The Wicked Day (#114)

Va ser Artur, veterà de moltes batalles, que va tornar a anar a la guerra. Mordred era l'enemic, assistit pels saxons com a salvatges aliats; la batalla ja havia tingut lloc en el passat, i moltes vegades. Era Glein i Agned, Caerleon i Linnuis, Cit Coit Caledon i el mont Badon. En tots aquests camps el jove Artur havia triomfat; en tots, els seu profeta i conseller, Merlí, li havia promès la victòria i la glòria. 

Publicada el 1983, The Wicked Day és la quarta i darrera part de la trilogia de Merlí de Mary Stewart. Sembla una formulació estranya, però de fet, és la més precisa, ja que els llibres que parlen de Merlí són precisament tres. Aquest, el quart, és el desenllaç de la història d'Artur narrada des del punt de vista de Mordred, i té sentit que sigui així ja que Merlí ja no hi pren part. Com en els altres volums de la saga, les línies principals de la narració les marquen Malory i Monmouth, tot i que aquí Mary Stewart es pren la llicència de presentar Mordred sota una llum molt més favorable que en les llegendes originals i, de fet, fer-lo l'heroi indiscutible de la novel·la. 

Davant d'això, la maldat de la seva mare Morgause, la candidesa del seu pare Artur i la bel·licitat un pèl barroera dels seus germans els prínceps d'Orkney queden també especialment accentuades, sense arribar a trair l'esperit del text original, però salvaguardant Mordred de cap mena de rastre de malícia. I potser, per allò de les expectatives, la història acaba perdent una mica de la seva èpica i grandesa tradicionals precisament per aquest motiu. Una mica més de malícia no hauria desentonat del tot, ja que, almenys en totes les altres versions que n'he llegit, és un personatge marcat per la tragèdia, pel defecte d'un naixement que no és culpa seva en absolut, però que el transforma en una còpia en negatiu del mateix Artur, i on Artur s'hi ha de veure necessàriament reflectit en una versió desmesurada d'ell mateix. Condemnat a odiar-lo per la naturalesa del seu naixement, Mordred és arquetípicament la nèmesi d'Artur. 

Tanmateix, provant de buscar una plausibilitat pseudo-històrica, Mary Stewart concentra totes les qualitats negatives en Morgause, la mare, i totes les positives en Artur, el pare, de forma que Mordred juga al bàndol del seu pare des del primer moment, i la fatalitat prevista per Merlí es desencadena per un munt de casualitats i mals entesos més o menys encadenats més que per la voluntat explícita de Mordred. Una altra part de la narració són la resta de fills de Morgause, que podrien haver adquirit un pèl més de relleu psicològic, i l'altra, inevitablement, són Ginebra i Lancelot, que aquí, per acabar d'afegir una petita decepció, no arriben a consumar l'adulteri. Em temo que estic pintant una visió un pèl massa negativa, i en realitat és una novel·la que es gaudeix força i que, per destacar-ne el punt més positiu, té un ritme més ràpid que els anteriors dos volums de la saga. Partim de la base que la idea de prendre Mordred com a principal punt de vista de la narració és brillant en si mateixa, i es desenvolupa de forma molt satisfactòria durant la major part de la narració. 

De fet, la història comença també arquetípicament, amb un conte de fades: l'humil fill dels pescadors cridat a fer homenatge a la malvada reina-bruixa i a adquirir preeminència sota la seva protecció. El paper de Gawain en tot plegat tampoc no decep, lligat a Mordred al mateix temps per la rivalitat política i per un amor profund i pur. La narració manté molt bé la tensió entre els personatges i també la intriga respecte a l'acció. Potser cap a la darrera part les expectatives fallen una mica, però en general és una lectura força entretinguda i que està a l'alçada -fins i tot supera- els volums anteriors de la saga. 

Sinopsi: La narració segueix la trajectòria de Mordred, des de la seva infància a les illes d'Orkney fins al dia maleït, en què es produeix el seu cos a cos final amb el seu pare, el rei Artur. Fins a arribar a aquest punt, ha de descobrir la seva autèntica filiació (cosa que estableix certs paral·lelismes amb el primer volum de la saga, The Crystal Cave), trobar el seu lloc en el món, i començar a alimentar ambicions a destemps. 

M'agrada: Està a l'alçada del primer llibre de la saga, i és millor que el segon i el tercer. 

No m'agrada: Igual que passa amb les altres entregues, Mary Stewart dóna poc caràcter als seus personatges, i es deixa emportar per un rampell misogin, de forma que els homes acaben essent completament bons, i Morgause acaba concentrant tots els defectes. Sé que no seria una bona història sense una mala bruixa, és clar, però la manca d'equilibri i ambigüitats s'acaba fent frustrant quan la compares amb Marion Bradley o amb T. H. White. D'altra banda, també es troba a faltar una mica el punt monstruós de Mordred, que aquí acaba retratat sota una llum quasi més positiva i tot que la d'Artur. 

The Last Enchantment (#79)

Ximple, em vaig dir a mi mateix, ximple. Ara ja va per lliure. El vas deixar anar, i el vas perdre; aquest és un falcó que mai més no tornarà a portar caputxa. Queda't a l'ombra, profeta del rei; tingues les teves visions i somnia els teus somnis. Deixa-li a ell la vida, i espera que et necessiti. 

Aquest és el tercer volum de la trilogia de Merlí de Mary Stewart, i es va publicar el 1979. Estic contenta d'haver arribat fins aquí perquè el primer i el més evident que puc dir sobre la trilogia en conjunt és que es fa molt llarga. Però potser aquest últim volum val tot l'esforç d'haver arribat fins aquí. Aquí és on es concentren més esdeveniments, on l'argument reprèn les línies més conegudes de la llegenda artúrica i, a mi en general, és el que se m'ha fet més amè de tots tres. 

Aquí finalment trobem un Merlí molt més madur i resignat, disposat a cometre i a acceptar els propis errors molt més que en els anteriors dos volums. A la vegada, Artur li treu una part del protagonisme de la trilogia, i aquí veurem com el rei del passat i del futur ha d'afrontar els dilemes del seu regnat la majoria de vegades sense l'ajut del seu profeta i el seu conseller. De fet, gran part de la novel·la desenvolupa la relació entre aquests dos personatges, que és potser més entendridora que mai perquè Merlí comença a perdre facultats i Artur assumeix un rol molt més protector respecte a ell. D'altra banda, els fets de la llegenda artúrica - les aventures d'Artur, Ginebra i Lancelot, i també les malifetes de la germana d'Artur, Morgause - també se'ns ofereixen a un ritme més ràpid que en els altres dos volums. En aquest sentit, la perspectiva del tercer llibre també és diferent, perquè normalment a Merlí aquests episodis li arriben per referències mentre ell prou feina té amb sobreviure'n al marge. Com ja no ens sorprendrà a aquestes alçades, la fatalitat li arribarà en forma d'amor de tardor amb implicacions inesperades. L'únic inconvenient, potser, és que la història de Mordred i el desenllaç del relat per a Artur no queden conclosos, i per això l'autora va afegir un quart volum a la saga, en què explicava el mateix relat des del punt de vista de Mordred.

Sinopsi: Merlí rememora els fets principals del regnat d'Artur de la Gran Bretanya, marcats sobre tot per la pacificació del territori (sí, sona una mica eufemístic) i també els seus afers més personals, sobretot els que afecten la reina Ginebra. A l'ombra del seu regnat hi ha la incertesa sobre el fruit de la seva relació incestuosa amb la seva germana Morgause. D'altra banda, Merlí afronta la recta final de la seva vida des de l'acceptació de la seva incapacitat de tornar a predir el futur. Tanmateix, els fils dels destins de tots aquests personatges segueixen entrecreuant-se de formes insospitades (tot i que ben conegudes per als iniciats en la llegenda artúrica).

M'agrada: Com ja em va passar amb Colleen McCullough i la seva cançó de Troia, m'agrada revisitar una història ja coneguda explicada amb paraules diferents.

No m'agrada: Malauradament, en aquesta entrega més que en les altres dues es fa més evident que mai el tall misogin de la narració, no en tots els casos de personatges femenins, però sí en certs moments. És cert que les fonts originals són les que són, però de vegades és més una qüestió de perspectiva que no pas de canviar la història original. Després de tot, Marion Bradley ho va fer, i aquesta renovació de la perspectiva per fer-la una mica més favorable a les dones és el que més he trobat a faltar en Mary Stewart. 

The Hollow Hills (#78)

Aquí, també, a la cova de vidre que quedava en les profunditats del turó, havia tingut les primeres visions, i m'havia trobat a mi mateix com a vident. "Algun dia," havia dit Galapas, "aniràs on ni tan sols amb la Visió no puc seguir-te." Havia estat cert. L'havia deixat, per anar on el déu em conduís; on ningú tret de mi, Merlí, podia haver anat. Però ara la voluntat del déu era acomplerta, i aquest m'havia abandonat. 

Aquesta és la segona part de la trilogia de Merlí de Mary Stewart, i es va publicar l'any 1973. No és cap novetat que les segones parts de trilogies sempre són més difícils que els inicis i els desenllaços. Pel fet d'estar situades al mig, els manca un pèl d'estructura: arribes amb els esdeveniments en marxa, i aquests possiblement no tindran un final satisfactori. Aconseguir compensar aquestes mancances com ho fa Les Dues Torres és molt complicat. 

Tot i així, m'ha agradat continuar la història de Merlí on havia quedat en la primera entrega de la trilogia, The Crystal Cave, ja que, com a relat artúric, la història en si mateixa no havia fet més que començar. Em va sorprendre una mica que l'acció arrenqués exactament en el mateix punt que l'anterior llibre s'havia quedat; suposo que m'esperava alguna mena d'el·lipsi narrativa a un punt posterior. Deu ser que, en el fons, m'agraden les conclusions i no sóc gaire de cliff-hangers. Però, després de resolt el cliff-hanger, l'acció de la segona entrega es tornava a posar en marxa i ara sí que la història transitava camins una mica més coneguts. 

Aquesta entrega de la trilogia comprèn des de la concepció i gestació d'Artur fins al seu reconeixement com a rei després de la mort d'Uther. Els turons buits que donen títol a l'obra fan referència a les contrades gal·leses on Merlí es refugia cada cop que els esdeveniments crucials de les sagues artúriques no el concerneixen: i és conegut que ara s'estarà uns anys a l'exili, ja que la relació que manté amb Uther no és ni de bon tros la que mantenia amb Ambròs ni la que després establirà amb Artur. Després de la seva dosi d'acció al final de l'anterior volum, Merlí comença aquesta nova entrega retirant-se temporalment de l'escenari polític per planejar la seva propera maniobra: com ocultar Artur, un cop nat, dels seus potencials enemics. Ara, però, no se sent tant poderós com en el volum anterior: la mort del duc Gorlois el fa sentir culpable i, amb això, part dels seus poders l'han abandonat. A la vegada, mentre que en la primera entrega era una infant que es formava i buscava referències en els seus adults, ara s'ha de preparar per a assumir nous deures: començar a tenir cura d'altres persones sota la seva responsabilitat. 

Sinopsi: Just després de la incursió secreta de Merlí i Uther al castell de Tintagel, la relació entre tots dos es refreda, mentre Merlí espera el naixement d'Artur per emprendre les següents etapes del seu pla. Tanmateix, la intenció d'Uther és tenir un altre hereu per no haver de reconèixer Artur. Mentre Artur creix en l'anonimat, Merlí marxa de viatge, primer a Roma i finalment a Constantinoble, esperant el seu moment per poder tornar a entrar en acció. En el seus viatges troba les pistes clau per aconseguir l'espasa Excalibur. Cap a la segona part del llibre, Merlí emprèn l'educació de l'infant Artur, i aquesta portarà als esdeveniments que el faran rei després d'Uther. 

M'agrada: La filiació que Mary Stewart inventa per a Merlí aporta capes de profunditat a l'argument, de forma que, en aquest volum de la trilogia, l'ambigüitat que es crea entre Merlí i Uther és un dels aspectes més interessants de la història. 

No m'agrada: Aquesta entrega és encara més lenta que la primera, i hi ha alguns episodis entremig que no aporten gaire a la línia principal de l'argument. Cap a la segona meitat, quan els fets es tornen més coneguts, la novel·la torna a adquirir interès.  

The Crystal Cave (#77)

Quan hi entrava de nit m'arraulia en el jaç de palla manllevada de l'estable i mirava els estels que rodaven lentament, i feia la meva pròpia aposta amb el firmament, que era: si la lluna apareixia sobre la biga mentre jo hi era, el dia següent m'acompliria el desig del meu cor. 

Aquesta novel·la, publicada l'any 1970, és la primera de la trilogia de Merlí de Mary Stewart (1916-2014). Si us agrada la ficció artúrica, la trilogia és un clàssic imprescindible en aquest camp. Explica els fets ja coneguts del relat artúric, però aquest cop des del punt de vista de Merlí. Per tant, la font que l'autora utilitza és més Geoffrey de Monmouth que no pas Malory, almenys per a aquesta primera entrega. De fet, el primer llibre abasta només el principi del principi, ja que comença quan Merlí és nen a la cort del seu avi, un rei gal·lès, i amb prou feines arriba al regnat d'Uther i la concepció d'Artur. 

Així doncs, absteniu-vos-hi si no sou pacients i no us agraden les històries desenvolupades amb tot tipus de detalls i descripcions, i una acció lenta que es va dilatant davant dels ulls al seu propi ritme, sense revelar massa informació tota de cop. En aquest sentit, us adonareu de seguida que els llibres de la trilogia no són independents els uns dels altres, i amb aquestes coses sempre va bé avisar abans de començar. El que és interessant del relat que en fa Mary Stewart és que planteja un Merlí molt humà. De fet, tot i que té visions que li ajuden a predir el futur i suposem que en les dues properes entregues aprendrà a controlar-les millor, en realitat no té poders màgics en si mateixos, en el sentit que no pot canviar la realitat al seu albir. Al contrari, el que tenim aquí és un heroi assenyat, decidit, i agosarat en la justa mesura. Com que no és un guerrer nat, i sembla ser-ne molt conscient des de la primera pàgina del relat, l'opció que li queda és la d'erudit. La seva educació, per tant, el porta sobre tot a identificar les febleses dels poderosos i usar-les per al que ell li sembla millor, amb el seu propi criteri. Tanmateix, aquí ens trobem davant d'un relat d'inicis, i Merlí encara ha d'aprendre moltes coses abans de convertir-se en el personatge que tots coneixem: una de les més importants serà la seva autèntica filiació. 

Sinopsi: Merlí és fill il·legítim de la princesa Niniane de Gal·les, i aquesta sempre s'ha negat a revelar la identitat del seu pare, per la qual cosa les males llengües el fan fill del dimoni. Per aquest motiu, viu a la cort del rei de Gal·les entre el menyspreu del seu avi i la desconfiança del seu oncle. La seva infància passa feliçment amb l'ajut del seu primer mentor, el savi ermità Galapas. Quan la seva vida es veu amenaçada, fuig de Gal·les i acaba essent recollit pels homes del rei Ambròs, el germà petit del qual, Uther, esdevindrà el seu successor. En una missió de reconeixement per a Ambròs, Merlí passa a ser captiu del seu enemic, el rei Vortigern, que pretén utilitzar-lo per als seus designis. Merlí pronuncia davant de Vortigern la famosa profecia dels dos dracs: que el drac blanc acabarà caient sota el poder del drac roig, i la resta de la novel·la acaba desentrellant les implicacions d'aquesta, ja que el drac roig, emblema del líder romà Ambròs, acabarà identificant el llinatge dels Pendragons. 

M'agrada: Dóna una explicació natural i plausible als fets extraordinaris de les fonts originals, però tampoc es dedica a deixar el mite original esguerrat. Més aviat juga al doble discurs, com passa amb The Mists of Avalon de Marion Bradley: t'ofereix les dues versions de la història i, com a lectors, ens podem quedar en un ambigu terme mig que, en la meva opinió, és la millor opció.

No m'agrada: En determinats moments, el ritme de la narració és excessivament lent.