Do not go gentle into that good night

Dylan Thomas (1914 - 1953)

Do not go gentle into that good night,
old age should burn and rave at close of day;
rage, rage against the dying of the light.

Though wise men at their end know dark is right,
because their words had forked no lightining they
do not go gentle into that good night.

Good men, the last wave by, crying how bright
their frail deeds might have danced in a green bay,
rage, rage against the dying of the light.

Wild men who caught and sang the sun in flight,
and learn, too late, they grieved it on its way,
do not go gentle into that good night.

Grave men, near death, who see with blinding sight
blind eyes could blaze like meteors and be gay,
rage, rage against the dying of the light.

And you, my father, there on the sad height,
curse, bless me now with your fierce tears, I pray.
Do not go gentle into that good night.
Rage, rage against the dying of the light.

[No te'n vagis suaument cap aquesta bona nit, / la vellesa hauria de cremar i delirar al final del dia; / enfureix-te, enfureix-te contra la mort de la llum. 

Tot i que els savis entenen que la foscor està bé, al final, / perquè les seves paraules no han pogut desviar el llampec, / no se'n van suaument cap aquesta bona nit. 


Els bons, en passar l'última onada, clamen com de brillants / les seves fràgils obres podrien haver dansat en una verda plana, / s'enfureixen, s'enfureixen contra la mort de la llum. 

Els indòmits, que atrapaven el sol i cantaven per a ell en el seu vol, / i aprenien, massa tard, que també li entristien el camí, / no se'n van suaument cap aquesta bona nit. 


Els seriosos, prop de la mort, que veuen amb la mirada encegada / que els ulls cecs també podien guspirejar com estels i estar alegres, / s'enfureixen, s'enfureixen amb la mort de la llum. 

I tu, pare meu, en aquest trist cim, / maleeix-me, beneeix-me amb enrabiades llàgrimes, t'ho prego. / No te'n vagis suaument cap aquesta bona nit, / enfureix-te, enfureix-te contra la mort de la llum. ]

Després d'aprendre a través de Frank Scott en què consisteix una villanelle, una forma poètica que, de moment, només he trobat en anglès, n'he pogut llegir una de les més famoses, de Dylan Thomas. Si Scott evocava què és per a ell l'autèntic socialisme, aquí Dylan Thomas observa amb ràbia i impotència com el seu pare accepta la vellesa i la mort sense revoltar-se. Potser és que de vegades fa il·lusió descobrir alguna cosa que no venia pas als llibres de text. I, finalment, també he pogut saber que fa uns quants anys que vaig llegir el Retrat de l'artista adolescent sense saber que n'hi havia una.