Aquest assaig de Primo Levi (1919-1987), químic torinès i supervivent de l'Holocaust, és la tercera i última part de la seva Trilogia d'Auschwitz, composta per aquest volum i els dos llibres de memòries Si això és un home i La treva. Ara bé, Els enfonsats i els salvats no és un llibre de memòries, és més aviat un intent de teoritzar i categoritzar l'experiència als camps d'extermini i fer-la comprensible al públic lector. Per més obscur que pugui semblar aquest tema a simple vista, els conceptes exposats són perfectament accessibles per a tot tipus de lectors, i l'explicació queda assistida pel to planer i extremadament clar de Levi, que fa arribar el seu missatge amb contundència i sovint amb ràbia, des d'un llenguatge senzill que evoca en tot moment el discurs parlat. La classificació de la informació en blocs temàtics també ajuda molt a seguir el fil de les reflexions de l'autor.
Els conceptes més coneguts que Levi va encunyar per a l'ocasió, i que esdevindran idees clau en els estudis sobre l'Holocaust i la teoria del trauma, van ser el dels "enfonsats i els salvats", que dona títol al llibre, i el de la "zona grisa". El primer fa referència a la qualitat del testimoni dels supervivents dels camps nazis, que sempre sembla insuficient davant de la magnitud de l'horror experimentat per les persones que hi van perdre la vida, els enfonsats o submergits. Els enfonsats són les víctimes que van arribar al fons de l'horror i el van experimentar en tota la seva magnitud, i en aquest sentit són els que potencialment esdevindrien els "testimonis perfectes" de les atrocitats que van patir. Tanmateix, la paradoxa del testimoni perfecte és que precisament és impossible d'obtenir i, per tant, és tan sols silenci. Davant d'aquesta realitat, els supervivents esdevenen testimonis de segona mà o "per delegació", en paraules de Levi, i aquesta mateixa qualitat els omple de culpa i de vergonya per haver sobreviscut en lloc dels enfonsats, o de vegades fins i tot a costa d'ells. L'autor mateix ens intenta dissuadir de buscar lògica a aquest raonament: la culpa i la vergonya són percepcions íntimes que no tenen a veure amb responsabilitats objectives, i el trauma mateix d'haver sobreviscut és una càrrega que el supervivent ha de suportar. Aquesta és l'explicació més generalitzada que es va donar als nombrosos suïcidis de supervivents de l'Holocaust, tot i que possiblement la vivència íntima d'aquestes persones fos psicològicament més complexa que això.
D'altra banda, la "zona grisa" es refereix a les nombroses ambigüitats i compromisos morals que es poden produir a l'hora d'intentar definir una línia clara entre víctimes i botxins. Sota aquesta denominació Levi tracta nombrosos exemples de col·laboració de les víctimes amb els seus carcellers i torturadors, o moments en què els presoners es tornen botxins per als seus propis congèneres. L'exemple més clar que exposa Levi és el dels Kapos, és a dir, els vigilants dels camps que eren reclutats entre els propis presoners, i que en la gran majoria de casos exercien les seves funcions amb zel i crueltat, en part per por de represàlies si no ho feien. D'altra banda, hi ha el cas dels Equips Especials o Sonderkommandos, que eren grups de presoners que assistien en les tasques relacionades amb la càmera de gas i després s'ocupaven de fer desaparèixer els cossos. D'aquests, en van sobreviure proporcionalment molt pocs, ja que ells mateixos eren eliminats periòdicament perquè no poguessin explicar el que estava passant. Aquí es dona una ambigüitat intrínseca entre la culpabilitat i la innocència, i a través d'aquest tipus de casos extrems Levi ens demostra com la culpabilitat, que és un sentiment íntim i profundament subjectiu, i la responsabilitat, que es pot determinar objectivament i tot sovint s'utilitza com a terme jurídic, no es poden equiparar en cap cas.
El llibre sencer té a veure amb totes aquestes zones grises i ambigüitats que afronten els supervivents, que Levi exemplifica constantment amb una cura i un respecte cap a totes les parts implicades que fins i tot pot arribar a soprendre en determinats moments, especialment quan es refereix als seus botxins, als quals dedica un retrat extremadament realista i detallat en tota la seva cruesa. A més dels diversos exemples de col·laboració amb els botxins, que se'ns exposen en diversos graus de responsabilitat, també ens qüestionen amb la seva ambigüitat els diversos graus d'avergonyiment i culpabilitat que experimenten els supervivents, la pregunta sobre l'intel·lectual a Auschwitz, i sobre si tenir cultura és un aventatge o un obstacle adaptatiu en la vida del Lager, o la relació del poble alemany com a col·lectiu (que en el moment de la publicació del llibre encara havia viscut els fets de prop i en tenia responsabilitat directa) amb el seu propi passat i la seva pròpia història de violència.
Un capítol totalment apart i especialment colpidor és el capítol cinquè, en què Levi tracta diverses formes de violència que patien els presoners al Lager i intenta, seguint l'hipotètic raonament que farien els nazis, classificar-les en violències útils - necessàries per acomplir un determinat objectiu que havien marcat - i violències inútils, és a dir, dirigides únicament a humiliar les víctimes i fer-los perdre la seva diginitat humana, que a la pràctica suposaria un mecanisme de deshumanització de la víctima per transferir el sentiment de culpa i poder cometre aquelles atrocitats sense sentir-ne la responsabilitat moral directa. El capítol setè, d'altra banda, respon a tres preguntes estereotípiques que reben els supervivents i que responen igualment a simplificacions d'una realitat molt més complexa i matisada: la pregunta sobre per què no hi va haver fugides dels camps, per què no hi va haver rebel·lions, i per què els jueus no van fugir dels seus països "quan encara eren a temps". El retrat sempre lúcid de Levi i la seva denúncia eloqüent destapa aquestes preconcepcions immediatament, presentant sempre amb compassió la impossibilitat absoluta de reaccionar dels éssers humans quan són deixats en la precarietat més absoluta.
Un altre element molt colpidor de la lectura són les nombroses apel·lacions que fa Levi a la situació present del món, en què el discurs de l'odi, la presència de règims autocràtics i de la guerra com a mitjà per canalitzar conflictes polítics semblen plenament normalitzats. En aquest sentit, el llibre de Levi es dirigeix al context històric dels anys 80, però continua essent una crida d'atenció totalment vigent avui dia, pel que fa dels riscos polítics d'utilitzar la identitat com a arma amb el propòsit de marcar l'altre - sempre incert, sempre imaginari - com a objectiu. La reflexió històrica que fa Levi sobre les cruïlles i els perills polítics del present, sempre lúcida, perfectament clara, però també enrabiada i acusadora, es fa profudament colpidora però més necessària que mai.
Continguts: El primer capítol, "La memòria de l'ofensa", parla del problema de mantenir el record dels fets a través del temps, i dedica especial atenció a les tergiversacions i supressions de la veritat per part dels botxins. El segon capítol, "La zona grisa", exposa l'ambigüitat intrínseca en els conceptes d'innocència, culpabilitat i responsabilitat moral a l'hora d'afrontar la col·laboració de certs grups de víctimes amb els seus carcellers, en la majoria de casos sota coerció. L'objectiu d'aquestes matisacions és, precisament, evitar les simplificacions en les quals es poden caure quan s'analitzen els esdeveniments des de fora. El tercer capítol, "Vergonya", parla dels sentiments de culpabilitat i vergonya que experimenten els supervivents dels camps d'extermini, i exposa la teoria dels enfonsats i els salvats, és a dir, la contraposició entre el testimoni del supervivent i el que seria un suposat "testimoni perfecte", que és inaccessible per definició. El quart capítol, "Comunicar", fa referència al llenguatge i a la seva perversió fonamental en el context del Lager. Al cinquè capítol, "Violència inútil", Levi prova de posar-se a la pell dels seus botxins per tal de destriar si hi havia alguna lògica interna en els seus actes. Amb aquest propòsit, analitza amb minuciositat les formes de violència que es produïen al Lager, sobretot les més banals i gratuïtes, i les acaba subsumint dins d'una reflexió general sobre la necessitat de deshumanitzar l'enemic per poder destruir-lo totalment. El capítol sisè, "L'intel·lectual a Auschwitz" representa un homenatge a la figura de l'escriptor austríac Jean Améry, i reflexiona sobre la cultura humana davant l'experiència del Lager. El capítol setè, "Estereotips", pretén desfer malentesos habituals que Levi es trobava sovint quan parlava amb el seu públic. Al capítol vuitè, "Cartes d'alemanys", Levi tracta la recepció que van tenir els seus llibres entre el públic alemany.
M'agrada: És un text imprescindible per entendre una part important de la història europea del segle vint. En aquest cas, Primo Levi no solament ofereix el testimoni de la seva experiència personal a Auschwitz, sinó que també fa una anàlisi extremadament lúcida sobre l'amenaça del totalitarisme també en el present.
En podeu llegir uns fragments aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada