Aquesta antologia del poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938) es va publicar el 2013, coincidint tot just amb el centenari de l'autor. Rosselló va ser una veu indispensable de la generació de poetes catalans dels anys trenta que es van educar durant la República, una generació que esdevindria extremadament prolífica, però que es veuria tràgicament trasbalsada per l'esclat de la guerra civil espanyola. En aquest cas, la lectura dels poemes queda marcada per la mort de l'autor per tuberculosi als vint-i-quatre anys, que va posar fi a una carrera poètica extraordinàriament prometedora: la qualitat dels poemes no fa altra cosa que assenyalar múltiples possibilitats i direccions variades que podria haver pres la seva producció poètica si hagués pogut allargar-se uns anys. La mort és una presència constant en els poemes, especialment els darrers de la col·lecció, que va compondre havent esclatat ja la guerra, però el que sobta més de la poesia de Rosselló-Pòrcel és precisament la seva aposta per un vitalisme enèrgic, fruit d'una consciència profunda de l'existència com a tensió entre pols contraris. Aquesta visió heraclitiana de la realitat fa del foc vital la imatge central dels seus poemes, especialment a partir de la seva tercera i última obra, Imitació del foc, que es va publicar pòstumament el 1938.
L'antologia ens presenta una selecció dels poemes de l'autor, que van veure la llum en tres obres diferents: Nou poemes (1933), amb un estil temptatiu i deutor en part de la influència de l'Escola Mallorquina; Quadern de sonets (1934), més agosarat formalment i en què l'autor comença a explorar una varietat més àmplia de temes; i, finalment, Imitació del foc (1938), que esdevindria un autèntic testament vital en vistes de la mort de l'autor, amb poemes tan representatius com "Sóller", "Auca", "A Mallorca, durant la guerra civil", "El captiu" o "En la meva mort". Els primers poemes de la seva carrera mostren la influència de l'Escola Mallorquina i el simbolisme francès, però després anirà fusionant aquests referents amb noves influències, com la del gongorisme i el neopopularisme lligats a la generació del 27 espanyola, amb la qual entrarà en contacte durant la seva estada a Madrid. Un dels poemes d'Imitació del foc, "Noça", m'ha recordat molt l'imaginari de Lorca. La grandesa de Rosselló-Pòrcel, de fet, rau en el fet d'aconseguir una veu pròpia i original sense necessitat de renunciar a cap d'aquestes fonts literàries.
Pel que fa al contingut, cada poema aconsegueix transmetre un meravellament per la vida que la consciència de la mort no fa sinó accentuar, i les imatges vitals i les connexions amb el paisatge i la natura arriben a transmetre aquesta profunda sintonia del jo poètic amb un univers sempre bategant i desbordant, i la impossibilitat d'arribar a abastar-lo o a copsar-lo del tot. La violència, la foscor, i els aspectes més desoladors de l'existència també hi són presents, així com una fascinació pels detalls més prosaics i aparentment banals de la vida quotidiana, sempre evidents a la mirada atenta de l'autor, i que contrasten des del principi amb l'ideal de puresa noucentista : "Quin mot és el mot més impur / per empresonar-lo en el vers?" D'altra banda, el poeta no arriba a desvincular-se ni a aïllar-se de la realitat política, social i cultural més àmplia que l'envolta, fins i tot quan la connexió no sigui del tot aparent: en són exemples "A Mallorca, durant la guerra civil", en què el títol del poema actua de senyal per a interpretar els vagarejos paisatgístics de la veu poètica, així com les seves angoixes existencials; o, d'altra banda, la retrospectiva sobre la ciutat de Palma que ens ofereix a "Auca", en què l'experiència individual i personal de l'autor i la seva trajectòria vital des de la infància resulten indestriables de la història de l'illa a través dels segles.
La poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel és una recomanació fantàstica per entendre una mica millor la poesia catalana del segle vint i el trauma fundacional en què entraria després de la guerra: ben arrelada a la tradició poètica mallorquina, però a la vegada prou experimental i agosarada per adoptar altres influències poètiques contemporànies, com l'avantguardisme, i el neobarroquisme propi de la poesia castellana del moment i, a la vegada, igualment, prou original i personal com per fer valdre el seu propi imaginari poètic sense haver de deure'l a ningú. Alguns dels poemes mostren ben clarament l'empremta que Rosselló-Pòrcel deixaria a la poesia de Salvador Espriu, i "les bruixes i les branques" i tot el que s'esdevé al primer dels poemes de Nou poemes m'ha recordat inevitablement la vitalitat combativa d'una autora molt posterior, Maria-Mercè Marçal. Tempestat de flama no és l'obra completa de l'autor, però resulta almenys una mostra prou representativa del que trobareu si us doneu l'oportunitat de recuperar l'obra d'aquest magnífic poeta.
Continguts: El volum recull alguns dels poemes més representatius de l'obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que havien aparegut originalment en els tres reculls seus publicats: Nou poemes (1933), Quadern de sonets (1934) i Imitació del foc (1938).
M'agrada: M'ha costat molt triar-ne només uns quants, però provem-ho amb I i III de Nou poemes, "Sonet marí", "Noça", "Dansa de la mort", "Pluja brodada", "A Mallorca, durant la guerra civil", "El captiu" i "En la meva mort".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada