Fragments dels enfonsats i els salvats

Els tradueixo al català de l'edició anglesa del llibre. L'original en italià es va publicar el 1986. Les zones grises, les ambigüitats, la veu dels salvats, la ràbia i l'ofensa.  

• Primo Levi, The Drowned and the Saved. London: Abacus, 2013. 

No importava que poguessin morir pel camí, el que realment importava és que no arribessin a explicar la història. De fet, havent funcionat com a centres de terror polític, després com a fàbriques de la mort, i posteriorment (o simultàniament) com a reserves immenses de mà d'obra esclava constantment renovada, els Lagers havien esdevingut perillosos per a una Alemanya moribunda perquè contenien el secret mateix dels Lagers, el crim més gran de la història de la humanitat. L'exèrcit de fantasmes que encara hi vegetava es composava de Geheimnisträger, portadors de secrets que han de ser eliminats. (Prefaci) 

Totes les biografies de Hitler, malgrat no es posin d'acord en la interpretació de la vida d'aquest home tan difícil de classificar, coincideixen en la fugida de la realitat que va marcar els seus últims anys, que comença en particular amb el primer hivern rus. Havia prohibit i denegat als seus subjectes qualsevol accés a la veritat, els havia contaminat la moralitat i la memòria; però, en una mesura que va anar creixent gradualment i va arribar a la paranoia completa dins del búnquer, va barrar-se el pas de la veritat també a si mateix. Com tots els jugadors, va edificar al seu voltant un escenari fet de mentides supersticioses, que va acabar creient amb la mateixa fe fanàtica que exigia de tots els alemanys. El seu col·lapse no va suposar tan sols la salvació de la humanitat, sinó també una prova del preu que s'ha de pagar quan es desmembra la veritat. (Capítol 1 - La memòria de l'ofensa) 

Els joves especialment demanen claredat, una línia definida; com que la seva experiència del món és minsa, no els agrada l'ambigüitat. En tot cas, la seva expectativa reprodueix exactament la dels nouvinguts als Lagers, joves o no; tots ells, amb l'excepció dels que ja havien patit experiències similars, esperaven trobar un món terrible però desxifrable, que es conformés al senzill model que portem dins nostre de forma atàvica - "nosaltres" dins i l'enemic fora, separats per una frontera geogràfica clarament delimitada. (Capítol 2 - La zona grisa) 

Abans de discutir els motius que van impulsar alguns presoners a col·laborar en diversos graus amb les autoritats del Lager, cal declarar tanmateix que davant d'aquests casos humans és imprudent precipitar-se amb els judicis morals. S'ha de deixar clar que la responsabilitat més gran està en el sistema, l'estructura mateixa de l'estat totalitari; la culpa afegida per part dels col·laboradors individuals petits o grans (mai agradosos, mai transparents!) sempre és difícil d'avaluar. És un judici que ens agradaria confiar només als que es van trobar en les mateixes circumstàncies, i van tenir la possibilitat de posar a prova en carn pròpia el que significa actuar sota coerció. Manzoni ho sabia molt bé: "Provocadors, opressors, tots aquells que fan mal als altres d'alguna forma, són culpables, no només del mal que cometen, sinó també de la perversió que causen en els esperits dels ofesos." La condició dels ofesos no els exclou de la culpabilitat, i aquesta tot sovint és objectivament seriosa, però no conec cap tribunal humà a qui es pogués delegar aquest judici. (Capítol 2 - La zona grisa) 

D'uns homes que han conegut una misèria tan extrema no es pot esperar una declaració en el sentit jurídic del terme, sinó quelcom que és a la vegada un lament, una maledicció, una expiació i un intent de justificar-se o rehabilitar-se. S'ha d'esperar d'ells un esclafit alliberador en comptes d'una veritat amb rostre de Medusa. (Capítol 2 - La zona grisa) 

La compassió i la brutalitat poden coexistir en el mateix individu i en el mateix moment, en contra de tota lògica; i de fet, la compassió mateixa eludeix la lògica. No hi ha proporció entre la llàstima que sentim i l'abast del dolor que ens provoca aquesta llàstima: una sola Anna Frank ens provoca més emoció que les miríades que van patir el mateix que ella però la imatge dels quals ha quedat a l'ombra. Potser cal que sigui així; si haguéssim de patir els dolors de tothom i en fóssim capaços, no podríem viure. Potser el terrorífic do de la llàstima per a tothom només li és donat als sants, als Monatti, als membres dels Equips Especials, i a tots nosaltres ens queda, en el millor dels casos, tan sols la llàstima esporàdica que s'adreça a un sol individu, el Mitmensch, el co-home: l'ésser humà de carn i ossos que tenim al davant, a l'abast dels nostres sentits providencialment miops. (Capítol 2 - La zona grisa) 

Fins i tot sense haver de recórrer al cas extrem dels Equips Especials, sovint ens passa als que hem tornat que quan descrivim les nostres vicissituds, el nostre interlocutor ens diu: "Al vostre lloc jo no hauria durat ni un sol dia." Aquesta afirmació no té cap significat precís: ningú no és mai al lloc d'algú altre. Cada individu és un objecte tan complex que no té sentit intentar preveure el seu comportament, encara menys en situacions extremes; ni tampoc és possible preveure el comportament propi. Per tant, demano que meditem sobre la història dels "corbs del crematori" amb llàstima i rigor, però que en suspenguem el judici. (Capítol 2 - La zona grisa) 

Pocs supervivents se senten culpables d'haver fet mal, robat o colpejat un company deliberadament: els que ho van fer (els Kapos, però no només ells) en bloquegen el record; però, en canvi, quasi tothom se sent culpable de no haver ajudat. La presència al teu costat d'un company que és més feble, menys astut, o més gran, o massa jove, aclaparant-te amb les seves demandes d'ajut o quedant-se simplement allà, que en si mateix ja és una súplica, és una constant al món del Lager. La demanda de solidaritat, d'una paraula amable, un consell, o fins i tot tan sols d'una orella que escolti, era permanent i universal però rarament obtenia resposta. No hi havia temps, espai, intimitat, paciència, força; la majoria de vegades, la persona a qui se li demanava es trobava a la vegada en un estat de necessitat o en deute. (Capítol 3 - Vergonya) 

No és més que una suposició, de fet l'ombra d'una sospita; que tothom és el Caïm del seu germà, que tots nosaltres (però aquest cop dic "nosaltres" en un sentit molt més ampli, de fet universal) hem usurpat la posició del veí i vivim en lloc seu. És una suposició, però ens rosega; se'ns ha instal·lat a dins com un corc; no es veu des de fora però rosega i raspa. (Capítol 3 - Vergonya) 

Em sentia innocent, sí, però em trobava entre els salvats i per tant en recerca permanent d'una justificació davant dels meus ulls i els dels altres. Els pitjors van sobreviure - és a dir, els més aptes; els millors van morir tots. (Capítol 3 - Vergonya) 

Nosaltres, que vam ser afavorits pel destí intentàvem, amb més o menys seny, explicar no només el nostre destí, sinó també el dels altres, els submergits; però aquest era un discurs "en nom de terceres persones", la història de coses que havíem presenciat de prop, però no experimentat personalment. Quan va acabar la destrucció, el que s'havia acomplert no ho va explicar ningú, igual que no torna mai ningú a explicar la seva pròpia mort. Fins i tot si haguessin tingut paper i ploma, els submergits no haurien testificat perquè la seva mort ja havia començat abans que la del seu cos. Setmanes i mesos abans que els apaguessin, ja havien perdut la capacitat d'observar, de recordar, de comparar-se i expressar-se. Nosaltres parlem en lloc seu, per delegació. (Capítol 3 - Vergonya) 

L'oceà de dolor, passat i present, ens envoltava, i el seu nivell va anar pujant any rere any fins que quasi ens va submergir. Era inútil tancar els ulls i girar-li l'esquena, perquè era per tot arreu, en totes direccions, fins a l'horitzó. No ens era possible, ni volíem, convertir-nos en illes; els justos entre nosaltres, ni més ni menys nombrosos que en qualsevol altre grup humà, sentien remordiment, vergonya i dolor per les maldats que els altres i no ells havien comès, i en les quals se sentien involucrats, perquè sentien que el que havia passat al seu voltant en la seva presència, i dins seu, era irrevocable. Mai no es podria tornar a netejar; demostraria que l'home, l'espècie humana - nosaltres, en definitiva - érem potencialment capaços de construir una enormitat infinita de dolor; i aquest dolor és l'única força que es crea del no-res sense cost i sense esforç. N'hi ha prou amb no veure, no escoltar, no actuar. (Capítol 3 - Vergonya) 

Havien introduït dins dels caps dels joves nazis que al món només existia una civilització, l'alemanya; totes les altres, presents o passades, eren acceptables només en la mesura que continguessin elements alemanys. Així doncs, qui no entengués o parlés alemany era un bàrbar per definició; si insistia a expressar-se en la seva pròpia llengua, de fet, en la seva no-llengua, l'havien de colpejar fins que callés i tornar-lo al seu lloc, estrebant-lo, arrossegant-lo i empenyent-lo, perquè no era un Mensch, no era un ésser humà. (Capítol 4 - Comunicar) 

Mirant enrere amb la saviesa del pas del temps cap aquells anys que van devastar Europa i al final també Alemanya mateixa, et sents dividit entre dues opinions. Estàvem presenciant el desenvolupament racional d'un pla inhumà o una manifestació (fins llavors única en la història i encara no explicada amb satisfacció) de bogeria col·lectiva? Una lògica aplicada a fer el mal, o absència de lògica? Com passa tan sovint en els afers humans, les dues alternatives coexistien. (Capítol 5 - Violència inútil) 

L'operació no era gaire dolorosa i durava amb prou feines un minut, però era traumàtica. La seva càrrega simbòlica era clara per a tothom: això és una marca inesborrable, no sortiràs mai d'aquí; aquesta és la marca que es posa als esclaus i al bestiar que s'envia a l'escorxador, i en això us heu convertit. Ja no tens nom; això és el teu nom. La violència del tatuatge era gratuïta, un fi en si mateix, pura ofensa. No n'hi havia prou amb els tres números cosits als pantalons, la camisa i l'abric? No, no n'hi havia prou: calia quelcom més, un missatge no verbal, perquè els innocents poguessin sentir la seva sentència escrita a la carn. També era un retorn a la barbàrie, encara més pertorbadora per als jueus ortodoxos: de fet, precisament per distingir-se dels bàrbars, la llei mosaica prohibeix els tatuatges (Levític 19, 28). (Capítol 5 - Violència inútil) 

En altres paraules: abans de morir la víctima havia de ser degradada, per tal que l'assassí se sentís menys aclaparat per la culpa. Aquesta explicació té la seva lògica però clama al cel: és l'única utilitat de la violència inútil. (Capítol 5 - Violència inútil)

La cultura em va ser útil; no sempre, de vegades potser de forma subterrània i imprevista, però em va fer bon servei i potser em va salvar. (Capítol 6 - L'intel·lectual a Auschwitz) 

La raó, l'art i la poesia no ajuden gens a desxifrar un lloc al qual tenen prohibida l'entrada. En la vida diària, formada d'avorriment i entreteixida amb l'horror, era saludable oblidar-les, igual que era saludable aprendre a oblidar la llar i la família; no em refereixo a un oblit definitiu que, d'altra banda, no hauria estat possible, sinó un arraconament a les golfes de la memòria on es depositen totes les andròmines que ja no són útils per a la vida diària. (Capítol 6 - L'intel·lectual a Auschwitz) 

Potser perquè era més jove, potser perquè era més ignorant que ell, o estava menys marcat, o era menys conscient, quasi mai vaig tenir temps per dedicar-li a la mort; tenia moltes altres coses que m'ocupaven - trobar un bocí de pa, evitar el treball extenuant, adobar-me les sabates, robar una escombra, o interpretar els signes i els rostres que m'envoltaven. Els objectius de la vida són la millor defensa contra la mort: i no tan sols al Lager. (Capítol 6 - L'intel·lectual a Auschwitz) 

Molts europeus d'aquella època, i no només europeus i no només d'aquella època, es comportaven i encara es comporten com en Palmström, que negava l'existència de les coses que no haurien d'existir. (Capítol 7 - Estereotips) 

Les pors d'avui són més o menys fundades que les pors d'aquell temps? Pel que fa al futur, som igual de cecs que els nostres pares. Els suïssos i els suecs tenen els seus refugis antinuclears, però què trobaran quan tornin a sortir a l'exterior? Hi ha Polinèsia, Nova Zelanda, la Terra del Foc, l'Antàrtida: potser en sortiran il·leses. Obtenir un passaport i un visat d'entrada és més fàcil que no pas ho era aleshores: per tant, per què no hi hem marxat, perquè no abandonem els nostres països, per què no fugim "quan encara hi som a temps"? (Capítol 7 - Estereotips) 

Una generació escèptica està a punt d'entrar a l'edat adulta, mancada no d'ideals però sí de certeses, desconfiada de la gran veritat revelada: disposada en canvi a acceptar veritats petites, que canvien amb el pas dels mesos o de l'onada convulsa de les modes culturals, ja siguin assenyades o forassenyades. (Conclusions) 

Hem de ser escoltats: per sobre i més enllà de les nostres experiències personals, hem estat el testimoni col·lectiu d'un esdeveniment fonamental i inesperat, fonamental precisament perquè era inesperat, que no va ser previst per ningú. Va tenir lloc malgrat totes les previsions; va passar a Europa. Increïblement, va passar que un poble sencer civilitzat, que acabava de sortir de la fervent primavera cultural de Weimar, va seguir un bufó la figura del qual avui dia fa riure, i tot i així Adolf Hitler va ser obeït i les lloances se li van cantar ben bé fins a la catàstrofe. Va passar, per tant, pot tornar a passar: aquest és el nucli del que hem de dir. (Conclusions)