena-3cat-aquest-dimarts_1435435_102.html

https://www.3cat.cat/324/el-negre-te-nom-un-documental-revela-qui-va-ser-lhome-conegut-com-el-negre-de-banyoles/noticia/3354914/

Fotograma del documental (Font: 3Cat)

A l'est de l'Edèn (#597)

El Salinas era un riu a temps parcial. A l'estiu el sol el soterrava. No era un riu gaire maco, però era l'únic que teníem així que en presumíem - que perillós que era en un hivern humit i que sec que era en un estiu sec. Pots presumir de qualsevol cosa si és l'únic que tens. Potser com menys tens, més necessitat tens de presumir-ne. 

Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc John Steinbeck (1902-1968) es va publicar l'any 1952, i Steinbeck la considerava un punt culminant de la seva carrera. És cert que és una novel·la impressionant, molt extensa i molt colpidora en els seus moments de més impacte, però també té els seus alts i baixos, i al final m'ha deixat amb impressions barrejades. L'argument s'estén des de la dècada de 1870, amb les últimes fases de la gran expansió dels Estats Units cap a l'oest després de la guerra civil, fins a la seva conclusió durant la primera guerra mundial, i ens ofereix una saga familiar de tres generacions a la vall del Salinas, a Califòrnia, dibuixada a través de grans arquetips extrets del relat bíblic del llibre del Gènesi. Mentre que els membres de la família Trask responen a uns caràcters sobredimensionats, de vegades aclaparats pel seu valor simbòlic dins del relat, com ells mateixos discuteixen obertament en determinats passatges de la novel·la, la família Hamilton, amb els noms reals inclosos, és un retrat fidedigne i un homenatge directe a la família materna de l'autor. Pel que fa als Hamilton, els conflictes que han d'afrontar són molt més realistes i d'estar per casa que els dels Trask, però precisament per això de vegades poden arribar a ser els més colpidors de la novel·la sencera. 

Tanmateix, l'argument principal de la trama, i on el relat s'entretindrà més, és amb la història familiar dels Trask: de fet, la novel·la té dues meitats ben diferenciades per a dues generacions de germans que es veuran encarregats d'encarnar el mite de la rivalitat entre Caín i Abel. D'una banda, Adam i Charles Trask són els fills de Cyrus, veterà de la guerra civil, que esdevé un patriarca dur i despietat en les seves decisions respecte dels seus fills. El ressentiment i la gelosia de Charles envers el seu germà desencadenarà una sèrie de circumstàncies que els portaran per camins vitals molt diferents. Mentre que en Charles exerceix la violència contra el seu germà i queda marcat, l'Adam emprendrà un viatge a l'oest per tal de fundar un nou paradís a la terra prop del riu Salinas a Califòrnia. Els dos fills d'Adam, els bessons Cal i Aron, es veuran enfrontats de la mateixa manera per l'amor d'un pare de sentiments inescrutables, tot i que en aquest cas hi ha un terrible secret familiar que s'interposarà entre tots ells. 

D'entrada, un dels punts més forts de la novel·la és que els dos nivells de lectura, el literal i el simbòlic, queden tan ben travats l'un amb l'altre que es fan impossibles de destriar. De bones a primeres, trobem la crítica de Steinbeck cap a la narrativa triomfalista sobre l'expansió estatunidenca i els mites sobre la construcció del país: l'autor assenyala acuradament la brutalitat del genocidi dels natius americans amb l'objectiu per part dels blancs d'obtenir la propietat i el domini de la terra, i també la presència dels treballadors xinesos a l'estat de Califòrnia, que van rebre un tractament brutal durant la construcció del ferrocarril i després van quedar marcats com a ciutadans de segona pel racisme de la població blanca. El mateix passa amb les dones, a un altre nivell: especialment a la primera part de la narració s'accentua com són tractades només com a cossos, receptacles necessaris per perpetuar les nissagues familiars i cuidar la casa, però sense capacitat real per prendre decisions per elles mateixes. En aquest sentit, queda molt clar des del principi com els protagonistes són part d'aquesta empresa de domini i expansió capitalista: tot sovint l'origen dels seus diners és una font de conflicte i una taca que han de provar d'amagar o ignorar. Al nivell psicològic, també és un relat de com es construeixen les masculinitats dins d'aquest esquema mental: en un món en què el germà considerat més feble o femení rep l'afecte patern perquè el necessita més, mentre que el germà més actiu o masculí ha de lluitar per aconseguir-lo i provar la seva vàlua dins del sistema. 

Steinbeck retrata, així doncs, els mites del naixement de l'Amèrica blanca, sempre a costa d'eliminar del mapa les altres identitats i bandejar-les del relat oficial. És en aquest context que s'entén l'accent en el mite del Gènesi com a fundació d'un món nou: els Estats Units neixen amb la determinació retòrica de construir un nou paradís a la terra, però queden marcats ben bé des del principi pel pecat original de la violència exercida per tal d'aconseguir el domini sobre el territori. Sempre hi ha un mal exercit sobre els altres a l'arrel d'aquesta nova realitat política, i el contrast entre els germans bons/estimats (Adam i Aron) i dolents/marcats (Charles i Cal) sempre té a veure amb la forma com accepten el coneixement sobre aquestes parts més fosques del seu propi món. Mentre que l'Adam decideix confiar cegament en el judici del seu pare a l'hora de fer la fortuna, en Charles és perfectament conscient que una quantitat tan gran de diners no es pot acumular de forma honrada; de la mateixa manera que l'Aron decideix acceptar cegament la versió oficial sobre la mort de la seva mare, mentre que en Cal adopta una visió molt més realista sobre aquest relat perquè en comença a veure les inconsistències. El pecat original, per tant, distancia aquestes dues maneres de veure el món - una que accepta el relat oficial com a dogma de fe i es queda a viure còmodament al paradís de la infància, i una altra que qüestiona l'origen d'aquest mite i pretén accedir a un coneixement més profund sobre la realitat, però al preu de perdre la innocència per sempre i quedar expulsat de l'Edèn. 

Els personatges femenins també són part del mite originari. L'Adam Trask introdueix al seu Edèn somiat un personatge que ell creu que és una Eva però que en realitat és un monstre o una serp disfressada de dona. La Cathy Ames és un dels personatges més pertorbadors del relat sencer i, en la forma com és presentada als lectors al principi de la narració, m'ha recordat quelcom de la reptiliana Elinor Dammert de la saga Blackwater. La narració ens presenta la Cathy com a incapaç de sentir empatia ni d'arribar a entendre els sentiments de les persones que l'envolten, que acaben esdevenint eines per als seus propòsits egoistes. El seu personatge ens condueix possiblement als moments més foscos de la narració sencera, però la seva caracterització acaba fent-se un pèl massa esquemàtica psicològicament, com passa també amb els personatges de l'Adam i l'Aron. A l'altre cantó de l'espectre hi trobem l'Abra, destinada a repoblar el paradís al costat de l'Aron, però que renunciarà lliurement al somni de puresa i benaurança que se li proposa per acabar escollint la complexitat de la vida real. 

Així és com el desenllaç del conflicte familiar m'ha deixat amb un sentiment molt fort d'ambivalència: Steinbeck assenyala la maldat implícita en la construcció del paradís americà, però l'acaba reforçant igualment en la construcció d'una terra promesa per a la següent generació, que serà capaç de reconstruir el mite des de zero, i havent obtingut la benedicció paterna. L'acceptació de la maldat en la naturalesa humana per part d'en Cal i l'Abra resulta molt sòlida en termes psicològics, i un autèntic alliberament de tensió per a la trama que s'agraeix al final de la lectura, però d'altra banda en termes polítics esdevé molt més problemàtica: és un reconeixement implícit de la presència d'injustícies i violències en el naixement dels sistemes polítics, però sembla abonar la tesi que, si es deixa passar prou temps, aquests crims del passat prescriuran per si mateixos i no mereixeran ni un reconeixement ni una compensació explícits. Pel camí, trobem les disquisicions filosòfiques i l'exegesi bíblica dels personatges, especialment en Lee, el servent xinès que se suposa que encarna la veu de la saviesa ancestral dins la narració, i que es fa un personatge particularment estimable, però que roman estranyament impassible davant la seva pròpia condició de servitud i el racisme casual amb què el tracta quasi tothom al seu voltant. 

A l'est de l'Edèn és un dels grans clàssics de la narrativa estatunidenca, i una d'aquelles novel·les del segle vint que han estat fermes candidates a aquest equívoc honor de "la gran novel·la americana". M'ha agradat molt llegir-la perquè en tota la seva complexitat ofereix moments de gran bellesa i mostra la gran habilitat de l'autor per construir personatges atractius i fer-los avançar a través dels seus conflictes amb el món. També mostra un domini molt ferm de la trama, que els mateixos personatges discuteixen en un toc metatextual que, tot i així, no arriba a interferir del tot en la lectura de la novel·la com a ficció. Si he d'entrar en el tema dels Nobels, com ja comença a ser costum al blog, considero que Steinbeck és un Nobel inqüestionable. Ara bé, també és cert que m'ha deixat amb impressions contradictòries i que en aquest sentit la novel·la no m'ha semblat del tot rodona. És una recomanació, sens dubte, perquè em penso que el debat admet diversos punts de vista i la interpretació del text no és unívoca ni definitiva. M'ha deixat, també, amb força ganes de rellegir El raïm de la ira, per veure quines de les meves impressions primerenques sobreviuen a la lectura. 

Sinopsi: La trama arrenca amb l'establiment dels Hamilton i els Trask a la vall del Salinas, a l'estat de Califòrnia durant els anys posteriors a la guerra civil americana. A través de diverses generacions d'ambdues famílies, s'anirà desplegant la construcció de les fortunes locals. Els membres de la família Trask es veuen caracteritzats per les fortes rivalitats entre germans: tant els germans Adam i Charles com, posteriorment, els bessons Aron i Caleb, a la següent generació, es veuran destinats a reinterpretar el mite de Caín i Abel en els seus propis termes, i decidir què significa per a ells el concepte de paradís. 

M'agrada: M'han agradat molt determinats moments de la trama, alguns possiblement força anecdòtics. Steinbeck troba la forma de sorprendre especialment quan llegeixes amb la guàrdia baixa: en aquest sentit, algunes de les converses entre els personatges són especialment brillants en la seva originalitat. 

No m'agrada: La lectura m'ha deixat una mica esgotada en la seva irregularitat. Entre els canvis de ritme, els episodis secundaris intercalats, i un excés de personatges i trames secundàries en determinats moments, n'he tret una impressió força ambivalent. 

El jardiner de Darwin (#596)

Quan la Gwyin estava a punt de morir no em vaig parar a pensar cap a on se n'anava, sinó en tot allò que deixava aquí, vaig pensar que ens abandonava, a la Catherine, al John i a mi. No se'n va anar donant un cop de porta, al contrari, la seva mort va deixar la porta entreoberta durant mesos i mesos. 

Aquesta novel·la de 2009 de l'autora finesa Kristina Carlson ens transporta a Downe, un poble als afores de Londres on el naturalista Charles Darwin va viure amb la seva família gran part de la seva vida adulta fins a la mort. La presència del pare de l'evolucionisme al poble és tan sols una premissa argumental que utilitza Carlson per recrear amb minuciositat i empatia els sotracs emocionals, filosòfics i espirituals que pateix la comunitat, especialment punyents en el cas del jardiner dels Darwin, Thomas Davies, vidu i amb dos fills discapacitats. És una novel·la sobre el dol i sobre la duresa de l'existència humana, especialment en un indret i un període històric, a l'Anglaterra victoriana a la segona meitat del segle dinou, en què la resignació cristiana ha deixat de ser el remei per a tots els mals, i la presència cada cop més hegemònica dins l'imaginari col·lectiu de la ciència i els avenços de la tecnologia planteja noves preguntes existencials, però no acaba d'omplir del tot el buit deixat per Déu als cors de la gent senzilla del poble. Totes aquestes persones, alguns de classe acomodada i d'altres de classe treballadora, entomen les batzegades de la vida amb diversos graus d'acceptació, i dirigeixen les seves pregàries i dubtes a un Déu silenciós també amb diversos graus d'escepticisme pel camí. 

Dins d'aquesta comunitat petita i tradicional, el jardiner gal·lès representa una excepció i un enigma per al poble, una presència inquietant en un món de certeses absolutes, perquè exterioritza el seu dol obertament més que reprimir-ne les emocions, mentre que en el pla teòric es declara ateu. És així com es forma una esquerda, al poble, entre creients i ateus, en un moment històric en què les respostes antigues ja no serveixen per a les preguntes del present, de manera que són els personatges sense esperança els que, paradoxalment, encaren l'existència amb una major enteresa. Com si es tractés d'un Job modern, el protagonista acaba afrontant les desgràcies que li toca acceptar amb resiliència i tenacitat, i declara l'amor que sent cap als seus fills i la natura com a únic revulsiu per continuar vivint, mentre que són els feligresos convençuts els que observen aquests patiments, els de Davies i també els propis, com si es tractés d'alguna mena de greuge còsmic. Tanmateix, la novel·la ens fa arribar tots aquests conflictes a través dels fluxos de consciència de diversos personatges que se'ns van transmetent a salts dels uns als altres i sense cap fil de continuïtat aparent, de forma que les tensions no arriben a esclatar mai en les relacions dels personatges entre ells, i es queden en tot moment en el pla dels pensaments i les suposicions de cadascú i només, en algun extrem, arriben a materialitzar-se en forma d'enraonies locals. 

Així doncs, ens trobem davant d'una novel·la difícil, tot i la seva brevetat i senzillesa aparents. No hi ha un argument definit més enllà d'un parell d'episodis esparsos, com l'arribada a la fonda d'un foraster amb antecedents tèrbols al poble, o els projectes futurs del senyor Davies per a l'hort de casa seva. Més enllà d'això, i seguint els cicles de l'any litúrgic, els oficis de diumenge i els preparatius per al Nadal, la vida del poble es va desenvolupant de forma tranquil·la i impertorbable, almenys pel que fa a la seva manifestació exterior. El centre d'interès de la novel·la es converteix en el debat de postures entre diversos habitants del poble - alguns amb inquietuds artístiques i intel·lectuals, d'altres amb anhels més immediats i materialistes - i les opinions que van guardant els uns sobre els altres. Els petits conflictes familiars, els secrets inconfessables que cadascú guarda dins la seva ment, i les diverses maneres d'enfocar la presència de la mort i el pes de l'existència a les vides de cadascú són motius recurrents que es van repetint al llarg de les divagacions entretallades de cada personatge. 

Entenc que no és una novel·la per a tots els públics, i reconec que resulta una mica desconcertant un cop llegida. La manca de conclusió o d'un fil argumental clar poden resultar una mica decebedors en arribar al final, però tot i així, a mi m'ha convençut. Hi ha un mèrit afegit en la solidesa i la coherència interna de la recreació històrica, venint d'una autora finesa contemporània: Carlson aconsegueix l'equilibri just entre la recreació de la mentalitat de l'època, que fa els personatges versemblants, i les qüestions intemporals que poden seguir cridant l'atenció als lectors d'avui dia. L'aposta per un estil postmodern basat en el flux de consciència i sense una veu narradora definida també sembla un punt a favor, ja que dona naturalitat a la narració, encara que pugui xocar en començar a llegir. Tanmateix, és cert que és una novel·la una mica massa breu per resultar rodona, i que la manca de definició de la proposta dilueix una mica el seu potencial inicial. 

Sinopsi: En un poble rural als afores de Londres, la vida transcorre amb placidesa d'acord amb el ritme de les estacions i els temps litúrgics. Les tensions i els conflictes queden sovint soterrats dins dels pensaments mateixos dels habitants del poble, que se'ns van oferint en forma de fluxos de consciència continuats. A través d'aquestes subjectivitats, anirem reconstruint com diversos personatges encaren el dolor per la mort dels éssers estimats, la manca de sentit de la vida i la competició filosòfica entre ciència i fe, matèria i esperit, especialment punyent al lloc de residència del famós naturalista Charles Darwin. 

M'agrada: M'han agradat especialment alguns moments d'introspecció dels personatges, que aporten reflexions molt colpidores sobre l'existència i la mort, des de veus diferents i amb diversos punts de vista sobre els mateixos fets. 

No m'agrada: És un relat que se m'ha fet excessivament curt donades les premisses, un punt massa ambicioses per al poc desenvolupament que reben al capdavall.