Una traducció memorable

Fa poc que vaig acabar de llegir la traducció de El hòbbit a càrrec de Francesc Parcerisas, una experiència del tot recomanable. Si bé és cert això que diuen els italians de "traduttore, traditore", no he trobat un exemple en què la màxima es pogués aplicar menys. La virtut d'aquesta traducció al català és que, si la compares amb l'original anglès, Parcerisas sembla haver captat l'essència de la forma en què el llibre va ser escrit, donant per descomptat també que el trasllat del contingut d'una llengua a l'altra és altament fidel. Quan ens referim a Tolkien, les traduccions al castellà solen ser molt acurades i, en aquest sentit, efectives, tot i que no deixen de ser més aviat prosaiques. Les traduccions de Parcerisas solen respectar més la poesia original del text. He sentit a dir en alguna ocasió que el vers només es pot traduir a prosa, perquè traduir de vers a vers és trair el poema, tot i que jo no crec que aquest sigui el cas quan es tracta de Parcerisas. 

Tanmateix, en El Senyor dels Anells, els fragments poètics originals en anglès són tan elaborats i preciosistes que la traducció de Parcerisas, tot i ser excel·lent, no deixava de quedar-se, simplement, en traducció i, de vegades, la versió castellana podia resultar un punt més efectiva per a la comoditat del lector. Això no és el que passa amb El hòbbit. Possiblement no és un problema del traductor sinó de l'original, ja que quan van ser publicades, les obres responien a processos creatius molt diferents del seu autor. El hòbbit va ser la plasmació per escrit d'un dels molts contes d'entreteniment que se li acudien al pare de família; un conte que, de totes formes, va acabar fent les delícies de nens i adults des del moment mateix de ser publicat fins als nostres dies. El Senyor dels Anells, en canvi, va ser l'obra magna de l'acadèmic i del mag de les paraules: tant l'extensió com les pretensions en són ben diferents. I és que, em penso, la diferència més evident entre ambdues obres és en el to i en les seves implicacions, un to més lleuger en El hòbbit, unes implicacions més profundes en El Senyor dels Anells.

I és aquest to el que tan destrament capta la traducció al català: més lleuger no significa menys interessant. Efectivament, el to col·loquial i fins i tot de vegades irreverent (inscrits en un llenguatge dels anys 30, és clar) de El hòbbit ens desafia constantment amb l'estètica del divertimento i la fantasia en estat pur i, com va notar en el seu moment C. S. Lewis, ens retorna a la nostra infància amb l'enjogassament del conte explicat pel mitjà oral i, abans que res, més escoltat que no pas llegit. A això apunten les nombroses intervencions d'un narrador omniscient i indiscret, que ens va interpel·lant al llarg de tota l'aventura, avançant-se a l'acció en determinades ocasions i creant d'aquesta forma un saludable suspens. Mentre que El Senyor dels Anells ens planteja un viatge cap a la maduresa, tornar a ser nen és possible amb El hòbbit que, com tot viatge iniciàtic, sempre dóna alguna cosa més del que promet al principi.

I per acabar, una petita mostra (valgui com a tast), perquè realment no me n'he pogut estar:

-Què! ¿Un espellussador, un home que dels conills en diu catxaps, quan no fa que les seves pells siguin d'esquirol? -preguntà en Bilbo. 

-Àngela Maria! No, no, no i NO! -replicà en Gandalf-. Senyor Baggins, mentre pogueu evitar-ho no feu l'enze, i pel que més volgueu, no mencioneu el mot espellussador altra vegada mentre ens trobem a menys de cent milles de la seva casa! Ni catifa, ni capa, ni estola, ni maneguí, ni qualsevol altre desencertat mot del mateix gènere! En Beorn és un canviador de pell. Canvia de pell: de vegades és un enorme ós negre, d'altres és un home fortíssim de cabell negre amb braons herculis i una gran barbassa. No us en puc dir molt més encara que amb això n'hauríeu de tenir prou. 

J. R. R. Tolkien, El hòbbit. Barcelona: La Magrana, 2006 (Traducció de Francesc Parcerisas)

"Això és el que he après"

Opinions per a tots els gustos, com sempre, però el que no es pot negar és que no deu ser gens fàcil investigar el passat de la teva família i del teu país i trobar-hi que els teus avis eren els botxins. I no sols això, sinó reconèixer-ho públicament. Em permeto de recordar que abunden més els néts que justifiquen ideològicament els crims dels avis o pretenen tergiversar els fets reals que no a l'inrevés. Correcció política? Rentat de cara? La senyora Katrin Himmler està parlant aquí de complicitats i col·laboració amb els botxins. Jo sempre he cregut en la pressumpció d'innocència dels descendents respecte dels crims dels pares o dels avis. La senyora Katrin Himmler ens demostra aquí que es pot dur aquest cognom i pensar independentment i amb honestedat. I a més ens dóna una lliçó d'història.

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110701/54179045150/los-alemanes-mas-cultos-ordenaban-las-ejecuciones.html

Message in a bottle

Sempre hi ha espai per revisitar un clàssic. 

Jònica

Per bé que trossejàrem llurs estàtues, 

per bé que els bandejàrem de llurs temples,

no per això moriren pas els déus.

Oh, terra de la Jònia, a tu encara t'estimen,

guarden els teus records llurs ànimes encara.

Quan un matí d'aquests s'aixeca damunt teu,

per la teva atmosfera

revé com una saba de llur vida;

i de vegades, una aèria, jovenívola forma

indefinida, amb trànsit prompte

pels cims dels teus pujols es veu com passa.

Konstandinos Kavafis, 1911 (traducció de Carles Riba)

Pel fet que en vam fer trossos les estàtues,

pel fet que els vam fer fora dels seus temples, 

en absolut no van morir per això els déus. 

Terra de Jònia, encara t'estimen,

de tu, les seves ànimes encara se'n recorden. 

Quan un matí d'agost s'aixeca damunt teu, 

és una ufana de la seva vida 

que pel teu aire passa; i, a voltes, una etèria

figura juvenil, indefinida, amb vol rabent, 

passa damunt dels teus turons. 

Konstandinos Kavafis, 1911 (traducció de Joan Ferraté)

Em semblen uns versos ideals per a començar l'estiu, és possible que sigui per la forma en què Kavafis posa en relació el natural i el sobrenatural, així de fàcil, com si no importés el més mínim. Dubto que els déus s'hagin enutjat, encara que les seves estàtues i els seus temples jaguin ruïnosos per més de mig Mediterrani... Al contrari, encara ens estimen.

Discurs de Jorge Semprún

Aquest és l'enllaç amb el discurs que Jorge Semprún va pronunciar l'abril de 2010 en l'acte de commemoració del tancament del camp de concentració de Buchenwald. Perquè quan les veus de la memòria s'apaguen, el nostre deure és recordar. 

http://www.elpais.com/articulo/cultura/archipielago/horror/nazi/elpepicul/20110608elpepicul_5/Tes

Argenteuil i jo

Fa uns quants anys, una amiga em va regalar una làmina de Le pont d'Argenteuil de Monet i des de llavors sempre he pensat que és una obra meravellosa, d'aquelles que no et cansaries mai de mirar i mirar. A mi em va revelar una mirada nova sobre l'impressionisme, perquè no pensava que el detall es pogués plasmar d'una forma tan realista mitjançant les tècniques d'aquest estil. Suposo que això és el que distingeix els genis, que poden realitzar coses que a la resta de mortals ens semblen impossibles de fer a priori. Si la virtut de l'impressionisme és captar la llum natural sense recórrer a l'ombra, sinó a través del color, aquesta obra sembla que capti l'ànima de cada raig de sol. La realitat paral·lela que s'observa en els reflexos de l'aigua queda només suggerida, però és tan real com la que podries veure si anessis a Argenteuil en persona. Les barques beuen la llum que els arriba directament d'un autèntic dia d'estiu, la casa i els arbres del fons somriuen amb serenitat i, finalment, en una posició que pot semblar secundària a simple vista, el pont, majestuós, vigila l'escena de ben a prop. 

A mi sempre m'ha passat que els paisatges verges em semblen avorrits. Sempre els penso molt més interessants si s'hi observa un vestigi humà, ja sigui una casa o un poble, o elements encara més romàntics com podrien ser, per exemple, unes ruïnes romanes. Els ponts, però, semblen perfectes per als paisatges. Els ponts són línies que tracen direccions, marquen camins i, per tant, suggereixen expectatives. El pont d'Argenteuil no té la bellesa romàntica de les ruïnes antigues, sinó que és fruit del nou món industrial en què viuen els seus caminants. Tanmateix, la seva rectitud asserena l'espectador, contrasta inexplicablement amb el moviment del riu.

Quan l'octubre de 2007 uns brètols van agredir el quadre, deixant-li un trau just al bell mig de les ondes del riu, la notícia em va fer la impressió que era un afer personal. De cop i volta, aquell Monet, el que m'havia fet agafar afecte al colorisme impressionista, que m'havia fet estimar tots i cadascun dels seus matisos, apareixia a tots els diaris com a víctima muda de la idiotesa humana. Una altra vegada una colla de beguts fent de les seves. És cert que qualsevol cosa és millor que una agressió contra un ésser humà, però de totes formes no pots evitar quedar-te amb la pregunta dins el cor de què pot arribar a passar pel cap d'una persona que fa això... Les ondes, el pont, les barques, els arbres i els núvols de cotó fluix del cel eren perfectes en sí mateixos, tal com eren i com Claude Monet els havia pintat. Aquesta plenitud, ni tan sols tots els brètols del món podrien arribar a destruir-la. Però de totes formes hi ha una pregunta que segueix amenaçant-nos amb l'entrada a la metafísica de l'art: un Monet amb un trau segueix essent un Monet? Potser aquesta era una pregunta senzilla, i no ens complicaria tant l'existència com ho podria fer la història del Caravaggio que va ser destruït durant els bombardejos a Berlín a la 2a Guerra Mundial i del qual només en queden fotografies per tal de demostrar-nos que un dia va existir. Un Caravaggio que ja no existeix, segueix essent un Caravaggio?

Prayer for Messiah

His blood on my arm is warm as a bird
his heart in my hand is heavy as lead
his eyes through my eyes shine brighter than love
O send out the raven ahead of the dove

His life in my mouth is less than a man
his death on my breath is harder than stone
his eyes through my eyes shine brighter than love
O send out the raven ahead of the dove

O send out the raven ahead of the dove
O sing from your chains where you're chained in a cave
your eyes through my eyes shine brighter than love
your blood in my ballad collapses the grave

O sing from your chains where you're chained in a cave
your eyes through my eyes shine brighter than love
your heart in my hand is heavy as lead
your blood in my arm is warm as a bird

O break from your branches a green branch of love
after the raven had died for the dove

Leonard Cohen

[Al meu braç, la seva sang és càlida com un ocell / dins la meva mà, el seu cor pesa com el plom / els seus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / Oh, envia'ns el corb abans que el colom. 

A la meva boca, la seva vida és menys que la d'un home / en el meu bleix, la seva mort és més dura que la pedra / els seus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / Oh, envia'ns el corb abans que el colom.

Oh, envia'ns el corb abans que el colom / Oh, canta des de les cadenes que t'encadenen a una cova / els teus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / a la meva balada, la teva sang derroca el sepulcre.

Oh, canta des de les cadenes que t'encadenen a una cova / els teus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / dins la meva mà, el teu cor pesa com el plom / al meu braç, la teva sang és càlida com un ocell.  

Oh, de les teves branques, trenca una verda branca d'amor / després que el corb hagi mort pel colom.]

La desaparició de Snowball

Quina va ser la meva sorpresa l'altre dia, a classe de filosofia (1r de Batxillerat) quan, en parlar de la República de Plató com a proposta utòpica, i fent un petit parèntesi per entrar en la història de les utopies, em vaig trobar que els alumnes no coneixien, i ni tan sols havien sentit mai a parlar de George Orwell. Va ser un moment fins i tot incòmode. Els alumnes no entenien perquè jo semblava tan sorpresa i jo, per la meva part, no podia fer res per sortir del meu astorament. L'infame programa "Gran Hermano" el coneix tothom, evidentment. Els vaig preguntar si no s'havien preguntat mai d'on ve aquest nom. I, òbviament, no s'ho havien preguntat mai. Estimats deixebles: George Orwell. Senyor Orwell: una classe com n'hi ha tantes de primer de Batxillerat. Vaig tractar d'explicar-los perquè no podem parlar d'utopies sense anar a parar a Orwell, i perquè la història de la utopia no es pot enfocar mai sense el seu gloriós epíleg: les antiutopies del segle XX. 

El que em va sorprendre encara més de tot plegat és que els alumnes saben prou bé que avui dia quasi tot es pot trobar a la wikipèdia: van engegar els motors de cerca, van teclejar un nom i un cognom, i de seguida els va sortir la referència de les obres d'aquest autor. Els vaig fer un petit resum de l'argument de 1984 i la cosa sembla que va començar a fer-se més clara. Però malauradament, després d'això, quan vaig passar a explicar en què consistia la crítica implícita de la paròdia que ens ofereix Orwell a La granja dels animals, el tema es va tornar a obscurir. Els vaig parlar de Stalin, però donant per suposat que sabien qui era, cosa que vaig preferir no preguntar. El problema és que hi ha moltes coses que has d'explicar només per sobre perquè et passaries tres hores anant als antecedents dels antecedents i potser et queden només vint minuts de classe. Després de tot, Roma no es va fer en un dia. També els vaig dir que si un dia es decidien a llegir aquesta novel·la breu no se'n penedirien. Però potser m'equivoco en això últim.

Per descomptat, teclejar a la wikipèdia el nom d'Orwell i llegir-hi la informació pertinent no substitueix l'incommensurable plaer de llegir La granja dels animals. Ja he parlat anteriorment de joves i lectura, per la qual cosa em sembla del tot justa la pregunta: on és la lectura de La granja dels animals en els programes de Secundària? I em sap greu posar-me d'aquesta manera perquè no és un problema que se solucioni fent llegir Orwell als alumnes, de la mateixa manera que se'ls pot fer llegir La història interminable. La conclusió que vaig poder extreure finalment de tot plegat és que llegir Orwell arriba un punt que ha de sortir de tu mateix o hem de plegar veles en general, com a societat. El primer cop que la vaig llegir la principal impressió que em va quedar és que, a partir de l'expulsió de Snowball, et passes tota la resta del relat desitjant que aquest torni per adobar les coses que vas veient que cada cop van més maldades. M'imagino que és el que passa quan li agafes afecte a un Trotski porcí.

A rush of blood to the head

Aquesta és una de les cançons més nihilistes que he sentit mai, però m'agrada molt, i no sé exactament per què. Suposo que per la seva poesia implícita, o perquè tots hem tingut un dia d'aquells en què ens agradaria comprar aquest lloc només per veure'l cremar. Tot i així, sembla que el suposat destructor encara guardi un lloc per a l'amor dins d'aquest caos seu tan íntim i personal, i suposo que això és el que fa aquesta cançó de Coldplay tan especial.

Sobre la llar

Aquest és un fragment del llibre Ensayos heréticos sobre filosofía de la historia, del filòsof txec Jan Patočka (1907-1977). (Barcelona: Península, 1988). Aquesta obra, que pertany al corrent fenomenològic, és complicada però no força els límits de la claredat. Tracta qüestions sobre el sentit de la història, el sentit de transcendència en l'ésser humà i reflexiona sobre el lloc on es troba la civilització humana en el moment en què l'autor se situa. Tanmateix, la vaig llegir només una vegada fa temps i avui no és la meva intenció analitzar-la ni fer-ne una ressenya exhaustiva. Possiblement hi torni en un futur, en tregui més profit i l'entengui millor, però l'únic que vull en aquesta ocasió és citar-ne un fragment, que tradueixo al català des de l'edició castellana: 

Malgrat la producció massiva de mitjans de vida, la vida humana segueix sense tenir una llar pròpia. La llar cada cop més s'entén com el lloc a cobert, com el lloc on es dorm per poder anar a treballar el dia següent, on es dipositen els beneficis del treball i on es desenvolupa una "vida familiar" cada cop més inexistent. Pel que fa al fet que l'home habita, a diferència de la resta d'animals, únicament perquè en el món no hi troba la seva llar, perquè està inclinat cap a fora del món en el qual i cap al qual té, per aquest mateix motiu, una missió que ancora en la profunditat d'un temps passat que mai serà realment passat mentre segueixi vivint en ell... tot això queda eclipsat per la mobilitat moderna, tant voluntària com forçada...

La filosofia no s'acabarà mai en el ben entès que segueixi creant qüestions que inquietin els éssers humans (algun ésser humà, si més no), i en el ben entès que els homes i dones no perdin de vista el que els fa humans. M'agrada aquest fragment sobre la llar, a propòsit d'una crítica al desarrelament modern, perquè és una bonica il·lustració de la inquietud antropològica no sols pel desarrelament modern, sinó també per l'eterna pregunta de què és el que ens fa humans. S'ha escrit molt sobre la història i el seu sentit, la memòria, la pau i la guerra. M'agrada que de tant en tant  algú escrigui sobre la llar. Ben mirat, l'obra clàssica per excel·lència de la cultura mediterrània tracta d'una tornada a la llar, i som o no som fills d'Odisseu?