"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

8 de maig de 2021

L'heroi de les mil cares (#368)

S'han dedicat segles de conreu, dècades de selecció diligent, la feina de nombrosos cors i mans, a podar, triar i filar aquest cabdell fermament embullat. A més, no ens hem d'arriscar sols a aquesta aventura; perquè els herois de tots els temps ens hi han precedit; el laberint ens és conegut al detall; només hem de seguir el fil del camí de l'heroi. I on havíem pensat que trobaríem una abominació, hi trobarem un déu; on havíem pensat que mataríem algú altre, ens matarem nosaltres mateixos; mentre havíem pensat que viatjaríem cap enfora, arribarem al centre de la nostra pròpia existència; on havíem pensat que aniríem sols, ens hi acompanyarà el món sencer. 

Aquest llibre de l'acadèmic estatunidenc Joseph Campbell (1904-1987) es va publicar per primer cop el 1949, i a hores d'ara és un text de referència en els estudis literaris i antropològics. Si bé potser a aquestes alçades ha quedat relegat al nivell de curiositat de museu, és indiscutible la influència que ha tingut en l'anàlisi literària, en tant que no sols s'aplica als mites del món antic, sinó que amb el temps s'han anat rastrejant les estructures i els trops de què parlava Campbell també en les obres literàries modernes. Perquè Gilgamesh i Harry Potter, Odisseu i Jane Eyre, el rei Artur i Luke Skywalker, Persèfone i Frodo Saquet, Teseu i Katniss Everdeen, comparteixen tots un aire de família que Campbell clarifica al detall en la seva exposició. Evidentment, ni tots els mites són iguals, ni totes les fases de l'aventura queden incloses en tots els relats, ni les diferències culturals de cadascun poden ser reduïdes o passades per alt, però l'autor se centra, precisament, en allò que tenen en comú totes aquestes històries, per tal de reconèixer un arquetip on només tenim llambregades parcials d'un mateix relat. El llibre descriu els arquetips que conformen el viatge de l'heroi, una estructura narrativa bàsica que es pot rastrejar a tots els mites, com si en fos l'esquelet. L'heroi parteix del món conegut i és cridat o empès a la descoberta d'un món ignot i perillós, on passa un seguit de proves i aventures que demostraran la seva vàlua, posaran al descobert la seva autèntica identitat, i l'enfrontaran a un monstre o tirà. Així, l'heroi (o heroïna) es purificarà de la seva vida passada i tindrà accés a un altre pla de l'existència. Aquesta etapa d'aventures màgiques i misterioses només es revelarà com a preparació per a la tornada al món conegut i prosaic de l'existència quotidiana, amb un elixir o remei que el guarirà o que en restaurarà l'ordre original, perdut per la desmesura o la negligència de la humanitat. Campbell llegeix aquest esquema narratiu en termes psicoanalítics i, per tant, aquest món desconegut i fantàstic equival als recessos inconscients de la psique humana, de forma que l'heroi, en realitat, està baixant al fons de si mateix, i els perills i proves que ha d'afrontar l'apropen a un coneixement més profund de si mateix. Tot allò que hauria quedat reprimit en la psique humana es tradueix en una necessitat de baixar al món soterrat de la infància i les seves ansietats reprimides, només per així poder tornar a reclamar l'edat adulta i esdevenir rei, arrabatant-la d'un tirà-usurpador que estava intentant aturar o monopolitzar aquest cicle natural. Són les aventures dels herois mítics més antics, dels protagonistes dels contes de fades, i dels patriarques i profetes que funden noves religions revelades, o dels místics que reben una il·luminació. Aquesta és la primera part de la història, "El viatge de l'heroi", però l'anàlisi té una segona part, "El cicle cosmològic", que descriu el mateix esquema però aplicat als mites cosmogònics i escatològics. L'aventura seria la mateixa, però aquest cop protagonitzada per l'univers sencer: d'un caos o foscor primigenis, es produeixen una sèrie de "sortides" o emanacions que donen lloc al nostre món conegut, i l'aventura de l'heroi s'insereix dins d'aquest marc més general com a punt culminant, revelació o apoteosi, de la divinitat. El recorregut acaba amb la fi del món, en que l'univers retornaria a aquest estat primordial que des del nostre cantó del vel ens resulta completament desconegut. És en aquest esquema més ampli que, en realitat, l'heroi demostra les seves mil cares: quan l'aventura es viu des de dins, l'heroi és redemptor i salvador, guaridor del món; quan la roda del cicle es torna a posar en marxa, l'heroi d'ahir es converteix en el tirà o el monstre d'avui, com li passa a Èdip quan s'adona que ha usurpat el lloc del seu propi pare i s'ha convertit en un nou monstre per a la ciutat de Tebes. Per més que, explicat així, el propòsit del text pugui semblar obscur, el fil conductor que lliga totes aquestes estructures i recurrències formals és la pròpia humanitat del protagonista: la incapacitat dels mites de donar una resposta definitiva, que fa que el cicle sempre torni a recomençar i a posar-se en marxa de nou, ens connecta a les preguntes més profundes i més incontestables de la nostra humanitat: per què existim on podria no haver-hi res, per què som éssers racionals en una natura que no ho és, per què hem de morir i quin sentit té tot plegat. El viatge de l'heroi s'acaba reduint, al nivell psíquic, a acceptació de la pròpia mort, com se li revela a Gilgamesh en el centre del seu viatge, i al nivell cosmològic, al reconeixement de l'u o foscor primigènia que va donar lloc a la multiplicitat del món creat o emanat. Totes dues històries són una i la mateixa, de fet. La perspectiva psicoanalítica, que al principi del llibre es pot fer una mica obscura i difícil de seguir, adquireix el seu sentit al final del llibre, de fet, en què Campbell analitza el món modern que el 1949 ja és totalment secularitzat i científic: la mort de Déu anunciada per Nietzsche ja és un fet acomplit, i les pròpies institucions religioses juguen la partida dels interessos polítics i econòmics del món secular. Els somnis analitzats a la primera part del llibre es revelen com a reducte inconscient d'aquest pensament mític que ja no cohesiona la societat en aquest món secularitzat i modern. Però he de reconèixer que la cloenda que Campbell aporta al seu text, en aquest punt de l'exposició, m'ha fet somriure de forma inesperada. Que no era part del relat, la mort de Déu? Que no s'immolen els déus a si mateixos, ja es diguin Odin, Ishtar o Jesucrist, per donar el coneixement a la humanitat? Fins i tot aquesta etapa de la història de la humanitat, desencantada i utilitària, es pot inserir, segons Campbell, dins de l'esquema del mite principal. La visió de gènere també apareix en l'anàlisi i, suposo que perquè no en tenia una expectativa gaire definida abans de començar a llegir, m'ha sorprès en positiu: les distincions de gènere també es dissolen en el món del déu - que és revela com a home i dona, tomba i úter a la vegada, a ulls de l'iniciat. Evidentment que estem parlant de textos mil·lenaris i tot sovint aquests mites reserven rols tradicionalment diferenciats a homes i dones - l'home com a guerrer o venjador respecte del tirà, la dona com a núvia del déu desconegut. Ara bé, precisament la riquesa de la mitologia ens revela els mateixos rols ocupats per homes i dones en diferents relats: com Jesucrist, la deessa mesopotàmica Innana o Ishtar descendeix al món inferior per ser executada en benefici de l'univers i des d'aquest món inferior serà retornada a la vida pel seu servent fidel. En definitiva, una bona recomanació que val la pena revisitar, especialment per a interessats en mitologia i en literatura comparades. De fet, l'exposició teòrica és força breu, i gran part del text és exemplificació a través de textos, per això m'ha semblat un text molt més fàcil de llegir del que podria semblar en un principi, i que delimita el seu propi camp d'anàlisi de forma molt clara i entenedora.  

Continguts: L'heroi de les mil cares recorre les fases arquetípiques del viatge de l'heroi a través dels seus capítols, il·lustrant-les a través de múltiples exemples de mitologies d'arreu del món. La primera part, "L'aventura de l'heroi" analitza el recorregut des del punt de vista individual i psíquic de l'heroi, arquetip del viatge interior de cada ésser humà per respondre les preguntes més profundes de l'existència i acabar acceptant la pròpia mort. El viatge té tres fases principals: Sortida, Iniciació i Retorn, i aquestes tenen unes quantes subfases que no tenen perquè aparèixer totes en tots els mites. La sortida pot incloure la crida a l'aventura, el rebuig d'aquesta crida, l'ajut sobrenatural, i el pas del primer llindar. La iniciació pot incloure el camí de les proves i patiments, la trobada amb la Deessa, la dona com a temptadora, l'expiació amb el pare, l'apoteosi de l'heroi i l'obtenció de l'elixir. En la fase de Retorn hi podem trobar el rebuig del retorn, la fugida màgica, el rescat des de fora, el pas del llindar de tornada, l'heroi com a senyor dels dos móns, i la fase final de llibertat. La segona part del llibre revisita la mateixa estructura, però aquest cop des del punt de vista del cosmos sencer: les fases principals són Emanacions, Naixement de mare Verge, Transformacions de l'heroi i Dissolucions. El viatge de l'heroi queda inserit, en aquesta segona secció, dins del mite de creació i destrucció última de l'univers sencer, de forma que es transforma en un vehicle per a la revelació divina. L'epíleg és una interpretació força original de la situació del món contemporani, en què els mites ja han perdut la força per explicar la realitat en un món secularitzat, però en què l'ésser humà segueix lligat a la mateixa necessitat de donar sentit a la seva existència i resposta a les grans preguntes. 

M'agrada: La lectura del mite de Teseu i el minotaure en termes psicoanalítics, que m'ha semblat brillant. Més en general, la claredat expositiva de la proposta, que no pretén convèncer ningú, sinó que exposa la seva anàlisi de forma molt lineal i aclaridora perquè després el lector la interpreti com consideri, o l'apliqui a altres obres literàries. 

No m'agrada: Els moments més nihilistes del text, quan la generalització del seu esquema toca la metafísica, i la seva mística indefinida, a mig camí entre el nihilisme ascètic i l'afirmació creativa de caire més nietzscheà. Com que no cal escollir entre tots dos perquè els oposats s'acaben dissolent en un tot d'indefinició última, el sentit de tot plegat s'acaba escolant per les esquerdes, de fet. Passa el mateix amb el model psicoanalític: Campbell el presenta com a prova que una veritat subjacent a l'univers sencer es manifesta a través d'aquest patró, en comptes de donar una explicació un punt més senzilla, que seria que imprimim a la realitat mateixa els nostres patrons de pensament. 

En podeu llegir uns fragments aquí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons