Aquesta novel·la de l'autor francès-senegalès David Diop es va publicar l'any 2021, després del seu gran èxit internacional amb Germans d'ànima. És una novel·la que s'inscriu dins la narrativa postcolonial, però en aquest cas hàbilment disfressada de novel·la d'aventures inspirada lleugerament en fets històrics. El protagonista és un personatge històric real, el botànic i naturalista francès Michel Adanson (1727-1806) que va viatjar, a mitjan segle divuit, al Senegal colonitzat per estudiar-ne les espècies vegetals. Diop recrea aquest viatge de cinc anys, àmpliament ficcionalitzat, per oferir-nos un contrast punyent entre el món dels colonitzadors francesos i els seus interessos econòmics, i el món dels colonitzats, víctimes del negoci infame del comerç triangular. A través d'una premissa aparentment simple, una història rumorejada sobre una dona retornada de l'esclavitud, Michel i el seu guia, el príncep Ndiak, emprenen un viatge a la recerca d'aquest relat extraordinari. Per poder dur a terme el seu propòsit hauran de convertir-se en peons de la Companyia del Senegal, que necessita informació sobre les rivalitats entre els reis locals i les possibles aliances que hi poden establir.
El paral·lelisme amb El cor de les tenebres de Joseph Conrad es fa força evident a mesura que avança la lectura: la novel·la comença i acaba amb una narració marc, la de la filla d'Adanson, Aglaé, que esdevé dipositària dels diaris del pare i que es veurà obligada a reaccionar a la seva faceta desconeguda. Un cop entrats al relat en primera persona de Michel, aquest ens anirà portant linealment, a través del seu viatge, al cor d'un misteri que finalment s'haurà de revelar plenament. D'aquesta manera la novel·la juga amb les nostres expectatives i especulacions durant la lectura i, per això, quan es produeixi aquesta revelació finalment, pot ser que resulti un pèl anticlimàtica. Tanmateix, les semblances acaben aquí: la improbabilitat de certs detalls de la trama, que en el seu desplegament central s'arriba a fer força fulletonesca, em penso que forma part de la càrrega metatextual de la novel·la sencera, i cal arribar al desenllaç per veure'n les implicacions per complet. Tant el relat de Michel i les seves aventures durant el viatge, com el relat de Maram un cop arriben a trobar-se i ella revela el misteri de la seva desaparició i posterior retorn en primera persona, adquireixen un to marcadament inversemblant, com si ens trobéssim davant dels desvaris romàntics d'un heroi profundament defectuós que pretén justificar-se a ulls de la posteritat. A partir d'aquest punt els esdeveniments es van precipitant fins a un desenllaç un punt abrupte, però que a la vegada esdevé totalment rodó.
La novel·la té una forta càrrega metafòrica i, de fet, gran part de l'argument consisteix en l'enamorament fugaç de Michel, que es construeix a partir de la fascinació que sent per Maram com a altre exòtic, però fracassa estrepitosament a l'hora de donar-li una veu pròpia. Tant el relat narrat en primera persona per Maram, especialment la seva escapada i els fets posteriors, així com l'escapada final que segella el destí d'ambdós protagonistes esdevé tan poc plausible sobre la pàgina que acaba plantejant la qüestió de si no estem assistint a una versió deliberadament ensucrada de la història real, que se'ns oculta expressament del relat perquè aquells que la podrien transmetre han quedat totalment bandejats i silenciats de la seva pròpia història. Possiblement no arribem ni a tenir la veu de la mateixa Maram, perquè se'ns ofereix a través dels records imprecisos que en té Michel, que a la pràctica esdevé un engranatge igual d'eficient de la maquinària colonial que els seus peons més grollers i violents. Crec que així és com Diop critica subtilment el paper passiu que gent com Adanson juguen dins l'empresa colonial, de forma que hi contribueixen activament encara que pretenguin presentar-s'hi només com a espectadors o justificar-se'n retòricament en nom d'ideals il·lustrats.
Precisament l'accent en la ciència i el coneixement il·lustrats, als quals Adanson contribueix, ens situa en aquest marc més ampli de relacions d'explotació i poder que s'estableixen durant l'empresa colonial: en un context així, no hi ha coneixement innocent ni pur, i tota ciència queda tacada per l'interès econòmic que s'hi amaga darrere. La novel·la ens en dóna força exemples: ja sigui les reflexions apesarades de Michel sobre els banussos, o el propòsit mateix de la missió botànica que el porta al Senegal, que no és precisament la taxonomia de les espècies autòctones, sinó que va dirigida més aviat a analitzar el potencial del sòl per a l'explotació agrícola. Em penso que passa el mateix amb l'art: el paral·lelisme amb el mite d'Orfeu i Eurídice queda encaixat amb calçador al darrer tram de la novel·la, i sembla que formi part d'aquest intent per part d'Adanson de donar una aparença heroica a la seva història i de presentar-nos una versió molt més elaborada dels fets reals. Tot aquest matís irònic que va recorrent la narració sencera no arriba a il·luminar-se completament fins a l'últim capítol, i en aquest sentit és una lectura que demana paciència fins que no se'n reveli, al desenllaç, la ironia tràgica al complet.
Sinopsi: A mitjans del segle divuit, el jove botànic francès Michel Adanson viatja al Senegal, colònia francesa controlada per la Companyia del Senegal, que en supervisa l'explotació. A la costa senegalesa hi ha l'illa de Gorea, des d'on surten cap a Amèrica els vaixells negrers, que porten presoners segrestats o venuts com a esclaus per a les plantacions a les Antilles i a les colònies nord-americanes. Durant el viatge, Adanson s'assabenta de la llegenda local d'una retornada d'aquest sinistre passatge, i es decideix a desviar-se de la seva ruta per tal d'esbrinar-ne la història. El viatge li portarà tota una sèrie de peripècies inesperades per arribar a conèixer aquesta dona misteriosa, Maram, i el seu relat, i finalment acabarà marcant irremeiablement les existències de tots dos.
M'agrada: La prosa poètica de Diop, que realment és molt potent a l'hora de crear imatges d'una bellesa i d'una cruesa corprenedores. L'últim capítol de la novel·la, que realment tanca la trama amb un contrapunt totalment satisfactori.
No m'agrada: M'ha semblat una novel·la un punt desigual. La inversemblança d'alguns passatges de la secció central m'ha distret una mica de la lectura, per més que després quedin equilibrats més endavant amb el desenllaç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada