Un petit i casolà mostrari de portades de llibres que no haurien d'haver existit mai. Que ningú m'interpreti malament: no és una qüestió de lletjor. No tenim res en contra de la lletjor en si mateixa, i més quan bellesa o lletjor són conceptes altament subjectius. De fet, una imatge lletja pot potenciar un determinat missatge a ulls del lector o espectador, fins al punt, per exemple, d'influenciar-lo ideològicament. És un tema que sàviament (i molt visualment) ens explica Umberto Eco a les seves Historia de la belleza i Historia de la fealdad. Ho volia aclarir d'entrada perquè ningú es pensi que el problema de les següents portades és la lletjor.
El problema de debò, en aquest sentit, no és que siguin portades lletges (que ho són), sinó més aviat que no fan justícia ni de bon tros a les obres que contenen. I de vegades et fa pensar a quin il·luminat editor se li va acudir que a la gent li agafarien ganes de llegir el llibre en veure aquestes portades.
1. Charlie i la fàbrica de xocolata de Roald Dahl
1. Charlie i la fàbrica de xocolata de Roald Dahl
Aquesta és la portada que Penguin Modern Classics va treure al mercat per a l'"edició adulta" del clàssic de Roald Dahl. Em sembla que els comentaris sobren. Jo la vaig veure una vegada en una llibreria de Barcelona i la meva reacció va ser exactament aquesta: Hola...? Charlie? Quentin Blake...? Però es veu que la cosa ja havia portat cua al Regne Unit molt abans:
http://www.telegraph.co.uk/culture/books/booknews/11019528/Charlie-and-the-Chocolate-Factory-cover-condemned-as-creepy-grotesque-and-inappropriately-sexualised.html
2. Bearn o La sala de les nines de Llorenç Villalonga
Aquest és un cas nostrat, però que va caure en el mateix error que l'anterior, és a dir, utilitzar nines d'aspecte sinistre com a reclam. Normalment, les portades de La Butxaca acostumen a agradar-me. Per això aquest cas em va semblar tan estrany. Aquesta és precisament l'edició que jo vaig llegir, tot i que quan vaig ressenyar la novel·la em vaig negar a reproduir aquesta portada i el resultat va quedar així. D'acord, en aquest cas les famoses nines figuren al títol i encara podria passar, però aquesta imatge em provoca principalment dues objeccions: 1) la fotografia no té res a veure amb el contingut de la novel·la --memòries a càmera lenta de la decadència de l'aristocràcia mallorquina al segle dinou. La sala de les nines que figura a la novel·la em va semblar un dels aspectes més interessants i misteriosos de la història: la idea que la ovella negra de la família fos un militar (presumiblement) aficionat a transvestir-se em va semblar magistral. Ara bé, com a recurs visual, la portada em sembla poc subtil, especialment per a una novel·la en què la subtilesa ho és tot. 2) Les franges horitzontals de colors llampants no tenen cap sentit. Són la cirereta del pastís, per dir-ho així.
3. El mestre i Margarida de Mikhail Bulgakov
Aquest també és un cas especial perquè, com els lectors habituals d'aquest blog ja sabeu a hores d'ara, és una de les meves novel·les preferides. Com en el cas anterior, aquesta també és l'edició que vaig llegir en anglès i, en el seu moment, em va semblar la portada més lletja que havia vist mai. (Encara no havia vist les dues anteriors que, de fet, van deixar aquesta en bon lloc. Perquè veieu com funciona la relativitat.) El perfil de la ciutat de Moscou que apareix a baix de tot m'agrada, però no es poden ajuntar massa coses en una sola portada. Les lletres vermelles se suposa que han de recordar l'estètica dels cartells soviètics, però sobre el fons blau cel el resultat és una mica pastitx. I la carota del gat... em penso que sobren els comentaris també. La majoria d'editors del món semblen haver-se posat d'acord a incloure el gat a la portada, però en aquest cas la portada de l'edició castellana a DeBolsillo (la vaig incloure a la meva ressenya del llibre, que podeu mirar aquí) és molt més senzilla, directa i efectiva. Si feu una recerca per la web (és senzill: "master and margarita" illustrations) veureu el que artistes inspirats d'arreu del món han arribat a crear a partir d'aquesta novel·la. Comprendreu que la portada de Penguin es queda curta.
Ara bé, em pensava que ho havia vist tot quan vaig veure això:
Sé que sembla una broma, però no ho és. També té un defecte de subtilesa, per dir-ho finament. El problema és que entre les noves portades de Wordsworth Classics n'hi ha de molt pitjors. Sé que són unes edicions molt barates, però hem equiparat valor estètic amb valor de mercat, i això tampoc no m'agrada. A més, els Wordsworth Classics sempre han estat barats i les portades antigues no eren tan lletges.
http://www.telegraph.co.uk/culture/books/booknews/11019528/Charlie-and-the-Chocolate-Factory-cover-condemned-as-creepy-grotesque-and-inappropriately-sexualised.html
2. Bearn o La sala de les nines de Llorenç Villalonga
Aquest és un cas nostrat, però que va caure en el mateix error que l'anterior, és a dir, utilitzar nines d'aspecte sinistre com a reclam. Normalment, les portades de La Butxaca acostumen a agradar-me. Per això aquest cas em va semblar tan estrany. Aquesta és precisament l'edició que jo vaig llegir, tot i que quan vaig ressenyar la novel·la em vaig negar a reproduir aquesta portada i el resultat va quedar així. D'acord, en aquest cas les famoses nines figuren al títol i encara podria passar, però aquesta imatge em provoca principalment dues objeccions: 1) la fotografia no té res a veure amb el contingut de la novel·la --memòries a càmera lenta de la decadència de l'aristocràcia mallorquina al segle dinou. La sala de les nines que figura a la novel·la em va semblar un dels aspectes més interessants i misteriosos de la història: la idea que la ovella negra de la família fos un militar (presumiblement) aficionat a transvestir-se em va semblar magistral. Ara bé, com a recurs visual, la portada em sembla poc subtil, especialment per a una novel·la en què la subtilesa ho és tot. 2) Les franges horitzontals de colors llampants no tenen cap sentit. Són la cirereta del pastís, per dir-ho així.
3. El mestre i Margarida de Mikhail Bulgakov
Aquest també és un cas especial perquè, com els lectors habituals d'aquest blog ja sabeu a hores d'ara, és una de les meves novel·les preferides. Com en el cas anterior, aquesta també és l'edició que vaig llegir en anglès i, en el seu moment, em va semblar la portada més lletja que havia vist mai. (Encara no havia vist les dues anteriors que, de fet, van deixar aquesta en bon lloc. Perquè veieu com funciona la relativitat.) El perfil de la ciutat de Moscou que apareix a baix de tot m'agrada, però no es poden ajuntar massa coses en una sola portada. Les lletres vermelles se suposa que han de recordar l'estètica dels cartells soviètics, però sobre el fons blau cel el resultat és una mica pastitx. I la carota del gat... em penso que sobren els comentaris també. La majoria d'editors del món semblen haver-se posat d'acord a incloure el gat a la portada, però en aquest cas la portada de l'edició castellana a DeBolsillo (la vaig incloure a la meva ressenya del llibre, que podeu mirar aquí) és molt més senzilla, directa i efectiva. Si feu una recerca per la web (és senzill: "master and margarita" illustrations) veureu el que artistes inspirats d'arreu del món han arribat a crear a partir d'aquesta novel·la. Comprendreu que la portada de Penguin es queda curta.
Ara bé, em pensava que ho havia vist tot quan vaig veure això:
Sé que sembla una broma, però no ho és. També té un defecte de subtilesa, per dir-ho finament. El problema és que entre les noves portades de Wordsworth Classics n'hi ha de molt pitjors. Sé que són unes edicions molt barates, però hem equiparat valor estètic amb valor de mercat, i això tampoc no m'agrada. A més, els Wordsworth Classics sempre han estat barats i les portades antigues no eren tan lletges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada