"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

5 de març de 2021

Lectures distòpiques

Tot comença amb una catàstrofe científica o tècnica: un terrible accident causat pel poder i la supèrbia de l'ésser humà, o la natura que es revenja pel maltractament continuat de segles d'explotació i sotmetiment. Potser va ser un fet natural, com una pandèmia d'origen fortuït i desconegut, que va desballestar l'aparent estabilitat del sistema capitalista. Potser, a l'ombra, hi havia empreses multinacionals que s'enriquien a través de mecanismes dubtosos a costa de la salut dels ciutadans. Potser va ser una catàstrofe política: la bretxa entre rics i pobres es va fer insostenible, o potser els polítics van canviar radicalment les normes del joc per contenir la revolució que vindrà. A l'altra banda de la tanca, proven de sobreviure els altres, els desarrapats i marginats de la terra, els qui no tenen res, i potser per això encara hauríem de donar gràcies pel nostre privilegi. La nova normalitat s'ha convertit en l'única, i amb prou feines ja recordem l'antiga, la de tota la vida. Les nostres vides enganxades a una pantalla, d'on rebrem actualitzacions del món exterior; anestesiats per l'entreteniment opiaci que ens bombardeja les vint-i-quatre hores del dia, ens pleguem a l'assentiment de la majoria i aprenem a estimar el Gran Germà. Mil·lenaristes i conspiranoics de tota mena s'apoderen de l'espai públic, i una colla d'individus inquietants liderats per un personatge vestit de búfal assalten la seu de la nostra democràcia més preuada, el far del món occidental. Però tot això és literatura, és clar.  

Pintura sense nom de Zdzisław Beksiński

Llegim relats distòpics? 

El conte de la serventa
de Margaret Atwood
. Aquesta és una de les novel·les més conegudes de l'autora canadenca Margaret Atwood. En un futur no gaire llunyà, ha tingut lloc una revolució teocràtica als Estats Units, de forma que l'activitat sexual de les dones ha quedat fiscalitzada fins al mínim detall. Com que la majoria dels éssers humans són estèrils, les famílies adinerades i properes al poder són les úniques que es poden permetre una dona fèrtil que actuï com a esclava sexual per provar de concebre una criatura. Una reflexió esfereïdora sobre la manca de llibertat reproductiva i la política que fiscalitza els cossos de les dones. Atwood s'inspira en fets històrics que van tenir lloc durant la dècada dels setanta, com la revolució islàmica a l'Iran i les dictadures militars d'Argentina i Xile. 

El districte de Sinistra d'Ádám Bodor. Aquesta novel·la de l'autor hongarès Ádám Bodor és una proposta interessant perquè costa d'encaixar dins d'un gènere en concret. A mig camí entre la distòpia i el realisme màgic, Bodor ens presenta un viatge de malson per les muntanyes transsilvanes, on la societat es divideix entre treballadors i guardes, i on l'opressió que pateixen els treballadors es tradueix en tota mena d'episodis estrambòtics i inquietants, aparentment inconnexos els uns amb els altres. Mentre els personatges proven de conservar quelcom de la seva humanitat, es comença a estendre una malaltia misteriosa d'origen desconegut que amenaça les vides de tothom. La novel·la es va publicar el 1992, i és a parts iguals relat fantasiós i crítica punyent del règim soviètic, quan aquest ja estava en procés de descomposició. 

Fahrenheit 451
de Ray Bradbury.
Ray Bradbury va escriure aquesta novel·la inspirat pel període de persecució ideològica del maccarthisme. Tot i que l'autor mateix era un conservador convençut, la novel·la és un al·legat a la llibertat d'expressió i de consciència com a salvaguardes de la cultura humana. Bradbury descriu una societat en què la gent ja no llegeix perquè la cultura de l'entreteniment ho ha colonitzat tot, i els ciutadans queden en un estat d'eterna adolescència marcat per la correcció política i l'exacerbació de les emocions. Com que no tenen capacitat de pensament abstracte, tampoc tenen capacitat de retenir records, així que les seves vides quotidianes són una mena de present continu. En aquest context, els dissidents d'aquesta societat amaguen i protegeixen els llibres arriscant la seva pròpia vida en aquest procés. 

Els jocs de la fam de Suzanne Collins. Una novel·la distòpica juvenil que va tenir molt d'èxit en el seu moment i que d'alguna forma va crear una tendència dins del gènere. En la república de Panem, una mena de desenvolupament postapocalíptic dels antics Estats Units, els dotze districtes han de tributar cada any dos joves per matar-se en un joc de supervivència extrem en què només guanya l'últim supervivent. Els districtes estan governats pel malvat Capitoli, una cruel dictadura que monopolitza tots els avanços tecnològics i, gràcies a aquests, organitza els Jocs cada any per dominar la població dels districtes a través de la por. La protagonista, la Katniss Everdeen, és enviada als jocs i només es proposa sobreviure, però poc a poc s'anirà convertint en un símbol de resistència i crearà un moviment més gran que ella mateixa. 

A Scanner Darkly de Philip K. Dick. Possiblement és una de les novel·les més reeixides d'aquest autor estatunidenc. Si bé la seva novel·la distòpica més emblemàtica i coneguda és Somien els androides amb ovelles elèctriques?, a mi A Scanner Darkly em sembla superior. En un futur no gaire llunyà, una gran part de la societat viu dominada per una droga anomenada D (que és una abreviatura de Death o Mort). El protagonista és un policia que s'infiltra en una xarxa de narcotraficants per arribar a atrapar-ne els productors i distribuïdors. L'únic problema és que els seus superiors, que no coneixen la identitat dels agents, li demanen que es persegueixi a si mateix, mentre que ell, a la vegada, comença a perdre consciència de la seva pròpia identitat, que es va dissociant en dues identitats diferents a mesura que consumeix més i més. La novel·la és un magnífic testimoni de primera mà sobre la cultura de les drogues i els estralls que causa en les persones, però no defuig tampoc la tasca d'assenyalar els responsables últims en les grans indústries del narcotràfic. 

Els fills dels homes de P. D. James. Aquesta és una novel·la molt interessant que P. D. James va escriure cap al final de la seva carrera, i que es desvia força de les seves característiques novel·les policíaques. Altre cop en un futur no gaire llunyà, la humanitat es veu afectada per una esterilitat global, que aboca als éssers humans a preguntar-se per la seva pròpia extinció com a espècie. La cultura humana està preservada als arxius i als museus, però ara no deixarà cap llegat a les generacions futures senzillament perquè aquestes no arribaran mai. El desencantat protagonista es veu immers en una aventura de malson quan entra en contacte amb una banda terrorista que pretén derrocar el govern vigent. El meu consell és que llegiu el llibre sense pretendre comparar-lo amb la seva adaptació cinematogràfica, que a hores d'ara ha esdevingut més famosa que el text original. Ambdues obres són brillants a la seva manera, però tan diferents entre elles que no treu cap a res provar d'escollir-ne una per sobre de l'altra. 

La ciutat i la ciutat
de China Miéville.
Una magnífica descoberta de l'any passat, que ens situa en un escenari realment fascinant dins la literatura especulativa: dues ciutats diferents que coexisteixen ocupant el mateix espai físic. Perquè aquesta convivència es pugui realitzar, els habitants de cadascuna de les ciutats han d'ignorar deliberadament els de l'altra banda, mentre que hi ha una tercera entitat, una mena d'agència de vigilància, que s'encarrega de castigar els infractors d'aquesta norma. En aquest context, la novel·la és en realitat un thriller policíac en què es dona un assassinat que afecta les dues jurisdiccions a la vegada, de forma que el protagonista haurà d'accedir a l'altra ciutat per tal d'esclarir el misteri. Tanmateix, el misteri es revelarà com a molt més profund que un simple assassinat, i apuntarà a conspiracions polítiques i conflictes d'interessos que afectaran l'origen mateix de la ciutat. 

El complot contra Amèrica de Philip Roth. De fet, aquesta és una de les meves novel·les preferides de Philip Roth. El plantejament de la novel·la és ucrònic, en realitat. L'argument planteja què podria haver passat si F. D. Roosevelt hagués perdut les seves darreres eleccions, i les hagués guanyat un candidat obertament antisemita i contrari a la intervenció dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial. El candidat és l'aviador Charles Lindbergh, que no es va presentar mai a unes eleccions presidencials, però que a la vida real va simpatitzar amb el nazisme. Tot i que Philip Roth crea un fil argumental al voltant d'aquesta presidència, els centres d'interès de la novel·la són la política novaiorquesa i la vida quotidiana de la família protagonista, que veuran com la paranoia antisemita va creixent al seu voltant. És una novel·la molt curiosa que convida els lectors a reflexionar sobre la democràcia americana i, sobretot, a no donar-la mai per feta. 

Assaig sobre la ceguesa
de José Saramago.
És una novel·la fascinant sobre una epidèmia de ceguesa que afecta la gran majoria de la població a la vegada i sense cap mena d'explicació aparent. Un text colpidor sobre la gestió política de les catàstrofes, i sobre la fina línia que separa la humanitat de l'animalitat en situacions límit per a la supervivència humana. Més vigent que mai en temps de pandèmia, Assaig sobre la ceguesa és un recordatori tremendament lúcid i punyent de la fragilitat inherent de les societats humanes. La seva seqüela, Assaig sobre la lucidesa, trasllada aquestes inquietuds al sistema democràtic mateix i als principis que el basteixen en la teoria. Totes dues són molt bones lectures, tot i que a mi la primera part em va agradar més. 

Nosaltres
de Ievgueni Zamiatin.
Una lectura colpidora sobre una societat ideal que ha assolit la perfecció a través de l'homogeneïtzació absoluta dels seus ciutadans. Després d'una guerra de dos-cents anys, la població supervivent queda protegida del món exterior i es limita a viure un dia a dia planificat al milímetre pel Befactor, l'autoritat suprema d'aquesta societat. La novel·la 1984 de George Orwell deriva força clarament d'aquesta novel·la, i a mi l'original de Zamiatin em sembla clarament superior. Escrita en un estil a mig camí entre el modernisme i el surrealisme, la veu narradora és confusa i entretallada, com es correspon a l'experiència que té del món el mateix protagonista, que interpreta la realitat en termes matemàtics en un món en què les emocions estan prohibides. 

Se us acuden més recomanacions? 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons