De somnis i revoltes

Ahir a la nit ens vam anar a dormir amb el cor encongit i un sentiment d'impotència que a mi, particularment, em va fer indigestar. Aquest matí ens hem llevat encara amb la incertesa, i a mesura que passen les hores la confusió segueix essent la norma. Fa uns dies, Tunísia ens va ensenyar que somniar no està de més; que, de tant en tant, i per estrany que sembli, els somnis poden tenir accés al món de la vigília, a la nostra realitat. I que quan actuem junts, podem arribar a realitzar-los. Absteniu-vos els escèptics: ja sé que això no vol dir que a partir d'ara tot vagi sobre rodes i que els hagi de ser fàcil instaurar un nou govern, que no sigui corrupte com els nostres; ja sé que el dia després no té res a veure amb el que havíem somniat. Però no m'estava referint a això. Vull dir que, de totes formes, el que els tunisians van aconseguir difícilment es pot desfer. És molt difícil fer marxa enrere quan la revolta ja està engegada. 

Parlem d'Egipte, així doncs. Deu ser d'una altra pasta Mubarak, quan el que havia de ser una manifestació pacífica acaba amb la meitat de la població tirant pedres a l'altra meitat. És ben cert que no hi ha millor sord que qui no vol escoltar. I és que fer realitat els somnis mai no és fàcil. Quants morts, quants ferits necessitem en el nostre bàndol? Quanta sang es necessita per reclamar la democràcia? Aquest matí encara he sentit en algun programa de televisió a un tertulià esparverat que defensava que la democràcia no és viable en el context de l'Islam. Si us plau... No caiguem en la generalització fàcil. Ben bé que ho hem vist, que l'Islam no hi té res a veure, en la crida a favor de règims més democràtics... A les nostres pantalles de televisió hi hem vist simplement gent reclamant llibertats (unes llibertats que nosaltres, per costum, donem per garantides...). 

Alguna cosa no funciona bé en el nostre planeta quan els nostres governants han de plorar per tal que la ciutadania tingui, de tant en tant, una alegria. No em refereixo tan sols als règims dictatorials sobre els quals està pesant, en aquests països àrabs i en els nostres dies, un amenaçador signe d'interrogació. Em refereixo també als nostres governs "civilitzats", occidentals, que intenten sortir-ne, si més no, poc esquitxats. N'he sentit a parlar molt poc, aquests últims dies, de la connivència quasi mafiosa del govern francès amb el de l'ex-dictador tunisià (per no parlar de la del govern espanyol amb el de Marroc: un altre cop, no hi ha millor sord que qui no vol escoltar). I parlant de reaccions, la revolta egípcia està fent pujar els colors sospitosament al nostre flamant Barack Obama, sempre del costat de la democràcia. Sempre és millor que l'estil a què ja ens tenien acostumats els presidents nordamericans de tota la vida, i d'alguna manera potser aquest enrojolament l'honora, però de totes formes fa palesos uns quants aspectes de com organitzem el nostre món avui dia, i de com els braços de l'imperi americà són molt més llargs del que pot arribar a semblar...

En els manuals, governants i ciutadania han de ser l'equilibri perfecte per tal que aquesta última es pugui sentir "representada" en els primers, i l'estat de coses sigui el millor concebible. Quan no es dóna el cas, la ciutadania ha de tenir dret a somniar, i el somni ha de tenir dret a empènyer la realitat. Estic meravellada de com tan sovint l'estat de coses s'allunya del que posa en els manuals.