"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 de març de 2021

Si portes un estel al front

Un altre any ha arribat el Tolkien Reading Day, o Dia de Llegir Tolkien, i aquest any la Tolkien Society ha proposat llegir textos de l'autor al voltant del tema "Hope and Courage", "Esperança i Coratge". Encaixa força, suposo, amb la situació global de pandèmia que va esclatar l'any passat i que ha enfonsat molta gent en la incertesa i els dubtes respecte del futur, o directament en el dol i el patiment per la pèrdua d'éssers estimats. 

Ha estat difícil triar el text aquest any. L'elecció òbvia era algun passatge de El Senyor dels Anells, en què l'esperança és un dels motius principals al llarg de tota la novel·la, i el coratge també hi té un protagonisme destacat. De fet, hi ha un personatge que encarna el valor de l'esperança durant tot el text: Aragorn. D'una banda, aquesta és una de les qualitats personals que destaquen més d'aquest personatge i, d'altra banda, com a figura messiànica encarna literalment l'esperança del seu poble. Però potser va ser perquè buscava una lectura més breu o perquè em feia angúnia tornar a Mordor i a les batalles èpiques contra el mal en majúscules gratuïtament, que vaig decidir triar una altra lectura. 

Aragorn és un personatge que encarna l'esperança en l'obra de Tolkien i retorna a la seva gent portant un estel al front. Però hi ha un altre personatge de Tolkien que porta un estel al front, tot i que l'esperança i el coratge no apareguin explícitament en el seu relat i s'hagin de buscar entre línies. Així és com em vaig decidir a rellegir aquest any El ferrer de Wootton Major, i a provar de descobrir si l'estel de les fades que Smith va rebre quasi per casualitat té a veure amb l'estel èpic que encarna l'esperança. I mentre feia això, vaig descobrir també quina mena de coratge proposa el text. Així doncs, esperança i coratge a El ferrer de Wootton Major


Després d'una brillant arrencada amb l'emblemàtic paràgraf inicial, el narrador ens presenta els diversos festivals d'hivern que se celebren a Wootton Major. Un d'ells en especial, la festa dels Vint-i-quatre, que se celebra cada vint-i-quatre anys, és el que posarà en marxa els esdeveniments de la història, i també marcarà, de fet, l'estructura de la narració, ja que trobarem aquesta celebració al principi i al final del relat. En aquesta celebració, Smith, el protagonista, es menja un estel del país de les fades que hi havia amagat al pastís, tot i que d'entrada l'esdeveniment sembla fortuït i al principi l'infant no és conscient del que suposarà aquesta troballa per a la seva vida: 
El que havia passat era que un dels infants de la Festa se l'havia empassat sense adonar-se'n, per bé que havia trobat a la seva porció una moneda de plata i l'havia donada a la Nell, la nena que tenia al seu costat: ¡semblava tan desencantada per no haver trobat res al seu bocí! De vegades el nen es demanava què se'n devia haver fet, de l'estel, sense saber que el duia a dintre, ficat en algun lloc on no el podia sentir, car així havia de ser. Allí va romandre durant molt de temps, fins que li va arribar l'hora. (23-26)* 
Smith porta l'estel dins seu sense sentir-lo i sense saber-ho. El moment de l'estel encara no ha arribat, i potser és comprensible en tant que Smith encara és un infant. Ara bé, un dia Smith vomita l'estel i se l'enganxa al front. A partir d'aquest moment comencen els seus viatges d'anada i tornada - d'exploració - a la terra de les fades. 
Però al País de les Fades tenia els seus propis afers, i hi era ben rebut, car l'estel resplendia al seu front, i ell estava tan segur com ho pot estar cap mortal en aquell perillós país. Els Petits Mals defugien l'estel i, dels Grans Mals, n'estava protegit. De tot això en donava gràcies, perquè ben aviat adquirí experiència i va comprendre que hom no pot apropar-se sense risc a les meravelles del País de les Fades, i que a molts dels Mals no se'ls pot desafiar sense les armes adients, massa poderoses perquè un mortal qualsevol les manegi. Ell continuava essent un observador atent, no pas un guerrer, i si bé amb el temps podria haver forjat armes que al seu món haurien tingut poder suficient per esdevenir matèria de grans llegendes i adquirir el valor del rescat d'un rei, sabia que al País de les Fades haurien servit de ben poca cosa. De manera que ningú no té memòria que, entre les coses que va fer, mai hagués forjat cap espasa, cap llança ni cap punta de fletxa. (30-32) 
La traducció "observador atent" correspon a l'original "learner and explorer" (literalment, "aprenent i explorador"). El concepte de coratge en aquest relat no té a veure amb la guerra ni amb les gestes èpiques, més aviat amb l'exploració i l'aprenentatge dins del país de les fades, un món màgic i indòmit que el viatger ha de descobrir. Quin és el perill del país de les fades, doncs? Que potser té a veure amb ser transformat un cop s'hi accedeix i tornar-ne, però canviat? Amb quedar-hi atrapat i no poder-ne sortir? Al seu assaig Sobre els contes de fades Tolkien apunta a quin pot ser aquest risc: 
In that realm a man may, perhaps, count himself fortunate to have wandered, but its very richness and strangeness tie the tongue of a traveller who would report them. And while he is there it is dangerous for him to ask many questions, lest the gates should be shut and the keys be lost. (315-316)**
En aquest regne, un home potser es consideraria afortunat d'aventurar-s'hi, però la seva riquesa i la seva estranyesa mateixes bloquen la llengua del viatger que provi d'explicar-les. I mentre hi és, li és un perill fer massa preguntes, per por que les portes se li tanquin i se'n perdin les claus. (La traducció és meva). 
El perill del regne de les fades és, més aviat, segons Tolkien, quedar-ne exclòs o ser-ne expulsat, i aquesta conseqüència té a veure amb traspassar-ne els límits, és a dir, excedir les normes que l'hospitalitat d'aquest regne imposa. Com veiem ben aviat, a Smith li passarà quelcom semblant. Després d'unes bellíssimes descripcions sobre els seus viatges pel regne de les fades, Smith comença a rebre advertiments per fer-lo marxar, en tant que no hi pertany. La seva determinació a seguir explorant aquest país comença a caracteritzar-se en el text com a "gosadia" o "atreviment" més que no pas coratge. Smith ha començat a traspassar la línia de perill: 
- ¿No t'estàs tornant molt atrevit, Front Estelat? ¿No tens por del que pugui dir la Reina, si arriba a saber-ho? Llevat que tinguis el seu permís.  
Ell es quedà desconcertat en reconèixer el seu propi pensament i saber que la donzella l'hi llegia: pensava que l'estel del front era un passaport per anar onsevulla que volgués; i ara sabia que no era pas així. (40-42)
Aquesta advertència, així de subtil, planteja a Smith l'aprenentatge més dur que haurà d'afrontar en la seva aventura. El que havia pensat que era una regió sense límits, al seu servei per explorar-la a plaer, en realitat és un territori restringit. El salconduit pel país de les fades que li ofereix l'estel li permet accedir només a una petita part d'aquest regne màgic. No és fins molts anys després, en la seva última expedició al regne de les fades, que es troba cara a cara amb la Reina i aquesta li confia un missatge que ha de portar al Rei de les fades quan el trobi. És en aquest passatge que es dóna un dels moments més misteriosos del text sencer: 
Llavors es va agenollar, i ella s'inclinà i li va posar la mà al cap, i una gran calma planà al seu damunt; li semblava que era simultàniament al Món i al País de les Fades, i encara fora de tots dos, contemplant-los, de manera que es va sentir alhora desvalgut, amo de si mateix i en pau. Quan transcorreguda una estona la quietud va passar, ell va alçar la testa i es va posar dempeus. El crepuscle era al cel, empal·lidien els estels i la Reina havia desaparegut. Al lluny sentí el ressò d'una trompeta entre les muntanyes. L'alta planura on s'estava era silenciosa i deserta, i ell sabia que ara el seu camí el menava de nou a la desemparança. (48-49)
El ferrer experimenta tres estats simultanis, com si es tractés d'un arravatament místic: dins del Món i al País de les Fades ("in the World and in Faery"), fora de tots dos ("outside them") i contemplant-los ("surveying them"), i a aquestes tres situacions es corresponen tres sentiments: desvalgut ("in bereavement"), amo de si mateix ("in ownership") i en pau ("in peace"). Val a dir que l'original anglès, amb la repetició de la conjunció "and" en totes dues enumeracions, és força més clara que la traducció en presentar aquest paral·lelisme.  
  • Ser dins del món és estar desvalgut, viure en precari: el mot anglès "bereavement" es refereix a l'estat d'algú que ha perdut una persona estimada, i normalment es tradueix com a "dol". És una mena d'estat de despossessió. 
  • Ser fora del món és l'estat contrari, en el text literalment equival a la possessió, i se sobreentén que és una característica que no li pertoca als humans o als mortals, que no posseeixen el món, sinó als éssers màgics, autèntics posseïdors en aquest cas. 
  • Contemplar-los equival a estar en pau. És una mena de superació dels dos estats anteriors: la despossessió bàsica i vital de l'existència humana, i la possessió per part d'una dimensió transcendent que ens està vetada per defecte.    
La complexitat del fragment no acaba aquí, però. En aquesta mena d'experiència mística, Smith acaba comprenent que el seu camí el porta de tornada a casa seva, al món humà. La paraula "desemparança" que empra el traductor correspon de nou a "bereavement" en l'original anglès, per tant, cal tornar a dins del Món. Ara el text mostra l'autèntica cara del coratge: reconèixer els límits del nostre propi viatge vital, de la nostra exploració, retornar al món conegut, renunciar o deixar anar quan arriba el moment. Un cop torna al poble, Smith té una conversa reveladora amb l'Alf, el mestre cuiner, sobre la necessitat de deixar l'estel enrere. 
¿No és meu? Em va tocar a mi. ¿És que un no es pot quedar les coses que li toquen, ni que sigui com a record?  
- Algunes coses, sí. Aquelles que són regals i es donen com a record. N'hi ha d'altres, però, que no es donen així. No poden pertànyer sempre a una sola persona, ni ser considerades com a patrimoni familiar. Són un préstec. Segurament no has pensat que algú altre el pot necessitar. Però és així. Anem curts de temps. (52) 
Aquest passatge presenta paral·lelismes amb altres textos de Tolkien en què els personatges han de deixar anar objectes màgics, com l'Anell, per exemple, o els Silmarils. L'accent en aquests passatges sempre es posa en la necessitat d'entregar l'objecte lliurement, i no aferrar-s'hi, en tant que els objectes màgics reben connotacions negatives, o canalitzen els instints més egoistes i mesquins dels seus personatges. Ara bé, la influència de l'estel en aquest text és totalment positiva. Smith no s'ha de desprendre de l'estel perquè sigui un objecte maligne que cal destruir, com l'Anell, per exemple. L'estel s'ha de deixar anar perquè algú altre el pot necessitar. És important tenir esperança, però aquesta no és un exercici solipsista: més que per un mateix, cal tenir-ne pels altres (quasi em va recordar la frase de Benjamin, per més que sigui estrany introduir-la en aquest context). 

És en el retorn a casa que Smith es troba amb una altra cara de l'esperança, que acaba arrodonint el text i donant-li una conclusió magnífica. La seva família ha estat esperant-lo sempre, al final de cadascun dels seus viatges. La pèrdua de Smith no és una renúncia total: és acceptació del moment present i de tots els seus dons. És el coratge de ser un mateix i de donar el màxim d'un mateix dins del món (ni fora, ni observant-lo). Potser Smith no derrota monstres, no fa gestes èpiques, ni la seva història pertany als grans poemes, però el treball a la forja diària continua. La presència del seu fill, en Ned, sensible a la màgia de les fades tot i que no cridat a descobrir-la de primera mà, li ho recorda: 
¡No, no, fill meu! ¡Fes festa! Pel fet que sigui avi, no vol pas dir que els meus braços s'hagin afeblit. ¡Deixa que vingui feina! Ara hi haurà aquí quatre mans per escometre-la tots els dies feiners. No tornaré a sortir de viatge, Ned: vull dir que no faré viatges llargs, ¿m'entens? 
- ¿De manera que és això, pare? Em demanava què se n'havia fet, de l'estel. És una llàstima. - Agafà la mà al seu pare. - Em sap greu per tu. Però també té el seu costat bo, per a la nostra casa. ¿Saps, Mestre Ferrer? Encara em pots ensenyar moltes coses, si disposes de temps. (63-64) 
Els personatges de Smith semblen massa pragmàtics per entretenir-se pensant en el que han perdut, i després de renunciar-hi, segueixen mirant cap endavant. Tenir esperança per ser conscient de les necessitats dels altres. Tenir coratge per acceptar quan arriba el moment de deixar anar, i fer-ho sense recança. Sembla fàcil de dir, i tant de bo fos igual de fàcil de posar en pràctica. El relat acaba tancant el cercle de l'escena inicial: una nova festa, en què un nou infant s'empassa l'estel. L'antic Mestre Cuiner es retira i el càrrec l'assumeix l'antic Aprenent. Tot en ordre, tot bé. 

* Les cites del text per a aquest article les he extret de l'edició catalana del llibre: J. R. R. Tolkien, El ferrer de Wootton Major i "La fulla" d'en Niggle. Barcelona: Proa, 1999. La traducció és de Jordi Arbonès. 

** "On Fairy-Stories" a J. R. R. Tolkien, Tales from the Perilous Realm. Londres: HarperCollins Publishers, 2008. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons