"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 de maig de 2019

Creuar la línia

Vaig parlar de la relació entre llibres i les seves adaptacions cinematogràfiques, i aquí ens trobem davant d'una d'aquelles "males" adaptacions que crea una pel·lícula millor que el llibre en què es basa. Vaig ressenyar fa molt de temps la novel·la Children of Men de l'autora britànica P. D. James, i a mi personalment em va agradar molt, però cal reconèixer que la seva adaptació cinematogràfica, dirigida per Alfonso Cuarón i estrenada el 2006, no té gaire res a veure amb el material original i, a la vegada, esdevé una obra mestra en si mateixa. La novel·la ens presenta una Gran Bretanya situada en un futur distòpic, que afronta la inexplicable infertilitat de les dones amb l'apatia i la conformitat d'una societat terriblement desencantada i decadent. La novel·la mira, principalment, al passat de la cultura britànica, i pretén analitzar com pot haver arribat fins aquí. La pel·lícula, en canvi, pren com a inspiració alguns dels personatges, situacions i trames de la novel·la, i n'elabora una història diferent, no tan centrada en com hem arribat fins aquí sinó en què passarà a partir d'ara. Slavoj Zizek utilitzava aquesta pel·lícula per il·lustrar la societat de consum actual, un capitalisme que ens convida a relaxar-nos en l'entreteniment i el gaudi estètic mentre a l'altra banda de la línia hi té lloc la barbàrie. Tant se valen les allaus de refugiats que puguem contemplar a les notícies diàriament, si podem asseure'ns al sofà i veure un partit de futbol o el proper capítol de la nostra sèrie preferida. El més important és quedar-se en el confort i la seguretat de la nostra banda de la línia. Els que hi ha a l'altra banda no tenen res, fugen de la guerra o de la indigència per tal de sobreviure i, per tant, amenacen el nostre status quo i han de ser combatuts. La pel·lícula va més enllà del llibre, per tant, a l'hora de plantejar el debat polític contemporani: la tensió entre el nosaltres i els altres que amenaça la nostra seguretat econòmica i material, agreujada en el món fictici de la pel·lícula pel fet que no neixen nous infants i la humanitat, per tant, sembla abocada a l'extinció. Em sembla que aquest missatge ja era vigent en el moment de la seva estrena però que, en lloc d'envellir, ha cobrat encara més importància en l'actualitat, davant dels drames migratoris del moment present. Hi ha una part de la trama que resulta interpretable en termes altament simbòlics, especialment pel que fa a l'esperança que es presenta a la humanitat en la forma d'una jove refugiada, i el paper que el protagonista exerceix de protector o precursor d'aquesta esperança. Tot i així, la pel·lícula rebutja molt intel·ligentment les lectures al·legòriques per tal de colpir-nos amb un realisme directe i descarnat, que esborra les esperances i possibilitats obertes pel relat mateix. 

El protagonista, Theo Faron (Clive Owen) és un treballador del govern que viu una vida grisa i apàtica, animada tan sols per algunes amistats tan desencantades com ell mateix. El seu cosí és el primer ministre del país, i a la pel·lícula només hi juga un petit paper en una escena puntual, mentre que aquesta relació articula, de fet, tota la novel·la de P. D. James. La interpretació que Clive Owen fa de Faron és un dels punts més forts de tota la pel·lícula: de fet, la seva fredor i manca d'expressió en les situacions socials en general crea un contrapunt important amb les escenes posteriors, en què es veurà obligat a recordar els fets traumàtics del seu passat. Faron és un personatge acomodat en el món decadent que l'envolta però que, de sobte, es veurà obligat a creuar la línia i observar la vida des de l'altra banda, quan es vegi obligat a ajudar Kee (Clare-Hope Ashitey), una noia refugiada que pot resultar clau per al destí de la humanitat. Més que desenvolupar una expressivitat emotiva a partir d'aquest moment, o estovar-se respecte del món exterior, el que se li marca a la cara és la por i la necessitat de sobreviure en tot moment, sigui al preu que sigui. Això és el que passa quan et trobes a l'altra banda de la línia. Els elements tècnics de la pel·lícula fan molt per traslladar-nos el seu sentit de realitat, fins i tot més que el guió, que en realitat és força senzill i deixa més preguntes obertes que no pas respostes definitives. Gran part de la narració, especialment els moments de més violència, se'ns despleguen en llargs plans seqüència que seguim des de l'esquena del protagonista, com si els espectadors estiguéssim també dins dels fets. A la primera escena, el protagonista surt d'una cafeteria, amb el vas de cafè encara a la mà, segons abans que l'establiment salti pels aires. A partir d'aquí, el metratge ens ofereix un desplegament de violència sistemàtica que va creixent a mesura que avança el relat i no té aturador. La realització de la pel·lícula fa molt per immergir-nos en aquesta història de patiment: durant una escena de batalla, cap al final de tot, veiem les imatges a través de les gotetes de sang que entelen la lent de la càmera. És un trencament curiós de la quarta paret i de la suposada versemblança del que veiem en una ficció cinematogràfica: en un món com el nostre, en què observem la barbàrie en semidirecte a través de les càmeres de televisió, i en què els informatius ens tenen acostumats a aquest tipus d'imatges, la pel·lícula paradoxalment apunta a la immediatesa de la telerealitat a través de la suspensió d'aquesta versemblança. A través de campaments de refugiats improvisats entre muntanyes de runa, els protagonistes escapen a un destí incert que no s'acaba de revelar mai del tot. El gran punt fort de la pel·lícula és la realitat dels escenaris retratats: les seves ciutats en ruïna i els seus campaments de refugiats; les estructures de control i vigilància d'un estat policial; i l'interior d'uns boscos que es presenten amenaçadors perquè la mort hi pot sobrevenir en qualsevol moment. Les estructures de repressió de l'estat autoritari que ha de contenir els elements no desitjats s'assemblen sospitosament als somnis més salvatges de l'extrema dreta actual; la banda terrorista que ha esdevingut l'únic canal de resistència al règim és, lluny de la visió romantitzada típica del gènere, no res més que una banda de carnissers fanàtics. Això és el que ens ofereix el film d'Alfonso Cuarón amb un pols ferm i constant a través del seu metratge: el seu desenllaç té una part tancada i una d'oberta, reforçant un relat de desesperança i d'horror que, precisament per aquesta manca de concessions, es fa tremendament realista. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons