Sense paraules

Sense paraules, i deixant reposar les poques que es presenten. Massa cansada de l'excés de paraules, de les reaccions en calent, de tertulians en nòmina i d'altres d'aficionats, de les paraules sense aturador dels qui guarden respostes a la màniga per a totes les ocasions. Cansada de sentir les paraules ells i nosaltres, nosaltres i ells. Cansada de fer l'esforç, un cop més, com sempre, i mai no entendre la lògica dels botxins. Amb les víctimes, sempre. Amb el cor encongit de la por i de no saber explicar-me millor. Amb l'estómac regirat de paraules que se'm fan agres a la boca. Encara no he sentit una definició de comunitat que em resulti del tot satisfactòria, i això m'entristeix. M'entristeix haver d'encendre una altra espelma al blog. És en moments així que la veritat de Whitman, que "no hi haurà ni més cel ni més infern que els que hi ha ara", ja no és que m'entristeixi, és que directament em trenca el cor.