"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

22 de desembre de 2021

Tiempo de magos (#400)

Més que veure el xoc entre dos móns, a tot estirar vam gaudir de l'espectacle d'una persona molt amable i una persona molt vehement, que s'escarrassava a semblar amable, fent monòlegs. Malgrat tot, els membres del públic semblaven fascinats, i es felicitaven els uns als altres per haver-hi estat. 

Aquesta és la ressenya que va fer un reporter sobre el debat filosòfic que va tenir lloc a Davos el març de 1929 entre les dues grans figures de la filosofia alemanya del moment: Martin Heidegger (1889-1976) i Ernst Cassirer (1874-1945). La descripció que en fa el periodista en el moment mateix d'aquest esdeveniment acadèmic ens demostra com, de vegades, els arbres no ens deixen veure el bosc, i que cal veure les coses des de fora de la nostra disciplina per tal de copsar-ne les implicacions més àmplies. Heidegger (la "persona molt vehement") s'uniria al partit nazi pocs anys després i exerciria el rectorat a Friburg aplicant-hi la persecució antisemita prescrita pel Tercer Reich, mentre que Cassirer (la "persona molt amable") acabaria exiliant-se i no tornaria mai a Alemanya, quedant relegat a nota al peu de pàgina de la història de la filosofia. Tot i que va viure fins ben entrats els anys setanta, Heidegger mai va disculpar-se pel seu suport al nazisme, ni tan sols el va intentar explicar o matisar. Els estudiants que conformaven el públic del debat no van poder veure el rerefons polític del que s'estava esdevenint en el pla de les idees; el periodista tampoc, de fet. 

Precisament d'això tracta el llibre Tiempo de magos (2018) de Wolfram Eilenberger: d'una imatge de conjunt que és més gran que cadascun dels seus protagonistes, i d'una cadena de decisions i reaccions que no podem preveure on acabaran mentre hi som immersos. El llibre presenta tan sols una dècada de la història de la filosofia, els anys vint, en què es produiria el gir definitori en la filosofia contemporània: el pensament no pot acceptar fonamentacions ultramundanes a preguntes sobre el món, és a dir, no tenim un reporter transcendental que ens interpreti el que hi passa a dins i, per tant, la metafísica tradicional ha perdut la seva raó d'ésser. El llibre fa quatre semblances biogràfiques de quatre pensadors que en aquesta dècada posen les bases de la filosofia que vindrà: als relats sobre Cassirer i Heidegger s'hi afegeixen les vicissituds vitals i filosòfiques de Ludwig Wittgenstein (1889-1951) i Walter Benjamin (1892-1940). El primer fundaria el corrent de la filosofia analítica, que pretén establir els límits de la significació lingüística: el llenguatge pot parlar del que s'escau dins del món, però no del món en si mateix, ni de cap altra realitat extramundana. Benjamin esdevindria un pensador original i eclèctic, radicalment antiacadèmic, i que reivindicaria la crítica literària i artística com a activitat filosòfica. Es convertiria en una figura de referència per a l'aleshores emergent Escola de Frankfurt, que rellegiria el món contemporani sota una òptica marxista, revisant el camí filosòfic recorregut per la cultura occidental des de la Il·lustració. 

Tanmateix, rere aquesta història d'idees i de redefinició de la cultura occidental mateixa, hi ha un conflicte polític que els seus protagonistes amb prou feines van verbalitzar, i que Eilenberger dibuixa des de la distància del temps. La conferència de Davos de 1929 va consolidar el lideratge de Heidegger en la filosofia del segle vint, amb el seu gir existencial davant la metafísica tradicional: la pregunta abstracta per l'Ésser ha portat la filosofia occidental a un cul de sac, i ara cal reformular-la posant en el centre la pregunta per l'Existència (Dasein). És a dir, l'experiència filosòfica fonamental és l'angoixa davant la temporalitat i finitud de l'existència humana. Davant d'aquest plantejament, la filosofia neokantiana de Cassirer encarnava una cultura il·lustrada i liberal-democràtica en decadència, és a dir, el món burgès de valors i lleis abstractes que donarien sentit i estabilitat a les relacions socials, i que es perllongarien a través del temps com a cultura, o entramat de formes simbòliques. Davant l'escenari acadèmic del moment, Heidegger es va revelar com a estrella emergent; Cassirer, com a vella guàrdia que ja es trobava en retirada. 

Segons l'anàlisi que en fa Eilenberger, aquest gir immanentista que replanteja la funció de l'activitat filosòfica va obviar uns perills polítics que només es revelarien plenament ja passada la segona guerra mundial, i a la vista de totes les atrocitats comeses pel règim totalitari nazi del qual Heidegger seria un peó. El conflicte polític que es troba al cor d'aquest relat és una mica més elusiu i subtil que el debat públic d'idees que s'hi produeix: la història no es llegeix cap endavant, tan sols cap enrere, i el moment present en què ens trobem immersos ens pot encegar a les seves conseqüències potencials. Pocs mesos abans del debat de Davos, Cassirer havia fet una defensa aferrissada dels valors democràtics i il·lustrats de la República de Weimar en el seu desè aniversari. Cassirer va buscar-ne les arrels liberal-democràtiques en la il·lustració alemanya, per tal de defensar aquest sistema que molts llegien com a importat de França i Anglaterra. Va ser l'únic dels quatre pensadors ressenyats en el llibre que es va identificar clarament com a demòcrata. Després de l'Holocaust, és més fàcil mirar enrere, com l'àngel de la història de Benjamin, i provar de connectar tots aquests punts. 

Als marges d'aquest episodi dins del món acadèmic, es troben els altres dos protagonistes, que en el relat manifesten especialment les seves contradiccions. Walter Benjamin viatja a Capri i inicia una relació sentimental amb la directora de teatre letona Asja Lācis. De la mà d'aquesta, de Bertolt Brecht i de la incipient Escola de Frankfurt s'endinsaria en el marxisme i els moviments artístics d'avantguarda. En continu moviment i a cavall entre Capri, París, Moscou i Berlín, la seva filosofia sencera es torna porosa, és a dir, oberta al món i al seu inacabable flux de referències creuades: les seves traduccions de Baudelaire i Proust facilitarien teories de la interpretació i la traducció relacionades amb una determinada concepció del llenguatge i del temps, i el seu estudi del romanticisme alemany el portaria a criticar les convencions i valors burgesos com a façana d'una existència falsa i enganyosament acomodada. A les arcades de París posaria nom a aquesta falsedat com a alienació causada pel sistema capitalista, en observar l'espectacle hipnòtic dels productes de consum als aparadors. Les seves crítiques a la decadència de la cultura burgesa contrasten fortament, però, amb les seves complicades relacions familiars, i la seva incapacitat per aconseguir la independència econòmica apunta també a aquesta ambivalent relació amb la seva pròpia classe social. La decisió d'acusar la seva dona d'adulteri per tal de poder-ne obtenir el divorci és, possiblement, un dels punts més foscos de la seva biografia, revelant la hipocresia d'utilitzar les mateixes lleis i institucions burgeses que suposadament menyspreava per al seu benefici personal. 

D'altra banda, Wittgenstein va passar la dècada dels vint fent de mestre de primària a diverses escoles rurals. Era l'única sortida professional que se li va acudir després de renunciar a la seva fortuna i donar per acabada la necessitat de l'activitat filosòfica mateixa, que perd el seu sentit si no es pot dir res significatiu sobre el món. Del que no es pot parlar, s'ha de callar, i Wittgenstein va guardar una dècada de silenci. El seu trauma de guerra va prendre la forma d'una mena de misticisme de tall ètic inspirat en Tolstoi que el va fer concentrar-se en ocupacions pràctiques. La seva profunda infelicitat i el seu aïllament de la societat són, possiblement, els aspectes més tràgics del relat sencer. D'altra banda, els maltractaments físics que va infligir als seus alumnes en repetides ocasions són l'autèntic revers fosc de la seva imatge de geni incomprès: Eilenberger només fa referència a un d'aquests episodis, el darrer i més greu. No va ser fins el 1929 que el seu mentor Bertrand Russell va aconseguir fer-lo tornar a Cambridge per doctorar-se amb una defensa del text que havia escrit el 1918, el Tractatus Logico-Philosophicus. La seva tornada a la filosofia, però, no va acomplir les expectatives que hi tenien posades els seus deixebles del Cercle de Viena, que enarboraven el positivisme lògic com a única forma vàlida de fer filosofia. Wittgenstein, en canvi, ja havia fet un gir en els seus plantejaments de la primera etapa, i, lluny de pretendre definir un llenguatge lògic ideal, sense ambigüitats possibles, passaria a analitzar la pragmàtica del llenguatge natural per provar d'elucidar-ne les zones grises. 

Eilenberger ofereix una narració extraordinàriament amena i fascinant de tots aquests processos en marxa, i s'entreté a explicar els punts principals del pensament de cada autor i a oferir-ne el context més ampli - el del moment històric que vivien i en el qual cristal·litzen aquestes idees. Així doncs, hi ha una relació més o menys directa entre la primera guerra mundial, la crisi dels valors il·lustrats i democràtics a l'Europa d'entreguerres, l'auge del marxisme, el naixement dels feixismes i del nazisme, la popularització de l'antisemitisme, i les avantguardes artístiques i literàries que van eclosionar a la llum de tots aquests fenòmens històrics i polítics. L'autor també s'atura a establir connexions i paral·lelismes entre els pensaments dels quatre autors en qüestió que, tot i que de vegades no siguin els més obvis, a la llum del relat més global es fan del tot encertats. És un llibre que m'ha encantat pel que té de narratiu i per la forma que té d'establir connexions en totes les direccions possibles entre els quatre personatges estudiats i el context històric en què s'insereixen les seves filosofies. Si alguna cosa hi he trobat a faltar, només ha estat la continuació d'aquestes biografies almenys fins als anys trenta, en què els conflictes polítics que als anys vint encara estan soterrats començaran a prendre una forma més definida. 

Continguts: El llibre combina els perfils biogràfics de quatre filòsofs europeus del segle vint, que influirien especialment amb les seves idees en la direcció que prendria la filosofia contemporània durant les generacions següents: Ludwig Wittgenstein, Walter Benjamin, Martin Heidegger i Ernst Cassirer. El relat es presenta de forma cronològica, però va combinant breus seccions de la vida de cadascun d'ells. L'arrencada és el final de la primera guerra mundial i la culminació és el 1929, any en què té lloc el debat entre Heidegger i Cassirer a Davos (el guanyador del qual seria Heidegger), Wittgenstein torna a Cambridge després de deu anys a defensar el seu Tractatus com a tesi doctoral, i Benjamin acaba en col·lapse nerviós després de la seva ruptura amb Asja Lācis. 

M'agrada: L'ambició de la proposta i el seu plantejament macro, a vista d'ocell. La reivindicació del pensament de Cassirer, Ventafocs de la història de la filosofia, que possiblement no hauria quedat tan oblidat si la República de Weimar hagués perdurat en el temps. L'explicació accessible i planera de les idees filosòfiques de cadascun dels autors, i les connexions entre elles. 

No m'agrada: L'anàlisi biogràfica queda tallada en el seu punt més interessant, en tant que Eilenberger l'acota a la dècada de 1919 a 1929. El relat s'hauria beneficiat almenys d'entrar als anys trenta. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada