Aquesta novel·la és la tercera entrega de la trilogia de la Matèria Fosca, de Philip Pullman, i es va publicar per primer cop l'any 2000. Com a desenllaç de la trilogia, les impressions que em provoca en la relectura, després de tants anys, són enfrontades. D'una banda, els múltiples móns descrits per l'autor se'ns despleguen amb una riquesa de detalls i una exuberància visual que fan de la lectura una experiència memorable. Per exemple, la presència dels àngels, éssers eteris que enyoren la qualitat corpòria dels éssers humans i que no obliden la humiliació que va suposar la seva primera derrota, és un dels punts forts de la novel·la, tot i que el seu rol dins la guerra entre els móns s'acaba desdibuixant entre totes les trames secundàries. D'altra banda, la direcció de l'argument, que prometia tant a les dues anteriors entregues, es desdibuixa una mica i es perd en múltiples trames secundàries que de vegades no acaben d'arribar ben bé enlloc.
L'estructura de la novel·la es divideix en unes quantes trames paral·leles que avancen totes a la vegada, però algunes són més rellevants i d'altres s'acaben fent sobreres en vistes del desenllaç, de forma que la novel·la s'acaba fent una mica lenta en determinats moments. En comparació amb el ritme que presentaven les altres dues, una mica més breus, L'allargavista d'ambre acaba perdent en la comparació. El motiu de la guerra contra l'Autoritat es comença a desenvolupar completament en aquesta entrega: lord Asriel ha construït una torre-fortalesa en un dels múltiples móns, i al principi de la novel·la se'ns presenta ja completament entregat a les seves ambicions còsmiques de destronar Déu, que es revela en realitat com a àngel impostor que al principi dels temps es va fer passar pel creador de tots els móns sense ser-ho realment. Pel que fa als protagonistes de La daga, Will i Lyra, ara la trama de Lyra queda subordinada a la de Will, que prendrà el paper central d'heroi de la novel·la.
Tot i això, el viatge de Lyra i la seva transformació i aprenentatge al llarg de la novel·la també és un dels punts més forts de la narració, i per això no es pot desestimar el valor d'aquest personatge al llarg de la tercera entrega. Tanmateix, Will encara ha de descobrir el paper de la seva daga en el desequilibri que recorre i que amenaça tots els móns i, aquí, les seves decisions seran crucials per tal de salvar tot l'univers. Si al final de La daga el vam trobar en el seu moment més baix, la seva prova més fosca, a partir d'aquí ens trobem amb un heroi en formació: el seu sentit del deure s'aprofundirà al llarg de la novel·la fins a arribar a la lliçó final, de forma que veurem com es transforma en un guerrer, només per reconèixer que només cal lluitar quan és necessari. La prova més fosca per a Lyra, tanmateix, es troba davant seu, i serà un dels passatges més colpidors i memorables de l'obra sencera: com en els grans relats èpics, el centre de la narració en aquest cas esdevé la visita al món dels morts.
Igual que passava a l'Odissea, per exemple, la visita en si mateixa no sembla tenir cap propòsit per si mateixa, més que augmentar el coneixement dels protagonistes i retornar-nos renovats al món dels vius. Però, aquí d'una forma un punt més instrumental, Will i Lyra descobriran que també tenen una missió a acomplir al món dels morts, que pot marcar la diferència entre el món antic, el de l'Autoritat, i la nova república del cel que els protagonistes estan intentant fundar. A propòsit del món dels morts se'ns ofereixen algunes de les imatges més vívides i colpidores de la trilogia sencera: el llindar de la llacuna Estígia on els morts esperen el seu lloc a la barca se'ns presenta com un immens camp de refugiats. El paper jugat per les harpies, i la seva posterior redempció a mans de Lyra, recorda de forma evident la transformació operada a Les Eumènides d'Èsquil. Però el món dels morts és només una estació en el camí dels protagonistes, i el que ens trobarem més enllà d'això és una reedició del pecat original, que és on ens conduïa la trama des del principi, a les altres dues novel·les, i que se'ns ha presentat constantment fins a aquest punt com el moment a què apuntava tota la trilogia.
La resolució final és un punt anticlimàtica i es podria haver resolt millor, tot i que no deixa de ser suggestiva un cop arribats al desenllaç: la temptació última no són ni el sexe ni el coneixement en si mateixos, sinó que el pas a l'edat adulta se'ns revelarà més aviat com una lliçó de responsabilitat, la de no utilitzar el coneixement de forma egoista sinó comprendre la nostra funció dins del tot i utilitzar tots els nostres recursos al servei dels altres. A la llum d'aquest desenllaç, cal qüestionar-se si els protagonistes cauen realment, o la seva sortida endavant representa un autèntic triomf de la humanitat.
És en aquestes qüestions que l'autor presenta la seva veu més maniquea i alliçonadora: jo personalment hauria fet el llibre més lleuger suprimint els excursos ideològics amb què l'autor pretén convèncer del seu missatge en contra de l'església i de la religió. No estic dient que aquests missatges no siguin totalment vàlids, sinó que en una obra de ficció m'esperava veure'ls una mica més velats o subordinats a la trama argumental. Si d'una cosa peca Pullman en aquesta darrera entrega, és de manca de subtilesa: hi ha moments de l'argument en què la prèdica de l'autor acaba pesant més que les relacions i els caràcters dels personatges, i això es fa especialment carregós en una novel·la dirigida als joves: quan Philip Pullman posa en boca d'un dels seus personatges "el cristianisme és un error", l'atac sembla un punt massa personal, en tant que un ateu hauria d'atacar totes les religions per igual, i en aquest moment sembla que Pullman s'oblidi que està parlant d'un món fictici que ell mateix ha creat.
El que m'entristeix més d'aquesta relectura és que percebo aquestes coses com a adulta però no les vaig veure en el seu moment, d'adolescent. La conseqüència d'això és que l'últim terç de la novel·la - el que s'esdevé després de la sortida del món dels morts - desmereixi una mica la resta del llibre. La trilogia sencera és una bona lectura tant per a adolescents com per a adults, que s'ha mantingut rellevant durant tots aquests anys i que ens presenta una riquesa d'imatges, d'idees i de motius que de vegades resulta estrany trobar en productes adreçats als joves. Una lectura de totes totes recomanable, tot i els seus defectes i imperfeccions.
Sinopsi: En aquesta tercera entrega de la trilogia, es produeix la guerra final entre el bàndol de lord Asriel i el de l'Autoritat. Hi ha diverses faccions d'àngels i de bruixes en cada bàndol, i els afectes a l'Autoritat també gaudeixen del suport del sinistre Magisteri, que aquest cop comença a estendre les seves ramificacions també a diversos móns. Mentrestant, la malvada senyora Coulter manté una agenda paral·lela, en què farà d'agent doble per a tots dos bàndols sense acabar de revelar mai les seves intencions. Paral·lelament a aquesta lluita pel poder, el viatge de Will i Lyra també prossegueix, però aquesta vegada en una direcció totalment diferent. Les seves aventures els conduiran al món dels morts, on hauran d'afrontar una de les seves proves més dures, però també aconseguiran descobrir la seva funció dins de la guerra còsmica que s'esdevé al seu voltant.
M'agrada: Aquesta tercera entrega té moments magnífics. A mi m'agraden especialment les escenes on apareixen els àngels, les escenes on reapareix Iorek Byrnison i la baixada al món dels morts.
No m'agrada: De les tres entregues de la trilogia és la més llarga i desigual, i l'estructura d'aquest tercer volum es ressent de la presència de massa trames paral·leles que després no acaben acomplint tot allò que prometen al principi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada