Aquesta memòria novel·litzada de l'autor francès Romain Gary (1914-1980) es va publicar per primer cop el 1970, i va gaudir de força èxit a causa de l'actualitat dels fets que s'hi descrivien. A mig camí entre el relat de ficció i la crònica periodística, Gary ens ofereix un relat distanciat i ple d'ironia de l'ambient de confusió i de revolta política i social als Estats Units i a França durant l'any 1968. En ple auge de la lluita pels drets civils i els disturbis racials que es derivarien de l'assassinat de Martin Luther King, Romain Gary viu en un suburbi luxós de Los Angeles amb la seva dona, l'estrella de cinema Jean Seberg, i es relaciona amb un cercle d'intel·lectuals multimilionaris que treballen a la indústria del cinema. El fil conductor del relat és la troballa que fa d'un gos abandonat, que adopta immediatament, per adonar-se poc després que es tracta d'un "gos blanc", un gos policia procedent d'Alabama que ha estat ensinistrat expressament per atacar i matar negres. Gary porta el gos, el Bakta, a un amic seu que té un zoo urbà, amb l'esperança que l'animal podrà ser guarit de les seves pulsions violentes programades i reinserit en la societat civilitzada.
L'accidentat procés de reeducació que pateix aquest gos funciona com a metàfora del racisme institucionalitzat a la societat americana, així com de les seves manifestacions violentes més immediates en els disturbis racials. La presència del "gos blanc" a la vida del narrador assenyala la veritat incòmoda del racisme com a condicionament cultural, que depèn directament de l'educació: una mena d'ensinistrament moral que ens predisposa cap a cert tipus de judicis contra col·lectius sencers. Com que Gary és un europeu dins la societat americana, la seva fe en la rehabilitació del gos de seguida es revela com un projecte extremadament idealista, que apel·la precisament als valors il·lustrats: l'optimisme de la fe en la humanitat, en un residu de decència o de compassió universal que pugui anar més enllà de qualsevol tragèdia o violència històrica i els condicionaments socials i materials que derivats de les injustícies que els negres han patit a mans dels blancs.
D'aquesta forma, el punt més fort del llibre és la seva ironia desemmascaradora, que apunta precisament a la naturalesa inherentment defectuosa d'aquest plantejament il·lustrat: el que la societat blanca del moment està demanant quan requereix als negres que no caiguin en l'odi i en la lògica de revenja és precisament que siguin millors que ells, que comencin de nou com si fos possible esborrar tot aquest passat de violències i atrocitats. La reflexió de Gary denuncia les inseguretats i complexos dels intel·lectuals d'esquerres blancs quan es presenten com a aliats de la lluita dels negres, en especial aquest cercle d'estrelles de cinema que s'involucren amb "la causa" des del privilegi, i sempre basculant entre, d'una banda, un paternalisme incapaç d'amagar un sentiment implícit de superioritat i, de l'altra, la culpabilitat que arrosseguen no sols pels crims històrics dels blancs sinó també per la seva riquesa i el seu privilegi en el present.
Gary llegeix aquesta confrontació sempre en termes freudians, especialment en el moment que toca les relacions sexuals entre blancs i negres, que avui dia ens pot semblar un tema anacrònic però a l'època era una qüestió central del debat. Ens trobem en un context, de fet, en què els matrimonis mixtos encara eren perseguits per llei en alguns estats dels Estats Units i es percebien socialment com una mena d'aberració. L'accent en les violacions per part d'homes negres a dones blanques amaga una incomoditat força patent per una història de normalització i silenciament de les violacions d'esclaves negres per part dels seus amos, fet que els blancs reprimeixen del discurs públic per culpabilitat i els negres per vergonya. És una qüestió que té ecos en el concepte que avui dia anomenem "masculinitat fràgil", i que és fàcil d'entendre en context si observem el fal·locentrisme imperant dins la novel·la americana de l'època, que Gary no s'està d'assenyalar directament. És l'època, per exemple, en què Marlon Brando es vestia amb l'estètica dels panteres negres, segurament, segons Gary, per amagar algun tipus de complex d'inferioritat. El passatges en què l'autor descriu les reunions d'estrelles de Hollywood per tal de recaptar fons per a la causa dels negres són especialment reveladors d'aquestes dinàmiques.
Així doncs, per més que el plantejament quedi ancorat en els anys seixanta i que alguns dels arguments ens puguin semblar superats avui dia, el que cal reconèixer de la crònica que ens ofereix Gary és la seva lucidesa a l'hora d'atacar els punts de flotació d'ambdós bàndols: els blancs benintencionats però extremadament ridículs i neuròtics en el seu privilegi, i d'altra banda, els negres que els fan el joc perfectament conscients de la farsa en què participen, però disposats a beneficiar-se'n legítimament per a la seva pròpia causa. Un exemple emblemàtic és el moment en què Gary ataca l'antisemitisme dels negres com a intent d'anivellament i assimilació dins la societat americana - els negres també necessiten un cap de turc a qui odiar - mentre que acusa els seus amics jueus d'esquerres exactament d'aquest mateix desig d'assimilació - comparteixen la culpabilitat històrica dels blancs i presenten els seus avantpassats com a americans de soca-rel, i per tant esclavistes, quan en realitat els seus pares eren immigrants que fugien dels pogroms de l'Europa de l'est. Aquest rebuig a diluir les diferències m'ha recordat en certs moments els arguments que vaig llegir a l'autobiografia de Malcolm X, especialment a l'hora de rebutjar l'assimilació per tal de poder preservar la identitat pròpia. Si més no, ambdós textos comparteixen aquesta denúncia a aquells que esgrimeixen la igualtat com a forma d'escombrar el problema sota l'estora.
Un altra crítica que fa Gary, d'altra banda, i que apunta directament a plantejaments que podem trobar a la filosofia contemporània, és a la demagògia política generalitzada, des de tota mena d'altaveus públics, ja sigui per part de líders espirituals o polítics, activistes o manifestants: les consignes polítiques en aquest moment ens ofereixen eslògans prefabricats que funcionen com a instruments de màrqueting comercial, i a les pàgines dels diaris podem llegir reportatges sobre les violències més brutals comeses a la guerra de Biafra compartint pàgina amb anuncis de iots de luxe. La darrera part del text, en què l'autor es trasllada a París durant les revoltes de maig del 68, és especialment punyent a l'hora de desemmascarar aquesta buidor inherent a la protesta: els estudiants francesos semblen ser els únics que no tenen una causa pròpia, com els negres estatunidencs que els observen assenyalen immediatament, i per tant es manifesten per totes les altres del món - sigui la guerra del Vietnam, el règim soviètic a Txecoslovàquia, la guerra de Biafra o la lluita dels afroamericans pels drets civils.
Així doncs, el text ens ofereix una visió pessimista dels dilemes polítics que el món occidental afrontava en aquell moment, i ens assenyala sense cap mena de reserva les contradiccions més flagrants de les lluites polítiques i socials més benintencionades, especialment quan no són les pròpies, sinó que pretenen solidaritzar-se amb els patiments d'altri. És un retrat de l'extrema confusió i irracionalitat que es viu des del present d'aquella època, en què la violència pels carrers és ben real i en què la distinció entre amics i enemics perd tot el valor en el moment que els enemics històrics estenen la mà, ja sigui per culpabilitat o per desig narcissista d'autorealització. Tot i així, el text pren un to distanciat que no arriba a caure en el cinisme, i acaba en una visió última, la de l'amor, que a través d'un joc de llenguatge queda carregada amb el matís irònic de tot el seu bagatge històric.
Sinopsi: Gary recrea en aquest relat les seves vivències l'any 1968 a Los Angeles i a París. D'una banda, és testimoni del procés de reeducació d'un gos adoptat que ha estat entrenat al sud dels Estats Units per atacar els negres. D'altra banda, també reflexiona sobre el clima de violència i inseguretat que es viu als carrers davant dels disturbis racials als Estats Units i el maig del 68 a París, mentre que també retrata irònicament l'activisme blanc que treballa a favor de la causa dels negres.
M'agrada: La profunditat de l'anàlisi social i política rere la crònica dels fets. L'humor en els diàlegs i ens les situacions evocades per Gary, que desarma en els moments més inesperats del text.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada