Las nieblas de Avalon (#15)

Aquesta novel·la de Marion Bradley, publicada el 1983 i considerada per molts un clàssic de la literatura fantàstica, ens presenta una revisió molt particular del cicle artúric. Tot i que segueix les línies argumentals principals que estableix Malory, en aquest cas Bradley fa un relat, des del punt de vista femení, de la impotència d'un món pagà que veu com les seves tradicions s'esvaeixen per donar pas a les estructures de poder, els codis de conducta i els rituals cristians. El punt de vista femení juga un paper fonamental a l'hora de plantejar aquesta inquietud, ja que la dona, imatge de la divinitat primigènia i font de legitimitat del poder en el món druídic, es veurà obligada a perdre la seva posició per sotmetre's a les estructures patriarcals del cristianisme heretades a través de l'imperi romà. 

A mesura que avança el relat, accedim al món d'acció i de decisió dels homes a través de la mirada crítica, sovint irònica i quasi sempre lúcida de les dones que els observen, relegades a la passivitat de l'espera dins l'àmbit domèstic. Així és com Igraine, Ginebra i Morgana presencien els fets principals (sí que és cert que reelaborats i revisitats en gran mesura per l'autora) dels regnats d'Uther i Artús, els pendragons, i les seves respectives decadències. Emmig dels nombrosos personatges femenins que passen pel relat, Morgana esdevé l'autèntica protagonista en tant que encapçala la rebel·lió més autèntica: la de mantenir-se fidel al món que desapareix, per més sacrificis que aquest li demani. I és que el món matriarcal arriba, a la pràctica, a ser tan intrasigent i totalitzador com el patriarcat més fanàtic, ja que el conflicte s'estableix entre els diferents intermediaris que interpreten a la seva pròpia manera la voluntat de la divinitat. 

La novel·la esdevé, doncs, un tràgic recordatori de la soledat dels individus davant d'un destí que han creat ells mateixos, tot i que paradoxalment els mini la llibertat. Així és com tots els personatges, en el seu intent de recórrer el seu propi camí, acaben caient aclaparats per quelcom que els supera. Finalment, la divinitat-terra-mare-mort-misteri que representa la fertilitat i els cicles dels fenòmens naturals es retira per deixar espai al Déu personalitzat dels cristians, de la mateixa forma que Avalon es retira entre les boires a una dimensió màgica, per manifestar-se només a uns quants escollits.  

Sinopsi: Des que a Igraine se li revela que serà la mare del gran rei de Britània, tots els fets condueixen al seu fill, Artús, a ocupar aquest lloc, amb la legitimitat que li confereixen els rituals druídics de les tribus paganes. Tanmateix, quan el rei abandona aquestes tradicions per abraçar els dogmes cristians, la seva germana Morgana i la resta d'habitants d'Avalon observaran aquest fet com una traïció.  

M'agrada: L'originalitat del plantejament i la complexitat psicològica de la majoria dels personatges. La forma com Bradley reinterpreta el relat del cicle artúric respectant-ne els punts principals és brillant. A part de tot això, el ritme de la narració es manté durant tot el relat, i la novel·la és completament absorbent, fins a esdevenir, amb tot el mèrit, un clàssic de la literatura fantàstica i una obra recomanable des de tots els punts de vista. 

No m'agrada: Potser només alguns detalls de gust personal, com el desenllaç del personatge de Merlí, que crec que no està a l'alçada de la complexitat psicològica del personatge, o l'episodi de reconciliació final de l'epíleg, que també considero que no està a l'alçada de la resta del llibre.