Que caigui el cel

"Que es faci justícia, malgrat que caigui el cel." La frase, provinent de la tradició clàssica, és aquí pronunciada pel jutge James Horton en enviar el jurat a deliberar en el cas contra Haywood Patterson. Finalment, el jutge va anul·lar la sentència de culpabilitat posant fi a la seva pròpia carrera. El cel va seguir al mateix lloc, així com el món en general, i el destí dels nois d'Scottsboro va ser si fa no fa el mateix. La recreació que se'ns ofereix a la pel·lícula Heavens Fall (2006) d'aquest procés, o de fet, d'una petita part d'aquest procés, hauria de fer reflexionar. L'afirmació pot semblar hiperbòlica, és clar, però introduir l'estabilitat del firmament dins de l'equació ens pot fer aturar a pensar sobre el valor absolut de la justícia. Com de fet els passa als protagonistes del film, acabem trobant diferents justícies segons diferents codis de valors i de creences, però això no ens pot fer arribar a pensar l'impensable, no ens pot portar a tergiversar els fets o a tocar els mínims de la dignitat humana. Així és com, curiosament, quan al fiscal se li desmunta el cas davant mateix dels ulls, s'esforça amb energies redoblades a justificar un món possible on poder tenir la raó. De la mateixa forma, els arguments utilitzats per la defensa no són sempre del tot legítims, com passa per desacreditar els testimonis amb fragments del passat i informacions personals, però és clar, no costa veure'n la necessitat quan la justícia es manipula estirant per les vores, quan es posen en qüestió els fets, també en el seu valor absolut. En el fons, el que el protagonista es proposa més enllà d'aclarir els fets és pressionar els límits d'un sistema injust, com demostra el seu esforç en denunciar davant del tribunal mateix el fet que la formació de tribunals exclogui els negres. Es podria argumentar, torçant el raonament també fins al límit, que qüestionar a priori l'elecció del jurat blanc és igual de discriminatori. Però no es tracta d'això: el sistema és corrupte d'entrada, els fets li acaben donant la raó i, per tant, el cel ha de caure. 

Al municipi de Decatur a l'estat d'Alabama, l'any 1933, es prepara la revisió d'un dels casos dels nois d'Scottsboro, el de Haywood Patterson. L'advocat Samuel Leibowitz (Timothy Hutton) arriba de Nova York per fer-se càrrec de la defensa, vistes les nombroses irregularitats que van caracteritzar l'anterior procés. El jutge encarregat del cas és James Edwin Horton (David Strathairn), de tarannà obert. Durant els primers minuts de metratge, la història es presenta com l'enèsima reproducció del viatge de l'heroi americà, en aquest cas l'advocat que emprèn el trajecte en tren per passar del món del nord (familiar, conegut, acollidor) al del sud (inhòspit, ignot, exòtic). Afortunadament, la pel·lícula no es recrea en aquesta línia narrativa, de fet, ni tan sols en el seu protagonista, ni pretén fer-ne una hagiografia. Aquest enfocament no passa del plantejament i la narració canvia de focus contínuament per situar la rellevància en un altre lloc. La crònica del judici, en aquest sentit, es fa molt interessant, ja que esdevé més aviat una recreació de fets objectius, quasi com una lectura en veu alta dels arxius del cas, així que el to en general acaba sent força neutre. La introducció dels altres personatges també amb els seus matisos i motivacions és una bona decisió per part de Terry Green a l'hora d'escriure el guió. I afortunadament també, la dicotomia nord-sud dels Estats Units hi apareix sense caure necessàriament en els tòpics, cosa que és fa força habitual en el cinema, més propens de vegades al blanc o negre que altres mitjans. Aquí els matisos apareixen d'una forma més subtil, provant de retratar la mentalitat de l'època potser sense criminalitzar-la necessàriament. Només una escena d'intent de linxament per una multitud no identificada, que precisament són dissuadits pel propi fiscal, l'acusador en el cas. L'incident va seguit d'una reprovació per part del jutge, que inclou una referència força velada al Ku Klux Klan. Pot sonar a intent de revisionisme, tot i que només en aquests petits detalls, mentre que el resultat en veure la pel·lícula és d'una versió força equilibrada i asèptica, en aquest sentit. Una bona proposta per a la reflexió sobre la justícia i els drets humans, sense pretensions i amb un ritme força àgil. 

Estrelles

Una setmana en què alguna cosa sembla haver-se torçat en l'univers, almenys si mirem el panorama cultural britànic. David Bowie assumeix la seva mort com a últim projecte artístic. Alan Rickman, elegant i discret com sempre, saludava al seu públic per darrer cop. 

http://www.theguardian.com/music/2016/jan/11/david-bowie-dies-at-the-age-of-69

http://www.theguardian.com/film/2016/jan/14/alan-rickman-death-movies-actor-harry-potter-snape

D'infants i monstres

Estats Units, anys 60. Maurice Sendak publica el seu llibre il·lustrat per a infants, Where the Wild Things Are, amb unes dues-centes paraules de text en vers i la seva inoblidable iconografia. En el fons, està assentint implícitament als plantejaments i projectes educatius de l'època: la creativitat i el poder de la imaginació, la capacitat d'experimentar amb la pròpia llibertat i el revers dels típics temors infantils, que és l'assentiment complaent dels monstres als desitjos de l'infant. Per als lectors d'avui dia, potser més que en l'època en què es va publicar, pot sorgir només una petita objecció, que en realitat difícilment obscureix la bellesa de la proposta original: a la història li faltava una teoria sobre el bé i el mal. Ser rei significa exercir el poder sobre els altres, i per més infant que se sigui, aprendre sobre responsabilitats també és important. I d'altra banda, també hi ha un altre aspecte que té a veure amb les emocions humanes: la por, l'ansietat, els dubtes, la gelosia o l'ira formen part de l'espectre igual que la imaginació i els impulsos creadors. I aprendre això també implica combatre monstres. Per això quan Spike Jonze va escriure el guió d'aquesta pel·lícula de 2009, va incloure prou material com per farcir de contingut el llibre d'il·lustracions, sense trair tampoc l'esperit de l'original, però donant cabuda a les ambigüitats que s'experimenten en un procés de creixement. Com passa amb els nens que visiten Nàrnia, quan descobreixes una terra de fantasia, casualment, sempre és per ser-ne rei. Ara bé, l'aventura de Max en aquesta particular terra dels monstres s'allunya al màxim de l'èpica i el providencialisme. En realitat, és un somni introspectiu en què els monstres s'imposen a la realitat amb tota la seva tendresa i tot el seu perill, oferint-li una oportunitat d'explorar els racons més obscurs de les seves emocions. 

Max es posa la disfressa de llop per començar a fer malifetes per tota la casa. És un nen salvatge i rebel, i a la vegada té una imaginació desbordant que l'empeny a inventar històries sense aturador. Rere el seu comportament hi ha una incapacitat de comunicar-se i d'acceptar els canvis tal com es presenten. Quan mossega la seva mare, però, emprèn una fugida que el porta a una terra llunyana i inhòspita on habiten les coses salvatges com ell. Els monstres, a la pel·lícula, tenen noms i personalitats definides: Carol té un cor noble però tendeix a perdre el control, Douglas és el millor amic que es pot tenir, Judith i Ira estan fets l'un per l'altre, KW és compassiva i protectora, i Alexander és realista i introvertit. Max els convenç perquè el facin rei, però aviat comencen els problemes, ja que tenir a tots contents a la vegada i evitar que es facin mal els uns als altres és molt difícil d'aconseguir. A través de les actituds dels monstres, Max acaba aprenent que posar-se a la pell dels altres també és important, i que acceptar els canvis és part de l'aprenentatge que tots acabem fent. Més enllà d'això, la pel·lícula és d'un lirisme aclaparador, una obra mestra de la imaginació que no pretén imposar cap moralitat determinada i que dosifica molt bé els diàlegs, fent de la concisió una virtut. 

L'Auggie Wren fotografia el carrer

Qui som més enllà de la nostra relació amb els altres, de les nostres responsabilitats envers ells? Quin és el valor de les coses que fem, que diem, que sentim, que ens fan feliços al cap del dia? No afegeixen res a la visió de conjunt, però constitueixen el que resta de tot plegat: la nostra vida. És el pes del fum d'una cigarreta després de fumar-la. Les connexions que establim amb el nostre voltant de vegades poden semblar fortuïtes, però en el fons no ho són tant, perquè depenen estrictament del valor que hi donem i de la història que n'expliquem. I, de fet, la conclusió és que no hi ha imatge de conjunt en si mateixa sense aquestes connexions precisament, perquè són aquestes les que tracen les línies de la imatge. Què és el que canvia en el mateix lloc dia rere dia? Depèn de la llum, de les condicions atmosfèriques, del moment de l'any? O més aviat de l'ull que ho mira? Smoke (1995) és una de les comptades incursions al cinema de Paul Auster, en col·laboració amb Wayne Wang, i desplega les delicades sensibilitats d'aquests dos autors. Es podria dir que es troben en aquesta pel·lícula com a ànimes bessones: Wayne Wang té debilitat per les emocions dels personatges senzills, i per individus que d'alguna forma semblen indefensos o perduts en l'imposant ambient de la gran ciutat. Paul Auster té debilitat pels jocs de miralls, els laberints urbans, les trobades fortuïtes que acaben adquirint significats inesperats i, és clar, els amics que queden per dinar al Cosmic Diner. 

En realitat, l'argument de la pel·lícula no té gaire secret. L'Auggie Wren (Harvey Keitel) i en Paul Benjamin (William Hurt) són dues persones normals de Brooklyn i, en conseqüència, al cap del dia interaccionen amb tot un seguit de gent també ben normal. L'Auggie Wren és el propietari d'un estanc. En Paul Benjamin és un novel·lista, un narrador d'històries i, com a tal, el seu hauria de representar un punt de vista privilegiat respecte al món que l'envolta. Tanmateix, és l'Auggie qui ha d'ensenyar-li a mirar, al capdavall, perquè aquest gaudeix d'una mirada particular sobre les coses. Al seu apartament guarda més de quatre mil fotografies preses en dies consecutius en el mateix lloc. En Paul és incapaç de trobar-ne el significat, però se n'adona que aquestes també guarden relació, indirectament, amb la seva pròpia vida. Quan un jove salva fortuïtament la vida d'en Paul un dia pel carrer, tots dos personatges es veuen involucrats en esdeveniments que no preveien. El noi presenta identitats diferents i equívoques depenent de la situació, de vegades és el fill però també podria ser el pare, per què no. De la mateixa manera, una antiga amant d'Auggie, la Ruby, es presenta a l'estanc per enfrontar-lo amb el seu passat. La pel·lícula consta també d'un epíleg, el conte de Nadal de l'Auggie Wren, que a hores d'ara ja sembla ser més famós que la pel·lícula sencera (de fet, el conte és la gènesi del guió sencer de la pel·lícula). Així és com l'Auggie es transforma en la càmera que enfoca la vida dels personatges, sense que cap d'ells canviï de forma substancial al final de tot. 

Station Blues

Que vas cap a l'estació?

Jornada de reflexió (3)

Pablo Neruda ha tornat a Xile, i aquest cop s'hi ha passejat volant.

http://www.elsiglo.cl/web/index.php/2015-04-16-16-27-48/721-neruda-viene-volando

http://www.newsjs.com/url.php?p=http://www.biobiochile.cl/2015/12/26/neruda-viene-volando-las-mejores-imagenes-del-poeta-mientras-volvio-a-recorrer-santiago.shtml

Als Estats Units, però, l'entrebanc continua essent, sempre, sempre, amb la mateixa pedra. Alguna lliçó a aprendre? Perquè no hi ha bona notícia sense una de dolenta. 

http://www.theblaze.com/stories/2015/12/27/we-need-relief-in-chicago-families-of-two-killed-by-chicago-police-speak-out/

https://www.washingtonpost.com/news/morning-mix/wp/2015/12/27/chicago-police-kill-mentally-ill-college-student-55-year-old-woman/

Amb un sol mot

Alt és, Senyor, el rescat de la paraula,
quan eixida tot just de dins l'entranya
pregona del silenci
el silenci mateix vol devorar-la,
talment un déu engendrador fecund,
gelós que la fillada el venci
amb un sol mot, com és la nit vençuda
per una sola estrella que rigui cel amunt.

Carles Riba, Oració de la Immortalitat en la Paraula

Bones festes a tothom! 

Tehanu (#86)

No ho sé. No té importància. Qui ho ha de saber? A qui li ha d'importar? A qui li ha d'importar la nena? Per què fem les coses que fem? 

Prop de vint anys després de la publicació del tercer volum de la trilogia de Terramar, Ursula K. Le Guin escriu Tehanu (1990), aleshores destinada a completar el cicle esdevenint la darrera part d'una tetralogia. Ens trobem davant d'una novel·la que reprèn la temàtica de les anteriors entregues només per posar-hi un gran interrogant al costat. Això és el que torna problemàtica la seva recepció: tot depèn de com ens posicionem com a lectors respecte a la trilogia original. Els qui considerin La costa més llunyana com el tancament d'un cicle, com un punt i final, potser haurien de deixar Tehanu de banda i dedicar-se a llegir una altra cosa. 

Ara bé, vaig parlar de gènere quan vaig ressenyar les dues primeres entregues, i vaig assenyalar que la lluita de sexes era un tema de la trilogia, tot i que tractat amb sordina durant els anys 70. Es diu que Le Guin va reprendre la saga precisament per contestar les crítiques al masclisme, implícit i explícit, que inunda l'arxipèlag de Terramar d'una punta a l'altra. Un cosmos imaginari no té per què respondre les expectatives que els lectors tinguin sobre una societat ideal: si fos així, la literatura distòpica no existiria. Ara bé, pot escollir a qui donar veu i punt de vista, pot tractar un tema obertament o deixar-lo a l'especulació marginal, com havia passat en les primeres entregues. 

No podem fer que l'univers de Terramar esdevingui favorable a les dones d'un dia per l'altre, no podem fer que la seva concepció dualista del cosmos, transmesa durant milers i milers d'anys, quedi superada perquè sí. Ara bé, podem observar que fins ara la veu narrativa la tenien els homes, i que la seva posició de poder en aquesta societat rebia l'aprovació implícita, si més no per falta de resistència, de l'autora. Tehanu canvia completament aquest plantejament des de les primeres pàgines: aquí tenim un punt de vista femení, el de Tenar, durant tota la novel·la. I tot apunta a la decadència del poder masculí encarnat per l'escola de Roke fins ara. A Tehanu, per primer cop, el que es cou als marges pren importància. 

A nivell purament argumental, aquesta quarta entrega és un dels exemples més clars que he trobat mai d'estrès post-èpic en la literatura de fantasia: com els herois afronten la buidor de la vida quotidiana després del moment de les grans gestes. En això sembla que les dones estan més preparades que els homes. Ara bé, si a La costa més llunyana encara no s'apuntava clarament a un canvi de l'statu quo, aquí l'adveniment d'una nova era i la seva necessitat queden més clares que mai. Ogion comença la revolta passant el testimoni a Tenar abans que a Ged. Ged ha d'acceptar que mai no tornarà a ser el d'abans. I en aquest estat de coses, el futur sembla que s'ha aclarit, però continua essent incert. 

D'altra banda, la quarta entrega també es distancia força de les tres primeres novel·les en el seu enfocament. Plantejades com a relats de creixement, aquestes tres se centraven en el camí interior dels successius protagonistes: Ged, Tenar i Arren respectivament. La gran pregunta en tot moment era: com he arribat a ser qui sóc. Ara el plantejament canvia per oferir-nos quelcom una mica més complex. La successora natural d'aquests personatges, Therru, esdevé el gran misteri de l'obra: en cap moment se'ns ofereix la seva subjectivitat. La gran pregunta de l'argument de Tehanu és la pregunta per l'altre més que pel jo: com deu ser estar dins la seva pell? Com deuen mirar els seus ulls? Quina responsabilitat tinc envers ella, com a altre? Aquestes són les preguntes que Tenar es va plantejant al llarg de l'argument. Com en les altres entregues, el relat no resulta previsible en cap moment i més aviat va desgranant significats i suggestions a mesura que avança. 

Sinopsi: Després dels esdeveniments de La costa més llunyana, Arren ha esdevingut el nou rei de Terramar i s'entreveu que això donarà pas a una nova era. A la vegada, l'escola de Roke ha quedat sense arquemag per primer cop a la història. Ged ha perdut la seva màgia després d'acomplir la seva missió per a Arren i ara es retira a les pastures de Gont, defugint la vida pública. Tenar, d'altra banda, ha enviudat i, un cop els seus fills han marxat de casa adopta Therru, una nena que uns rodamóns han deixat abandonada després de maltractar-la brutalment. Ogion, l'antic mestre de Ged, encomana a Tenar la responsabilitat d'educar Therru en la màgia prescindint de les jerarquies de Roke. 

M'agrada: Em sembla que aquesta entrega torna a estar a l'alçada de la primera novel·la de la saga. M'agrada que plantegi un nou inici sense renegar de les entregues anteriors. També m'agrada el seu desenllaç, més metafòric i suggestiu que mai. 

La costa més llunyana (#85)

-Continua cantant! La Llarga Dansa encara no ha acabat. 
-No em sé les paraules -va dir el cantor, i la seva veu es va tornar aguda, com si estigués aterrit-. No puc cantar. He oblidat la cançó. 
-Canta'n una altra, doncs! 
-Ja no hi ha cançons. S'ha acabat. 

La costa més llunyana (1972) d'Ursula K. Le Guin és la tercera novel·la del cicle de Terramar i, de fet, és la que tancava la trilogia original. No va ser fins uns quants anys després, a la dècada dels noranta, que apareixerien les següents entregues. Per tant, aquesta novel·la ofereix quelcom definitiu, rodó, té tota ella un aire de desenllaç, per dir-ho d'alguna forma. És cert que en alguns aspectes el desenllaç d'aquest llibre manté certs deutes amb El Senyor dels Anells (almenys, amb un o dos dels múltiples desenllaços de l'obra de Tolkien) però, tot i així, l'originalitat d'Ursula K. Le Guin sempre ens acaba portant per camins insospitats. 

En aquesta entrega es torna a accentuar el vessant metafísic de l'aventura i aquí els dilemes dels personatges es tornen més existencials que mai. Totes les seves anades i vingudes s'acaben resumint en un majúscul per què? El centre de la missió en aquest cas és un misteri que impregna totes i cada una de les pàgines del llibre: la màgia s'esgota en el món, i amb ella, les respostes, les cançons, els significats i, en definitiva, la continuïtat de la vida, la necessitat de seguir tirant endavant. Igual que en les altres dues entregues, ens enfrontem a un mal indeterminat, sense rostre, l'amenaça del qual crea una atmosfera progressivament inquietant i misteriosa. Tanmateix, aquí hi ha un enemic psicològic que opera dins les persones, creant una mena de depressió generalitzada que afecta la gent en forma de demència. 

Aquesta premissa fa de la novel·la una mena de repetició o recreació del viatge de Ged a la primera entrega, Un mag de Terramar, tot i que ara els aprenentatges i els obstacles viscuts al llarg del camí seran completament diferents. Mentre que en la primera novel·la Ged viatjava en solitari, aquí va acompanyat d'Arren, un jove príncep de la terra d'Enlad a qui el mag convida a fer-se a la mar amb ell. A diferència de moltes altres sagues fantàstiques, aquí els protagonistes no tenen un destí prefixat, una missió a acomplir, sinó que salpen sense tenir gaire idea de cap on es dirigeixen. Això ja passava a la primera novel·la, però en aquella Ged era el centre del relat, i aquí Arren pren el punt de vista principal de la narració. 

Arren és un personatge que es fa estimar perquè la seva situació és força peculiar si el compares amb els habituals herois de les narracions fantàstiques. Ell no és cap orfe que hagi de descobrir el misteri de la seva filiació, i la seva infància no ha estat en absolut desgraciada: al contrari, ha nascut al centre d'un regne, i ha conegut la felicitat i el seu lloc en el món des de sempre. De la mateixa manera, la seva missió es fa molt més ambigua quan l'accepta completament a cegues; Arren no té cap mena de consciència del seu destí, però precisament això posa de manifest el seu potencial quasi il·limitat, i els dubtes i les inquietuds que això comporta. Arren és un heroi en procés de formació, i al llarg del seu camí la seva preeminència respecte de Ged esdevindrà cada cop més ambigua. I és que al llarg del relat no pares de preguntar-te qui dels dos acabarà per salvar el món. 

Sinopsi: Arren, príncep d'Enlad, és enviat pel seu pare el rei a l'illa de Roke per conèixer de boca de Ged l'arquemag el motiu de l'esgotament de la màgia en el món. Ged el convida a unir-se al seu viatge per tal de descobrir la font d'aquest mal, i Arren accepta sense tenir gaire clar el destí que els espera. Al llarg del viatge, la lleialtat de l'un envers l'altre es veurà testada contínuament. 

M'agrada: La relació ambigua i suggestiva entre els dos personatges principals, la confiança entre els quals fa pujades i baixades al llarg del relat. 

No m'agrada: No res en concret. De fet, tot el llibre m'ha agradat. Però la primera vegada que el vaig llegir em va semblar el millor de la saga i ara no n'estic gaire segura. De vegades passa això, que els llibres ens llegeixen a nosaltres en comptes de ser a l'inrevés. 

Les tombes d'Atuan (#84)

La llibertat és una càrrega pesada, un pes gran i estrany que l'esperit ha d'assumir. No és fàcil. No és una gràcia que vingui donada, sinó una elecció a fer, i la decisió pot ser difícil. El camí puja cap a la llum; però el viatger amb la seva càrrega potser no arriba fins al final. 

Les tombes d'Atuan (1970), d'Ursula K. Le Guin, és la segona novel·la del cicle de Terramar. Recordo que la primera vegada que la vaig llegir aquest va ser el volum que em va agradar menys dels quatre primers. És un relat força més fosc que la resta. Però ara que l'he acabat de llegir per segon cop, i després de tants anys, m'ha agradat força més que abans. 

Aquesta segona aventura està situada a les terres dels kargs, i en ella trobem una protagonista femenina, Tenar, que pateix un procés d'iniciació tan o més dur que el de Ged en l'anterior llibre de la sèrie. Tanmateix, mentre que a Ged se li dóna un nom en el seu pas a la majoria d'edat, i totes les eines al seu abast per adquirir poder i esdevenir ell mateix, el camí de Tenar és molt més fosc i anònim. Primer de tot, el seu propi nom li és pres, i de fet, més que adquirir una individualitat pròpia, la seva identitat queda diluïda en la cadena de reencarnacions de la deessa a qui serveix. Tot i que esdevé sacerdotessa, el seu poder es veu amenaçat des de fora per l'emperador karg, que s'autoanomena déu-rei, i el seu domini es limita a les tombes d'Atuan, un reialme subterrani en forma de laberint. 

El laberint és una de les parts més atractives del relat, en la meva opinió: com que la llum hi és prohibida, qui el recorre ha d'aprendre a desllorigar-ne els camins confiant només en la seva memòria, i d'aquesta manera les trampes més poderoses que guarda el laberint, de fet, són en la ment de qui hi queda atrapat. El món de Tenar és un món feminitzat, com un úter gegant, però profundament fosc i cruel a la vegada: els únics homes que hi serveixen són eunucs, i els intrusos han de ser sacrificats als déus de la foscor. En aquesta entrega de la saga es desenvolupa encara més la metafísica dualista de l'univers creat per Ursula Le Guin: llum contra foscor, masculí contra femení. 

Potser, com apuntava a l'anterior ressenya, aquest és un dels grans punts febles de la saga en conjunt. Cap a la meitat del llibre ens adonem que l'aventura vital i existencial de Tenar és només un episodi més en la carrera de Ged envers la glòria, tot i que el relat de com els seus camins s'entrecreuen és autènticament fascinant. Tenar és un personatge ple d'atractius quan la llegeixes, però que a mesura que avança el relat adquireix un rol cada cop més passiu. Tot i així, quan llegeixes aquesta entrega i la poses en relació amb la resta de llibres, l'originalitat consisteix en invertir el mirall habitual de la història i presentar els kargs com a protagonistes del relat i els habitants de les terres interiors com als altres o bàrbars, mentre que en el primer volum havia estat a l'inrevés, de la mateixa forma com ho serà als següents. 

Sinopsi: Molt poc després de néixer, Tenar és assenyalada per les sacerdotesses de les tombes d'Atuan com la reencarnació de l'anterior gran sacerdotessa. Així doncs, el seu destí ve marcat pel seu propi naixement. Un cop acabada la seva formació al temple, el seu poder és absolut sobre el seu petit domini, un món fosc i decadent, cada cop més amenaçat pels moviments polítics de l'exterior i per la creixent descreença dels seus habitants. A la vegada, Tenar és educada per témer i combatre els mags, que intentaran per tots els mitjans introduir-se al laberint subterrani per rescatar un dels tresors més preuats de les tombes. 

M'agrada: Un altre cop potser, la mitologia de Terramar. Com també passa en Tolkien, els personatges es veuen immersos en una mena de continuació de les grans gestes del passat, que no explicaré en detall en aquest cas per no revelar les sorpreses de l'argument.