La costa més llunyana (#85)

-Continua cantant! La Llarga Dansa encara no ha acabat. 
-No em sé les paraules -va dir el cantor, i la seva veu es va tornar aguda, com si estigués aterrit-. No puc cantar. He oblidat la cançó. 
-Canta'n una altra, doncs! 
-Ja no hi ha cançons. S'ha acabat. 

La costa més llunyana (1972) d'Ursula K. Le Guin és la tercera novel·la del cicle de Terramar i, de fet, és la que tancava la trilogia original. No va ser fins uns quants anys després, a la dècada dels noranta, que apareixerien les següents entregues. Per tant, aquesta novel·la ofereix quelcom definitiu, rodó, té tota ella un aire de desenllaç, per dir-ho d'alguna forma. És cert que en alguns aspectes el desenllaç d'aquest llibre manté certs deutes amb El Senyor dels Anells (almenys, amb un o dos dels múltiples desenllaços de l'obra de Tolkien) però, tot i així, l'originalitat d'Ursula K. Le Guin sempre ens acaba portant per camins insospitats. 

En aquesta entrega es torna a accentuar el vessant metafísic de l'aventura i aquí els dilemes dels personatges es tornen més existencials que mai. Totes les seves anades i vingudes s'acaben resumint en un majúscul per què? El centre de la missió en aquest cas és un misteri que impregna totes i cada una de les pàgines del llibre: la màgia s'esgota en el món, i amb ella, les respostes, les cançons, els significats i, en definitiva, la continuïtat de la vida, la necessitat de seguir tirant endavant. Igual que en les altres dues entregues, ens enfrontem a un mal indeterminat, sense rostre, l'amenaça del qual crea una atmosfera progressivament inquietant i misteriosa. Tanmateix, aquí hi ha un enemic psicològic que opera dins les persones, creant una mena de depressió generalitzada que afecta la gent en forma de demència. 

Aquesta premissa fa de la novel·la una mena de repetició o recreació del viatge de Ged a la primera entrega, Un mag de Terramar, tot i que ara els aprenentatges i els obstacles viscuts al llarg del camí seran completament diferents. Mentre que en la primera novel·la Ged viatjava en solitari, aquí va acompanyat d'Arren, un jove príncep de la terra d'Enlad a qui el mag convida a fer-se a la mar amb ell. A diferència de moltes altres sagues fantàstiques, aquí els protagonistes no tenen un destí prefixat, una missió a acomplir, sinó que salpen sense tenir gaire idea de cap on es dirigeixen. Això ja passava a la primera novel·la, però en aquella Ged era el centre del relat, i aquí Arren pren el punt de vista principal de la narració. 

Arren és un personatge que es fa estimar perquè la seva situació és força peculiar si el compares amb els habituals herois de les narracions fantàstiques. Ell no és cap orfe que hagi de descobrir el misteri de la seva filiació, i la seva infància no ha estat en absolut desgraciada: al contrari, ha nascut al centre d'un regne, i ha conegut la felicitat i el seu lloc en el món des de sempre. De la mateixa manera, la seva missió es fa molt més ambigua quan l'accepta completament a cegues; Arren no té cap mena de consciència del seu destí, però precisament això posa de manifest el seu potencial quasi il·limitat, i els dubtes i les inquietuds que això comporta. Arren és un heroi en procés de formació, i al llarg del seu camí la seva preeminència respecte de Ged esdevindrà cada cop més ambigua. I és que al llarg del relat no pares de preguntar-te qui dels dos acabarà per salvar el món. 

Sinopsi: Arren, príncep d'Enlad, és enviat pel seu pare el rei a l'illa de Roke per conèixer de boca de Ged l'arquemag el motiu de l'esgotament de la màgia en el món. Ged el convida a unir-se al seu viatge per tal de descobrir la font d'aquest mal, i Arren accepta sense tenir gaire clar el destí que els espera. Al llarg del viatge, la lleialtat de l'un envers l'altre es veurà testada contínuament. 

M'agrada: La relació ambigua i suggestiva entre els dos personatges principals, la confiança entre els quals fa pujades i baixades al llarg del relat. 

No m'agrada: No res en concret. De fet, tot el llibre m'ha agradat. Però la primera vegada que el vaig llegir em va semblar el millor de la saga i ara no n'estic gaire segura. De vegades passa això, que els llibres ens llegeixen a nosaltres en comptes de ser a l'inrevés.