Joan Margarit al Cèntric

Ahir a la tarda vam tenir una oportunitat única de celebrar el Dia Internacional de la Poesia: la trobada amb el poeta Joan Margarit a la sala d'actes de la Biblioteca Antonio Martín del Prat de Llobregat. A partir de la presentació audiovisual i els treballs sobre aquest autor que han realitzat un grup d'alumnes de l'IES Estany de la Ricarda, es va cedir la paraula al poeta, que ens va anar comentant amb claredat i una gran lucidesa què entén ell per poesia. El poeta composa el poema com si fos una partitura, que després el lector haurà d'interpretar amb els seus propis mitjans: els instruments que tingui a mà, la seva pròpia vivència, el que cadascú bonament pugui i sàpiga tocar. No podrà escoltar-lo passivament, com si fos un concert. En últim terme, el que el poeta extreu de sí mateix és quelcom que té dins, però que qualsevol altra persona també pot extreure de dins de sí mateixa. Ens va fer il·lusió, si més no, com a lectors, que se'ns reconegui aquest esforç de llegir i interpretar poesia. Una altra part del seu testimoni va dirigir-se a les seves arrels i al seu passat, part fonamental de l'experiència que nodreix la seva obra, i a la relació fonamental entre poeta i llengua materna. La barbàrie del passat desafia la pròpia identitat, quan aquesta es veu reprimida pel germà, pel veí, pel conciutadà més proper. El futur, d'altra banda, sempre obert a la creativitat i l'originalitat; com bé ens van demostrar els treballs dels alumnes. L'acte va finalitzar amb la lectura per part de Margarit d'alguns poemes del seu últim recull, No era lluny ni difícil. Va ser un moment de profunda emotivitat, que va resultar un autèntic privilegi per als oients.

Las nieblas de Avalon (#15)

Aquesta novel·la de Marion Bradley, publicada el 1983 i considerada per molts un clàssic de la literatura fantàstica, ens presenta una revisió molt particular del cicle artúric. Tot i que segueix les línies argumentals principals que estableix Malory, en aquest cas Bradley fa un relat, des del punt de vista femení, de la impotència d'un món pagà que veu com les seves tradicions s'esvaeixen per donar pas a les estructures de poder, els codis de conducta i els rituals cristians. El punt de vista femení juga un paper fonamental a l'hora de plantejar aquesta inquietud, ja que la dona, imatge de la divinitat primigènia i font de legitimitat del poder en el món druídic, es veurà obligada a perdre la seva posició per sotmetre's a les estructures patriarcals del cristianisme heretades a través de l'imperi romà. 

A mesura que avança el relat, accedim al món d'acció i de decisió dels homes a través de la mirada crítica, sovint irònica i quasi sempre lúcida de les dones que els observen, relegades a la passivitat de l'espera dins l'àmbit domèstic. Així és com Igraine, Ginebra i Morgana presencien els fets principals (sí que és cert que reelaborats i revisitats en gran mesura per l'autora) dels regnats d'Uther i Artús, els pendragons, i les seves respectives decadències. Emmig dels nombrosos personatges femenins que passen pel relat, Morgana esdevé l'autèntica protagonista en tant que encapçala la rebel·lió més autèntica: la de mantenir-se fidel al món que desapareix, per més sacrificis que aquest li demani. I és que el món matriarcal arriba, a la pràctica, a ser tan intrasigent i totalitzador com el patriarcat més fanàtic, ja que el conflicte s'estableix entre els diferents intermediaris que interpreten a la seva pròpia manera la voluntat de la divinitat. 

La novel·la esdevé, doncs, un tràgic recordatori de la soledat dels individus davant d'un destí que han creat ells mateixos, tot i que paradoxalment els mini la llibertat. Així és com tots els personatges, en el seu intent de recórrer el seu propi camí, acaben caient aclaparats per quelcom que els supera. Finalment, la divinitat-terra-mare-mort-misteri que representa la fertilitat i els cicles dels fenòmens naturals es retira per deixar espai al Déu personalitzat dels cristians, de la mateixa forma que Avalon es retira entre les boires a una dimensió màgica, per manifestar-se només a uns quants escollits.  

Sinopsi: Des que a Igraine se li revela que serà la mare del gran rei de Britània, tots els fets condueixen al seu fill, Artús, a ocupar aquest lloc, amb la legitimitat que li confereixen els rituals druídics de les tribus paganes. Tanmateix, quan el rei abandona aquestes tradicions per abraçar els dogmes cristians, la seva germana Morgana i la resta d'habitants d'Avalon observaran aquest fet com una traïció.  

M'agrada: L'originalitat del plantejament i la complexitat psicològica de la majoria dels personatges. La forma com Bradley reinterpreta el relat del cicle artúric respectant-ne els punts principals és brillant. A part de tot això, el ritme de la narració es manté durant tot el relat, i la novel·la és completament absorbent, fins a esdevenir, amb tot el mèrit, un clàssic de la literatura fantàstica i una obra recomanable des de tots els punts de vista. 

No m'agrada: Potser només alguns detalls de gust personal, com el desenllaç del personatge de Merlí, que crec que no està a l'alçada de la complexitat psicològica del personatge, o l'episodi de reconciliació final de l'epíleg, que també considero que no està a l'alçada de la resta del llibre.

Breu història del món (#14)

¿Què hi veus, en el corrent del temps? Hi reconeixeràs alguna cosa. Prop de l'horitzó la gran piràmide d'Egipte, construïda fa gairebé cinc mil anys; la torre de Babel, l'acròpolis d'Atenes, la muralla xinesa, un arc de triomf romà, un burg medieval, un canó, Viena assetjada pels turcs, el castell de Frederic el Gran a Potsdam, el primer ferrocarril i gratacels moderns. 

Aquesta breu novel·la d'Ernst Hans Gombrich (1909-2001) pretén relatar la història universal de forma concisa i entenedora. Potser es troba a mig camí entre la novel·la i l'assaig, però en tot cas seria un assaig ben peculiar. Originalment titulada Breu història universal per a joves, la novel·la ens explica els principals fets de la història universal en un llenguatge senzill i planer, especialment adequat perquè els joves es puguin familiaritzar amb els esdeveniments més significatius de la història universal d'una forma molt amena. 

Amb aquestes premisses es podria sospitar a priori d'una simplificació dels esdeveniments històrics, però s'ha de reconèixer que Gombrich aconsegueix captar la complexitat de causes i efectes dels principals conflictes i problemàtiques de la història amb una lucidesa que soprèn per la claredat de l'estil expositiu. Bàsicament, es tracta de com explicaries la història universal a un nen. Durant el seu desenvolupament els protagonistes són els principals pobles i civilitzacions i els grans personatges històrics, tant els grans estadistes com els conqueridors i també els dèspotes i tirans. Al llarg del seu relat, anem veient com les petites idees i l'esperit d'innovació i de descoberta van vencent poc a poc els grans imperis de dogmes i tradicions inamovibles. També hi veurem com prendrà forma el complex mapa europeu de les edats mitjana i moderna, que més directa o indirectament ens anirà portant a la situació dels nostres dies. L'últim capítol, en què Gombrich revisa amb una nova perspectiva certes dades que havia donat en capítols anteriors, mereix una recomanació especial. Des de la crítica als grans desastres del segle XX i la reivindicació dels valors il·lustrats, l'autor acaba el llibre amb una inoblidable crida a la tolerància.

Continguts: Des de les vicissituds dels primers pobladors de la terra fins a la bomba atòmica, passant per les aventures colonials de nombrosos imperis i conqueridors i el naixement d'una nova mentalitat mercantil i burgesa; des dels descobriments i invencions més importants per a la cultura humana fins als desastres i catàstrofes més terribles, Breu història del món ens ofereix un relat emocionant dels principals fets que han marcat la història de la humanitat.

M'agrada: La senzillesa i la claredat del relat, la forma com Gombrich elucida no sols els principals esdeveniments de la història de la humanitat, sinó com també fa una reflexió metahistòrica sobre què és la historiografia i quina importància té la vivència personal de la història. El llenguatge planer fa el relat entretingut i proper als nens i joves. Els relats de l'antiguitat són apassionants en la seva senzillesa, i els de la modernitat i contemporaneïtat sorprenen en positiu pel seu to crític i la seva voluntat de contribuir a un futur millor.

No m'agrada: No sé fins a quin punt aquestes qüestions es van modificar a l'última revisió que en va fer l'autor, perquè l'edició que jo he llegit és la primera que va aparèixer en català i que encara no havia estat revisada, però en l'últim capítol es troben a faltar certs esdeveniments, precisament per ser el que més s'apropa a l'actualitat. Per exemple, es mencionen els grans desastres del segle XX, però no hi ha cap referència a Gandhi i la independència de l'Índia per vies pacífiques, que hagués estat un bon contrapunt.

Do not go gentle into that good night

Dylan Thomas (1914 - 1953)

Do not go gentle into that good night,
old age should burn and rave at close of day;
rage, rage against the dying of the light.

Though wise men at their end know dark is right,
because their words had forked no lightining they
do not go gentle into that good night.

Good men, the last wave by, crying how bright
their frail deeds might have danced in a green bay,
rage, rage against the dying of the light.

Wild men who caught and sang the sun in flight,
and learn, too late, they grieved it on its way,
do not go gentle into that good night.

Grave men, near death, who see with blinding sight
blind eyes could blaze like meteors and be gay,
rage, rage against the dying of the light.

And you, my father, there on the sad height,
curse, bless me now with your fierce tears, I pray.
Do not go gentle into that good night.
Rage, rage against the dying of the light.

[No te'n vagis suaument cap aquesta bona nit, / la vellesa hauria de cremar i delirar al final del dia; / enfureix-te, enfureix-te contra la mort de la llum. 

Tot i que els savis entenen que la foscor està bé, al final, / perquè les seves paraules no han pogut desviar el llampec, / no se'n van suaument cap aquesta bona nit. 


Els bons, en passar l'última onada, clamen com de brillants / les seves fràgils obres podrien haver dansat en una verda plana, / s'enfureixen, s'enfureixen contra la mort de la llum. 

Els indòmits, que atrapaven el sol i cantaven per a ell en el seu vol, / i aprenien, massa tard, que també li entristien el camí, / no se'n van suaument cap aquesta bona nit. 


Els seriosos, prop de la mort, que veuen amb la mirada encegada / que els ulls cecs també podien guspirejar com estels i estar alegres, / s'enfureixen, s'enfureixen amb la mort de la llum. 

I tu, pare meu, en aquest trist cim, / maleeix-me, beneeix-me amb enrabiades llàgrimes, t'ho prego. / No te'n vagis suaument cap aquesta bona nit, / enfureix-te, enfureix-te contra la mort de la llum. ]

Després d'aprendre a través de Frank Scott en què consisteix una villanelle, una forma poètica que, de moment, només he trobat en anglès, n'he pogut llegir una de les més famoses, de Dylan Thomas. Si Scott evocava què és per a ell l'autèntic socialisme, aquí Dylan Thomas observa amb ràbia i impotència com el seu pare accepta la vellesa i la mort sense revoltar-se. Potser és que de vegades fa il·lusió descobrir alguna cosa que no venia pas als llibres de text. I, finalment, també he pogut saber que fa uns quants anys que vaig llegir el Retrat de l'artista adolescent sense saber que n'hi havia una.

Crisi i futbol

Tot just avui he llegit això en un diari gratuït i m'ha semblat que podia ser un contrapunt interessant al post de l'altre dia. Perquè no sigui dit que el futbol, un cop al marge dels star systems, no pot donar històries amb un caire més humà. 

http://www.que.es/deportes/futbol/201202162204-partido-todavia-terminado-cont.html

Racisme i futbol

Sorprèn llegir notícies d'aquest tipus a aquestes alçades, quan sembla que el racisme hauria de començar a superar-se en molts àmbits. Després, als nens i als joves els hem d'ensenyar que aquestes actituds no són correctes, quan sabem positivament que el futbol, en molts casos, és un model per a ells. No és sols el racisme: sobre els camps de futbol també hem vist agressions que serien delicte si es cometessin al carrer. El que sorprèn més de tot plegat sembla que és la impunitat amb què aquestes accions es cometen. Un cop una falta de respecte d'aquest tipus s'ha comès i ha donat la volta al món en qüestió de minuts, és difícil esborrar-la o fer com si no hagués passat. I de fet, sabem que hem de continuar veient les notícies amb la confiança (que no hem perdut mai) que l'esport, en general, és un excel·lent transmissor de valors com el treball en equip, la superació d'un mateix o la consecució de fites a través de l'esforç. Quan els valors que es transmeten són negatius, ens hauríem de replantejar en general quina mena de societat estem construint. 

http://www.sport.es/es/noticias/inglaterra/liverpool-pone-venta-luis-suarez-1413323

Villanelle for our time

Frank Scott (1899 - 1985)

From bitter searching of the heart,

quickened with passion and with pain

we rise to play a greater part. 

This is the faith from which we start: 

Men shall know commonwealth again

from bitter searching of the heart.

We loved the easy and the smart, 

but now, with keener hand and brain,

we rise to play a greater part. 

The lesser loyalties depart, 

and neither race nor creed remain

from bitter searching of the heart. 

Not steering by the venal chart 

that tricked the mass for private gain,

we rise to play a greater part. 

Reshaping narrow law and art 

whose symbols are the millions slain, 

from bitter searching of the heart 

we rise to play a greater part.

[Villanelle per al nostre moment

Des d'una amarga revisió del cor, / revifats per la passió i el dolor / ens alcem per representar un paper més gran. 

Aquesta és la fe de la qual partim: / els homes tornaran a viure en comunitat / des d'una amarga  revisió del cor. 

Estimàvem les coses fàcils i boniques, / però ara, amb mans i ments més agudes, / ens alcem per representar un paper més gran. 

Les lleialtats menors ens abandonen, / i no ens queden ni races ni credos / des d'una amarga revisió del cor. 

Sense guiar-nos per mapes corromputs / que enganyaven les masses buscant profits privats / ens alcem per representar un paper més gran. 

Remodelant lleis i arts estretes / que tenen per símbol els milions de víctimes, / des d'una amarga revisió del cor / ens alcem per representar un paper més gran. ]

Critical thinking

Una explicació concisa i entenedora del que s'entén per pensament crític. (Tot i ser un anglès força ràpid, els esquemes de suport ajuden molt). Atenció a les falses dicotomies i el pensament blanc-negre, força més estesos del que ens agradaria pensar.

Dedicat a tots els teistes que accepten l'evolució.

Impressionistes

Aquesta mostra de pintura francesa de la col·lecció Clark s'estarà al Caixafòrum fins al 12 de febrer. El matrimoni Sterling i Francine Clark van dedicar-se durant més de quaranta anys a adquirir joies de la pintura francesa de finals del XIX i principis del XX, especialment obres de Renoir, però també de  l'escola de Barbizon, que va constituir el precedent de l'impressionisme (Corot, Millet, Rousseau); l'impressionisme primerenc de Pissarro, Sisley o Monet; els interiors i bodegons de Renoir i d'altres autors del seu període, com Manet, per exemple; i, cap al final de l'exposició, els post-impressionistes (Toulouse-Lautrec, Degas, Bonnard o Gauguin). En aquest cas, qualsevol explicació és sobrera, i l'únic que en podem oferir és la recomanació més entusiasta. 

Els Ballets Russos de Diaghilev

Aprofiteu els últims dies d'aquesta exposició (s'acaba el 15 de gener) del Caixafòrum, perquè realment val la pena. I especialment perquè no s'acostumen a dedicar exposicions a la dansa. Aquesta mostra ens ofereix un recorregut per la història de la companyia dels Ballets Russos fundada per Serge Diaghilev, un empresari artístic amb la visió de futur necessària per envoltar-se dels millors artistes del seu moment (tant plàstics com musicals) i provocar en la dansa clàssica i tradicional una ruptura en direcció a les avantguardes. La companyia, que va durar de 1909 a 1929, any de la mort de Diaghilev, va viatjar per tota Europa presentant els seus espectacles, i a partir de 1917 ja no va tornar a Rússia. Va passar la Primera Guerra Mundial entre Suïssa i Espanya, on entraria en contacte i popularitzaria la música de Falla. L'exposició ens mostra fotografies, vestits, dibuixos i dissenys de vestuari i atrezzo (entre els artistes plàstics que en algun moment van col·laborar amb la companyia podem trobar Picasso, Cocteau, Matisse o Miró, entre d'altres), així com nombrosos records de les representacions, programes de mà o estampes i records pintats, que esdevenen en si mateixos petites obres d'art. És curiós observar les vívides imatges d'una estètica i una forma de fer art que no tardarien gaire a esvaïr-se, però que aplegarien tants professionals de tants camps artístics diferents. El protagonisme l'adquireixen especialment Diaghilev i Nijinski, que esdevenen suggerents testimonis d'una època que obre les portes a la contemporaneïtat.