"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

18 de setembre 2013

Retrat de Smeralda

Smeralda Brandini observa l'espectador des del retrat que Sandro Botticelli va pintar d'ella al voltant de 1475. Botticelli era un platònic i, com a tal, ha passat a la història per les seves beutats etèries, per una bellesa que evoca un altre món, efímer i delicat, però que a la vegada sembla deixar una empremta perdurable en l'espectador. El retrat de Smeralda deixa empremta, també, tot i que per altres motius. El que crida més l'atenció a simple vista és l'estranya composició del quadre. En un moment històric en què l'art comença a explorar les possibilitats d'una perspectiva matemàtica, en què els fons paisatgístics dels retrats obren un horitzó d'amplitud a l'espectador a través d'amplis finestrals i balcons; Smeralda sembla confinada entre unes parets que es tanquen al seu voltant. Enganxat a una espatlla, té el batent de la finestra des d'on mira l'exterior. El seu espai vital sembla reduït a un passadís. El seu lloc, com a dona, és l'àmbit domèstic. Smeralda observa l'espectador amb mirada serena. Se sap observada i, qui sap, potser admirada. En té motius. Smeralda és discreta i prudent, amb tota certesa un bon partit. El senyor Brandini, que n'és perfectament conscient, ha encarregat el seu retrat perquè la ciutat sencera sàpiga que ha fet sort, amb Smeralda. I bé, és clar, perquè la flor i nata de Firenze vegi que, de fet, és ella qui ha fet sort. En tota la ciutat no trobareu un teixit més fi que el de la seva bata transparent, que cobreix amb elegància el vestit vermell; el mocador que sosté amb la mà esquerra és símbol de la seva fortuna, també delatada, potser més subtilment, per un toc d'altivesa a la mirada. Smeralda és una privilegiada, perquè ha adquirit una estabilitat econòmica i una posició social que la majoria de dones de la seva època enveja. A ella no li cal figurar en el retrat fent de reflex especular del seu marit, com havia fet la senyora Arnolfini quaranta anys abans. Sembla que el senyor Brandini fa de la sobrietat una virtut. I també és conscient, com d'altra banda pot ser que ho sigui la flor i nata de Firenze, que Smeralda no anirà pas gaire més lluny d'aquestes quatre parets. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada