Desobediència civil (#198)

Penso que primer hauríem de ser persones, i després subjectes. No és tan desitjable cultivar el respecte per la llei com pel que és just. L'única obligació que tinc dret a assumir és fer en tot moment el que penso que és correcte. 

L'estiu de 1846, enmig de la seva estada a Walden, Thoreau va al poble a fer-se adobar una sabata i acaba passant una nit a la presó. El motiu: es va negar a pagar una taxa del cens, perquè s'oposava a la campanya mexicana dels Estats Units, que va envair el seu veí per motius purament territorials. Thoreau s'emprenya amb el seu govern per la injustícia de la guerra mexicana, i afegeix aquesta injustícia a la injustícia de l'esclavitud, així que es nega a seguir finançant un govern que serveix propòsits injustos. Val a dir que uns familiars van pagar la taxa i Thoreau va sortir en llibertat el matí següent - fins aquí l'aventura - però el text que va sorgir de l'experiència, Desobediència Civil, publicat tres anys després, fa suposar que l'emprenyada va durar més que això. 

Thoreau, de fet, introdueix un factor a la història de la filosofia política que canviarà la política dels segles que vindran fins als nostres dies: la idea que si una llei és injusta, no solament tens dret a desobeir-la, sinó que tens el deure moral de fer-ho. El concepte de la desobediència civil és innovador perquè reinsereix la consciència moral de l'individu dins de l'esfera política, i perquè alimentarà directament el concepte de societat civil. La violència queda per primer cop desvinculada del concepte de revolució: "el que s'ha fet bé una vegada, queda fet per sempre". La seva importància històrica és indiscutible: inspirarà un segle després la fi del colonialisme arreu del món a través de la seva influència en el moviment d'independència de l'Índia, i tindrà continuïtat al cor mateix dels Estats Units als moviments pels drets civils, així com també continuarà ressonant una vegada i una altra en totes les protestes de la societat civil arreu del món fins als nostres dies. 

El fet que la democràcia és molt més que emetre un vot cada quatre anys sinó que, com a ciutadans, tenim el deure de ser demòcrates les vint-i-quatre hores del dia és rellevant aquí perquè posa l'accent de la política en l'acció: la resistència pacífica pot arribar a ser revolucionària, en el sentit més simple i planer del terme "revolució", és a dir, entenent revolució com a canvi o transformació radical d'un sistema preestablert. Perquè l'accent de la proposta segueix estant centrada en l'individu: no podem concebre una comunitat on els individus no tinguin consciència. Aquesta és el que ens permetrà llegir les lleis com a productes humans, no com a revelacions ni textos sagrats. I quan una llei és injusta, la consciència moral passa per davant. 

La reflexió és una crítica profunda sobre el propi concepte de democràcia: on queden les minories en un govern de majories? No tenen dret a actuar quan la majoria és injusta? No tenen dret a avaluar on van a parar els seus impostos? Així doncs, la democràcia no és donar una carta blanca a uns determinats agents de govern durant una legislatura; és sotmetre aquests a l'escrutini més estret possible, denunciar les seves injustícies i canviar el sistema quan aquest es declara incompetent. Desobediència civil esdevé el text fundacional de la lluita no violenta, i només cal llegir-lo i mirar al voltant per observar com el seu missatge continua fresc i vigent com el primer dia. 

Continguts: Thoreau exposa en aquest assaig el seu concepte de desobediència civil, per tal de justificar la seva estada a la presó durant l'estiu de 1846. La injustícia de l'esclavitud als Estats Units i la invasió de Mèxic són els dos principals focus de la indignació de Thoreau, i el text esdevé un al·legat imprescindible a favor de la llibertat dels individus per fer-se valer davant de sistemes i governs injustos. 

M'agrada: És un d'aquells textos que respira veritat, i que tothom - i tothom que s'anomeni demòcrata - hauria de llegir. #Llibertat Jordis #LlibertatPresosPolítics

Caminar (#197)

Potser, quan al cap dels segles la llibertat americana s'hagi convertit en ficció del passat, - ja que és, fins a cert punt, una ficció del present, - els poetes del món seran inspirats per la mitologia americana. 

Aquest és un text estrany. En realitat, no tenia uns objectius gaire clars quan vaig agafar del prestatge el volum Walden and Other Writings de Thoreau. L'únic que volia era llegir Walden per primera vegada i rellegir Desobediència civil, un text de capçalera de la història de la filosofia política, al qual vaig fer unes quantes voltes quan vaig estudiar el màster primer, i després vaig retrobar a literatura dels Estats Units. Em vaig decidir a llegir Walking perquè vaig descobrir que l'any passat es va editar en català com a Caminar (Angle Editorial, traducció de Marina Espasa), i vaig sentir curiositat per saber què contenia aquest assaig, i per què mereixia aquesta traducció. 

Me l'imaginava com una mena de seqüela de Walden. En realitat no ho és: tenen un cert aire de família, però Caminar és un assaig força posterior, de 1862. Hi manté motius i idees en comú, per suposat, sobretot pel que fa a la relació de l'ésser humà amb la natura, la necessitat de viure el moment present i aquesta mena d'embat cap endavant que planteja el projecte transcendentalista, però el to d'aquest escrit em va sobtar per inesperat. Si Walden em va recordar força la poesia de Whitman, aquí no he pogut evitar sentir ressons de Nietzsche en determinats moments. El projecte vitalista esdevé qüestió de blancs o negres, i en els seus moments més exaltats perd de vista la perspectiva universalista que ell mateix predica. Hi ha un moment en què l'escrit es transforma en una mena de pamflet del retòric "Go West" americà, i desdenya Europa per antiga i esgotada, i abraça l'experiència de la fundació dels Estats Units com a projecte polític completament nou, encara que aquest inclogui una expansió territorial per part de la població blanca com a mínim qüestionable. És cert que aquí Thoreau respon al clima cultural de la seva època, i que potser és més fàcil jutjar amb més d'un segle de diferència, però fins i tot així el to acaba essent un punt inquietant en alguns moments, precisament per aquests motius històrics. 

Per això m'agrada el Thoreau profètic que ens regala les paraules que he posat al capdamunt d'aquesta ressenya: em sembla que les he interpretades un pèl massa alegrement, però em fa gràcia de totes formes aquesta lectura de la llibertat americana com a ficció del passat que alimenta la mitologia americana en la literatura posterior. Quasi com si Thoreau interpretés, en aquest punt, el seu propi text des de fora. Ara bé, tot i els moments d'inquietud i estranyesa, el text té els seus punts forts: comparteix amb Walden aquesta aposta impenitent per la llibertat de l'individu com a únic criteri per a la vida que val la pena, i abraça plenament la natura com a model per a aquesta vida. Els paràgrafs finals ho inunden tot de llum - acaba tractant els lectors més com a espectadors que no pas com a lectors - i ens deixa amb un al·legat optimista i encoratjador a favor de brillar sempre més i millor. 

Continguts: Walking és un assaig breu publicat per Thoreau l'any 1862. Tot i que el text comença parlant del que l'autor entén per passejar, de seguida s'embarca en digressions sobre la cultura del seu moment, el concepte de civilització i, per descomptat, els boscos i la seva flora i fauna.  

M'agrada: Els últims paràgrafs, que deixen el text en el seu punt més alt. 

No m'agrada: És un assaig que perd una mica en la comparació amb Walden i Desobediència Civil. 

Walden (#196)

Vaig anar als boscos perquè desitjava viure deliberadament, afrontar tan sols els fets essencials de la vida, i mirar d'aprendre el que m'havia d'ensenyar, per no descobrir, en morir, que no havia viscut.

Aquesta és la història d'un home, un bosc, una cabana i un llac. S'asseu dins la cabana com una aranya en la foscor, i se n'adona que el paisatge irradia d'ell mateix. Va anar als boscos perquè volia viure deliberadament; en va tornar perquè li semblava que estava caient en la rutina. L'escriptor i filòsof transcendentalista Henry Thoreau (1817-1862) va viure en una casa construïda per ell mateix a la riba de l'estany Walden de l'estiu de 1845 a setembre de 1847. La cultura popular ha idealitzat l'aventura de Thoreau com a rebuig a la societat i recerca d'una vida més pura i autèntica - no puc evitar pensar en la desgraciada aventura de Christopher McCandless, per exemple, o El club dels poetes morts, que pren la cita més vitalista del llibre i n'omet els moments més introspectius. Però l'error interpretatiu més important que Walden ha patit és precisament veure Thoreau com un ermità que busca la solitud. No va ser exactament una escapada de la societat; més aviat una mena d'experiment vital per tal de buscar una societat més àmplia. 

El llac es trobava als afores de la ciutat de Concord, a l'estat de Massachussets, i el tren hi passava a prop. Anava al poble a visitar els parents i amics, i també rebia freqüents visites d'amics i gent que passava per allà. Mentre hi va ser, va construir la seva pròpia casa, va cultivar mongetes, va patinar pel llac glaçat i va aprendre tot el que va poder de la fauna i flora autòctones. També es va enamorar de Walden, i hi va veure un món sencer reflectit a les seves aigües. Va observar el procés de desglaç del llac durant dies; amb una precisió científica va mesurar les bombolles d'aire que es desfeien dins del glaç i en va cronometrar la velocitat; després, va apartar la mirada menys d'un segon, i la primavera havia arribat de cop. 

Walden és un text complex i difícil com l'experiència mateixa que descriu, i costa encaixar-lo en un gènere en concret. No són exactament unes memòries, sinó més aviat unes meditacions filosòfiques al voltant de l'experiència al bosc. Tanmateix, la reflexió filosòfica queda entreteixida en una prosa densa i poètica, a mig camí entre la narració i la descripció. El programa teòric és el del transcendentalisme, amb la seva aposta per la sacralitat de la vida i de la natura, però de vegades la bellesa de les imatges evocades per Thoreau acaba essent més poderosa que el propi missatge. La seva abraçada innocent i meravellada a la realitat, més que a la vida, recorda en certs moments la poesia de Whitman, i ens convida a una passejada pels boscos que a estones es fa més atractiva que les reflexions filosòfiques mateixes. La seva crítica a la propietat sembla un punt massa fàcil des de la perspectiva de l'home blanc i privilegiat, i en els passatges més moralistes adopta un to excessivament alliçonador amb els seus congèneres. 

És un llibre que no es pot forçar, i que s'ha de llegir amb la mateixa tranquil·litat que l'autor posa en les seves pàgines. Walden és rellevant per tants motius que costaria enumerar-los: és un dels textos fundacionals de l'ideal o el relat d'innocència de la nació americana, que resultarà problemàtic a posteriori perquè ometrà tants i tants relats paral·lels de comunitats oprimides i silenciades. Els natius americans són, per exemple, una mena de presència fantasmagòrica del passat per a Thoreau, i la relació que estableix amb els treballadors i petits agricultors de la zona no deixa de ser, com a mínim, ambivalent. Tanmateix, és innegable que el llibre és un testimoni autèntic i vital del que significa ser fidel a un mateix i portar aquesta autenticitat fins a les últimes conseqüències. En contra del que pugui semblar, Thoreau no està imposant un estil de vida als seus congèneres, ni prova de vendre que aquesta forma de vida és la millor: si no, no se'n retiraria dient que li falten moltes altres vides per viure i que ja ha esmerçat prou temps a Walden. El que prova de transmetre és que un projecte vital és quelcom que ningú pot arribar a decidir per un altre, i per més obvi que ens pugui semblar avui dia, no està gens malament que de tant en tant algú ens ho recordi. 

Continguts: A Walden Thoreau hi narra l'experiència viscuda durant un dels anys que va passar a la cabana del llac Walden, prop del seu Concord natal. Consta d'una sèrie de seccions en què va desgranant les seves reflexions sobre múltiples temes, com l'economia, la lectura, la solitud i les visites, el conreu de mongetes, la fauna del llac i del bosc, l'hivern i la primavera, i així successivament. A la segona secció, "On vaig viure, i per a què vaig viure", hi exposa les seves motivacions principals, que queden arrodonides i matisades a l'epíleg.

M'agrada: Un llac que conté un món - el món - a dins.

En podeu llegir uns fragments aquí.