"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 de març de 2020

Una ment de metalls i rodes

Un altre any celebrem el Tolkien Reading Day (Dia de Llegir Tolkien), i enguany la Tolkien Society ens proposa com a tema "Natura i Indústria". Aquest any he escollit dues de les seves suggerències, dos capítols de la primera part de Les Dues Torres que m'agraden especialment: "Barbarbrat" (capítol quart) i "La Gorja d'en Helm" (capítol setè).

No m'esperava que el tema d'enguany em connectés la lectura a un autor que vaig llegir fa molts anys a la facultat de Filosofia, Jacques Ellul, i la seva crítica a la tècnica. Per resumir-ho en poques paraules: la tècnica imposa a la vida humana una lògica pròpia, de forma que arriba un moment en què la capacitat mateixa de poder fer una cosa implica la necessitat de fer-la. Va ser la lògica que va operar en la cursa d'armament nuclear durant la Guerra Freda, i que havia operat anys abans quan els Estats Units van llençar les dues bombes atòmiques sobre les ciutats d'Hiroshima i Nagasaki. Es podia fer, però calia? Ellul es converteix, així doncs, en pioner de l'ecologisme polític i de les propostes de decreixement. Escrivint des d'un context semblant, el de la crítica a les aberracions tècniques del segle vint, que s'apliquen a la maquinària destructiva de la guerra o a processos industrials que destrueixen el medi ambient inexorablement, l'obra de Tolkien sembla ressonar amb idees similars. 

"Barbarbrat" és un dels capítols que deixa més clara aquesta crítica. Quan primer arriben a Fangorn, Merry i Pippin se senten ofegats per l'espessor del bosc però, sense adonar-se'n, les ferides produïdes pels orcs i la seva fatiga comencen a remetre com si fos directament per efecte del contacte amb el bosc, sense cap més explicació de la veu narradora. Barbarbrat se'ns presenta com una personificació del bosc mateix; un lloc especial en el capítol el juga la descripció dels seus ulls: 
Notaves com si, darrere seu, hi hagués un pou enorme, curull de les edats del record i de rumiaments llargs, lents, constants; però la seva superfície guspirejava amb el present: com el sol que brilla al fullam exterior d'un gran arbre o a les ondulacions d'un llac molt profund. No ho sé ben bé, però era com si alguna cosa que creixés a la terra . . ., adormida, podríeu dir, o que es considerés a si mateixa com quelcom entre punta d'arrel i punta de fulla, entre terra profunda i cel, s'hagués desvetllat sobtadament i t'observés amb la mateixa atenció parsimoniosa amb què havia ponderat els seus afers interns durant anys incomptables. (87)*
Quan Tolkien ens ofereix descripcions de la natura a El Senyor dels Anells, la natura és sinònim de memòria. El contacte amb la natura ens evoca el record d'edats passades, d'un món més estable i durador que l'anar i venir dels afers humans, breus i fugissers. El nom autèntic de Barbarbrat és impronunciable perquè reflecteix tota la seva història: el llenguatge és orgànic, per tant, com la natura mateixa, centrada en si mateixa en un cercle continu de cicles estacionals, més que no pas en un objecte extern. Tot i així el pas del temps no li és innocu. El mateix Barbarbrat se'ns presenta nostàlgic, igual que els elfs, pels temps en què la natura era jove: 
Aquells van ser els grans dies! Existí un temps en què es podia passejar i cantar tot el dia sense sentir res més que l'eco de la meva veu als turons buits. Els boscos eren com els boscos de Lothlórien, però més espessos, més forts i més joves. I l'aroma de l'aire! Solia passar-me una setmana sencera només respirant. (95) 
Després, a casa d'en Barbarbrat, en Merry i en Pippin li expliquen les seves aventures, i aquí l'ent aprofundeix en la idea de no estar centrat en cap objecte exterior a ell mateix o el seu bosc: 
Huum, ehem, jo no me n'he preocupat, de les Grans Guerres - va respondre en Barbarbrat -. Principalment afecten els elfs i els homes. I això és afer dels màgics: els màgics sempre estan preocupats per l'esdevenidor. I a mi no m'agrada preocupar-me pel futur. Jo, de fet, no estic al costat de ningú, perquè no hi ha ningú que estigui del tot al meu costat, si enteneu el que vull dir. No hi ha ningú que es preocupi pels boscos com jo me'n preocupo; en l'actualitat ni els elfs no se'n preocupen com jo. De tota manera, sento més simpatia pels elfs que per altres criatures: els elfs foren els que ens guariren de la mudesa fa molt de temps i allò fou un gran do que no pot ésser oblidat, encara que, des d'aleshores, els nostres camins s'hagin separat. (100-101) 
Com Barbarbrat mateix indica, la tècnica per si mateixa no té per què ser dolenta. Els elfs van despertar els ents (els van "guarir de la seva mudesa") precisament per la seva ànsia pel coneixement: en molts llocs de l'obra de Tolkien el seu desig de crear més i conèixer més es considera un gran do. Ara bé, el matís arriba quan Barbarbrat comença a parlar de Sàruman. D'on prové la seva corrupció? No de la seva curiositat natural pel coneixement, sinó de la seva incapacitat per conèixer de forma desinteressada. En la seva ment, els mitjans emprats per tal d'assolir-lo acaben ofegant el coneixement mateix. 
Hi hagué un temps en què sempre venia a passejar pels meus boscos. En aquella època era educat, sempre em demanava permís (almenys quan ens topàvem); i sempre estava disposat a escoltar. Li vaig explicar moltes coses que mai no hauria descobert pel seu compte, però no m'ho pagà mai amb la mateixa espècie. Que jo recordi, ni tan sols no em va comunicar res a canvi. I cada cop anà esdevenint més i més d'aquesta manera; el seu rostre, tal com el recordo, perquè fa molt de temps que no l'he vist, era com finestres en una paret de pedra: finestres amb porticons per dins. Crec que ara comprenc el que trama. Està maquinant convertir-se en un Poder. Té una ment de metalls i rodes i no li importen les coses que creixen, a excepció d'aquelles que poden ser-li d'utilitat en un moment donat. (101-102) 
El coneixement de Saruman l'ha portat a tallar la seva connexió amb la natura. A l'extrem oposat de l'acció guaridora i creadora dels elfs, és incapaç de donar res a canvi del que ha rebut. Fins i tot més, el seu coneixement i la seva tècnica es tornen malignes en el moment en què es tornen destructors. És aquest el punt àlgid de la indignació d'en Barbarbrat: l'entotsolament de la natura deixa de ser positiu si es converteix en acceptació passiva d'aquesta destrucció. 
Maleït sia, branca i rel! Molts d'aquests arbres eren amics meus, criatures que havia conegut des que érem nou i gla, tenien veus pròpies que ara s'han perdut per sempre. I ara hi ha extensions de soques tallades i esbarzers on en altre temps existien arbredes cantaires. He estat sense fer res. He deixat passar coses. Cal que això s'acabi! (102-103) 
Treebeard d'Alan Lee

El relat dels ents i les mullerents, tot i el seu matís misogin, desenvolupa aquest motiu i esdevé un mite fundacional de l'aparició de l'agricultura: el distanciament progressiu entre els ents i les seves parelles ve donat per l'interès d'aquestes en les tècniques agrícoles, introduïdes al món a través d'elles. Igual que passava amb els elfs, l'interès de les mullerents per allò que creix és un do per al món perquè no és destructiu, sinó creatiu. El capítol conclou després de l'assemblea dels ents, quan aquests decideixen finalment anar a la guerra contra Isengard. La nota amarga queda present un darrer cop en tornar a la història de les mullerents com de passada; l'acceptació serena que Barbarbrat fa del seu destí recorda les paraules bíbliques, al llibre de Cohèlet
Hauria donat qualsevol cosa per tornar a veure la Fimbrèthil. Però, recordeu-ho, amics, les cançons, com els arbres, només fan fruit quan els toca i a la seva manera: i, de vegades, es marceixen inoportunament. (122) 
Amb un to i una temàtica completament diferents, el capítol "La Gorja d'en Helm" obre amb les hosts de Rohan cavalcant amb pressa cap a Helm, on pensen contenir l'atac d'en Saruman. La cavalcada es produeix sota l'ombra creixent d'un núvol fosc que sorgeix de la vall d'Ísengard. De bon principi se'ns destaca que el núvol no té un origen natural: 
No és la boira ni els núvols allò que m'obstaculitza la visió: hi ha una ombra que ho vela, una ombra que algun poder ha col·locat damunt la terra i que es belluga a poc a poc riu avall. (182) 
Com ja hem vist, en Legolas no és el primer personatge que anomena Saruman "un poder". A mesura que els orcs s'apropen a Helm, el que destaca és precisament la seva tàctica de terra cremada. A diferència dels guerrers de Rohan que, com els ents, proven de preservar la seva terra i que, per tant, actuen defensivament, el que fan els orcs enviats per Saruman és cremar i destruir tot el que troben al seu pas. 

El motiu principal del capítol és la tensió que s'estableix entre el dia i la nit. Quan els guerrers de Rohan arriben a Helm ja és de nit, i la batalla comença passada la mitjanit, amb l'esclat d'una terrible tempesta. Quan després de la primera ofensiva la tempesta amaina, la llum de la lluna només descobreix els reforços de l'exèrcit de Saruman, que segueix augmentant. Sembla que caldrà una llum encara més poderosa, que en aquest capítol acaba prenent un caire providencial. L'exposició que en fa Aragorn, però, és molt més natural i senzilla, lluny de qualsevol rastre d'afectació o grandiloqüència: 
- Aquesta nit sembla que no s'acabi mai - comentà -. Quan trigarà a sortir el dia?  
- No falta gaire per l'alba - respongué en Gàmling, que ara havia pujat fins al seu costat -. Però temo que l'alba no ens ajudarà gaire.  
- Doncs l'alba sempre ha estat l'esperança dels homes - continuà l'Àragorn. (197) 
Però, com passa sempre amb l'èpica de Tolkien, les coses encara han d'empitjorar molt abans de poder veure la llum. Els orcs obren un esvoranc a la muralla inexpugnable de Helm amb un invent de Sàruman capaç de fer explotar la pedra (suposem que la pólvora, que el bàndol de Rohan desconeix). Aquí l'escomesa dels orcs es fa cada cop més dura, i en la seva retirada Gimli i Éomer acaben desapareguts. La desesperança arriba al cor del rei Théoden, i la metàfora de la nit i el dia torna a aparèixer per il·lustrar aquesta tensió: 
Diuen que Vilacorn no ha caigut mai davant cap assalt - va dir en Théoden -; però ara el meu cor sent incertesa. El món canvia i tot el que en altre temps era segur ara resulta insegur. Com pot una torre resistir tanta i tanta gent i tant i tant d'odi? Si hagués sabut que la força d'Ísengard s'havia multiplicat tant, potser no hauria estat tan impetuós a l'hora de sortir-los a l'encontre, malgrat totes les arts d'en Gandalf. El seu consell ara no em sembla tan bo com em va semblar sota el sol del dia. (201) 
Tot i així, en el seu punt més baix el rei encara troba motius per passar a l'acció. Tot i desesperat, es decideix a fer un atac a cavall amb els seus genets quan arribi l'alba, encara que només sigui per acabar-hi morint gloriosament. Només hi ha un personatge que encara no ha perdut l'esperança, potser perquè és qui encarna en la novel·la el valor mateix de l'esperança. Quan el cel comença a empal·lidir, Aragorn surt a la muralla a amenaçar els orcs amb l'arribada del dia, tot i que aquests siguin immunes a la llum del sol.
- Si vols parlar amb nosaltres baixa aquí! I porta'ns el teu rei! Som els guerrers uruk-hai. Si no ve ja el desentaforarem del seu cau. Porta'ns el gallina del teu rei!  
- El rei va i ve quan vol - va dir l'Àragorn. 
- Aleshores, què hi fas, aquí? - li preguntaren -. Per què mires? Vols contemplar la grandesa del nostre exèrcit? Som els guerrers uruk-hai.  
- Mirava per veure l'alba - respongué l'Àragorn. (202) 
Però l'eucatàstrofe encara no arriba. Els orcs encara fan explotar una part més gran de la muralla abans que, en arribar l'alba, els corns de Rohan sonin i el rei iniciï la seva escomesa a cavall. Aquí comença el canvi de circumstàncies: a l'atac de Théoden se suma el dels desapareguts que s'havien refugiat a les coves, i la retirada dels orcs es veu tallada per un gran bosc que acaba d'aparèixer al fons de la vall de Helm (sabem que no és màgia, però, sinó la cua de l'exèrcit d'en Barbarbrat.) I la sort no acaba aquí: l'arribada de l'alba també veu el retorn de Gandalf amb reforços. Crec que l'efecte d'aquest passatge és imaginar-nos tots aquests esdeveniments transcorrent a la vegada: 
La llum va inundar el cel. La nit s'esvaí. (203) 

* Totes les citacions d'aquest article són de l'edició catalana de Les Dues Torres, i la traducció és de Francesc Parcerisas.

J. R. R. Tolkien. El Senyor dels Anells: Les Dues Torres. Barcelona: Vicenç Vives, 2002. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons