El perfum (#69)

Les olors tenen un poder de persuasió més fort que el de les paraules, les aparences, les emocions o la voluntat. El poder persuasiu d'una olor no es pot combatre, sinó que entra en nosaltres com l'aire als nostres pulmons, ens omple, ens imbueix totalment. No té remei. 

Una recomanació d'una novel·la interessant. Val la pena llegir-la pel gust d'una història intrigant, amb ritme, no del tot previsible i molt ben escrita. En el meu cas, la vaig llegir per primer cop per recomanació expressa d'una companya de facultat, i realment em va agradar molt. Aquest cop l'he tornada a llegir sense cap motiu aparent, potser només perquè havia de seguir llegint en anglès, i l'he gaudit com la primera vegada, tot i que potser d'una forma un pèl més reposada i reflexionada. Quan la novel·la va ser publicada per primer cop en alemany l'any 1985, es va convertir en un èxit immediat: si és merescut o no dependrà de l'opinió dels lectors. 

El motiu principal de la història són les olors, que mouen la vida sencera del protagonista, i queden recreades d'una forma exhaustiva i incansable, a través de múltiples descripcions al llarg de tot el llibre. En aquest sentit, l'argument queda supeditat al mitjà i a la forma, i suposo que això és el que fa la novel·la especial. Però d'altra banda, els girs de la història també mantenen l'interès durant tota la lectura. Un aspecte molt destacable és la recreació històrica, no només de l'aspecte material de França al segle divuit, sinó també del seu context cultural en general, la visió del món i la forma de pensar. Els valors il·lustrats comencen a anar a l'alça, tot i que només per a uns pocs privilegiats, però d'altra banda també hi ha la pregunta per l'alteritat, lligada a la necessitat de seguir-se aferrant a allò obscur, tenebrós i salvatge en la naturalesa humana. 

En aquest context apareix Jean-Baptiste Grenouille, un olfacte privilegiat i també una ment psicopàtica incapaç d'observar els altres com a res més que com a objectes subordinats al seu designi. Aquesta és la paradoxa fonamental del llibre, em sembla, i el que el fa interessant: d'una banda, el context de les llums, on la racionalitat científica ha de fer el món més accessible i una nova sensibilitat, apropada humanitàriament a l'altre, ens ha de fer més humans; d'altra banda, un individu disfuncional, aïllat de tota relació humana i tocat d'una megalomania irredimible. La impossibilitat de reduir la seva maldat i el seu extraordinari talent a res relacionat amb la seva educació o la seva situació de desavantatge social és el que fa la novel·la profundament pertorbadora, i a la vegada també un pèl simplista, com si fos un conte de fades. Fins a cert punt, la impossibilitat de donar causes naturals a tot el que s'esdevé en l'argument contribueix a aquesta impressió, també. A mi personalment no m'ha canviat la vida, però fa de molt bon llegir. 

Sinopsi: Jean-Baptiste Grenouille és un supervivent nat en el París del segle divuit. El seu talent per distingir i recordar olors concretes el fan interessar-se per la tècnica de la perfumeria. El que més el pertorba al llarg de la seva carrera és estar naturalment desposseït d'olor corporal, i això l'empeny a crear un perfum que el faci ser desitjat i estimat pels altres. 

M'agrada: Com a experiència de lectura en general, és original i manté l'interès fins a l'última pàgina. 

No m'agrada: Potser és només una impressió personal, però té moments que es fan espesos i repetitius. I per cert, si voleu saber més sobre el vessant obscur d'aquesta novel·la, en el moment de la seva publicació va ser acusada de plagi. 

Guia de l'autoestopista galàctic (#68)

És un fet popular i reconegut que les coses no sempre són com semblen. Per exemple, al planeta Terra, l'home sempre havia suposat que era més intel·ligent que els dofins perquè havia aconseguit tantes coses -la roda, Nova York, guerres i tot això- mentre que l'únic que els dofins havien aconseguit mai era estar-se a l'aigua passant-s'ho bé. Però de la mateixa forma, els dofins sempre havien pensat que eren molt més intel·ligents que els homes, precisament pels mateixos motius. 

Aquesta és una recomanació força peculiar, almenys per al que estic acostumada a recomanar al blog. Aquest llibre em va agafar en un moment en què necessitava llegir alguna cosa lleugera, que passés bé i no tingués gaire implicacions més enllà del text. Per una vegada, he tingut la satisfacció de trobar això, amb escreix, i també una experiència divertida i del tot recomanable. La guia de l'autoestopista galàctic (1979) de Douglas Adams (1952-2001) és un clàssic per dret propi. Va néixer als anys 70 com a programa radiofònic, i aviat es va convertir en una saga de novel·les de ciència ficció. 

Quan llegeixes aquesta novel·la, fins i tot si no li acabes de trobar la gràcia (que pot ser), comprens que els fans n'estiguin tant, d'aquests llibres. La primera part, la de (possiblement) no trobar-li la gràcia, pot venir donada per l'ús que la novel·la fa de l'humor. Amb aquest regust de les sèries d'humor britàniques dels 80, de vegades rius perquè no queda més remei, de vegades rius per reducció a l'absurd i de vegades, de tant en tant, hi ha un gag genuïnament intel·ligent. El seu autor havia estat col·laborador dels Monty Pythons i això es nota a cada pàgina. D'altra banda, el que ens trobem aquí és, més que una història de ciència ficció, una paròdia de la narrativa clàssica de ciència ficció, que sovint tendeix a prendre's tan seriosament a si mateixa. 

El millor de tot plegat és que sota l'aparença de lleugeresa, juga amb la filosofia i la lògica tradicionals, de forma que, rere capes i capes d'absurditats, et trobes preguntant-te per l'origen de l'univers i l'existència humana en general. En la meva experiència, cada cop que estava a punt de deixar la novel·la perquè m'exasperava el seu recurs a l'humor ximplet, passava una pàgina i em trobava un nou gir. Així que val la pena donar-li una oportunitat, si més no. 

Sinopsi: Arthur Dent, un terrícola, és rescatat de la destrucció de la terra pel seu amic Ford Prefect, un alien d'incògnit que es dedica a recórrer la galàxia recopilant informació per a la Guia de l'Autoestopista Galàctic. A partir d'aquí, tindran lloc un seguit d'aventures absurdes que el portaran (per dir alguna cosa) a desentrellar els misteris últims de l'univers. 

M'agrada: Marvin, el robot depressiu. 

Els orígens del totalitarisme (#67)

Per molt que siguem capaços de saber sobre el passat, això no ens permetrà conèixer el futur. 

I alerta a navegants: és precisament aquesta certesa que ens farà desconfiar quan algú aparegui amb prediccions, fórmules, i/o solucions màgiques per al futur. Aquesta és la primera obra que Hannah Arendt (1906-1975) va publicar després de la guerra, ja als Estats Units. Potser no està a l'alçada de La condició humana, tot i que alguns dels postulats teòrics d'aquesta ja hi comencen a ser presents, però conté molta informació que ens hauria de fer pensar i algunes reflexions que realment no tenen preu.

Continguts: L'obra es divideix en tres grans parts que originalment es van publicar per separat: "Antisemitisme", "Imperialisme" i "Totalitarisme". La primera part pretén desmitificar explicacions essencialistes sobre l'antisemitisme, i busca les arrels d'aquest fenomen en les complexes relacions entre la comunitat jueva i el naixent concepte de l'estat-nació modern, és a dir, en el seu tracte polític, així com també en l'esfera social. L'últim capítol d'aquesta part analitza el cas Dreyfus com a exemple històric de la primera aparició del concepte de massa en la política europea. La segona part analitza la qüestió des d'un vessant econòmic, i comença a observar la desvinculació de la burgesia en termes econòmics i la seva expansió colonial com un dels elements que influirà decisivament en la deriva política que prendrà l'estat-nació al segle vint, en tant que la categoria racial començarà a ser un element clau en els territoris colonials en oposició a la ciutadania exercida dins l'estat nació. Tanmateix, la clau de volta de tot plegat vindrà donada per l'extensió al continent dels mateixos postulats de la dinàmica imperialista, que donarà peu als panmoviments, la lògica expansionista dins mateix d'Europa i les primeres operacions de deportació de minories ètniques i apàtrides. Finalment, la tercera part analitza els mecanismes utilitzats pels moviments totalitaris i les seves dinàmiques de massa, així com les característiques del seu domini un cop arribats al poder. La utilització de la ideologia com a estratègia per bloquejar el pensament i la originalitat, i la creació del terror per tal de fomentar l'aïllament dels individus, que els incapacita per a l'acció política, seran claus en aquest procés.

M'agrada: La perspectiva històrica en general. Crec que va ser molt intel·ligent per part d'Arendt, en el moment en què es va publicar aquest llibre, remuntar-se a les arrels de l'antisemitisme europeu, d'una banda, i a l'imperialisme (especialment britànic) de l'altra, per donar una visió de context molt més àmplia a l'horror del totalitarisme del segle vint. Poques visions van ser tan lúcides en aquell moment en què la filosofia semblava haver-se quedat sense recursos per explicar racionalment el que s'havia esdevingut i s'estava esdevenint a l'Alemanya i la Unió Soviètica del moment. Pel que fa al context històric d'aquests dos fenomens (nazisme i estalinisme), concretament, l'obra és molt informativa.

No m'agrada: No comprenc per què l'autora s'esforça tant a distingir el nazisme i l'stalinisme com a prototips de règim totalitari, però a la vegada tendeix a minimitzar les dictadures sud-europees de la mateixa època com a règims despòtics. Si realment hi ha trets totalitaris en aquestes (com un estudi històric acurat del franquisme, per exemple, ens hauria de fer veure sens dubte), aleshores les categoritzacions, o bé haurien de ser més àmplies, o bé limitar-se al nazisme i a l'estalinisme i no generalitzar-se en el plantejament d'una categoria política nova (el totalitarisme). D'altra banda, algunes de les reflexions resisteixen poc el pas del temps, com per exemple, la defensa aferrissada que fa del bipartidisme, així, en termes generals, i dels Estats Units com a model de la democràcia occidental. 

Un comiat del Hollywood clàssic

As dear Boris used to say, when I die I want to die with my boots on. Which he did. As did Vincent. And Peter. 

Artista brillant i polifacètic, que a la nostra generació ens va seduir pel Senyor dels Anells i Tim Burton, però que passarà a la història com un monstre entre els monstres: Boris Karloff, Peter Cushing, Vincent Price.

http://www.telegraph.co.uk/culture/film/8316999/Interview-Christopher-Lee.html

http://www.theguardian.com/film/2015/jun/11/christopher-lee

Fragments del Mestre i Margarida

de Mikhail Bulgakov, traduïts al català des de la traducció a l'anglès de Richard Pevear i Larissa Volokhonsky. Per si encara cal convèncer algú! 

'Sí, l'home és mortal, però això només seria la meitat del problema. El pitjor de tot és que de vegades és inesperadament mortal - aquesta és la trampa! I en general és incapaç de dir què pensa fer aquest mateix vespre.' (Capítol 1 - No parleu mai amb estranys) 

'El nom de qui serà alliberat davant vostre és...' Va fer una pausa més, retenint el nom, assegurant-se d'haver-ho dit tot, perquè sabia que la ciutat morta ressuscitaria un cop el nom de l'home afortunat fos pronunciat, i ja no es podria sentir cap paraula més. (Capítol 2 - Ponç Pilat)

El poeta havia malgastat la seva nit mentre els altres eren de festa i ara comprenia que era impossible de recuperar. Només et calia aixecar el cap del llum cap al cel per comprendre que la nit era inevitablement perduda. Els cambrers s'afanyaven a treure les estovalles de les taules. Els gats que s'esmunyien per la terrassa ja feien cara de matí. El dia oscil·lava irresistiblement contra el poeta. (Capítol 6 - Esquizofrènia, com s'havia dit) 

Bé, però amb la bruixeria, com tothom sap, una vegada comença, no hi ha forma d'aturar-la. Sembla que el segon llogater va desaparèixer un dilluns, i que el dimecres sembla que en Belomut també es va esvair, tot i que, és cert, en circumstàncies diferents. Pel matí va arribar un cotxe, com sempre, per portar-lo a la feina, i el va portar a la feina, però ni el va tornar a portar a casa ni va tornar cap cotxe. (Capítol 7 - Un apartament entremaliat)

'... són gent com qualsevol altra... Estimen els diners, però sempre ha estat així... La humanitat estima els diners, ja siguin fets de cuir, paper, bronze, or. Bé, són despreocupats... bé, què hi farem... de vegades la compassió truca als seus cors... gent ordinària... En general, et recorden els seus predecessors... només que la qüestió de l'habitatge els ha corromput... ' (Capítol 12 - Màgia negra i la seva exposició)

'L'amor ens va assaltar com un assassí en un carreró que apareix amb un salt del no res, i ens va colpir a tots dos a la vegada. Com ho faria un llampec, o un ganivet finès!' (Capítol 13 - Entra l'heroi)

'De sobte em va semblar que la foscor de la tardor traspassaria el vidre i inundaria l'habitació, i que m'hi ofegaria com en tinta.' (Capítol 13 - Entra l'heroi)

'Aleshores va passar una cosa definitiva. Vaig treure el voluminós manuscrit de la novel·la i els quaderns d'esborranys del calaix de l'escriptori i vaig començar a cremar-los. Va ser una tasca terrible, perquè la pàgina escrita es resisteix a cremar. Trencant-me les ungles, vaig esquinçar els quaderns, els vaig entaforar en vertical entre la llenya, i vaig bellugar les pàgines amb l'atiador. De vegades les cendres em guanyaven la partida, ofegant les flames, però em barallava amb elles, i la novel·la, tot i que es resistia amb tossuderia, acabava per morir. Paraules familiars llampeguejaven davant meu, el groc s'enfilava amb constància per les pàgines, però les paraules encara s'hi veien a través. Només s'esvaïen quan el paper es tornava negre i jo les rematava amb l'atiador.' (Capítol 13 - Entra l'heroi)

'Quantes vegades t'he de dir que el teu error bàsic consisteix a subestimar la importància de l'ull humà. Comprèn que la llengua pot amagar la veritat, però els ulls - mai! Se't fa una pregunta sobtada, ni tan sols tremoles, en un segon et controles a tu mateix i saps el que has de dir per amagar la veritat, i parles amb total convicció, i no se't mou ni una arruga de la cara, però - ai las - la veritat que la pregunta ha remogut en el fons de la teva ànima salta per un moment als teus ulls, i s'ha acabat! La veuen, i t'enxampen!' (Capítol 15 - El somni d'en Nikanor Ivànovitx) 

'I en general em permetré la gosadia d'aconsellar-vos, Margarida Nikolàevna, que no tingueu mai por de res. No és gens assenyat. (Capítol 22 - A la llum de l'espelma)

'No hi ha res més odiós que quan el primer convidat que arriba s'avergonyeix, sense saber què fer, i la seva legítima estimada el punxa amb un xiuxiueig per haver arribat abans que tothom. Aquesta mena de balls són una porqueria, Reina.' (Capítol 23 - El gran ball de Satanàs)

'No tingueu por, Reina . . . No tingueu por, Reina, la sang fa temps que va amarar la terra. I allà on va caure, ja hi creixen les vinyes.' (Capítol 23 - El gran ball de Satanàs)

'No demanis mai res! Mai res, i especialment a ningú que sigui més fort que tu. Ja t'ho oferiran ells mateixos, i t'ho donaran tot.' (Capítol 24 - L'extracció del mestre)

'Els manuscrits no cremen.' (Capítol 24 - L'extracció del mestre)

'L'únic que va dir és que, d'entre els vicis humans, ell creia que la covardia és el primer.' (Capítol 25 - De com el procurador va provar de salvar en Judes de Kiriath)

'Vós no sou Dostoievski' va dir la ciutadana, que començava a sentir-se confosa amb en Koroviev. 

'Bé, qui sap, qui sap,' va contestar ell. 

'Dostoievski és mort,' va dir la ciutadana, tot i que sense gaire convicció. 

'Protesto!' va exclamar en Behemoth amb vehemència. 'Dostoievski és immortal!' (Capítol 28 - Últimes aventures de Koroviev i Behemoth)

'Parles com si no reconeguessis les ombres, ni el mal. Si ets tan amable de considerar la qüestió: què faria el teu bé si el mal no existís, i quin aspecte faria la terra si les ombres en desapareguessin? Les ombres les projecten els objectes i les persones.' (Capítol 29 - Es decideix el destí del mestre i Margarida)

'Van esforçar-se massa a espantar-me, i ara ja no em poden espantar amb res.' (Capítol 30 - És l'hora! És l'hora!)

'Aquell qui estima ha de compartir el destí de l'ésser estimat.' (Capítol 32 - Perdó i refugi etern)

Mikhail Bulgakov

Els fills dels homes (#66)

A primera hora d'aquest matí, 1 de gener de 2021, tres minuts després de la mitja nit, el darrer ésser humà nascut a la terra ha mort en una baralla en un pub d'un suburbi de Buenos Aires, a l'edat de vint-i-cinc anys, dos mesos i dotze dies. 

He decidit traduir el títol, perquè la traducció és força òbvia, tot i que no hi ha edició en català d'aquest llibre. Aquesta és una novel·la impactant i diferent. Publicada per primer cop el 1992, quan el moment en què se situa la història encara quedava lluny però semblava a prop al mateix temps, P. D. James (1920-2014) va imaginar un univers distòpic, i a la vegada estranyament semblant al món on vivim. La llegendària amenaça divina del diluvi aquest cop s'ha tornat realitat, i l'última plaga ha arribat en la forma inexorable de la infertilitat per a la espècie humana. Ningú en coneix les causes ni en pot aportar la solució. La incapacitat de continuar-se reproduint aboca els éssers humans, envellint irremeiablement, a un hedonisme que esdevé desesperat perquè queda mancat de la possibilitat de perpetuar-se. També els aboca a valorar tot el que han perdut, a pensar si han fet bé tot el que han fet fins al moment i, precisament per aquest motiu, queden definitivament lligats al passat. 

La novel·la és curiosa precisament per això; perquè en un relat ambientat en el futur, la lent principal mira cap enrere, per observar una cultura britànica apàtica i decadent. És com si constantment lector i personatges compartissin una mateixa veu: "Com hem arribat fins aquí?" I les imatges són poderoses. En aquest sentit és una novel·la descriptiva, que actua de forma molt visual. Crea quadres i es recrea en els detalls. A estones, els edificis i el paisatge prenen protagonisme sobre la història dels protagonistes. Per això és una experiència difícil de recomanar. Una de les coses que també m'ha semblat més interessant és la forma com està estructurada: com les dues parts de la novel·la s'articulen l'una amb l'altra per complementar-se. La primera part del llibre mira cap al passat i la segona cap al futur. Al mig hi ha una gran el·lipsi que cobreix un viatge del protagonista per Europa que resulta una mena d'eco del Grand Tour dels viatgers anglesos del dinou. 

Les imatges de mort són presents en totes dues parts del relat, però. En aquest sentit és un llibre dur, directe, que no fa concessions, però que resulta emocionant perquè, com sol passar amb P. D. James, està tan ben escrit. També hi ha múltiples connexions amb imatges religioses, i paral·lelismes curiosos entre la història del passat i la del present: gran part de la vida del protagonista està marcada per haver matat en el passat, i gran part del seu present consisteix en preservar una vida que de cap manera no pot deixar perdre. D'una banda la seva vida passada no li causa cap mena d'emoció, el deixa insensible; la segona part de la història és un viatge per acabar trobant-se amb ell mateix i, per això mateix, amb tot allò que ha perdut.

Sinopsi: El protagonista, Theo Faron, és professor d'història a la Universitat d'Oxford, i especialista en l'època victoriana. Sembla que per això mateix la seva vida té un aire de novel·la de la vella escola; l'únic que li queden són els records d'una vida malaguanyada, i ni tan sols el record de la infantesa li és un refugi. L'únic amic de debò que ha tingut mai, amb qui va compartir l'adolescència, és ara el Guardià d'Anglaterra, el dictador en qui tothom confia per mantenir l'ordre, però que rere aquesta excusa crea una societat on la crueltat i l'explotació apareixen rere la façana civilitzada. Tot i així, una sèrie d'esdeveniments, no del tot fortuïts, el forçaran a prendre decisions que, poc a poc, provocaran el canvi en la seva vida.

M'agrada: La forma com està escrit el llibre, amb el seu ritme lent i l'estil elegant. Sobre tot, el fet que confiï en la interpretació del lector més que donar fórmules mastegades, i també té un punt d'imprevisible en els detalls que fan del conjunt una bona experiència. 

El projecte Mosul

Arqueologia de trinxera per quan la barbàrie del memoricidi no ens deixa més que fotografies. Ara bé, sense oblidar que la urgència de debò rau en les vides humanes! 

http://projectmosul.org/

http://projectmosul.org/press

http://www.bbc.com/news/science-environment-32742622

El rei

Brindis

Més junts del que ningú no sabrà mai, 
alcem les dues copes. 
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l'altre. 
Un home i una dona, en un instant, 
poden equivocar-se. 
Però l'instant no tornarà mai més. 

Joan Margarit, Es perd el senyal

Estava rellegint Es perd el senyal, de Joan Margarit i, sense poder-me'n estar, he escollit l'austeritat d'aquest poema per davant d'altres que fins i tot em semblen perfectes. El brindis m'ha recordat un altre brindis poètic, el d'Anna Akhmàtova a Vorónej, i llavors m'han marxat del cap tots els altres, tot i que "Poema de l'últim refugi" segueix essent el meu preferit del llibre, em sembla.

No podrien ser més diferents, però. "Brindis" de Margarit és l'evocació d'un instant, quelcom que per ser efímer és irrepetible, "no tornarà mai més". I cada cop que el llegeixo, sembla --per un moment m'agradaria enganyar-me-- que estigui a punt de tornar en les paraules llegides. "Vorónej" em sembla el camí invers: també és la condensació d'un instant que no tornarà mai més, però en la ment de l'autora queda glaçat, perquè el record d'Óssip ho inunda tot, i aquest record és dolorós tot i la dringadissa joiosa --el brindis-- de les fulles dels àlbers.

Per cert, jo brindo per la setmana de la poesia!

5 coses que he après

Fa 5 anys que vaig deixar port amb aquest blog. No és que hagin passat volant, però tampoc s'han fet llargs. M'agradaria celebrar-ho fent una cosa que no he fet mai des que vaig començar, i és reflexionar sobre què ha suposat aquesta experiència fins aquí. He resumit el bagatge i les aventures de 5 anys a bord amb 5 lliçons que he provat d'extreure de tot plegat. 

1. Tenir un blog no canvia res. Ningú no canvia el món a través d'un blog. De fet, ningú no es canvia ni a si mateix. Escriure un blog no és res especial perquè qualsevol ho pot fer. És una de les coses més fàcils i trivials que m'han passat mai i, potser per aquest motiu més que per qualsevol altre, també té les seves compensacions. Si més no, com a via d'escapament, escriure un blog és tan legítim com qualsevol altra activitat. És una mena de running. A més, posar-hi massa fe pot ser contraproduent: és millor no tenir objectius, expectatives, ni una agenda massa carregada, i simplement gaudir del viatge. 

2. Escriure sobre les coses que llegeixo m'ajuda a llegir i a escriure amb més atenció. Muntar aquest blog com a diari de lectura va ser una bona idea, tot i que aquest no fos exactament l'inici de totes les coses. Si no ressenyo més llibres i més sovint és perquè, com tothom, sóc humana. D'altra banda, des del principi vaig concebre les ressenyes en positiu, així que al cap de l'any llegeixo moltes coses que no m'agraden, m'interessen o m'interroguen prou com per escriure'n al blog. L'aprenentatge més important, d'alguna forma, és que haver d'escriure sobre quelcom que llegeixes et fa fixar l'atenció d'una forma diferent. Potser a un altre nivell també m'ha ajudat a escriure millor. A més de tot això, també hi ha la màxima de C. S. Lewis: no agafis un llibre nou si abans no n'has rellegit un d'antic. Comprendreu que se'm va girar feina.

3. Tenir llibertat per publicar comporta la responsabilitat de pensar quan descartar i quan donar segones oportunitats. D'això no en tenia ni idea abans de començar el blog, però a la llarga es pot aplicar a moltes altres coses de la vida, em sembla. Només perquè una cosa sembli bona idea, no vol dir que ho hagi de ser necessàriament. Però també t'emportes sorpreses a la llarga. Si una idea és prou persistent dins del teu cap, d'aquelles que t'aixeques pel matí i encara hi són, potser és per alguna cosa. Però, al capdavall, quan em vaig començar a preocupar de debò és quan vaig començar a corregir i editar entrades ja existents. Es veu que al principi no vaig entendre on m'havia ficat. De vegades una entrada és fruit d'un impuls immediat (una reacció a una notícia, per exemple), i de vegades porta mesos a l'arxiu buscant la forma i les paraules adequades. Tot això ha estat part de l'experiència. 

4. L'originalitat té més a veure amb la disciplina i la pràctica constant que amb la inspiració. I això té a veure amb donar-li segones oportunitats al blog sencer, em sembla. Un post brillant apareix molt de tant en tant entre muntanyes d'intents mediocres i, malauradament, mai no estarà entre els més llegits. Això és perquè els motors de cerca no tenen ànima i perquè els gustos personals no són res més que gustos personals. No és del tot mala idea fer aturades de tant en tant, però a mi m'ha ajudat més continuar endavant fins i tot quan no veia motius per fer-ho. D'altra banda, tot es relativitza quan deixes de pensar en termes d'estadístiques. 

5. Això no és un bloc sinó un blog. Per sort, la polèmica es va tancar finalment i el seny es va imposar. El primer que em ve al cap quan veig escrita la paraula bloc és una col·lecció de fulls encolats per una banda. Sé que al principi el doble sentit resultava graciós, però el canvi de grafia era del tot arbitrari, i a més, utilitzem els blocs per fer notes que després llancem, així que potser un blog s'assembla més a un tauler d'anuncis o a un arxivador gegant que no pas a un bloc de notes. De totes formes, si es tractava d'utilitzar un mot que sonés més català, aleshores la traducció directa del significat original anglès hagués estat més adequat: bitàcola. Per motius obvis, blog sona millor.

Per tant, com veureu, el balanç és positiu. Si més no, és un al·licient per continuar escrivint.