Mil anys d'alegries i tristors és el volum de memòries que l'artista i activista xinès Ai Weiwei va publicar l'any 2021. Ha estat una lectura colpidora, extremadament didàctica, i de totes totes profitosa. Després de la seva detenció il·legal l'any 2011, en què va ser retingut i incomunicat durant vuitanta-un dies, Ai va començar a considerar seriosament la idea d'escriure les seves memòries per transmetre el llegat familiar al seu fill. El projecte no va veure la llum fins uns quants anys després, ja exiliat definitivament de la Xina, i esdevé una reflexió profunda sobre les marques permanents que deixa el totalitarisme a la vida de les seves víctimes, i el paper de l'artista dins d'un món globalitzat i caracteritzat per les relacions d'explotació i poder que imposa el capitalisme arreu. També ens ofereix explicacions molt aclaridores sobre la forma que té l'autor d'entendre l'art, amb un component molt fort de crítica social i política, i que no proposa cap línia divisòria entre activisme, art, i experiència de la realitat. Una gran part del llibre és la biografia del pare d'Ai Weiwei, Ai Qing (1910-1996), reconegut poeta i escriptor que va ser durament castigat pel règim maoista, i que presenta paral·lelismes significatius amb les experiències vitals del seu fill.
Durant la primera meitat del llibre, el relat cronològic de la biografia d'Ai Qing es barreja amb episodis intercalats de les memòries d'infància d'Ai Weiwei. Ai Qing va ser fill d'una família de terratinents a la província costanera de Zhejiang, prop de Shanghai. La seva formació es va veure marcada per la seva estada de tres anys a París, de 1929 a 1932, on va estudiar art i va entrar en contacte amb les avantguardes artístiques. Poc després de tornar a la Xina, va ser detingut i empresonat pel govern nacionalista per les seves simpaties amb el comunisme. Tanmateix, la repressió política més dura que hauria de patir encara va ser durant dues onades de persecució i purga interna del partit comunista ja amb el règim maoista al poder: a finals dels anys cinquanta, quan el règim va marcar els intel·lectuals i artistes sospitosos de dissentir amb la ideologia oficial, marcant-los com a "dretanosos", i uns deu anys després, quan Ai Weiwei ja era adolescent, durant la revolució cultural xinesa, en què Ai Qing i la seva família van ser desterrats novament a l'interior del país per dedicar-se a les tasques manuals. Entremig d'aquests episodis de repressió política va viure períodes de calma relativa com a artista i intel·lectual públic, però aquests anaven marcats per la vigilància constant del govern, les guerres internes entre diverses faccions d'intel·lectuals dins del partit comunista, i el perill permanent de ser acusat d'enemic públic. Va ser així que la defensa aferrissada que va fer Ai Qing de la llibertat d'expressió i de l'art com a instrument de conscienciació i transformació social va començar a incomodar les estructures polítiques d'un règim totalitari que imposava la seva ideologia amb una visió totalment monolítica.
Ambdós exilis interiors van ser molt durs per al poeta, però el segon període de reeducació en concret ens arriba a través de la percepció i els records del fill, plenament conscient de la injustícia que ha de viure el pare i de les conseqüències doloroses de la separació de la família. Ai Qing es va veure obligat a viure amb els seus dos fills grans pràcticament a la intempèrie, en una cabana excavada a terra i infestada de puces i altres insectes, i va haver de tirar endavant la família a base de netejar latrines públiques. Sense accés a l'atenció mèdica per a les nombroses afeccions que va anar agafant durant aquests anys d'inclemències físiques, la seva salut en va quedar força ressentida. A més, aquest càstig anava lligat a un component molt important d'humiliació pública que el pare havia de suportar als menjadors comuns i a les reunions dels comitès locals, en què se sotmetia aquests individus castigats pel règim a pràctiques vexatòries i escarnis escenificats que tenien lloc a la vista de tots els assistents. Totes aquestes experiències marcaran Ai Weiwei amb un fort sentiment de desplaçament i d'insatisfacció, de forma que sempre se sentirà alienat dins del seu propi país.
És per aquest motiu que, anys després de la mort de Mao i amb el seu pare ja rehabilitat públicament, Ai Weiwei emigrarà a Nova York, on acabarà vivint dotze anys, durant els anys vuitanta. Aquests anys són crucials per a la seva formació com a artista: als Estats Units, Ai descobrirà el revers més fosc de l'art contemporani, que l'acabarà sumint en una actitud nihilista i despreocupada respecte de la vida; però d'altra banda també entrarà en contacte amb corrents artístics més alternatius, com l'art de performance que, juntament amb l'ambient de protesta als carrers que viu la ciutat durant aquells anys, l'aproparan a un vessant molt més social i polític de l'art. No serà fins a la tornada a la Xina als anys noranta, però, que el seu art podrà arrelar dins la seva pròpia cultura, i començarà a observar l'obra d'art mateixa com a forma d'interactuar amb la realitat i qüestionar-la. L'art, per a Ai, és polític igual que ho és l'existència mateixa dins del món, de forma que el vessant plàstic de l'obra d'art, la seva part performativa i el seu valor documental acaben fent-se totalment indestriables. Experiències com Conte de fades, en què Ai va portar al festival Documenta de la ciutat alemanya de Kassel mil i un xinesos perquè exploressin la ciutat, o la seva participació en el projecte de disseny i construcció de l'estadi nacional de Beijing, el Niu d'Ocell, van portar-lo a reflexionar sobre la relació de la Xina amb el món occidental i la interacció d'aquestes cultures tan diferents.
Tanmateix, l'aposta d'Ai per l'activisme social i la denúncia de les injustícies del sistema autocràtic xinès acaba marcant la seva relació amb el règim. Les seves obres d'art van anar esdevenint projectes de documentació de negligències greus per part del govern, com en els casos del terratrèmol de Sichuan de 2008, en què milers d'infants van quedar sepultats a causa de la mala qualitat de la construcció de les escoles, l'escàndol de la llet en pols adulterada i, més en general, la corrupció de la justícia i la manca de llibertats polítiques al país. Les darreres seccions del llibre van descobrint aquests episodis de creixent vigilància sobre la vida d'Ai i la seva família, a mesura que la seva presència a internet a través del seu blog vagi causant un impacte en una part de l'opinió pública xinesa. En aquestes darreres seccions del llibre, que es llegeixen amb l'angoixa d'un relat distòpic que és totalment verídic, Ai descriu com els posts amb càmeres de videovigilància comencen a proliferar tot al voltant de l'edifici del seu estudi, com comença a reconèixer els agents que el vigilen les vint-i-quatre hores del dia, i com els amenaces per part de funcionaris del govern es van integrant com una rutina més dins la seva vida quotidiana.
El 2011 tota aquesta persecució va culminar en la seva detenció i empresonament durant vuitanta-un dies, en què va restar incomunicat, pretesament per uns delictes fiscals que van ser fabricats pel règim. L'actitud d'Ai davant d'aquests esdeveniments d'intromissió dins la seva vida pública sempre ha estat de contestació i de provocació, de forma que el seu art acaba fent-se una eina indispensable de participació política dins d'un entorn marcat per la manca de llibertats més bàsiques. Després de sortir de la presó, i fastiguejat per la vigilància permanent a què el sotmetia la policia, va iniciar una retransmissió en directe a través d'internet de la seva vida privada durant les vint-i-quatre hores del dia, però el govern de seguida va tallar el projecte. De la mateixa manera, el relat en primera persona del seu empresonament es fa autènticament surrealista en tota la seva duresa, especialment les interaccions amb el seu interrogador, que intenta comprendre les motivacions i l'origen del seu art, i que arriben a moments d'absurditat que esdevindrien totalment còmics si no fos per la sordidesa de la situació. També cal recomanar el llibre per l'homenatge que fa al poeta Ai Qing, d'una sensibilitat extraordinària per captar la bellesa del moment present en un context de trauma històric. Mil anys d'alegries i tristors és un assaig que sens dubte val molt la pena de llegir.
Continguts: Aquest és el recull de les memòries de l'artista contemporani xinès Ai Weiwei, en què, després d'exposar la biografia del seu pare, el poeta Ai Qing, reflexiona sobre les experiències polítiques que van marcar el seu creixement com a artista multidisciplinari, i la seva concepció de l'art com a forma de participació política i d'experiència social.
M'agrada: M'ha apropat a l'art contemporani vist des d'una perspectiva que desconeixia totalment. La descoberta de la poesia d'Ai Qing i de les seves vicissituds vitals i polítiques també m'ha semblat un dels aspectes més destacats de la lectura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada