Tot és ara i res

El que jo sóc és un concupiscent,
però no perdo, mal que ho sembli,
del tot la mesura:
          els crepitars d'agost
vora la mar, la llum meridiana,
les pluges de setembre, els coures octubrers,
les gleves roges dessagnant-se com entranyes,
els arbres enteranyinats on les aranyes aguaiten
l'insecte amb ulls vermells fins que l'atrapen i el devoren,
les branques negres fent crec-crec amb pes de neu als hiverns,
m'estrenyen fort, em fan caure, contemplativament. És un dir...

Pregunto si no és
un gran consol dir la paraula "pluges"
i fer que plogui tot un llarg
matí d'abril,
          on a recer d'una ala
de plom prenyada de tempesta
puja en espiral el cant d'un rossinyol
afemellat, des del fullam espès
que esquinça i omple de memòries
els racons emborlats de dàlies.
          Quin jardí?
Quina era sola? Quins pallers? Quin rec?
L'arbre ja sec s'embeu d'aquestes aigües
filtrades dels orígens,
          el fullatge
caduc revé ple de molts ulls d'abril
i la verdor puja compacta
de l'ancestral subsòl de pedra tosca.
          Crits
que jo m'invento, que ningú no sent; els morts
flueixen hiperbòlics.
          Tot és ara i res.

Joan Vinyoli, 1970

What I am is a concupiscent man, 

but I don't lose measure completely, 

even if it appeared so: 

          the splutterings of August

near the sea, the midday light, 

September rains, October coppers, 

the red fields bleeding to death like entrails, 

the cobwebbed trees where spiders wait 

for the red-eyed insect until they trap it and devour it,

the black boughs creaking with the weigh of snow on winter, 

they embrace me tightly, make me fall, in contemplation. So to speak...

I wonder if it wouldn't be 

great comfort to say the word "rain" 

and make it rain for a whole long 

April morning, 

           where sheltered under a wing 

of lead pregnant of storm

the song of an effeminate nightingale

would twirl upwards, from the thick foliage
that rips up and fills with memories 
corners tasselled with dahlias. 
          Which garden?
Which threshing floor, alone? What haystacks? Which dyke? 
The tree, already dry, soaks up in these waters 
filtered from the origins, 
          the withered 
foliage revives full of April eyes 
and greenness, compact, grows up, 
from the ancestral underground of brute stone. 
          Screams 
that I make up, which no one hears; the hiperbolical 
dead ones flow. 
          All is now and nothing. 

Joan Vinyoli 

(from Tot és ara i res, 1970)