Les arts de Piranesi

Les arts de Giambattista Piranesi (1720-1778) són moltes, certament, i totes força curioses. En aquesta exposició gratuïta que s'estarà al Caixafòrum fins al 20 de gener podrem apropar-nos de forma força exhaustiva a l'obra d'aquest mestre gravador del XVIII italià. El que veurem, però, no és sols un conjunt de gravats, ja que Les arts de Piranesi ens ofereix una aproximació al peculiar univers creatiu d'un arquitecte visionari que, a través del dibuix, copsava la realitat i alguna cosa més que s'hi amagava al rerefons. Anem per parts: 

- Per estrany que pugui semblar, ens trobem davant d'un pioner de l'arqueologia, en el seu estudi sistemàtic de les restes de construccions antigues de la ciutat de Roma. No sols trobarem meticulosos estudis de paraments i d'estrats, sinó també sorprenents exercicis d'arqueologia-ficció, és a dir, reconstruccions de com hauria pogut ser la ciutat durant l'època imperial, i també exhaustives cartografies d'aquest panorama antic. 

- Des d'aquesta òptica analítica i racionalitzadora, Piranesi inicia també una interessant controvèrsia amb els teòrics de l'art del seu moment, partidaris de l'art grec com a paradigma de la puresa formal. En aquest context, Piranesi defensarà l'originalitat de l'arquitectura romana davant d'aquells que la consideren una mera còpia de les formes gregues, tot reivindicant-ne els elements de procedència etrusca, i no sols els grecs. Amb això inicia també una incursió en l'arquitectura imaginativa, inventant edificis que no han existit mai però que no per això deixen de ser plausibles. Una menció a part mereix el conjunt de gravats de "presons imaginàries", uns universos sòrdids i complexos que ens recorden inevitablement les construccions impossibles d'Escher, però passades per les pintures negres de Goya. 

- Potser la faceta més estranya d'aquest artista és la de dissenyador de mobles i objectes de la llar, en especial llars de foc, un element, és clar, absent de les edificacions romanes o egípcies antigues i que, per tant, només per aquesta raó ja cal explorar, segons Piranesi. El resultat és força curiós però, al meu parer, un pèl decebedor en el seu amanerament. FactumArte s'ha encarregat de construir a la pràctica alguns dels seus projectes i ens en presenta el resultat.

- Finalment, cal destacar l'última àrea de l'exposició, la dedicada a les vedute romanes de Piranesi, magníficament recreades pel fotògraf Gabriele Basilico, que ens demostra, amb les seves instantànies captades als mateixos llocs retratats per Piranesi, que el gran art no coneix fronteres de temps i que ens remet contínuament a un present canviant però compartit, fins a cert punt, per autor i espectador.