Una traducció memorable

Fa poc que vaig acabar de llegir la traducció de El hòbbit a càrrec de Francesc Parcerisas, una experiència del tot recomanable. Si bé és cert això que diuen els italians de "traduttore, traditore", no he trobat un exemple en què la màxima es pogués aplicar menys. La virtut d'aquesta traducció al català és que, si la compares amb l'original anglès, Parcerisas sembla haver captat l'essència de la forma en què el llibre va ser escrit, donant per descomptat també que el trasllat del contingut d'una llengua a l'altra és altament fidel. Quan ens referim a Tolkien, les traduccions al castellà solen ser molt acurades i, en aquest sentit, efectives, tot i que no deixen de ser més aviat prosaiques. Les traduccions de Parcerisas solen respectar més la poesia original del text. He sentit a dir en alguna ocasió que el vers només es pot traduir a prosa, perquè traduir de vers a vers és trair el poema, tot i que jo no crec que aquest sigui el cas quan es tracta de Parcerisas. 

Tanmateix, en El Senyor dels Anells, els fragments poètics originals en anglès són tan elaborats i preciosistes que la traducció de Parcerisas, tot i ser excel·lent, no deixava de quedar-se, simplement, en traducció i, de vegades, la versió castellana podia resultar un punt més efectiva per a la comoditat del lector. Això no és el que passa amb El hòbbit. Possiblement no és un problema del traductor sinó de l'original, ja que quan van ser publicades, les obres responien a processos creatius molt diferents del seu autor. El hòbbit va ser la plasmació per escrit d'un dels molts contes d'entreteniment que se li acudien al pare de família; un conte que, de totes formes, va acabar fent les delícies de nens i adults des del moment mateix de ser publicat fins als nostres dies. El Senyor dels Anells, en canvi, va ser l'obra magna de l'acadèmic i del mag de les paraules: tant l'extensió com les pretensions en són ben diferents. I és que, em penso, la diferència més evident entre ambdues obres és en el to i en les seves implicacions, un to més lleuger en El hòbbit, unes implicacions més profundes en El Senyor dels Anells.

I és aquest to el que tan destrament capta la traducció al català: més lleuger no significa menys interessant. Efectivament, el to col·loquial i fins i tot de vegades irreverent (inscrits en un llenguatge dels anys 30, és clar) de El hòbbit ens desafia constantment amb l'estètica del divertimento i la fantasia en estat pur i, com va notar en el seu moment C. S. Lewis, ens retorna a la nostra infància amb l'enjogassament del conte explicat pel mitjà oral i, abans que res, més escoltat que no pas llegit. A això apunten les nombroses intervencions d'un narrador omniscient i indiscret, que ens va interpel·lant al llarg de tota l'aventura, avançant-se a l'acció en determinades ocasions i creant d'aquesta forma un saludable suspens. Mentre que El Senyor dels Anells ens planteja un viatge cap a la maduresa, tornar a ser nen és possible amb El hòbbit que, com tot viatge iniciàtic, sempre dóna alguna cosa més del que promet al principi.

I per acabar, una petita mostra (valgui com a tast), perquè realment no me n'he pogut estar:

-Què! ¿Un espellussador, un home que dels conills en diu catxaps, quan no fa que les seves pells siguin d'esquirol? -preguntà en Bilbo. 

-Àngela Maria! No, no, no i NO! -replicà en Gandalf-. Senyor Baggins, mentre pogueu evitar-ho no feu l'enze, i pel que més volgueu, no mencioneu el mot espellussador altra vegada mentre ens trobem a menys de cent milles de la seva casa! Ni catifa, ni capa, ni estola, ni maneguí, ni qualsevol altre desencertat mot del mateix gènere! En Beorn és un canviador de pell. Canvia de pell: de vegades és un enorme ós negre, d'altres és un home fortíssim de cabell negre amb braons herculis i una gran barbassa. No us en puc dir molt més encara que amb això n'hauríeu de tenir prou. 

J. R. R. Tolkien, El hòbbit. Barcelona: La Magrana, 2006 (Traducció de Francesc Parcerisas)