Fa 5 anys que vaig deixar port amb aquest blog. No és que hagin passat volant, però tampoc s'han fet llargs. M'agradaria celebrar-ho fent una cosa que no he fet mai des que vaig començar, i és reflexionar sobre què ha suposat aquesta experiència fins aquí. He resumit el bagatge i les aventures de 5 anys a bord amb 5 lliçons que he provat d'extreure de tot plegat.
1. Tenir un blog no canvia res. Ningú no canvia el món a través d'un blog. De fet, ningú no es canvia ni a si mateix. Escriure un blog no és res especial perquè qualsevol ho pot fer. És una de les coses més fàcils i trivials que m'han passat mai i, potser per aquest motiu més que per qualsevol altre, també té les seves compensacions. Si més no, com a via d'escapament, escriure un blog és tan legítim com qualsevol altra activitat. És una mena de running. A més, posar-hi massa fe pot ser contraproduent: és millor no tenir objectius, expectatives, ni una agenda massa carregada, i simplement gaudir del viatge.
2. Escriure sobre les coses que llegeixo m'ajuda a llegir i a escriure amb més atenció. Muntar aquest blog com a diari de lectura va ser una bona idea, tot i que aquest no fos exactament l'inici de totes les coses. Si no ressenyo més llibres i més sovint és perquè, com tothom, sóc humana. D'altra banda, des del principi vaig concebre les ressenyes en positiu, així que al cap de l'any llegeixo moltes coses que no m'agraden, m'interessen o m'interroguen prou com per escriure'n al blog. L'aprenentatge més important, d'alguna forma, és que haver d'escriure sobre quelcom que llegeixes et fa fixar l'atenció d'una forma diferent. Potser a un altre nivell també m'ha ajudat a escriure millor. A més de tot això, també hi ha la màxima de C. S. Lewis: no agafis un llibre nou si abans no n'has rellegit un d'antic. Comprendreu que se'm va girar feina.
3. Tenir llibertat per publicar comporta la responsabilitat de pensar quan descartar i quan donar segones oportunitats. D'això no en tenia ni idea abans de començar el blog, però a la llarga es pot aplicar a moltes altres coses de la vida, em sembla. Només perquè una cosa sembli bona idea, no vol dir que ho hagi de ser necessàriament. Però també t'emportes sorpreses a la llarga. Si una idea és prou persistent dins del teu cap, d'aquelles que t'aixeques pel matí i encara hi són, potser és per alguna cosa. Però, al capdavall, quan em vaig començar a preocupar de debò és quan vaig començar a corregir i editar entrades ja existents. Es veu que al principi no vaig entendre on m'havia ficat. De vegades una entrada és fruit d'un impuls immediat (una reacció a una notícia, per exemple), i de vegades porta mesos a l'arxiu buscant la forma i les paraules adequades. Tot això ha estat part de l'experiència.
3. Tenir llibertat per publicar comporta la responsabilitat de pensar quan descartar i quan donar segones oportunitats. D'això no en tenia ni idea abans de començar el blog, però a la llarga es pot aplicar a moltes altres coses de la vida, em sembla. Només perquè una cosa sembli bona idea, no vol dir que ho hagi de ser necessàriament. Però també t'emportes sorpreses a la llarga. Si una idea és prou persistent dins del teu cap, d'aquelles que t'aixeques pel matí i encara hi són, potser és per alguna cosa. Però, al capdavall, quan em vaig començar a preocupar de debò és quan vaig començar a corregir i editar entrades ja existents. Es veu que al principi no vaig entendre on m'havia ficat. De vegades una entrada és fruit d'un impuls immediat (una reacció a una notícia, per exemple), i de vegades porta mesos a l'arxiu buscant la forma i les paraules adequades. Tot això ha estat part de l'experiència.
4. L'originalitat té més a veure amb la disciplina i la pràctica constant que amb la inspiració. I això té a veure amb donar-li segones oportunitats al blog sencer, em sembla. Un post brillant apareix molt de tant en tant entre muntanyes d'intents mediocres i, malauradament, mai no estarà entre els més llegits. Això és perquè els motors de cerca no tenen ànima i perquè els gustos personals no són res més que gustos personals. No és del tot mala idea fer aturades de tant en tant, però a mi m'ha ajudat més continuar endavant fins i tot quan no veia motius per fer-ho. D'altra banda, tot es relativitza quan deixes de pensar en termes d'estadístiques.
5. Això no és un bloc sinó un blog: Per sort, la polèmica es va tancar finalment i el seny es va imposar. El primer que em ve al cap quan veig escrita la paraula bloc és una col·lecció de fulls encolats per una banda. Sé que al principi el doble sentit resultava graciós, però el canvi de grafia era del tot arbitrari, i a més, utilitzem els blocs per fer notes que després llancem, així que potser un blog s'assembla més a un tauler d'anuncis o a un arxivador gegant que no pas a un bloc de notes. De totes formes, si es tractava d'utilitzar un mot que sonés més català, aleshores la traducció directa del significat original anglès hagués estat més adequat: bitàcola. Per motius obvis, blog sona millor.
Per tant, com veureu, el balanç és positiu. Si més no, és un al·licient per continuar escrivint.
Per tant, com veureu, el balanç és positiu. Si més no, és un al·licient per continuar escrivint.
5 COSES QUE M’AGRADEN:
ResponEliminaFa 5 anys que segueixo amb afició aquest bloc. N’he llegit totes i cadascuna de les entrades. Sense excepció. He vist els vídeos, he escoltat la música, he gaudit amb els posts d’arqueologia (no se n’hi pot fer més… ;-)) i m’he animat a llegir uns quants dels llibres ressenyats. Ep! Però encara me’n falten molts! L’Esther necessita millorar… Amb tot, com a seguidora, jo també vull celebrar l’aniversari en línia amb 5 coses que m’agraden de Telèmac:
1. Seguir un blog potser no canvia res però fa pensar: Es cert que un blog no serveix per canviar el món però alguns blogs (i aquest n’és un) fan pensar; fan que et preguntis coses i descobreixis coses noves, o potser allò que no sabies i que de cop i volta hi caus, com si fos un saber que ja tinguessis dins i algú t’hagués d’ajudar a treure’l fora, per tant l’acció maièutica de Telèmac és innegable i això m’agrada.
2. Llegir sobre les coses que altres llegeixen desperta la curiositat i fa llegir més: Trobar les teves ressenyes periòdiques em fa conèixer obres que potser de cap altra manera m’arribarien. Això no vol dir que totes m’interessin o em cridin l’atenció com per llençar-m’hi. Tots tenim les nostres preferències i gustos. Tanmateix, permet relacionar idees, intercanviar pensaments i conèixer l’altre. En termes potterians, llegir les ressenyes publicades a Telèmac és com submergir-se al “pensader” de la Noemí... que en un acte de generositat ha deixat aquí a l’abast de tothom.
3. Les oportunitats per als altres: Un blog és un espai personal que pot transformar-se en espai col•lectiu a partir dels comentaris dels lectors. En aquest sentit, Telèmac el sento també com una mica meu perquè m’ha donat oportunitat de fer coses que mai no m’hagués imaginat (com traduir haikus a l’anglès... que ja és...). Seguir Telèmac durant un temps des d’un altre país i des de fa mesos des de Catalunya ha estat un lligam quasi diari amb els meus. El blog per tant, esdevé un espai de trobada.
4. Originality rules!! Que l'originalitat té més a veure amb la disciplina i la pràctica constant que amb la inspiració... això jo ja ho sabia!!! Els que tenim per costum escriure a diari i publicar escrits de manera periòdica, en el suport que sigui en som molt conscients. Tanmateix, després de 5 anys, m’agrada la capacitat de sorpresa de Telèmac, que no és res més que el resultat d’un procés d’aprenentatge continuat i, per sort, sense aturador.
5. Un blog de cap a peus: de quin lingüista brillant va ser la idea del bloc? En fi, si hi ha quelcom que de debò m’agrada de Telèmac és la capacitat de tocar tot allò que m’interessa, a més dels llibres: els retalls de premsa, la memòria, l’art, la música, els camins de tornada... i les bones estones que he passat amb posts que mai no em canso de rellegir o “reveure”: Marx Reloaded (que em va fer conèixer un paio tan interessant com en Zizek), Les fal·làcies lògiques, la història de Yu Ming o l’escala pentatònica de Bobby McFerrin!
It matters not how strait the gate, /How charged with punishments the scroll, /You are the master of your fate: /You are the captain of your soul.
Per molts anys Telèmac!!!
MOLTES GRÀCIES!!! :-)
ResponEliminaI potser, abans que res, les meves humils excuses, Esther. La pràctica habitual de contemplar-me el melic sense aturador ni penediment m'ha deixat al tinter, en aquest cas, un dels aspectes més importants del blog: que no és una empresa solipsista -tot i que ho pugui semblar pel contingut d'aquest post- sinó que té una altre vessant completament crucial. I hi havia vida intel·ligent a l'altra banda!
És cert que a través del blog ens hem comunicat de maneres diferents i per motius que mai no ens hauríem imaginat. Així que, pots estar-ne convençuda, els teus comentaris han estat una font valuosíssima de reflexió i reconeixement, i un motiu d'AGRAÏMENT, així, en majúscules.
D'altra banda, i no hi havia insistit mai perquè ho saps prou bé, gràcies a tu he cultivat una afició malsana per l'arqueologia que, afortunadament, també ha trobat un lloc dins el blog. D'això ets la primera i única responsable. Però, com ja sabràs, el camí ha anat en les dues direccions també amb molts altres aspectes i per tant, el mèrit no és tan sols meu.
Així que, ho repetiré un cop més:
GRÀCIES per ser-hi.