Una altra novel·la de Philip K. Dick, i em penso que aquesta m'ha agradat força més que l'anterior. Suposo que va a gustos personals, perquè totes dues són molt bones, però The Man in the High Castle m'ha guanyat completament pel seu plantejament ucrònic i també històric, pel ventall de possibilitats (ucròniques i històriques) que obre contínuament durant no gaire més de dues-centes pàgines. Igual que a El complot contra Amèrica de Philip Roth, la novel·la planteja uns Estats Units sota domini feixista; en aquest cas, el repartiment del territori dels Estats Units entre les dues potències, Alemanya i Japó, guanyadores de la Segona Guerra Mundial.
El millor del relat, sens dubte, és la idea mateixa de la ucronia dins la ucronia, quan ens assabentem que per la part japonesa dels Estats Units hi circula una novel·la de Hawthorne Abendsen, prohibida a la part alemanya, que explica la història de com hagués estat el món si el desenllaç de la guerra hagués donat la victòria al bàndol aliat. Perquè, quin dels dos móns hagués estat millor? En quin dels dos móns fer el bé no comporta esforç: en el nostre o en el que planteja Dick a la novel·la? Ens trobem davant d'una pregunta fal·laç, en tant que parlem d'una opció inexistent, una opció que no ens pertoca ni tan sols imaginar. Els personatges de la novel·la pensen que potser sigui el nostre; mentre que nosaltres, com a lectors, ens veiem abocats, no a escollir el seu, evidentment, sinó a apreciar en tota la seva complexitat el joc de miralls plantejat. La lògica imperialista de crueltat i ocupació amb què els vencedors tracten els vençuts dins la novel·la ens situa irònicament davant de l'actitud dels vencedors al món real, que no ho van fer gens millor. Però no és una novel·la sobre política internacional; és més aviat el relat intimista i personal d'uns individus que intenten conciliar-se amb el món en què viuen i amb els seus propis records, i trobar el sentit de l'existència quotidiana en un sistema irracional que els oprimeix.
Sinopsi: La història està ambientada als Estats Units als anys 60; només que els Estats Units ja no existeixen, perquè han estat annexats per les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial. La meitat atlàntica és governada per Alemanya amb una política basada en la prolongació del projecte de l'estat ari i el genocidi dels jueus; la meitat pacífica és una mena de protectorat japonès, on es prolonguen els costums del món flotant mentre l'esfera de la indústria i les finances creix sense parar. Un cop aquests països han bastit dos imperis que quasi abasten el món en la seva totalitat, les elits alemanyes s'entreguen a les lluites intestines per la successió del Reich i a la conquesta de l'espai; mentre que l'alta societat japonesa s'entrega a la recerca de l'harmonia taoista a través de la bellesa proporcionada per l'art i l'anàlisi de les profecies del Llibre dels Canvis xinès. Tanmateix, l'estabilitat és només aparent, ja que les dues potències començaran a treballar l'una contra l'altra. En aquest context, hi ha un àmbit de negoci emergent al cantó japonès: el del col·leccionisme d'objectes quotidians (considerats artístics) de la cultura americana d'abans de la guerra. Així comença una trama que sembla costumista en un principi però que desemboca en un relat d'espionatge on, al final, ningú resulta ser qui semblava al principi.
M'agrada: M'ha agradat molt la multiplicitat de referències històriques presents en la narració, en tant que Dick pren els fets i personatges històrics reals i els ha de modelar per als seus propòsits. El resultat és força convincent en aquest sentit. També m'ha agradat el joc de miralls plantejats entre la trama principal i la novel·la dins la novel·la, que és un dels punts més interessants del relat.
Sinopsi: La història està ambientada als Estats Units als anys 60; només que els Estats Units ja no existeixen, perquè han estat annexats per les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial. La meitat atlàntica és governada per Alemanya amb una política basada en la prolongació del projecte de l'estat ari i el genocidi dels jueus; la meitat pacífica és una mena de protectorat japonès, on es prolonguen els costums del món flotant mentre l'esfera de la indústria i les finances creix sense parar. Un cop aquests països han bastit dos imperis que quasi abasten el món en la seva totalitat, les elits alemanyes s'entreguen a les lluites intestines per la successió del Reich i a la conquesta de l'espai; mentre que l'alta societat japonesa s'entrega a la recerca de l'harmonia taoista a través de la bellesa proporcionada per l'art i l'anàlisi de les profecies del Llibre dels Canvis xinès. Tanmateix, l'estabilitat és només aparent, ja que les dues potències començaran a treballar l'una contra l'altra. En aquest context, hi ha un àmbit de negoci emergent al cantó japonès: el del col·leccionisme d'objectes quotidians (considerats artístics) de la cultura americana d'abans de la guerra. Així comença una trama que sembla costumista en un principi però que desemboca en un relat d'espionatge on, al final, ningú resulta ser qui semblava al principi.
M'agrada: M'ha agradat molt la multiplicitat de referències històriques presents en la narració, en tant que Dick pren els fets i personatges històrics reals i els ha de modelar per als seus propòsits. El resultat és força convincent en aquest sentit. També m'ha agradat el joc de miralls plantejats entre la trama principal i la novel·la dins la novel·la, que és un dels punts més interessants del relat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada