La història interminable (#100)

Tota història real és una història interminable. 

Potser no és la millor obra de Michael Ende (1929-1995), però sí la més emblemàtica i reconeguda. Vaig triar-la per fer la ressenya número cent potser en part una mica per nostàlgia i potser també perquè hi ha moltes parts i moments que m'agraden de la seva lectura. El conjunt, com a obra, queda en una successió d'episodis sense gaire connexió els uns amb els altres, inscrits en l'arquetípica estructura del viatge de l'heroi. Ara bé, aquesta novel·la són dues històries de dos herois d'aquest tipus, que s'emmirallen l'una a l'altra en les dues meitats del llibre. 

D'una banda hi ha Atreyu, el protagonista de la història interminable com a relat, que és l'heroi que ha d'acomplir una missió per tal de salvar la terra de Fantasia. De l'altra banda hi ha Bastian, el protagonista d'allò que al principi entendríem com el relat marc, el lector de la història interminable com a text, però que després accedeix al món de fantasia per prendre'n possessió amb totalitat i, en aquest sentit, també per esdevenir-ne el tirà. Si Atreyu és l'heroi en el seu vessant idealitzat - al principi de la novel·la fins i tot podríem dir hiper-masculinitzat (per ser un nen de deu anys) -, Bastian té més aviat alguna cosa del que tenim tots els lectors: patològicament incapaç d'estar a l'alçada de l'ideal d'heroicitat ni de la bondat dels móns imaginats, imagina i crea sense límits els significats que faran créixer la història. Si t'hi pares a pensar, és com Roland Barthes fet novel·la: la història interminable és un relat que s'escriu i es reescriu contínuament només que per satisfer els desitjos del lector. El Vell de la Muntanya Errant és només un recurs del món de fantasia per tal de perpetuar-se ell mateix, el que Silas Flannery és a Si una nit d'hivern un viatger. El lector no ho sap en començar a llegir però, com a lector, és el referent últim del relat, i no és gaire habitual que se'ns doni aquest protagonisme en la ficció. 

A part d'això, he parlat d'hiper-masculinitat, i això també és un aspecte curiós de la missió que Bastian emprèn per arribar a salvar-se a si mateix, o el seu equivalent, estimar-se a si mateix. Tots els problemes marc de Bastian es deriven de la malaltia i mort de la mare. El paral·lel s'estableix en la ficció, quan la malaltia (necessàriament mortal) de tota la terra de Fantasia es tradueix en la malaltia de la seva emperadriu: no una figura maternal en el sentit arquetípic potser, sinó a un nivell més ontològic, com a orígen primordial, figura de la qual depèn que tot el món existeixi. Michael Ende no seria ell si no ens introduís en laberints filosòfics a l'alçada de l'enteniment dels infants. Finalment, la història acaba essent el viatge de Bastian per tal de trobar-se ell mateix i el seu lloc en el món que, a aquest nivell, s'acaba reduint a restablir el vincle amb el seu pare. En aquest sentit, l'experiència d'aquest relat acaba sent completament rodona i satisfactòria.

Sinopsi: Bastian Baltasar Bux és un noi grassonet, rebutjat per gairebé tothom, i alienat del seu propi pare des de la mort de la seva mare. Tot i que ell no ho sap, l'únic vincle que el lliga a la realitat és la seva imaginació desbordant i el seu interès per crear històries. Un dia, comet un acte de transgressió consistent a robar un llibre estrany que troba a la botiga de llibres de l'ancià senyor Coreander. El llibre, titulat La història interminable, l'introdueix al regne de Fantasia i a l'aventura d'Atreyu per tal de salvar-lo. El que no sap encara és que ell hi jugarà un paper fonamental.

M'agrada: Potser una mica morbós per part meva, però el capítol de la ciutat-espectre i la personalitat magnètica de Gmork m'han fascinat sempre des de la primera vegada que vaig llegir el llibre. I parlant de personalitats magnètiques, m'agrada Falkor, evidentment, el personatge que m'agradaria que m'acompanyés sempre que emprenc una aventura. 

Les ciutats invisibles (#99)

... és el moment desesperat quan es descobreix que aquest imperi que ens havia semblat la suma de totes les meravelles és una destrucció sense fi ni forma, que la seva corrupció és massa avançada perquè el nostre ceptre pugui posar-hi remei, que el triomf damunt dels sobirans adversaris ens ha fet hereus de la seva llarga ruïna. 

I a hores d'ara és ben sabut què cal fer per aturar la destrucció: cercar i reconèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai. Aconseguir tocar la sublimitat a través de la paraula escrita em sembla quelcom molt difícil: potser sembli una afirmació injusta, precipitada, poc meditada o reflexionada, però m'atreviria a afirmar que em sembla més difícil que aconseguir-ho amb la música o amb les arts plàstiques. Italo Calvino, a Les ciutats invisibles (1972), ens ofereix un llibre inclassificable, únic en la seva espècie, un motlle trencat d'aquells que apareixen una vegada a la vida, incomparable a qualsevol altra cosa. És un llibre que demana un esforç al lector, tot i que no un compromís: és una mena de joc al qual Calvino convida a jugar, però no demana més responsabilitat que deixar-se portar per l'experiència. Si realment no hi pots entrar, és millor aparcar-lo per a una altra estona - potser per a una altra vida; si et ve de gust entrar-hi, tampoc està assegurat que t'hagi de canviar la vida. És d'aquells llibres que et canvien més aviat el moment present. 

És la seva virtut. Marco Polo i Kubilai Khan són dos personatges ficticis, imaginats, que no assumeixen cap responsabilitat respecte al seu entorn més que la reflexió reposada sobre quin és l'emblema definitiu: què fa que una ciutat sigui una ciutat, què fa que una comunitat sigui una comunitat. A la vegada, tampoc no poden estar segurs de l'existència d'un imperi, un món, un desert, més enllà de les parets del jardí on es troben. Kubilai és conscient que Marco Polo és un narrador d'històries, un imaginador professional, i que es reserva per a ell la Venècia tangible. Les ciutats invisibles també són ciutats imaginades, arquetips idealitzats de ciutats reals, o d'aspectes de ciutats reals que tots els habitants de ciutats físiques, reals, coneixem amb familiaritat. De vegades són ciutats etèries, subtils, reduïdes tan sols a les relacions entre els qui hi habiten. De vegades són ciutats sòlides, massisses, on no hi pot accedir l'aire per respirar. De vegades són reflexos o còpies d'altres ciutats, i ja sabem que sempre es perd (o es guanya) alguna cosa amb cada còpia. De vegades són projeccions envers un futur incert o salvatgement imposat a la realitat. De vegades són nostàlgies de passats que ja no tornaran, i com a tal, més invisibles que mai. D'una bellesa extravagant i de vegades excessiva, aquest llibre és un niu quasi inacabable de sorpreses i reflexions. 

Sinopsi: Al palau - imaginari, fictici - de l'emperador de Mongòlia, Marco Polo exposa les descripcions de les ciutats que algun cop ha trepitjat en els seus viatges, sense que l'emperador estigui molt segur d'on arriben els límits de la seva ficció. Al rerefons, sempre una mateixa pregunta: si la ficció resta en les paraules o en les coses mateixes. 

M'agrada: Les inacabables discussions i caràcters contraposats dels Lars i els Penats a la ciutat de Leandra. 

Carol (#98)

Aquesta és una novel·la força interessant de Patricia Highsmith (1921-1995). Es va publicar l'any 1951 sota pseudònim i sota un altre títol, The Price of Salt. El motiu era força obvi: als Estats Units de l'època, la mentalitat conservadora i l'actitud generalitzada de desconeixement i rebuig de l'homosexualitat feien d'aquest tipus de relats poc més que pornografia o, en altres casos, històries de rerefons moralitzant amb finals tràgics o dissortats. Tanmateix, el públic estava preparat per a un tractament seriós del tema i d'aquí la bona acollida d'aquest llibre. 

Les dues protagonistes, Carol i Therese, viuen la seva relació amb tota la naturalitat que el seu entorn immediat els denega. Tanmateix, el cas del divorci de Carol provoca obstacles entre elles. Per la seva banda, Therese haurà de començar a valorar i decidir per ella mateixa, ja que aquesta també és la novel·la del creixement de Therese, el seu procés des de la seva adolescència, força perllongada en el temps, fins arribar finalment a la presa de decisions que comporta l'edat adulta. 

La novel·la és un pèl lenta i feixuga, com de vegades pot ser la forma de narrar de Patricia Highsmith. El que passa és que en la majoria de les seves novel·les aquesta lentitud en l'estil ve compensada pel suspens de les propostes, i en aquest cas no és precisament una novel·la de suspens. Sí que hi ha misteris oberts, per això: la incertesa de saber si les protagonistes aconseguiran veure un final feliç, i també un to i una atmosfera de novel·la negra clàssica, encara que el contingut no correspongui ben bé a aquest gènere. Al començament de la novel·la sense anar més lluny, Therese treballa de venedora a la secció de joguines d'uns grans magatzems, i l'atmosfera tanmateix és fosca i sòrdida: els sentiments i pensaments de la protagonista queden emmarcats entre trens de joguina que recorren circuits tancats que no arriben mai enlloc. Les nines que l'envolten són figures femenines inertes, amb els ulls vidriosos, amb les quals es mercadeja fàcilment i, segons sembla, fins a l'infinit. Així doncs, ens alleuja saber que les dues dones tenen un final feliç, o almenys la possibilitat de veure'n un (ja que el final tampoc no sembla clarament definitiu). 

A la vegada, la forma com la relació es presenta a ulls del lector és un pèl pertorbadora. És una relació desigual: Carol sembla dominar Therese només amb la seva voluntat. I en aquest sentit, els diàlegs, esparsos i sintètics, reflecteixen aquesta desigualtat en tot moment. Els silencis, les omissions i els assentiments implícits de vegades diuen més de la relació que no pas semblaria. De vegades l'intercanvi de béns materials, o el fet mateix de comprar, sembla mediatitzar la relació, com si Carol decidís utilitzar el seu estatus social per guanyar la desposseïda i desemparada Therese. De fet, té a veure amb el personatge de Carol mateix: la possessió és la seva forma de ser en el món, per més que ella no ho articuli conscientment, però s'acaba fent palès encara que sigui inconscientment quan reclama la seva filla com a possessió. 

Tanmateix Carol no és una dona mesquina, perquè precisament la tragèdia implícita d'aquesta història de final feliç és que, per obtenir la felicitat, la renúncia serà duríssima. A la vegada, les imatges sobre les quals es basteix la història són força evocadores i suggestives: la majoria de vegades el significat va associat a un objecte personal, l'aparició del qual es repeteix al llarg de la trama. De la mateixa forma, a ulls de Therese, les relacions amb el seu promès i amb Carol es presenten com a possibilitats de dos viatges diferents. La relació heterosexual li proposa el viatge a Europa, de tall clàssic, de vella escola, d'infants consentits que juguen a ser artistes o bohemis. D'altra banda, el que li proposa Carol és el viatge iniciàtic per excel·lència de la novel·la americana: el de la carretera i la gran Amèrica.

Sinopsi: Una trobada casual entre les dues protagonistes provoca un gir radical en la vida de Therese. Quan s'enamora de Carol, trenca la relació amb el seu promès i emprèn un viatge amb ella a través dels Estats Units.

M'agrada: La forma com la novel·la està escrita, recreant-se en els detalls i donant molt de relleu a tots els personatges, incloent-hi els més secundaris.

No m'agrada: En determinats moments el ritme es fa una mica lent. 

Their Eyes Were Watching God (#97)

El sol s'havia post, però havia deixat petjades al cel. Era l'hora de seure als porxos a la vora de la carretera. Era l'hora d'escoltar i parlar. Havien estat eines sense llengua, sense orelles i sense ulls tot el dia. Mules i altres bèsties havien ocupat les seves pells. Però ara, el sol i el capatàs havien marxat, així que les pells van esdevenir poderoses i humanes. Van esdevenir senyors dels sons i de les coses menors. Es posaven nacions senceres a la boca. Estaven disposats a jutjar. 

Their Eyes Were Watching God (1937), de Zora Neale Hurston (1891-1960) és una novel·la d'aquelles que es presenten com una raresa un cop de tant en tant. A la vegada, però, és un exemple clar i diàfan, en tota la seva profunditat i tot el seu dolor, de com la veu de les dones no s'ha de construir al llarg de la història: ja hi era allà des del principi, amatent, esperant per ser escoltada. La seva autora va pertànyer a la Renaixença de Harlem dels anys 20 però, potser per prioritzar el punt de vista femení en la seva obra, va quedar en un lloc marginal, qualificada de lectura menor, i la crítica acadèmica no la va redescobrir fins ben bé als anys 70 i 80, quan gent com Alice Walker o Toni Morrison van posar sobre la taula el fet que l'opressió racial, per a les dones, és doble: afecta la raça i el gènere. 

La novel·la explica la història de Jeanie Crawford i la seva lluita per la llibertat i per fer valer la seva veu, la majoria de vegades en contra dels dictats i les convencions socials. El fantasma del passat de l'esclavitud i la por pel seu futur aboca la seva àvia a casar-la amb un propietari ric a l'edat de només setze anys: rere el pretext d'assolir una seguretat material i econòmica, ella es troba atrapada en un destí que no ha escollit. Per això decideix escollir ella mateixa a qui estimar: la seva fuga amb el segon marit, Joe Starks, sembla satisfer-la al principi, però aviat se n'adona que no tot és com havia imaginat. Rere l'enamorament inicial, descobreix la hipocresia que implica la façana de respectabilitat, i el maltractament continuat que imposen els comportaments vistos com a socialment acceptables: la gelosia com a norma de la relació de parella; i la dona silent, en segon pla, que el marit exposa com a propietat o marca de classe o prestigi.  Jeanie, però, és el personatge fort, la dona que no es calla la seva opinió, encara que moltes vegades quedi en resistència aparentment submissiva. En un moment de duresa extrema en el relat, aprofita que el seu marit està a les portes de la mort i que no es pot aixecar del llit per dir-li tot allò que ha estat callant durant ben bé uns vint anys. 

Al cap de mitja novel·la més o menys, la Jeanie viuda, prop dels quaranta anys, es troba en una situació de llibertat que no havia experimentat mai abans, i inicia la tercera relació amb Tea Cake, un home força més jove que ella, almenys per als criteris de l'època. Tanmateix, no queda gaire clar si aquest finalment serà l'heroi de la història que representarà la felicitat per a la protagonista o es convertirà, simplement, en el tercer opressor, i aquesta ambigüitat bàsica és un dels elements més interessants i intrigants de la història. Un altre dels seus grans atractius és la bellesa de la seva prosa, que barreja la narració dels fets amb imatges i metàfores d'una bellesa captivadora, que connecten la natura amb la subjectivitat del personatge principal de formes altament reveladores. D'altra banda, els moments de violència són molt durs i directes, sense concessions, i això fa de la novel·la una experiència agredolça com al vida mateixa: després de la riuada, les autoritats demanen als supervivents que enterrin els cossos dels blancs en caixes, i que cobreixin de fang els dels negres. Tot i que és una mica difícil de llegir perquè està en dialecte i hi surten molts personatges, és una lectura d'aquelles que es gaudeixen per la seva originalitat i bellesa intrínseques. 

Sinopsi: Their Eyes Were Watching God narra la trajectòria vital de la protagonista a través de les seves successives relacions. Per la seva condició suposadament privilegiada i la seva llibertat personal, tota la seva vida ha estat objecte dels comentaris i judicis de la gent al seu voltant. Quan la novel·la arrenca, sembla que el seu últim amor l'ha abandonada, i la història es construeix en forma de flashback cap als seus orígens, que enllaçarà amb la situació present. Com es resoldrà aquesta és un dels grans misteris que perduren fins al final de l'obra. A més, la novel·la és un retrat social franc i lúcid de l'època de la segregació al sud dels Estats Units. 

M'agrada: La seva originalitat i la seva manca de concessions. 

De revolucions i paraigües (2)

Un món boig, revolucionat, convulsiu. Un règim que preserva tabús i desinformacions al preu que sigui, que precinta el lloc dels fets en el secretisme i el misteri mentre pretén donar ales al turisme internacional, que autoritza el record en una part del seu territori per tal de preservar un silenci adamantí, exclusiu, blindat, governamental. Si s'ha guanyat alguna cosa, potser, és que els estudiants de Hong Kong i Taiwan comencin a parlar de l'"esperit del 4 de juny". Les tensions i divisions polítiques a Hong Kong mateix en són un senyal. No és sols la commemoració d'una massacre que mai no hauria d'haver tingut lloc, sinó també la reproducció mateixa d'aquelles reivindicacions. 

http://edition.cnn.com/2016/06/04/asia/hong-kong-tiananmen/

http://www.therecord.com/news-story/6707307-cities-commemorate-tiananmen-square-anniversary/

http://www.abc.net.au/news/2016-06-05/tiananmen-square-taiwan-tells-china-democracy-is-nothing-to-fear/7478348?section=world

One

Es podria pensar que és una de les millors cançons mai escrites només amb la seva versió original, la d'U2. Però suposo que esdevé llegenda si la poses en mans d'una llegenda. 

El procés (#96)

Algú devia haver escampat mentides sobre en Josef K., perquè un matí, sense haver fer res dolent, el van arrestar. 

És una novel·la impressionant. Només havia llegit La Metamorfosi amb anterioritat, però ara que he llegit El procés he entès una mica millor de què parla Franz Kafka (1883-1924) quan crea distòpies sospitosament semblants a la realitat. Crec que no intentava pas revolucionar la literatura contemporània ni crear una forma nova d'escriure. Em sembla que aquesta novel·la és força realista, al capdavall. Autobiogràfica, almenys. No en el sentit obvi, literal. Però sí a nivell simbòlic, pel que fa a la situació que el protagonista ha d'afrontar. I si algun cop heu estat al mateix lloc que Josef K., no costa gaire fer-se'n a la idea. Tampoc no crec que intentés escriure per a ningú en concret ni esperés tenir un públic en particular: les seves obres es van salvar de la crema que ell mateix havia disposat. Tanmateix, no se'n va encarregar ell, de cremar-les: les va confiar a algú altre. 

És molt difícil interpretar aquesta novel·la així directament només amb la informació que rebem en llegir-la. De fet, la novel·la és un gran misteri en si mateix: un dia, algú es presenta a casa d'en K. per arrestar-lo, i el relat cobreix l'any que dura el seu procés. Ell està convençut de la seva innocència, però els seus intents de provar-la davant dels jutges l'endinsen en un laberint de dimensions gegantines en què sempre hi ha un nivell superior on accedir i un oficial més poderós a qui convèncer, on sempre hi ha una porta lateral per on accedir a una altra opció desconeguda fins al moment. A més, mai no pot arribar a estar segur de les intencions d'aquells que s'ofereixen a ajudar-lo. D'altra banda, també costa interpretar les accions del mateix protagonista: a estones sembla estar reaccionant de forma irracional i estúpida davant d'un sistema organitzat amb una racionalitat matemàtica, com un engranatge perfecte. A l'inrevés també funciona: potser K. només intenta ser raonable davant d'un món sistèmic, plenament burocràtic, que no té cap mena de sentit. Tanmateix, tampoc no hi ha un argument definit: cada capítol és un episodi sol, fragmentari, inacabat, i tampoc no sembla que hi hagi un missatge a treure'n. 

Això ens pot portar a dues lectures, sense que cap d'elles sigui definitiva o excloent respecte a l'altra. D'una banda, hi ha un enfocament metafísic, que tracta de l'existència humana en general, i que va prenent més força a mesura que el relat s'apropa al final. No sé de què sóc culpable, però m'han acusat o assenyalat quasi, per dir-ho així, des d'abans de néixer, sense haver fet res per escollir la situació on sóc ara. Al capdavall, no arribem a conèixer mai l'autoritat més alta que ha decidit o ha de decidir, o jutjar, sobre la nostra existència. L'altra lectura, que a mi m'agrada més, és política: no cal esmerçar gaire imaginació per veure una mena de premonició del que després serien els grans totalitarismes del segle vint. Recordem que la burocràcia hi juga un paper molt important en aquests règims, històricament. Tanmateix, crec que la lectura política no cal ni tan sols que vagi tan lluny. Hi ha molts trets de l'organització quotidiana de la vida que acaben en llocs terriblement absurds. A estones em recordava Horkheimer i els de Frankfurt: el món administrat que no coneix l'amor, el sistema contra la vida. 

Per exemple, a mi em va semblar un reflex de com està organitzat el mercat laboral avui dia. T'has de congraciar amb un sistema que tu no has escollit i que, a més, imposarà totes les condicions. T'has d'esforçar al màxim per entrar dins la roda i mantenir-t'hi (sobre tot, que ningú arxivi el teu procés). T'esforces al màxim per causar una bona impressió, per seguir escrupolosament tots els procediments al teu abast i, al final, te n'adones que facis el que facis el resultat final no depèn de tu. D'altra banda, si et rendeixes i decideixes no fer res al respecte, la resposta lògica a aquesta actitud és que definitivament no estàs fent prou. De vegades, la situació et deixa dins d'un cercle. Val a dir que això només és un exemple, però és més o menys d'aquesta forma que funciona la lectura política del llibre. 

Sinopsi: No és que hi hagi molt a explicar d'entrada, perquè és un relat que atrau més pel seu ritme, les seves imatges i els constants misteris que hi apareixen que no pas perquè tingui una línia argumental molt definida. L'únic que cohesiona la història és precisament el procés, un compte enrere que intervé inexorablement en contra del protagonista. 

M'agrada: La seva ambigüitat i la forma com el relat queda completament obert a la interpretació. 

Bells perdedors (#95)

L'amor no es pot atresorar. Hi ha una part de Jesús en cada crucifix manufacturat? Crec que sí. El desig canvia el món! Què fa que un vessant de la muntanya cobert d'aurons es torni roig? Pau, fabricants de quincalla religiosa! Teniu a les mans material sagrat! Catherine Tekakwitha, veus com m'exalto? Com vull que el món sigui místic i bo? Són diminuts els estels, al capdavall? Qui ens posarà a dormir? Hauria de guardar les ungles? La matèria és sagrada? 

Publicada en català com a Bells perdedors, aquesta novel·la de 1966 és una de les poques novel·les (dues, de fet) que Leonard Cohen ha publicat. És una lectura difícil, confusa però apassionant, que no recomanaria a ningú que no s'hagués familiaritzat prèviament amb l'imaginari poètic de l'autor. I tot i així és una novel·la que cal manipular amb cura, sense intentar forçar-la, sagrada i profana a la vegada, com si fos un crucifix de plàstic comprat en un basar xinès, i de fet, com resulta ser gran part de l'obra de Leonard Cohen. Aquesta novel·la no us ajudarà gaire si li heu agafat afecte a l'ancià vulnerable, el del cor trencat d'aquests últims anys, que composa Come Healing, You Got Me Singing o Going Home. M'agradaria molt llegir la novel·la que Cohen publicaria avui dia on, estic segura, l'enigmàtica Heather hi tindria un paper destacat, però Beautiful Losers no té res a veure amb tot això. 

L'any 1966 Cohen és molt lluny encara de voler tornar a casa sense la seva tristesa. És el jove de mirada vidriosa que ha pres més drogues que no pas li convenen al seu art i que, mentre gran part de la seva generació és a l'Índia ensumant encens, ell ha anat a trobar el sol d'una illa grega. Ell mateix va dir que la novel·la que ens ocupa era fruit d'una insolació, i un cop la tenim a les mans, no costa gaire de fer-se'n a la idea. A la vegada, també és molt difícil prendre-se-la seriosament, o al menys, del tot seriosament. En gran part d'aquesta novel·la, com en general passa amb les seves primeres etapes, hi ha un intent de donar-se importància o una necessitat d'haver de demostrar alguna cosa, i és precisament quan Cohen abaixa la guàrdia que aconsegueix tocar la sublimitat. Sempre ha estat així. Però aquí ho porta potser un pèl massa a l'extrem quan el jove de la mirada vidriosa prova de presentar-se a ulls del lector com a acadèmic de certa edat que afronta el dol i l'envelliment, en el fons, com si seguís tenint vint anys. Si t'ho mires bé, en alguns moments és entranyable, i crec que l'ancià d'avui dia també s'ho miraria així. 

Un pèl massa experimental i un pèl massa dels seixanta per interessar a tots als públics o a qui no sigui seguidor incondicional de Cohen, però tot i així, hi ha moments en què les línies argumentals prenen sentit de formes insospitadament magistrals. La política quebequesa del moment i la història dels natius americans al Canadà són aspectes molt interessants de la trama, que s'acaben fonent amb les vicissituds dels personatges principals d'una forma molt intel·ligent. Catherine Tekakwitha, per exemple, es torna blanca un cop morta i elevada a la santedat, però només en aquest moment final comprenem amb tota la seva serietat l'episodi en què miraculosament tenyeix de roig el món dels colonitzadors.

Sinopsi: La novel·la enfoca les vides de quatre personatges principals, des del punt de vista d'un protagonista sense nom i, gairebé, sense identitat. Aquest protagonista entra en un triangle amorós (i amb triangle vol dir que hi ha sexe en les tres possibles direccions) amb la seva dona i el seu amic d'infància, i a la vegada també entra en una relació d'obsessió amb la vida d'una santa iroquesa del segle disset, la biografia de la qual acaba mostrant paral·lelismes amb la dels personatges del present. Tot i així, l'argument és realment secundari en una novel·la que es basteix a base de fragments d'introspecció profundament poètics, força imatgeria masturbatòria, passatges certament al·lucinògens i alguns diàlegs realment sucosos.

M'agrada: Més que la novel·la en conjunt, els seus moments de saviesa.

No m'agrada: Les línies argumentals de la història, un pèl barroques per al meu gust, em fan venir la impressió que el Cohen narrador no està a l'alçada del Cohen poeta, el del Llibre de l'anhel, per exemple, perquè precisament els millors passatges de la novel·la són quan s'hi apropa. 

La dona del tinent francès (#94)

Vestia de negre. El vent li movia la roba, però la figura restava immòbil, mirant, mirant fixament el mar, més com un monument vivent als ofegats, una figura sortida d'un mite, que com un fragment apropiat de la trivial vida provinciana. 

Aquesta novel·la de John Fowles (1926-2005) va ser escrita l'any 1967, i val a dir que potser és coneguda per la seva adaptació cinematogràfica més que per qualsevol altra cosa. Ara bé, aquesta és una percepció injusta respecte a una novel·la d'una elaboració molt complexa, amb multiplicitat de nivells i de lectures, i que desafia constantment les expectatives que els lectors puguin tenir sobre el gènere de la novel·la en si mateix. No sols això, també pretén mirar enrere cap a una època victoriana que comença a flairar temps de crisi, per fer-ne una revisió crítica i a estones satírica, des de la perspectiva existencialista i postmoderna dels anys seixanta. 

En el moment en què se situa l'acció, l'obra de Darwin és un discurs emergent en l'època, tot i que el protagonista no arriba a copsar-ne totes les implicacions profundament, o potser només ho fa quan ja és massa tard; i Marx es troba a la Biblioteca Nacional a Londres redactant el seu Capital. Freud amb nom i cognoms només apareix com a tal en una nota al peu del text de la novel·la, però les complicacions derivades de la moral sexual de l'època, especialment la repressió que pateixen les dones, comencen a fer-se patents en els comportaments privats, i provocaran també força mals de cap al protagonista. La seva lectura a estones recorda Umberto Eco o Italo Calvino per les contínues incursions en la metaficció, i també per un to deliberadament highbrow però que també sap riure's d'ell mateix arribat el moment. El millor de l'argument és la invitació que l'autor fa als lectors per tal que juguin amb els personatges i les eleccions que se'ls presenten, especialment al protagonista. D'aquesta manera, el que al principi semblen personatges amb psicologies coherents i ben definides acaben revelant-se com a enigmes que els lectors han de provar de resoldre. 

Sinopsi: Charles Smithson, un cavaller anglès aficionat a la paleontologia, es debat entre romandre fidel a la seva promesa o entrar en una relació clandestina amb Sarah, una institutriu marcada socialment per una aventura amorosa del passat. 

M'agrada: Sobre tot les nombroses digressions de l'autor per comentar aspectes de l'època que està tractant, i també la multiplicitat de finals, que dóna peu a nombroses interpretacions.  

La política de la pell

Vivim en temps de viralitat, i això vol dir que les proverbials mil paraules faran un discret pas enrere per cedir el lloc de primera fila a la imatge en qüestió. Pensament crític que fa un pas endavant, quan la política trepitja el carrer i es converteix en política del cos, de la pell, del tu a tu. És la clara i simple contradicció, viva i present, a la ideologia xenòfoba i excloent cridada en forma d'eslògan i feta passar, cínicament, per afirmació de nacionalitat.