"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

14 de març 2020

La daga (#289)

L'església ensenya que alguns àngels es van rebel·lar abans que el món fos creat, i els van llençar des del cel a l'infern. Van fracassar, veieu? Aquest és el centre de la qüestió. No ho van poder fer. I tenien el poder dels àngels. Lord Asriel és tan sols un home, amb poder humà, res més que això. Però la seva ambició no té límits. Gosa fer el que els homes i dones no gosarien ni pensar. I mireu el que ja ha aconseguit: ha obert un estrip al cel, ha obert el camí cap a un altre món. Qui més ho ha fet mai? Qui més ho podria pensar? 

Publicada el 1997, La daga de Philip Pullman és la segona part de la trilogia de la Matèria Fosca. És el més curt dels tres volums i, de fet, es llegeix més com una transició necessària entre el plantejament de La brúixola daurada i el desenllaç que suposarà L'allargavista d'ambre, que no pas com a obra unitària en si mateixa. Tanmateix, aquesta entrega brilla amb llum pròpia davant les seves companyes en tant que ens introdueix un nou personatge que serà el co-protagonista de la trilogia juntament amb Lyra, i ens introdueix a un univers visualment impactant i simbòlicament significatiu, que tot sovint eclipsa per si sol totes les aventures màgiques i la munió de personatges secundaris que se'ns introduiran a la següent entrega. 

D'entrada, l'existència de diversos móns paral·lels se'ns presenta a través del protagonista, Will Parry, un noi de dotze anys que viu a Anglaterra al nostre propi món, provant d'esbrinar el misteri de la desaparició del seu pare i cuidant la seva mare, que es troba incapacitada. El misteri sobre el pare és el que posa en marxa l'acció de la novel·la, ja que quan uns estranys entren a casa dels Parry buscant els documents personals del desaparegut senyor Parry, Will s'escapa de casa i es decideix a investigar per si sol. Pel seu camí es creua la porta cap a un altre món, on es trobarà amb Lyra casualment. 

El contrast que s'estableix entre els dos protagonistes és molt curiós: Will representa el contrapunt de la Lyra, amb el seu sentit del deure i de la responsabilitat, on Lyra es deixava guiar en tot moment únicament per les seves intuïcions. Si una característica essencial del personatge de la Lyra era la seva duplicitat, aquí Will destacarà precisament per la seva integritat i la seva determinació. El contrast no és de blanc i negre, però. Si bé en aquesta entrega Lyra començarà a aprendre que la seva duplicitat li pot jugar males passades, la integritat de Will també el portarà a un patiment profund i sense pal·liatius, que des del punt de vista del lector colpeix de forma profunda i inoblidable. 

El món intermedi on Lyra i Will es troben és una ciutat misteriosa i espectral anomenada Cittàgazze, on els adults han desaparegut fugint d'uns espectres terrorífics que els xuclen l'ànima, mentre que no afecten els infants. Passa el mateix que amb el concepte de la Pols que havíem descobert a l'anterior novel·la: hi ha quelcom en el pas de l'edat adulta que marca la diferència per a aquesta força còsmica. També se'ns fan altres revelacions tot just començar: el motiu principal de la trilogia sencera, la rebel·lió contra l'Autoritat, com Philip Pullman anomena el Déu cristià, se'ns comença a dibuixar a través de la rebel·lió de lord Asriel, que secretament està reunint exèrcits vinguts de tots els móns per tal de destronar-lo definitivament. Els àngels, fracassats en el seu primer intent, també apareixeran aquí per cobrar-se la seva revenja, i són també una de les presències més visuals i atractives de tota la novel·la. 

Aquesta trama, però, passarà a un pla secundari davant del veritable fil conductor del relat: la recerca per part de Will del seu pare perdut i el seu intent d'aclarir el misteri de la seva desaparició quan ell era tan sols un nadó. El misteri del seu pare i el de les obertures de portes a altres móns es comencen a relacionar ben bé des del principi, de forma que el camí de Will es creuarà amb la daga subtil, un instrument ancestral que obre les portes entre els móns i que només ell pot fer servir de forma efectiva, com li passava a Lyra amb l'aletiòmetre en l'anterior entrega. 

Com ja passava a l'anterior novel·la, hi ha un sentit providencial del destí dels protagonistes, que aquests han d'acomplir independentment de la seva pròpia voluntat, i que aquí va prenent forma en la guerra universal de lord Asriel contra Déu: els personatges es transformen en peons dins d'aquest camp de batalla que engloba tots els móns coneguts, i això va creant tensió que s'acumula per a la darrera entrega de la trilogia. A partir d'aquesta combinació entre personatges que ja coneixem de l'entrega anterior i els que s'hi introdueixen de nou, i la divisó de la narració en diferents fils argumentals que transcorren de forma paral·lela però que aniran convergint cap al mateix punt, La daga esdevé una lectura absorbent i molt dinàmica, que ofereix respostes a algunes de les preguntes que s'havien plantejat anteriorment, però deixa enigmes oberts per a la propera entrega. 

Sinopsi: Will Parry, un noi de dotze anys, escapa a un altre món a través d'una obertura que troba fortuïtament. En el món paral·lel hi coneix la Lyra, la protagonista de La brúixola daurada que s'uneix a la seva missió d'esbrinar el misteri de la desaparició del seu pare anys enrere. Paral·lelament, les bruixes de la Serafina Pekkala i l'aeronauta Lee Scoresby, que ja havíem conegut a l'anterior entrega, s'uneixen al bàndol de Lyra en una guerra còsmica que es comença a preparar. 

M'agrada: És una novel·la que està a l'alçada de l'anterior i que, en comparació amb La brúixola daurada, ens ofereix un to molt més fosc i adult que la mera successió d'aventures èpiques que aquesta ens presentava. 

No m'agrada: Al meu parer, el final en forma de cliffhanger resulta una mica anticlimàtic, i a mi m'hagués agradat un final una mica més rodó, com en l'anterior novel·la. També hi ha moments en què l'aprofundiment que fa Pullman en les bases filosòfiques i metafísiques del seu món literari mostra obertament les seves febleses: per exemple, decidir que els espectres no afecten els infants perquè aquests estan només centrats en si mateixos (el que anomena "innocència") i els adults es troben oberts al món (el que anomena "experiència") em sembla una simplificació força matussera. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada