Aquesta novel·la de l'autora armènia Nariné Abgarian es va publicar per primer cop l'any 2015 i s'ha convertit en una revelació internacional des de llavors. Hi va contribuir el fet de guanyar el prestigiós premi Iàsnaia Poliana a la narrativa en rus. Abgarian relata la vida a Maran, un poblet remot de les muntanyes armènies, i la duresa de l'existència diària dels seus habitants, que treballen la terra i cuiden el bestiar com han fet sempre els seus avantpassats. Els joves del poble han marxat tots a buscar feina a altres poblacions més grans, o han desaparegut a causa de la gran fam i de la guerra que van assolar la contrada, i a Maran només hi sobreviuen amb prou feines una trentena d'ancians. La narració arrenca amb la protagonista, l'Anatòlia Sevoiants, una dona del poble que, després d'haver fet les tasques de la llar i haver preparat amb cura la seva mortalla, es fica al llit disposada a deixar-se morir. A partir d'aquest moment inicial, la veu narradora ens va informant de la història de les famílies del poble remuntant-se a generacions enrere i, a través de diversos salts temporals, ens va desplegant davant dels ulls la xarxa de relacions humanes que teixeixen els veïns en el seu dia a dia.
La narrativa no lineal és un dels punts forts de la proposta, tot i que de vegades els salts temporals no són gaire fluïts i afegeixen a la trama un element de confusió que em va semblar innecessari. Aquesta aposta narrativa crec que reforça l'aura de misteri sobrenatural de la narració, que de vegades s'apropa al realisme màgic i que pretén recrear la textura dels relats folklòrics i tradicionals transmesos de forma oral. En aquest sentit, em va recordar força Un lloc anomenat Antany d'Olga Tokarczuk, tot i que aquesta última novel·la em sembla força superior a l'hora de retratar les vicissituds del poble petit i aïllat de la resta del món i a la vegada retratar les inquietuds socials, històriques i polítiques que afronten els personatges. En realitat, això és el que m'ha faltat en la lectura de I del cel van caure tres pomes: és una novel·la emocionant i molt bellament escrita, però hi falta política, i per això m'ha semblat un punt excessiva en el seu afany de complaure el seu públic, i d'evitar qualsevol element que pugui qüestionar mínimament el control de Turquia o de la Unió Soviètica sobre Armènia, que de fet ni tan sols s'esmenten en cap moment.
De fet, tot el que la novel·la ens explica del poble armeni gira al voltant de la seva gastronomia, l'arquitectura de les cases del poble i les feines agrícoles. La novel·la fa poc per situar-nos en un context històric definit que puguem identificar, i per això al capdavall el mateix relat podria tenir lloc en qualsevol altre escenari rural del món. Els únics indicadors d'algun fet polític o històric que influeixi en la vida del poble des de l'exterior són la gran fam - que crec que té a veure amb moviments geopolítics al Caucas durant la primera guerra mundial - i la guerra que crida els joves al front i que fa el poble víctima dels bombardejos - que vaig suposar que es tractava de la segona guerra mundial. En cap moment la narració no aporta cap dada que permeti confirmar o desmentir aquestes suposicions, i això afegeix a la lectura un component d'indefinició o de confusió que no m'ha acabat de fer el pes. Tot i així, l'actitud imperant en el poble és més una mena de resignació estoica que s'apodera de tots els seus habitants a la vegada, de forma que cap d'ells arriba a expressar mai cap opinió política, posant en tot moment aquests esdeveniments històrics al mateix nivell que els desastres naturals (com els terratrèmols o les sequeres) o les desgràcies familiars (com les morts o les malalties).
Una de les parts més interessants de la novel·la em sembla l'aposta per retratar el poble com a comunitat harmoniosa, en què els rols de gènere estan marcats molt clarament i en què tothom acompleix la seva funció dins del tot segons les expectatives socials. La novel·la ens retrata una societat tradicionalista i patriarcal, però a la vegada ens la basa en els lligams de cura, empatia i assistència mútua entre els seus membres. És una visió que en aquest sentit pot sobtar per desacostumada, i potser en determinats moments m'ha deixat pensant si no és un retrat potser un punt excessivament harmoniós i utòpic de les vicissituds de la vida rural. Els matrimonis, per exemple, són sempre aliances familiars que s'imposen sobre la noia i tot sovint també sobre el noi, però en la immensa majoria dels casos donen peu a relacions duradores, estables i ben avingudes. El que més m'ha agradat de la lectura és precisament els elements màgics i fantasiosos que queden entrellaçats amb les vides dels habitants del poble, i que no requereixen de cap explicació per adoptar el seu propi sentit dins del relat. En aquest sentit el realisme de la novel·la m'ha semblat una mica més problemàtic, un cop vista com a conjunt, que la seva fantasia.
Sinopsi: En un moment indeterminat al poblet fictici de Maran, a les muntanyes del Caucas, l'Anatòlia Sevoiants, una dona de cinquanta-vuit anys, es fica al llit disposada a morir d'una hemorràgia. La narració ens remunta als seus pares i els seus avis per anar-nos familiaritzant amb la història del poble i dels seus habitants. Els següents capítols segueixen el punt de vista d'altres veïns del poble, mentre es va desenvolupant el misteri sobre la malaltia de l'Anatòlia.
M'agrada: És un relat molt bell, i els fets sobrenaturals que s'encadenen al voltant dels diversos llinatges familiars del poble tenen una coherència interna que està molt ben construïda dins del relat.
No m'agrada: És un relat tan asèptic políticament que m'ha costat molt empatitzar o arribar a comprendre les motivacions dels personatges. La novel·la prioritza el folklorisme per sobre de la contextualització històrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada