Crec que els que condemnen els disturbis entre els nobles i la plebs ataquen el que va ser la causa principal de la llibertat a Roma, es fixen més en el soroll i els crits que naixien d'aquests disturbis que en els bons efectes que van produir, i consideren que en tota república hi ha dos esperits oposats: el dels poderosos i el del poble, i totes les lleis que es fan a favor de la llibertat neixen d'aquesta desunió (...). A més, els desitjos dels pobles lliures rarament són perjudicials per a la llibertat, perquè neixen, o bé del fet que se senten oprimits, o de sospitar que poden arribar a ser-ne. (...)
Els que organitzen prudentment una república, consideren, entre les coses més importants, la institució d'una garantia de llibertat i, segons que aquesta sigui més o menys encertada, durarà més o menys la llibertat. I com en totes les repúbliques existeixen poderosos i poble, hi ha dubtes sobre en quines mans estaria millor aquesta vigilància. (...) crec que s'ha de posar com a guardians d'una cosa els qui tinguin menys desig d'usurpar-la. I sens dubte, observant els propòsits dels poderosos i del poble, veurem en aquells un gran desig de dominar, i en aquest només el desig de no ser dominat, i conseqüentment la voluntat de viure lliures, tenint menys capacitat que els poderosos per usurpar la llibertat.
Nicolau Maquiavel (c. 1520), Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi (llibre I), traduït al català de l'edició castellana (Madrid: Alianza, 2005)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada