Sòfocles contemporani

Molt interessant aquest article que llegim en el diari d'avui. Aquest n'és l'enllaç:


http://www.elpais.com/articulo/cultura/Sofocles/contemporaneo/elpepucul/20110325elpepucul_6/Tes

Fantasia en perill

Aquest és el títol del primer capítol de La història interminable, l'obra mestra de Michael Ende, amb perdó de Momo. Durant la meva última substitució vaig tenir al meu càrrec una optativa de lectura a 2n d'ESO, i precisament aquest era el llibre que estaven llegint. Quan vaig arribar anaven pel tercer capítol. Les expressions d'avorriment i disconformitat amb la temàtica del llibre van quedar paleses immediatament. Se'ls feia molt difícil comprendre el no-res com a un veritable antagonista de saga èpica, no entenien perquè estava imprès en dos colors ni l'objectiu de les dues històries paral·leles. Fins a cert punt, puc comprendre certes d'aquestes inquietuds, tot i que aquestes mateixes coses de les quals ells es queixaven eren les que a mi m'havien causat un entusiasme més gran quan vaig llegir l'obra per primer cop durant la meva infància. Tampoc em vaig fer il·lusions amb el fet que aquestes inquietuds els portessin a estimar l'obra més enllà del tercer capítol, ja que aquest tampoc va ser el cas. M'imagino que La història interminable és una obra massa subtil per a determinats paladars. 

Tanmateix, el que em va sobtar més de tot plegat és que això no era una reacció concreta a una obra concreta (si fos això rai, que tampoc hi hauria tema per a un article), sinó que em penso que és una reacció en general a tot allò que soni a fantàstic o irreal i, per extensió, em sembla que també una reacció a tot allò que sigui narratiu. Provaré d'explicar-me. Quan jo estudiava el Batxillerat, una vegada vam llegir, per a literatura castellana, El burlador de Sevilla de Tirso que, a mi personalment, se'm va fer força entretingut. En un determinat punt de la trama, alguns dels meus companys de classe van manifestar, indignats, la seva disconformitat amb el fet que l'estàtua de pedra de don Gonzalo de Ulloa cobrés vida sense cap mena d'explicació i intervingués en l'obra com un personatge més. No hi va haver manera de treure'ls del seu enuig i el seu astorament, ja que simplement no podien comprendre el perquè d'un element màgic en una trama aparentment realista. (I dic aparentment perquè hauríem de discutir molt sobre si don Juan és un personatge realista o és fruit més aviat de les fantasies d'una determinada cultura).

I és aquesta inquietut pels perquès el que de vegades fa que aquests joves no puguin gaudir de la narració o de la lectura com a experiència, ja que el mite en sí mateix, la narració pel plaer d'una bona estona, no tenen molta més explicació més enllà d'aquest gaudi. És per això que crec que de vegades aquest rebuig a la lectura que molt sovint caracteritza les generacions d'adolescents i preocupa els adults educadors va lligat a un tret de caràcter de les nostres societats actuals: un pragmatisme extremat que sovint perd de vista el valor enriquidor de cert oci. Dic cert oci, perquè la lectura és una forma de gaudi que requereix esforç: és més activa que altres formes d'oci que requereixen un subjecte passiu, exclusivament receptor (com per exemple, veure la tele). En la lectura, el subjecte no sols és receptor, sinó que ha d'adoptar determinada disposició, una mena d'obertura de l'esperit a allò desconegut, per tal de passar-s'ho realment bé llegint. De vegades fins i tot sembla un camí bidireccional. No sols reps, sinó que tu mateix com a subjecte també et transformes, i no treballes tan sols sobre el llibre sinó que en el fons estàs treballant sobre tu mateix a través del llibre. 

Per tant, el gaudi derivat de la lectura no és gratuït, sinó que ens està demanant alguna cosa de la nostra part. És per això que la lectura entra en crisi quan entra en crisi la cultura de l'esforç. En el fons, no crec que el problema sigui per comprendre certs elements màgics o fantàstics dins d'una narració, perquè també dubto que els lectors d'Ende de 2n d'ESO a qui m'he referit al principi haguessin sabut apreciar tampoc una obra d'un realisme amarg i descarnat. Si més no, aquesta és també la impressió que jo em vaig emportar en els meus temps d'estudiant. Em penso que més aviat és un problema d'acceptar la màgia del mite o del relat, ja que el fet de narrar i d'escoltar o llegir una narració és màgic per essència, ja sigui en un relat realista. És igual de màgic que la poesia, ja que en un origen, poesia i mite no eren pas tan diferents. Però com que no hi ha logos sense mite ni mite sense logos, si arriba un punt en què hem de justificar el mite davant dels joves, és que potser també hauríem de començar a patir per la seva capacitat de raonament abstracte. Moltes vegades, quan parles amb alumnes de qüestions com la del no-res (i només cito aquest exemple perquè és el que planteja Ende en el seu llibre, com a exercici de metafísica per a aficionats) el que trobes si grates una mica més enllà de la superfície és, clara i simplement, que els fa mandra pensar. Si aquest és el cas, com em penso, aleshores la solució no rau en maratòniques sessions de lectura a classe. Llegir en veu alta funciona fins a cert punt, però no és un remei miraculós. Si el problema és molt més profund que un problema de lectura, aleshores em penso que les solucions també hauran de ser molt més subtils. 

I arribem a la ja repetidíssima pregunta: com encoratjar la lectura entre els joves i evitar-ne la davallada? L'oracle encara no m'ha xiuxiuejat cap resposta, però de moment crec que el millor que podem fer és continuar com fins ara, és a dir, no cansar-nos mai de parlar de llibres i de recomanar-los.

De somnis i revoltes (3)

Després de Tunísia i Egipte el tercer capítol sembla ser Líbia. Però Líbia és el capítol dolorós, la prova. La irracionalitat feta persona, en la persona del dictador. El poble libi sembla voler arribar a les últimes conseqüències de la seva reivindicació. El dictador no sembla voler rendir el seu poder. La informació que en tenim, de tot plegat, és minsa i poc clara. Em recorda a quan María Zambrano parla, en la seva obra Persona y democracia, del totalitarisme com a generalització d'un somni particular. Aquest somni passa a ser ideologia, il·lusió, ensoñación, i el dictador arriba a creure's un déu que té la potestat de realitzar sobre la terra el seu pla d'inspiració divina. Em pregunto què arribarà a pesar més, si el somni del poble libi o el somni del dictador. De nou els països occidentals hem tornat a quedar en evidència, fins i tot encara més que en els casos anteriors. Hem pogut observar les fotografies d'arxiu de tots els nostres mandataris europeus amb Gaddafi. Les grans conviccions i la més ferma defensa de la democràcia poden ser posades entre parèntesis quan es tracta de seguretat energètica. 

Amb tot això, a la vegada s'estan començant a alçar veus que clamen pel dret d'ingerència: és a dir, la capacitat que tindria un estat d'interferir en els afers interns d'un altre estat quan els Drets Humans dels ciutadans es troben sistemàticament violats. També és cert que s'han alçat moltes veus en contra d'aquest dret d'ingerència, i no deixo de comprendre'ls fins a cert punt perquè, on serien els límits d'aquesta ingerència? No es podrien veure també amb aquesta mateixa òptica les nombroses interferències de l'imperi americà en els afers d'altres estats al llarg dels últims cinquanta o seixanta anys i, sigui dit de passada, quasi mai en favor de la democràcia? Entenc les suspicàcies, però em sembla que aquestes no queden del tot justificades quan es passa la raó dels estats per sobre dels drets bàsics dels ciutadans. Tal vegada no és el moment més adient per fer teoria política quan la història encara ni tan sols no s'ha escrit i el desenllaç de la revolta encara sembla tan incert. Tot i així, i espero que això, si més no, quedi clar, les qüestions del patiment humà no poden ser posposades ni un minut.

Haiku en moviment #3

És que, ja no sé si pensar que és casualitat, però aquest haiku també el vaig escriure en un tren, tot i que aquest cop era un viatge d'anada i no de tornada, com en el cas dels dos anteriors. Al carrer feia molt de fred, i el cel estava molt negre, com si es preparés una tempesta, però de cop i volta el sol va començar a brillar una llum enlluernadora, claríssima, sobre les vies i el paisatge postapocalíptic de Rodalies del qual ja hem parlat en algun altre moment. Era tan bonic que m'hagués agradat tirar-li una foto allà mateix, però no tenia càmera i, de totes formes, el haiku ja fa el fet d'alguna forma. Aquest cop vaig escriure primer en català i la traducció al castellà és posterior.

Llum sobre la via, 

ha sortit un sol d'hivern: 

els arbres no es mouen.

Un sol de invierno

ilumina la vía: 

árboles quietos.

Old School (#8)

Avui un altre cop literatura contemporània dels Estats Units, i no sols això: una de les novel·les més impressionants que he llegit mai. És una novel·la breu, però una obra grandiosa. Old School de Tobias Wolff no és sols una novel·la sobre el fet d'escriure, sinó també una reflexió crítica, i entranyable a la vegada, sobre el fet d'ensenyar i aprendre a escriure. 

Les comparacions són odioses, és cert, però la novel·la recorda constantment El club dels poetes morts. Tanmateix, la visió que ofereix és tan honesta i assenyada que no vaig poder deixar de pensar que Old School és tot el que El club dels poetes morts hauria d'haver estat. Perquè en aquesta obra de Tobias Wolff no hi ha romanticismes ni idealismes difícils de digerir: el que trobem són més aviat els dilemes que surten al pas dels estudiants quan intenten fer-se un lloc a la vida dels adults. Aquí no hi trobarem la vitalitat del professor Keating, sinó la monotonia gris d'un perdedor com el senyor Ramsey. Escrius el que et surt del cor, només pel fet d'escriure, o busques el reconeixement dels teus semblants? És més, estàs buscant impressionar els teus professors? 

Em sembla que el dilema de tot el llibre es resumeix en el fet que les obres més personals i ben escrites dels estudiants són aquelles que no ensenyarien mai a ningú per por d'haver-s'hi reflectit massa. Quan has començat a escriure per imposició escolar, els personatges et semblen propers i profundament humans en la seva fragilitat. Però a mesura que avança la novel·la ens adonem que les coses no sempre són el que semblen, i que quan l'escriptura es presenta a competició, els valors romàntics i el codi d'honor de la vella escola són fàcilment deixats de banda. 

Sinopsi: Anys 60, un internat elitista dels Estats Units. Cada trimestre, els alumnes són convidats a participar en un concurs literari el premi del qual és una audiència privada amb un escriptor de renom. Tanmateix, quan s'anuncia que el visitant serà Ernest Hemingway, es desfermen l'eufòria i la creativitat dels estudiants, fins al punt que algun d'ells estarà disposat a qualsevol cosa per aconseguir guanyar. 

M'agrada: El punt de vista en primera persona. El retrat psicològic dels personatges. (Atenció a la reflexió que es fa cap a final del llibre sobre el masclisme a la societat americana de l'època i els estereotips i comportaments socials que es perpetuen a través de l'educació quan aquesta parteix de la separació dels nois i les noies). 

No m'agrada: L'últim capítol sembla un afegit i es desvia de la trama argumental principal. És cert que pretén tenir relació amb la història del protagonista i acabar acusant la vella escola de la mateixa mesquinesa que a ell se li havia atribuït, però tot i això, trobo que no acaba d'estar a l'alçada de la resta del llibre.

Pastoral americana (#7)

Pot arribar a acomplir el somni americà la gent que no és WASP? Com encaixen dins el convuls segle XX les minories d'origen europeu immigrades als Estats Units? Hi ha un caràcter específicament americà? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja a posteriori la lectura de Pastoral americana, aquesta absorbent novel·la de Philip Roth que va  obtenir el premi Pulitzer l'any 1997. No és només la història d'uns conflictes generacionals en una família aparentment normal, és un salt de nivell cap a una reflexió molt més profunda sobre els estereotips i projeccions que s'estableixen quan es parla de la identitat col·lectiva i aquesta s'intenta definir. Les convencions socials, els codis de convivència, els pressupòsits de la vida respectable i la lluita per aconseguir-la, tots aquests elements demostraran trobar-se inserits en un joc molt més complex de realitats i aparences a mesura que ens anem submergint en el relat de les vicissituds del protagonista: un viatge de malson que el portarà a despertar-se definitivament del somni promès per la pastoral americana. 

Sinopsi: Seymour Levov, tot i ser jueu, sembla ser el reflex perfecte del somni americà: heroi d'institut, empresari d'èxit, casat amb una reina de la bellesa, viu en l'abundància de la pastoral americana. Tanmateix, l'any 1968 es produeix un fet que capgirarà tota la seva vida per sempre. 

M'agrada: El primer capítol sencer, que té una autonomia pròpia, és una obra mestra en sí mateix. La forma de narrar de Philip Roth. 

No m'agrada: A mi La marca de l'home em sembla superior, sobre tot pel que respecta la forma (paradoxal fins i tot) com planteja el tema de la identitat i la pertinença. També em sembla més interessant el paper que té Zuckerman a La marca de l'home, tant per les seves intervencions indirectes en la trama com perquè es dóna més importància al procés d'escriptura de la història. A Pastoral americana, en canvi, Zuckerman desapareix a partir del tercer capítol. 

De somnis i revoltes (2)

Crec que els que condemnen els disturbis entre els nobles i la plebs ataquen el que va ser la causa principal de la llibertat a Roma, es fixen més en el soroll i els crits que naixien d'aquests disturbis que en els bons efectes que van produir, i consideren que en tota república hi ha dos esperits oposats: el dels poderosos i el del poble, i totes les lleis que es fan a favor de la llibertat neixen d'aquesta desunió (...). A més, els desitjos dels pobles lliures rarament són perjudicials per a la llibertat, perquè neixen, o bé del fet que se senten oprimits, o de sospitar que poden arribar a ser-ne. (...)

Els que organitzen prudentment una república, consideren, entre les coses més importants, la institució d'una garantia de llibertat i, segons que aquesta sigui més o menys encertada, durarà més o menys la llibertat. I com en totes les repúbliques existeixen poderosos i poble, hi ha dubtes sobre en quines mans estaria millor aquesta vigilància. (...) crec que s'ha de posar com a guardians d'una cosa els qui tinguin menys desig d'usurpar-la. I sens dubte, observant els propòsits dels poderosos i del poble, veurem en aquells un gran desig de dominar, i en aquest només el desig de no ser dominat, i conseqüentment la voluntat de viure lliures, tenint menys capacitat que els poderosos per usurpar la llibertat.

Nicolau Maquiavel (c. 1520), Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi (llibre I), traduït al català de l'edició castellana (Madrid: Alianza, 2005)

De somnis i revoltes

Ahir a la nit ens vam anar a dormir amb el cor encongit i un sentiment d'impotència que a mi, particularment, em va fer indigestar. Aquest matí ens hem llevat encara amb la incertesa, i a mesura que passen les hores la confusió segueix essent la norma. Fa uns dies, Tunísia ens va ensenyar que somniar no està de més; que, de tant en tant, i per estrany que sembli, els somnis poden tenir accés al món de la vigília, a la nostra realitat. I que quan actuem junts, podem arribar a realitzar-los. Absteniu-vos els escèptics: ja sé que això no vol dir que a partir d'ara tot vagi sobre rodes i que els hagi de ser fàcil instaurar un nou govern, que no sigui corrupte com els nostres; ja sé que el dia després no té res a veure amb el que havíem somniat. Però no m'estava referint a això. Vull dir que, de totes formes, el que els tunisians van aconseguir difícilment es pot desfer. És molt difícil fer marxa enrere quan la revolta ja està engegada. 

Parlem d'Egipte, així doncs. Deu ser d'una altra pasta Mubarak, quan el que havia de ser una manifestació pacífica acaba amb la meitat de la població tirant pedres a l'altra meitat. És ben cert que no hi ha millor sord que qui no vol escoltar. I és que fer realitat els somnis mai no és fàcil. Quants morts, quants ferits necessitem en el nostre bàndol? Quanta sang es necessita per reclamar la democràcia? Aquest matí encara he sentit en algun programa de televisió a un tertulià esparverat que defensava que la democràcia no és viable en el context de l'Islam. Si us plau... No caiguem en la generalització fàcil. Ben bé que ho hem vist, que l'Islam no hi té res a veure, en la crida a favor de règims més democràtics... A les nostres pantalles de televisió hi hem vist simplement gent reclamant llibertats (unes llibertats que nosaltres, per costum, donem per garantides...). 

Alguna cosa no funciona bé en el nostre planeta quan els nostres governants han de plorar per tal que la ciutadania tingui, de tant en tant, una alegria. No em refereixo tan sols als règims dictatorials sobre els quals està pesant, en aquests països àrabs i en els nostres dies, un amenaçador signe d'interrogació. Em refereixo també als nostres governs "civilitzats", occidentals, que intenten sortir-ne, si més no, poc esquitxats. N'he sentit a parlar molt poc, aquests últims dies, de la connivència quasi mafiosa del govern francès amb el de l'ex-dictador tunisià (per no parlar de la del govern espanyol amb el de Marroc: un altre cop, no hi ha millor sord que qui no vol escoltar). I parlant de reaccions, la revolta egípcia està fent pujar els colors sospitosament al nostre flamant Barack Obama, sempre del costat de la democràcia. Sempre és millor que l'estil a què ja ens tenien acostumats els presidents nordamericans de tota la vida, i d'alguna manera potser aquest enrojolament l'honora, però de totes formes fa palesos uns quants aspectes de com organitzem el nostre món avui dia, i de com els braços de l'imperi americà són molt més llargs del que pot arribar a semblar...

En els manuals, governants i ciutadania han de ser l'equilibri perfecte per tal que aquesta última es pugui sentir "representada" en els primers, i l'estat de coses sigui el millor concebible. Quan no es dóna el cas, la ciutadania ha de tenir dret a somniar, i el somni ha de tenir dret a empènyer la realitat. Estic meravellada de com tan sovint l'estat de coses s'allunya del que posa en els manuals.

Fragments confucians

Aquesta és una selecció lliure i personal d'alguns fragments de les Analectes de Confuci (s. II dC), sens dubte una de les millors obres de la literatura universal, tot i que molt sovint desconeguda. No hi són totes les que m'agraden, ni tan sols les millors. Recomano amb tot l'entusiasme l'edició i traducció catalana d'aquesta obra a càrrec d'Antoni Prevosti. (Analectes de Confuci. Fragmenta Editorial, 2007).

"No m'afligeix que els homes no em coneguin, el que m'afligiria és no conèixer els homes." (I, 16)

"He parlat amb en Huí un dia sencer, i no replicava res, semblava estúpid. Quan s'ha retirat, m'he fixat en el seu capteniment en privat, i a fe que ho ha sabut posar tot en pràctica. No, en Huí no és pas estúpid." (II, 9)

 "Estudiar sense pensar és enganyós, pensar sense estudiar és perillós." (II, 15)

"Si jo no m'uneixo a l'ofrena, és com si no hi hagués ofrena." (III, 12)

"Quan vegis un home valuós, pensa a igualar-te amb ell. Quan vegis un home sense vàlua, aleshores examina't per dintre teu." (IV, 17)

Ji Wenzi es pensava una cosa tres vegades abans d'entrar en acció. El Mestre ho va sentir i va dir: "Amb dues vegades ja n'hi ha prou". (V, 20)

"Jo no sóc savi de naixement. Sóc un amant dels antics, un que s'afanya a cercar-los." (VII, 20)

"D'homes bons, jo no he aconseguit de veure'n cap. Aconseguir de veure'n un que tingui constància, això ja m'està bé. ¡És ben difícil tenir constància, quan de la mancança se n'ha de fer possessió, de la buidor se n'ha de fer plenitud, de les restriccions se n'ha de fer abundància!" (VII, 26)

"Estudieu com si no hi arribéssiu, igual que si tinguéssiu por de deixar-vos-ho perdre." (VIII, 17)

"Als tres exèrcits se'ls pot sostreure el general, però a un home qualsevol no se li pot sostreure la voluntat." (IX, 26)

Zilù feia posada a la Porta de Pedra. El guarda de la porta digué: "D'on vens?" Zilù digué: "De cal Kong [Confuci]." Digué: "¿Aquest no és aquell que sap que és impossible, però ell va fent?" (XIV, 38)

"Adonar-se cada dia de les mancances, no oblidar al cap d'un mes allò que ja se sap fer, es pot anomenar amor a l'estudi, senzillament." (XIX, 5)

Rutes d'Aràbia

"Tresors arqueològics del Regne d'Aràbia Saudita". Un petit apunt sobre aquesta exposició gratuïta que es pot visitar al Caixafòrum fins al 20 de febrer. En ella hi trobem una àmplia selecció de vestigis que ens parlen d'una zona de pas a través de múltiples rutes comercials i de pelegrinatge, i d'un valuós intercanvi entre cultures a la península aràbiga. Des del Neolític fins a la cristalització de l'Islam, podrem veure l'evolució no només en l'art sinó també en l'utillatge quotidià dels estrats benestants de les diverses societats que habitaren  aquesta regió des del primer mil·leni abans de Crist als primers segles de la nostra era. Les influències mesopotàmiques i egípcies i, posteriorment, les hel·lenístiques tenen un fort impacte en tot aquest procés, que ens farà replantejar de dalt a baix la forma com de vegades qualifiquem de "primitiu" un art que no ho és en absolut. Fins i tot abans d'aquestes influències, obres de més de tres mil anys d'antiguitat semblen autènticament contemporànies.
La pregunta de fons, tal vegada, és com s'autorrepresenta l'ésser humà a través dels segles. L'estela funerària ens interpel·la constantment amb la qüestió de la identitat, i el paper simbòlic que la paraula escrita juga en la inquietut per perdurar a través dels segles. Per això mateix no podem titllar de primitiu aquest art: què té de primitiu una comunitat i uns individus que es preocupen per la seva identitat a través del temps?

Finalment, la selecció d'art islàmic representa un punt i a part en l'exposició, destacant especialment (al meu parer) la sala d'alcorans. De nou l'escriptura pren el protagonisme en una exposició principalment d'art plàstic. Una experiència del tot recomanable. 

Si voleu més informació sobre l'exposició cliqueu aquí: 

http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumbarcelona/rutasdearabia_ca.html