Fantaisie Impromptu

Avís: l'escolta prolongada pot fer sortir ales.

Kant i l'ornitorinc (#119)

Si als anys 60 es podia pensar en vincular els membres escampats de moltes investigacions semiòtiques en forma de summa, avui dia la seva àrea s'ha estès tant que, en barrejar-se amb les diverses ciències cognitives, qualsevol nova sistematització resultaria precipitada. Ens trobem davant d'una galàxia en expansió, no davant d'un sistema planetari sobre el qual es puguin presentar les equacions fonamentals. 

I d'aquesta necessitat de reconèixer el caràcter expansiu de la semiòtica a múltiples disciplines -tan distants com la informàtica, la psicologia o l'estètica- neix aquest assaig d'Umberto Eco (1932-2016), publicat el 1997. Eco el va concebre com a continuació del seu Tractat de semiòtica general de 1975. Tanmateix, aquesta segona obra abandona la intenció sistemàtica per endinsar-se més aviat en problemes i qüestions sorgides dels plantejaments anteriors i dels debats suscitats per l'anterior llibre. En aquest sentit, és més un conjunt de reflexions, sense una determinada preferència jeràrquica potser, però que van construint les unes sobre les altres en diverses direccions. 

És un llibre força tècnic, que no aprofitarà a qui no tingui per la mà unes nocions bàsiques d'història de la filosofia, semiòtica, filosofia del llenguatge i teoria cognitiva del llenguatge. Potser el llistó queda una mica alt per començar, però també és cert que és d'aquells llibres que a mesura que el llegeixes et fa sentir intel·ligent, perquè Eco és més que benèvol amb els lectors, a qui espera fer còmplices de les seves referències humorístiques, els seus exemples en forma de faula i també, per què no, la consciència d'on queden precisament les preguntes obertes i els carrerons sense sortida. La reflexió parteix del concepte empíric de Kant per obrir qüestions sobre la relació entre percepció i atribució de significat. Kant postulava el concepte empíric per deixar clara la necessitat de l'input sensorial en la construcció de conceptes. De la mateixa forma, com Eco deixa força clar a través de reflexions, exemples i digressions, tampoc no es pot donar una designació rígida, buida de tot contingut, d'un determinat referent. És a dir, el díctic perfecte, mancat de contingut semàntic, no existeix. 

Continguts: El primer dels assajos, "Sobre l'ésser", és un resum força compactat i aclaridor de les principals posicions de l'ontologia al llarg de la història de la filosofia, i en aquest sentit és molt interessant des del punt de vista filosòfic independentment de la resta del llibre. El segon assaig, "Kant, Peirce i l'ornitorinc" parteix de la teoria kantiana del coneixement per tal d'aprofundir en com es produeix la intersecció entre percepció i pensament. En aquest sentit, l'ornitorinc constitueix un exemple emblemàtic d'una experiència empírica que desafia, al segle divuit, les categories zoològiques existents fins al moment i, de passada, la noció mateixa d'essència. El tercer assaig, "Tipus cognitius i contingut nuclear", introdueix la perspectiva cognitiva, i se centra sobre tot en la relació entre la percepció directa d'un objecte amb la construcció d'un tipus cognitiu -"imatge" o "idea"- que el representa i que es fa indispensable per al reconeixement d'aquest objecte. El quart assaig, "L'ornitorinc entre diccionari i enciclopèdia" aprofundeix en les distincions entre coneixement de diccionari (que refereix dins d'un sistema tancat de signes) i coneixement enciclopèdic, o coneixement del món. A partir d'aquestes distincions, Eco aprofundeix en els mecanismes que posem en pràctica per tal de categoritzar la realitat. El cinquè assaig, "Notes sobre la referència com a contracte" és un seguit d'exemples i problemes pràctics que plantegen la problematicitat de la referència, i apunten tots en la direcció de la contractualitat de l'assignació d'un referent. El sisè i últim dels assajos, "Iconisme i hipoicones", representa una sèrie de respostes i arguments que continuen el debat sobre la iconicitat que venia dels anys 70 i 80, i que posen de manifest, novament, la rellevància bàsica de la interpretació a l'hora de processar els estímuls sensorials que rebem. 

M'agrada: M'agrada sobre tot la forma en què el llibre està estructurat, amb seccions curtes que acaben remetent a un tema principal. També l'ús de multiplicitat d'exemples que fan els raonaments més fàcils de seguir. En determinats moments de la discussió, s'agraeix també l'apel·lació al sentit comú, de forma que Eco acaba situant-se en un realisme epistemològic interessat, especialment, en els aspectes socials i pragmàtics de la semiòtica. 

Trouble in Paradise (#118)

L'autèntic triomf no és la victòria sobre l'enemic, sinó que té lloc quan l'enemic mateix comença a utilitzar el teu propi llenguatge, de forma que les teves idees formen els fonaments del camp de batalla sencer. 

Així analitza Žižek, per exemple, el triomf de Margaret Thatcher sobre el laborisme clàssic, i la necessitat d'aquest de refundar-se en el nou laborisme: un nou laborisme que parla ja en termes neoliberals. De la mateixa forma, a Trouble in Paradise, el filòsof eslovè aclareix alguns malentesos que havien aparegut a propòsit de Violència i altres de les seves obres. Per exemple, la violència subjectiva, que esclata en moments puntuals com a esdeveniment sobtat, caigut del cel, és més aviat reactiva, una resposta a una violència de nivell més profund, d'un nivell fundacional: una violència que basteix el sistema i que també pot residir en el llenguatge. 

Aquesta és una obra més aviat aplicada a la política i la història contemporànies, i que té com a centre la crisi econòmica que esclata al voltant de 2008 i que posa de manifest les contradiccions inherents al sistema capitalista. Aquest és precisament el trouble in paradise al qual refereix el títol: amb la caiguda del comunisme a finals dels 80 entrem al final de la història segons el pensament neoliberal, en què la ideologia del paradís capitalista s'imposa com a única forma d'organitzar -i de pensar- la realitat. Quan els problemes comencen a tenir lloc al paradís, la necessitat de repensar tot plegat és fa més urgent que mai. L'exercici de diagnosi que Žižek fa en aquest llibre és força sucosa en aquest sentit. No és que les respostes vinguin donades, tampoc: Žižek és radical i cínic a parts iguals, de forma que quan resol el que ell entén com a malentesos, no deixen d'obrir-se altres preguntes igual de profundes i arrelades en la realitat. 

En aquest sentit, valorar els crítics de Žižek és un exercici de perspectiva interessant, i aquest llibre està més obert al diàleg i a la varietat de perspectives i discursos que no pas Violència, que en aquest sentit semblava més programàtic. Per això, si no heu llegit mai Žižek, potser seria una mica més fàcil començar el camí pel llibre anterior. Aquest però, es basa en exemples de la política més recent, i posa en perspectiva molts aspectes de la crisi econòmica dels últims anys, així que també us pot interessar més en aquest altre sentit. Hi ha part del material i del rerefons teòric que és compartit en els dos llibres, així que en el fons Trouble in Paradise recicla temes antics i els aplica a l'anàlisi del moment present amb molta efectivitat. 

Continguts: Després d'una introducció força clara sobre l'abast de la proposta, la primera de les reflexions presenta un diagnosi de la situació actual, des del punt de vista del capitalisme com a sistema econòmic. La segona part, la cardiognosi, o informe sobre el cor, es dedica a retratar el neoliberalisme com a constructe ideològic que fonamenta el capitalisme. La tercera part, la prognosi, comença a encarar el futur des de l'anàlisi dels esdeveniments polítics més recents: les primaveres àrabs i els factors del seu fracàs, o el paper d'Ucraïna en les tensions polítiques entre Rússia i l'Europa occidental. La quarta part planteja l'epignosi, o l'anàlisi de les opcions de sortida cap a un horitzó emancipatori. Finalment, l'apèndix és un contrapunt més aviat pessimista que valora la dimensió utòpica de la proposta en general, i on Žižek ofereix, entre altres coses, una anàlisi brillant del tall ideològic de la trilogia de Batman de Christopher Nolan. Finalment, l'edició de Penguin en tapa tova consta d'un epíleg en què Žižek afegeix reflexions sobre la violència islamista, els nous canvis geopolítics en l'equilibri global de poders, i la situació de Grècia com a epítom del que ha fallat en el capitalisme com a sistema globalitzat. 

M'agrada: Potser no és un text gaire unitari, més aviat va tocant diferents temes i exemples sense que hi hagi una prioritat clara entre els uns i els altres, però a estones Žižek fa interpretacions brillants de fenomens aparentment més anecdòtics. Per exemple, la valoració que fa del funeral de Nelson Mandela i del que allí s'hi va escaure, o la interpretació que dóna sobre la trilogia de Batman de Christopher Nolan, que només va fer que confirmar-me en el que jo ja havia pensat en veure les pel·lícules. 

No m'agrada: És cert que la dimensió més utòpica de la proposta queda en un pla força hipotètic, i difícilment traduïble a la realitat, per tant, de vegades la proposta més radical pot resultar també la més irrealitzable. 

La revolta dels animals (#117)

En realitat els porcs no treballaven, sinó que dirigien i supervisaven els altres. Amb el seu coneixement superior, era natural que assumissin el lideratge. 

Com podeu veure, la subtilesa no és la virtut principal d'Animal Farm (1945) de George Orwell. Ara bé, el que a simple vista pot semblar paròdia barroera esdevé un exercici d'anàlisi política finíssima en el moment en què ens l'agafem com a novel·la d'idees, i en veiem les implicacions metatextuals. Posem per exemple la cita que he destacat a l'inici de la ressenya. La tornem a llegir, i el primer que ens ve al cap és "Els líders eren uns porcs". Tot i així, l'afirmació en el seu sentit literal pretén reflectir el punt de vista neutral, en tercera persona, d'algú que intentés explicar el procés objectivament, com si fos un periodista o un historiador. I això precisament és el que pretén Orwell més del que podria semblar: ens exposa els fets i, aquest cop sí que amb força subtilesa, ens deixa les valoracions i les conclusions com a deures per casa. En realitat, és un exercici brillant d'equilibri entre el socialista compromès i el pensador independent: rere la història de la revolució dels animals per tal d'alliberar-se de l'esclavitud imposada per l'ésser humà, assistim al desplegament d'un règim totalitari que estén el seu domini a través de la manipulació política del llenguatge i de la història. Més que "els líders eren uns porcs" el que sembla estar dient tota l'estona és "vigileu, perquè al final no podreu distingir els uns dels altres". 

La novel·la ens presenta una sàtira àcida i despietada dels vicis i corrupcions més destacades de la revolució soviètica, i la propaganda tindrà un paper fonamental en aquest esforç per alienar el desplegament dels ideal revolucionaris del seu contingut originari. A la segona de les seves reflexions sobre la violència, Slavoj Žižek cita El conflicte de les facultats de Kant, en el moment en què aquest descriu l'efecte que la Revolució Francesa té, no directament com a moviment polític, sinó en forma d'entusiasme provocat en els seus espectadors. A continuació Žižek aplica la mateixa imatge a la Unió Soviètica: "L'experiència soviètica de 'construcció del socialisme en un sol país' certament 'va acumular misèria i atrocitat', però també va generar entusiasme al cor dels espectadors (que no en van conèixer l'altra cara)." (traduït al català de Žižek, Sobre la violencia: Seis reflexiones marginales. Barcelona: Austral, 2013). El que fa Orwell a Animal Farm, doncs, més que renegar dels ideals socialistes, és despertar els lectors excessivament ingenus o entusiastes a la distància entre els ideals polítics i la misèria i atrocitat desplegades en la seva aplicació. 

Sinopsi: Poc abans de morir, el Vell Patriarca, un ancià porc de la granja Manor, exposa el seu llegat a la resta d'animals de la granja, consistent en la teoria que la font del patiment i l'explotació dels animals és l'Ésser Humà, i els exhorta a estar preparats per quan arribarà la caiguda definitiva de l'ésser humà del poder. Al cap d'un temps de la mort del Patriarca, Jones, el propietari de Manor, acaba tan borratxo que s'oblida de donar menjar als animals durant dies. Davant la situació desesperada, els animals, liderats pels porcs Napoleó i Snowball, es revolten i expulsen Jones de la granja, que rebategen com a granja Animal. A partir d'aquest moment, es veuen en la necessitat d'autogestionar la granja, i això significa repartir el treball, donar-se normes, construir un molí i negociar amb l'exterior la compra de tot allò que no poden produir per si mateixos. A la vegada, els humans intenten recuperar la possessió de la granja almenys en dues ocasions, i això aboca els animals a la necessitat de defensar-se. Les friccions entre Napoleó i Snowball acaben culminant amb l'expulsió d'Snowball de la granja, i el progressiu augment del poder i la brutalitat per part de Napoleó. 

M'agrada: Snowball, per descomptat. 

Adéu a Todorov

http://cultura.elpais.com/cultura/2017/02/07/actualidad/1486476935_801709.html

http://www.lavanguardia.com/cultura/20170207/414100286825/muere-tzvetan-todorov-hombre-desplazado.html

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1063886-mor-el-filosof-frances-d-origen-bulgar-tzvetan-todorov.html

Beloved (#116)

Així que et protegies i estimaves en petit. Triaves per posseir els estels més menuts del cel; jeies amb el cap tort per veure l'estel estimat per sobre de la vora de la rasa abans de dormir. Robar-li mirades entre els arbres a l'hora de passar revista. Brins d'herba, salamandres, aranyes, pica-soques, escarabats, el regne de les formigues. Qualsevol cosa més gran que això ja no servia. Una dona, un fill, un germà - amors així de grans et podien arribar a destrossar a Alfred, Georgia. 

Aquesta novel·la es fa difícil de descriure més enllà de l'experiència de llegir-la, perquè és emoció i poesia condensades fins a l'extrem a cada pàgina, i conté tant de dolor com bellesa. En aquesta novel·la de 1987, Toni Morrison mira enrere, cap als anys immediatament anteriors i posteriors a la Guerra Civil Americana, i recrea l'experiència de l'esclavitud des del punt de vista de la subjectivitat de la víctima, i la incapacitat de deixar enrere el trauma de la vexació física i emocional que aquesta provoca. Estimar en petit és l'única forma de sobreviure preservant algun tipus d'integritat, ja que l'amor a les persones es fa impossible quan invariablement queda abocat a la pèrdua: és impossible estimar quan un mateix no es posseeix, quan els altres i un mateix no són res més que animal i moneda de canvi. En aquesta situació, arribar a estimar-se un mateix pot semblar demanar massa, encara més quan a la incapacitat d'estimar se li afegeixen la culpa i l'horror per decisions que acaben esdevenint impossibles de jutjar. 

Així doncs, Beloved ens endinsa en la fantasia i el realisme màgic per tal de fer-nos pensar l'impensable i fer-nos imaginar l'inimaginable. En aquest sentit és un llibre brillant, perquè el que es faria suportable o digerible en una narració naturalista i lineal, aquí se'ns exposa a través de cercles concèntrics, salts temporals i el recurs als elements gòtics i sobrenaturals. La incapacitat de digerir l'horror en majúscules, per tant, queda a l'abast de la comprensió del lector, si més no, a través del poder suggestiu de les imatges més que d'arguments racionals. 124 és una casa embruixada. Baby Suggs, Sethe i Denver no habiten la casa, sinó que és la casa que les habita a elles. El fantasma de Beloved, la filla que Sethe va matar per evitar que tornés a mans dels patrons, les turmenta i els impedeix sortir a l'exterior. El futur no existeix quan el temps queda aturat en la tragèdia i la brutalitat del passat. Ara bé, Paul D., un antic company de Sethe i el seu marit, arriba a la casa i fa fora el fantasma, però Beloved torna a ells en una altra forma, i la seva presència es torna cada cop més amenaçadora. A partir d'aquest moment, Sethe, Paul D., Denver i Beloved es veuen obligats a negociar l'espai que ocupen dins la casa, les relacions entre ells i el pes que el passat ha de tenir en les seves vides. De totes formes, rememorar el passat i parlar de la seva vida anterior a la tragèdia resulta més terapèutic per a ells del que podria semblar en un principi perquè, només al cap de vint anys, comencen a albirar la possibilitat d'un futur. 

Sinopsi: La novel·la obre amb Sethe i la seva filla Denver habitant una casa encantada prop de Cincinnati, Ohio. Vint anys abans, Sethe havia escapat de la plantació on era esclava per reunir-se amb la seva sogra Baby Suggs, que havia estat alliberada. Tanmateix, la llei d'esclaus fugitius de 1850 permetia als propietaris d'esclaus de perseguir els esclaus fugits fora dels límits del seu estat d'origen. Quan Sethe veu arribar el seu patró, es disposa a matar els seus fills per evitar que tornin a ser esclaus. Només ho aconsegueix amb Beloved, de dos anys d'edat, que per sempre més esdevé una presència fantasmal dins la casa i les ments de les seves habitants. Anys després de la mort de l'àvia, Paul D., arriba a la casa i inicia una relació amb Sethe. Tanmateix, el fantasma de la filla morta continua interposant-se en les relacions entre Sethe, Denver i Paul D. 

M'agrada: No hi ha paraules. És un llibre que s'ha de llegir per saber-ho. 

Un home invisible (#115)

Volia llibertat, no destrucció. Era esgotador, perquè fos quin fos el pla que concebés, hi havia un defecte constant: jo mateix. No hi havia forma d'escapar-ne. No podia escapar si no podia pensar en la meva identitat. Potser, vaig pensar, hi ha relació entre les dues coses. Quan descobreixi qui sóc, seré lliure. 

Aquesta novel·la publicada el 1952 és, de fet, l'única que va arribar a veure la llum de l'escriptor nord-americà Ralph Ellison (1914-1994). És una novel·la excepcional en la seva capacitat de trencar motlles respecte a la narració de l'experiència afro-americana als Estats Units, i gran part del seu missatge segueix vigent a dia d'avui, en l'experiència de la violència racial en aquest país. Així que si voleu comprendre d'on surt aquesta violència, des de l'abolició de l'esclavitud fins a Ferguson, aquesta novel·la ofereix pistes molt valuoses sobre el tema. 

D'altra banda, també és una novel·la molt arrelada en la tradició de la literatura occidental, en ser la història de la formació d'un heroi des dels inicis fins a la maduresa. Hi ha moments en què recorda Walt Whitman en el seu ús de la segona persona, volent interpel·lar la consciència o els sentiments d'un lector innominat, i també hi ha ecos del modernisme de James Joyce per la forma en què enfoca la subjectivitat del personatge principal, barrejant imaginació, realitat, ficció, somni i record en una narració fluïda. Ara bé, si l'experiència de l'heroi americà és el viatge iniciàtic, que descobreix una mobilitat i una capacitat d'actuar progressivament ampliades, aquí el viatge és més aviat simbòlic i epistemològic: el protagonista ha d'adquirir un coneixement clau, la resolució d'un enigma, per tal de comprendre la seva existència i la seva identitat. Les paraules del seu avi en el seu llit de mort esdevenen un fil recurrent en l'evolució del protagonista fins que, finalment, aconsegueix desxifrar-ne el sentit per arribar a conclusions totalment contradictòries. 

El procés esdevé laberíntic, i acaba amb la hibernació del seu protagonista sota terra, en un espai de llibertat estrictament limitada, on poder posar el relat per escrit i, potser, planificar algun tipus d'acció indeterminada en un futur indeterminat. Per paradoxal que pugui semblar, el camí recorregut fins a aquest estadi final ha estat de progressiva il·luminació, i no és casual en aquest sentit que l'auto-exili en qüestió quedi il·luminat per les mil tres-centes seixanta-nou bombetes de filament que instal·la al seu soterrani gràcies a l'energia que roba de la companyia d'electricitat. Tanmateix, la seva recerca de la identitat com a home negre fa de l'home invisible una víctima, clarivident i desencantada a la vegada, del prejudici racial. Ell no és invisible per cap qualitat intrínseca en la seva persona, sinó més aviat perquè la gent, quan el mira, es nega a veure'l. Quan la gent el mira observa el producte de la seva pròpia imaginació en tant que prejudici. Ara bé, la història del protagonista és el seu procés per aconseguir alliberar-se de l'auto-convenciment d'aquest prejudici, precisament, encara que sigui al preu de no ser vist. 

Al llarg de la novel·la hi ha crítiques força clares i directes a la societat americana de després de l'abolició. El lloc que hi han d'ocupar els negres queda constantment subeditat a les necessitats i decisions dels blancs, de forma que l'ideal de l'individu negre queda en el subaltern humil i silenciós que ha de lluitar per encaixar en un sistema que segueix essent desigual i injust. Així s'entenen, doncs, les crítiques a la institució d'ensenyament Tuskegee de Booker T. Washington, i d'altra banda als plantejaments teòrics del socialisme del moment, que pretenia dissoldre la identitat afro-americana dins de la dels oprimits en general, obviant i perpetuant el racisme implícit en la societat del moment. A la vegada, la narració de les experiències del protagonista queda lligada a tot un seguit d'imatges recurrents, sobre tot al voltant de la blancor i de la negror, que van afegint nivells i interpretacions a la lectura.

Sinopsi: L'acció té lloc durant els anys 20 i 30, primer al sud dels Estats Units i després al nord, a  la ciutat de Nova York. A causa de les seves capacitats oratòries, el protagonista sense nom d'aquesta novel·la guanya una beca d'ensenyament proporcionada per uns benefactors blancs. Abans d'aconseguir-la, però, aquests l'obliguen a fer lluita lliure amb els ulls embenats i recollir diners d'una estora electrificada. Un cop a la universitat és expulsat per haver ensenyat a un dels patrons blancs les autèntiques condicions de vida dels afro-americans. A partir d'aquest moment es trasllada a Nova York on, després d'intentar congraciar-se amb diferents empresaris, aconsegueix una feina en una fàbrica de pintura. Després d'un accident, és obligat a deixar la fàbrica, i entra en contacte amb una associació d'idees comunistes, que el converteix en un peó dels seus interessos. A través de tot aquest procés, el protagonista va adquirint una consciència cada cop més clara de la seva identitat.

M'agrada: És una narració brillant, de la primera a l'última pàgina, que es basa sobre tot en els temes socials i polítics relacionats amb el racisme, però que els enfoca des del punt de vista de les conseqüències que la injustícia provoca en la subjectivitat de l'individu. 

Whiplash vs Treme

Ahir al vespre vaig veure la gran pel·lícula de TV3, Whiplash (2014), dirigida per Damien Chazelle, i que va procurar un Oscar de l'Acadèmia a un dels seus actors protagonistes, J. K. Simmons. La programació televisiva (no tan sols en un, sinó en tots els canals sense excepció) tendeix a ser força depriment, i per això si algun dia fan alguna cosa que pot resultar interessant, per què no aprofitar. Al cap de poc temps de metratge vaig començar a percebre que, possiblement, la pel·lícula havia estat força sobrevalorada per la crítica i pels mitjans de comunicació. No era res més que no hàgim vist en múltiples productes audiovisuals dels anys 80 i 90, de l'estil de Fame i Rocky, i en aquest sentit em va semblar que l'argument mirava més cap al passat que no pas al futur. 

Narra la història de patiment d'un jove bateria en una banda de jazz en un prestigiós conservatori de Nova York. Els components de l'orquestra han de ser els millors per tal de guanyar competicions on el públic estarà format per directors d'altres acadèmies encara millors i més prestigioses i, per tant, per seguir assegurant-se el seu futur com a músics. El professor, interpretat per J. K. Simmons, és (com acostuma a passar en tantes pel·lícules ambientades en context educatiu) un docent amb mètodes poc convencionals. En realitat, és un maltractador sàdic i sense sentiments. És cert, cap a la segona meitat de la pel·lícula s'intenta justificar la seva psicologia recorrent al seu passat, però la caracterització acaba per no ser consistent quan l'analitzem a la llum del final del film. El principal defecte del film, en la meva opinió, és que se centra en la relació individual de l'alumne amb el professor, més que en enfocar la banda com a grup. El noi va quedant progressivament aïllat de tota relació humana, però a la vegada, al final del film aconsegueix triomfar. La pel·lícula censura els mètodes violents del docent, però al final els acaba ratificant indirectament, a través de l'èxit de l'estudiant. 

Personalment, el que em va semblar més pertorbador dels mètodes del professor no va ser tant la violència física (que també) sinó més aviat la seva violència verbal i les assumpcions culturals implícites dins del seu discurs: els músics que no eren prou bons eren qualificats repetidament de marietes, associant força directament el talent creatiu i musical amb la masculinitat de tipus alfa. El sexisme de la proposta queda clar al llarg de tot el metratge. Tots els components de la banda són masculins. En un moment al principi de la pel·lícula apareix una noia que no és prou bona per al nivell demanat, i el professor li diu directament que està allà pel fet de ser maca. En l'escena final de la pel·lícula apareix una noia en la banda que no ha aparegut en cap moment anterior del film, i que suposo que devia arribar amb l'autocar dels figurants. El protagonista trenca amb la seva xicota perquè suposadament aquesta el distraurà de la seva carrera musical. Si els alumnes ploren, són automàticament víctimes de l'escarni del professor perquè, és clar, plorar és cosa de noies o d'homosexuals. 

Ara bé, fins i tot més que tot això, el que em va deixar més sorpresa va ser la instrumentalització que fa la pel·lícula de la música jazz per tal d'explicar aquesta història d'explotació i d'abús de poder. L'estiu passat vaig tenir el privilegi de poder veure Treme i la principal lliçó que en vaig aprendre és que el jazz beu de la tradició a través d'unes arrels profundes que qualsevol innovador no deixa de tenir presents. Al llarg de tot l'argument de la sèrie, la música manté la comunitat unida, nogensmenys a través del patiment i el dolor. En moments puntuals de la sèrie, hi ha personatges que queden aïllats i desconnectats dels altres, però en tot cas sempre tornen a reconnectar amb el grup de formes potser noves i inesperades. L'educació també és un tema central a Treme, que s'esforça a remarcar que els infants els educa la tribu sencera, i que precisament concep la música tradicional com un llegat que la generació adulta entrega als joves i als infants. En un ambient marginal i decadent, negligit per les autoritats i devorat per la violència més salvatge, se'ns transmet un sentit de comunitat i de tradició com a quelcom viu i combatiu, amb el seu No ens rendirem, no sabem com. És cert, alguns membres abandonen aquesta comunitat per anar a viure fora, i aquesta també acull nouvinguts i els integra a la seva cultura. El conjunt és sempre complex i dinàmic. 

Quan dic que Whiplash mira més al passat que al futur, em refereixo a la rellevància i a l'impacte social que una obra de ficció pot arribar a tenir en el moment present. Hem vist molts documentals o informatius sobre projectes socials basats en la música com a eina d'integració per a nois en situació d'exclusió social, o infants i adolescents que han patit situacions de desplaçament o de conflicte bèl·lic. Recordo, per exemple, el projecte de Daniel Barenboim de crear tallers de música orquestral per tal que joves israelians i palestins poguessin tocar junts. Tanmateix, no es fan productes de ficció que vagin als Oscars amb aquesta temàtica. Treme, en aquest sentit, és una de les poques propostes que he trobat en aquesta direcció. El conservatori retratat a Whiplash acull principalment joves blancs, privilegiats i de sexe masculí. És cert que els defensors de la pel·lícula han desestimat els arguments al voltant de la història del jazz dient que la pel·lícula intenta retratar les tensions i patiments del procés de perfeccionament artístic, però fins i tot així, un film com Cigne Negre, amb el seu recurs a la fantasia i l'ambigüitat psicològica, fa més per transmetre aquest punt obsessiu del perfeccionament artístic i la relació de l'artista protagonista amb els qui l'envolten. En definitiva, no plou mai a gust de tothom, i sense descartar els mèrits que la pel·lícula té a nivell interpretatiu, quan llegeixo les crítiques que es van publicar sobre Whiplash en el seu moment no puc evitar que em sembli força sobrevalorada. 

L'article del New Yorker que va desfermar la polèmica: 

http://www.newyorker.com/culture/richard-brody/whiplash-getting-jazz-right-movies

The Wicked Day (#114)

Va ser Artur, veterà de moltes batalles, que va tornar a anar a la guerra. Mordred era l'enemic, assistit pels saxons com a salvatges aliats; la batalla ja havia tingut lloc en el passat, i moltes vegades. Era Glein i Agned, Caerleon i Linnuis, Cit Coit Caledon i el mont Badon. En tots aquests camps el jove Artur havia triomfat; en tots, els seu profeta i conseller, Merlí, li havia promès la victòria i la glòria. 

Publicada el 1983, The Wicked Day és la quarta i darrera part de la trilogia de Merlí de Mary Stewart. Sembla una formulació estranya, però de fet, és la més precisa, ja que els llibres que parlen de Merlí són precisament tres. Aquest, el quart, és el desenllaç de la història d'Artur narrada des del punt de vista de Mordred, i té sentit que sigui així ja que Merlí ja no hi pren part. Com en els altres volums de la saga, les línies principals de la narració les marquen Malory i Monmouth, tot i que aquí Mary Stewart es pren la llicència de presentar Mordred sota una llum molt més favorable que en les llegendes originals i, de fet, fer-lo l'heroi indiscutible de la novel·la. 

Davant d'això, la maldat de la seva mare Morgause, la candidesa del seu pare Artur i la bel·licitat un pèl barroera dels seus germans els prínceps d'Orkney queden també especialment accentuades, sense arribar a trair l'esperit del text original, però salvaguardant Mordred de cap mena de rastre de malícia. I potser, per allò de les expectatives, la història acaba perdent una mica de la seva èpica i grandesa tradicionals precisament per aquest motiu. Una mica més de malícia no hauria desentonat del tot, ja que, almenys en totes les altres versions que n'he llegit, és un personatge marcat per la tragèdia, pel defecte d'un naixement que no és culpa seva en absolut, però que el transforma en una còpia en negatiu del mateix Artur, i on Artur s'hi ha de veure necessàriament reflectit en una versió desmesurada d'ell mateix. Condemnat a odiar-lo per la naturalesa del seu naixement, Mordred és arquetípicament la nèmesi d'Artur. 

Tanmateix, provant de buscar una plausibilitat pseudo-històrica, Mary Stewart concentra totes les qualitats negatives en Morgause, la mare, i totes les positives en Artur, el pare, de forma que Mordred juga al bàndol del seu pare des del primer moment, i la fatalitat prevista per Merlí es desencadena per un munt de casualitats i mals entesos més o menys encadenats més que per la voluntat explícita de Mordred. Una altra part de la narració són la resta de fills de Morgause, que podrien haver adquirit un pèl més de relleu psicològic, i l'altra, inevitablement, són Ginebra i Lancelot, que aquí, per acabar d'afegir una petita decepció, no arriben a consumar l'adulteri. Em temo que estic pintant una visió un pèl massa negativa, i en realitat és una novel·la que es gaudeix força i que, per destacar-ne el punt més positiu, té un ritme més ràpid que els anteriors dos volums de la saga. Partim de la base que la idea de prendre Mordred com a principal punt de vista de la narració és brillant en si mateixa, i es desenvolupa de forma molt satisfactòria durant la major part de la narració. 

De fet, la història comença també arquetípicament, amb un conte de fades: l'humil fill dels pescadors cridat a fer homenatge a la malvada reina-bruixa i a adquirir preeminència sota la seva protecció. El paper de Gawain en tot plegat tampoc no decep, lligat a Mordred al mateix temps per la rivalitat política i per un amor profund i pur. La narració manté molt bé la tensió entre els personatges i també la intriga respecte a l'acció. Potser cap a la darrera part les expectatives fallen una mica, però en general és una lectura força entretinguda i que està a l'alçada -fins i tot supera- els volums anteriors de la saga. 

Sinopsi: La narració segueix la trajectòria de Mordred, des de la seva infància a les illes d'Orkney fins al dia maleït, en què es produeix el seu cos a cos final amb el seu pare, el rei Artur. Fins a arribar a aquest punt, ha de descobrir la seva autèntica filiació (cosa que estableix certs paral·lelismes amb el primer volum de la saga, The Crystal Cave), trobar el seu lloc en el món, i començar a alimentar ambicions a destemps. 

M'agrada: Està a l'alçada del primer llibre de la saga, i és millor que el segon i el tercer. 

No m'agrada: Igual que passa amb les altres entregues, Mary Stewart dóna poc caràcter als seus personatges, i es deixa emportar per un rampell misogin, de forma que els homes acaben essent completament bons, i Morgause acaba concentrant tots els defectes. Sé que no seria una bona història sense una mala bruixa, és clar, però la manca d'equilibri i ambigüitats s'acaba fent frustrant quan la compares amb Marion Bradley o amb T. H. White. D'altra banda, també es troba a faltar una mica el punt monstruós de Mordred, que aquí acaba retratat sota una llum quasi més positiva i tot que la d'Artur. 

Adéu a Bauman

http://www.nytimes.com/aponline/2017/01/09/world/europe/ap-eu-poland-obit-bauman.html?_r=0

http://www.bbc.com/news/world-europe-38568257

http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1039004-mor-el-socioleg-zygmunt-bauman-l-autor-del-concepte-de-modernitat-liquida.html

http://www.ara.cat/cultura/Mor-socioleg-Zygmunt-Bauman-anys_0_1720628070.html